“He de donar gràcies per tenir-te present, per recordar-te, per veure que formes part de mi d’una altra manera, més profunda, com si, en part, fossis dipositari de les bromes que se m’ocorren que em faries…
He de donar gràcies per totes les coses que encara puc aprendre i per com penso a vegades que te les podria contar…
He de donar gràcies per haver sentit tot el que he sentit, des d’un amor incondicional a un odi antinatural i tornant a un amor ultraprotector, tot això en dos minuts, després que m’haguessis trencat l’ungla d’un peu o les ulleres amb una pedra quan era petita…”
https://benestaremocional.blogspot.com/2025/08/estimat-kiko-avui-en-faig-61.html
“Estimat Kiko,
Sí, som vella, i estic feliç d’estar aquí.
Però t’enyor.
Enyor totes les coses que van anar-se’n amb tu.
I ara visc amb la presència de la teva absència…”
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/08/estimat-kiko-avui-en-faig-60.html
Estimat Kiko,
Avui en faig 62...
Sí, tots aquests anys, un sobre l’altre, apilats, assenyalant la meva vida, amb totes les seves peculiaritats...
Ai, quina gràcia que et faria tenir una germana tan vella... Les bromes serien d’aquelles enganxoses, fins que algú parés la història inventant-ne de noves...
Estimat Kiko,
Faig balanç d’aquest any, en què ja portem quinze anys sense tu... I aquest darrer ha estat especialment complicat, amb na Paca sortint d’escena gairebé sense avisar, deixant-nos sense aquella persona especial que no entenia les bromes si no eren literals...
Estimat Kiko,
Cada vegada que patim una pèrdua penso en tu: en la teva pena, en la teva angoixa, en les teves ganes d’ajudar, de ser-hi, de fer alguna cosa per pal·liar el dolor dels altres...
Cada vegada que hi ha una celebració, recordo la teva dèria pels regals, per les felicitacions especials, per les festes...
Cada vegada que veig la foto en què surts amb en Pere, penso en el patiment que seria veure la desconnexió de mumare, el seu transitar per un món paral·lel en què ja no hi trobem gairebé res del que compartíem amb ella...
Estimat Kiko,
Avui, quan pensava en tu, en com escriure’t, en com fer balanç d’un altre any, em venia al cap tot el que ara em dona vida: ca meva, amb en Guillem, els nins i na Joana; els sopars amb na Laura Vicens i amb les llorencines (gràcies Eulari, Bel i Nena); els cafès amb na Marta i en Fausto, i els que fem amb na Petra; les caminades amb na Bàrbara; les cridades de na Laura Alcón; anar a ioga i al gimnàs; córrer, caminar i nedar; llegir i escriure... I la meva feina, un bany meravellós d’humanitat compartida...
Avui, quan pensava en tu, en com escriure’t, he llegit un escrit de na Suleika Jaouad on parla del propòsit, citant una xerrada d’Elizabeth Gilbert:
«El missatge cultural en una societat amb una ètica protestant, treballadora i capitalista és que tots tenim un do que ens ha donat l’univers. I la teva feina a la vida és descobrir aquest do, cultivar-lo, convertir-te en el millor del món, rendibilitzar-lo i expandir-lo perquè canviï la vida d’altres persones.»
Però la vida humana no és això.
Seguint amb la seva història, Gilbert conta que, passejant per una avinguda, va veure un home damunt una escala precària pintant un tendal. Ella es va aturar i va sostenir l’escala. Un minut, dos minuts, deu minuts. Vint minuts, trenta minuts. Fins que va sentir que l’home començava a baixar. I ella se’n va anar.
Gilbert va pensar:
«Aquest podia haver estat el propòsit de la meva vida. Pel que sé, en el gran esquema de l’univers, vaig néixer, viure i morir perquè un dia d’octubre passés pel costat d’una escala i la sostingués, perquè l’home que hi era, i que tenia una vida important per altres raons, no caigués. I cada cosa que he fet a la vida abans d’això, o després d’això, va ser només una manera de passar el temps. No ho sé.»
Tal vegada, seguir recordant les teves històries formi part del meu propòsit a la vida...
Aquesta actitud no ens farà guanyar cap premi ni molts de diners, diries tu, estimat Kiko, però sí que farà, segons Gilbert, que tinguem una vida agradable.
Estimat Kiko,
Acabo amb una celebració de la teva vida. Després de seguir els consells de Jaouad, conclouré:
Vas ser amable. Vas ser humil. Vas ser valent. Vas ser un bon sostenidor d’escala.
I, esperant una vida agradable:
Vull ser amable. Vull ser humil. Vull ser valenta. Vull acabar sent una bona sostenidora d’escala...
Estimat Kiko,
Moltes gràcies per ser capaç de veure les escales i les persones que hi estaven enfilades...
Moltes gràcies per permetre’m, a vegades, sostenir la teva escala...
Una abraçada de veres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada