dissabte, 25 de juny de 2016

Les relacions i el poder (II)



"Degut a que trobar el nostre lloc en el grup és vital per la nostra supervivència, les experiències d'èxit i de fracàs social queden gravades en les nostre ments, els nostres cossos i els nostres esperits. Tots tenim un grapat de records de victòries o d'humiliacions que modulen la nostra autoimatge respecte als grups"

"...res proporciona més confiança que saber qui som i en quin lloc encaixem en la nostra tribu. Un grup òptim contindria un alfa natural, molts de betes naturals i alguns aspirants a alfas disposats a assumir el lideratge quan aquest estès disponible."

"En el cas dels alfes i dels betes naturals, els seus cervells, les seves ments i les seves relacions estan alineades i el resultat és la felicitat, l'èxit i la minimització dels conflictes. En el cas dels aspirants a alfes i dels pseudoalfes, els seus cervells, les seves ments i les seves relacions estan desalineats, donant lloc a conflictes psicològics i socials, generant una sèrie de conductes que destapen les seves lluites internes." Louis Cozolino "Why Therapy Works"







Com vèiem en l’entrada anterior, no podem obviar que formem part dels mamífers socials i, per tant, la vida en grup i com aquest s’organitza és un element central de la nostra vida emocional. En la nostra història personal anem formant part de diferents grups: el familiar, el del grup escolar, el del joc al pati, el dels amics fora de l’escola, el de les activitats extraescolars, el de la feina, etc. L’organització jeràrquica d’aquests grups en durà a passar per un procés en el que, a través d’una sèrie de proves, anirem definint la nostra posició com a alfes o com a betes.

El nostre estatus social serà el resultat de l’adaptació als ecosistemes pels quals anem passant. La nostra posició dependrà de les característiques dels grups dels que formem part, del nostre temperament i de les habilitats que hem anat adquirint. Louis Cozolino explica que, en la seva pràctica professional, ha anat veient com es podien diferenciar quatre grups diferents en funció del seu estatus en el col·lectiu. Els dos primers estan equilibrats, en el sentit que les seves capacitats i les seves funcions estan en harmonia: són els alfes i els betes naturals. Els altres dos, per altra banda, no es troben en la mateixa situació.

En aquest últim grup hi trobem, per una banda, els betes que aspiren a ser alfes (aspirants a alfes), encara que saben que tenen més característiques de seguidors que de líders, i, per l’altra, els betes que creuen que són alfes (pseudoalfes). La diferència entre aquest segon subgrup i el primer (els d’alfes i betes harmònics, per a dir-ho d’alguna manera) és que el segon està format per individus que es senten insegurs de la seva posició ja que el seu estatus social desitjat, per una part, i la seva bioquímica, els seus patrons de pensament i les seves conductes, per l’altra, no encaixen un amb els altres.

Els alfes naturals, encara que sensibles a les opinions dels altres, tenen tendència a seguir els seus propis criteris, guiant-se pels seus instints i la seva visió de la situació. Tenen un cert sentit de futur i no tenen por a qüestionar l’estatus quo. Aquestes qualitats dels alfes naturals proporcionen al grup maneres imaginatives de procedir, una visió pròpia de la situació i unes capacitats d’adaptació expandides. No tenen cap necessitat de lluitar per adoptar la seva posició, ja que el seu estatus prové d’un sentit intern de seguretat, de l’anticipació i inclús de l’expectativa d’èxit. En els moments difícils és quan assumeixen el seu paper amb més naturalitat. Biològicament estan programats per sentir menys angoixa, per mostrar una conducta més exploratòria i per ser més resilients a l’estrès físic i social.

Els betes naturals no tenen cap necessitat de lluitar per una posició alfa. Es senten satisfets de les seves relacions i de les seves posicions socials. Es troben còmodes en les situacions estructurades i es mostren més confiats i feliços quan hi ha normes clares a seguir. Tenen tendència a viure el moment i a ser pragmàtics i funcionals. Es senten satisfets de poder contribuir al benestar dels altres. Biològicament estan programats per a ser més ansiosos a davant la novetat i a sentir-se més influenciats per les opinions i les emocions dels altres.

Els betes aspirants a ser alfes, encara que funcionen com a betes, senten que tenen el que s’ha de tenir per assumir el paper dels alfes i tenen la motivació per a perseguir el lideratge. Mentre les seves ments els empenyen a fer-se veure, a assumir riscos i a fer canvis, els seus cervells estan condicionats pels líders i pel grup. Així, es senten en conflicte i viuen en una tensió dinàmica entre l’impuls a mostrar-se i la seva por a la visibilitat. Això dóna com a resultat l’aparició del dubte (“Som prou fort per a aconseguir-ho?”) i de la vergonya (“Som digne de l’admiració o de l’amor dels altres?”). Aquesta dissonància entre el cablejat biològic i les aspiracions socials fa que aquestes persones, en moltes ocasions, cerquin ajuda o formació per tal de superar les seves inseguretats.

Els pseudoalfes són aquells que, encara que cablejats com a betes, es troben en posicions de poder i de lideratge. Per les circumstàncies o per la seva capacitat cognitiva, es troben en situacions de poder i tenen el reconeixement del grup. El problema és que el seu condicionament biològic les fa vulnerables a sentiments d’ansietat, d’inseguretat i de conflicte ja que tenen por de trobar-se en una situació en la que no se’n surtin. Sovint es converteixen en líders tòxics o inefectius amb unes defenses narcisistes i amb grans inseguretats que malmeten el benestar del grup. Els pseudoalfes no solen demanar ajuda, ja que neguen les seves dificultats, però són els grans protagonistes de les sessions terapèutiques de les seves víctimes pel bullying que poden fer, pel seu lideratge tòxic i pels seus abusos de poder.

Coneixes algun pseudoalfa? Com podem detectar aquestes situacions per tal de no haver de viure abusos de poder?

dissabte, 18 de juny de 2016

Les relacions i el poder




[Els esquemes d’estatus social] Són constel·lacions d’interaccions bioquímiques, instints i memòries implícites que modulen la nostra conducta en els grups. Aquests esquemes determinen si ens posem al davant i esdevenim líders o estem pendents dels altres per tals que ens liderin. Són el producte de la selecció natural per tal d’augmentar la coherència grupal, la coordinació i la supervivència”Louis Cozolino”Why Therapy Works”



En una entrada anterior (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/els-tres-elements-de-les-relacions.html ) explicàvem que les relacions personals són complicades i que, per entendre el que passa en cada una d’elles, hauríem de tenir en compte tres paràmetres: la confiança, el poder i l’ego (les conseqüències, positives o negatives, de la interacció pel nostre jo social). Dèiem que el nostre cervell, cada vegada que es troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza de forma automàtica i inconscient aquests tres elements.

La confiança, el filtre que decideix si algú nou és de fiar o no, és amic o enemic, s’activa cada vegada que coneixem algú nou. El poder, és el segon dels filtres i es posa en marxa sempre que hi ha un desequilibri en la capacitat d’influència, sobretot quan l’altra persona té relativament més poder que nosaltres. Com explica Louis Cozolino en el seu llibre “Why Therapy Works”, la qüestió del nostre paper en els grups dels que formem part, la qüestió de si ens situem en posicions de lideratge o poder o de si ens deixem guiar pels altres, rarament està present en el món de la psicoteràpia.

El cert, però, és que evolutivament estem dotats amb el que Cozolino anomena esquema d’estatus social. Aquest punt, d’entrada té la seva lògica quan tenim en compte que som una espècie social i que, el pitjor que ens pot passar és quedar sols i sentir-nos aïllats. Així, en la nostra història evolutiva,  i com a bons parents dels primats socials, tenim integrades maneres de procedir inconscients que modulen com ens relacionem amb els altres i el paper que juguem en els grups.

En la nostra història personal anem formant part de diferents grups: el familiar, el del grup escolar, el del joc al pati, el dels amics fora de l’escola, el de les activitats extraescolars, el de la feina, etc. Aquests grups s’organitzen de manera jeràrquica, aquesta és la manera entre els mamífers socials d’aconseguir estratègies per tal de cooperar, organitzar-se i establir un lideratge més o menys efectiu que ajudi al grup a sobreviure millor. Però encara que això sigui així, amb els perills de topar de tant en tant amb lideratges tòxics, no ho tenim prou en compte a l’hora d’entendre el que passa a cada una de les persones amb les que es topen els professionals de l’educació, de les empreses o de la psicologia.

En el món dels grups jeràrquics es parla dels alfes, persones que graviten en torn de les posicions de poder en el grup i que són depositaris d’una sèrie de característiques que permeten assumir tasques directives; i dels betes, persones que assumeixen el paper central dels alfes i que segueixen les seves directrius, suposant que és el millor per ells i pel grup. En qualsevol situació de grup, es comença sempre un procés interactiu que posa en qüestió la força, la intel·ligència i els recursos disponibles per a tal de decidir qui ocupa les posicions de lideratge.

Trobar un lloc en el grup és vital per a la supervivència. En el cas dels grups amb els que ens trobem en el món civilitzat, aquesta és més una qüestió de supervivència emocional i psicològica. Basta mirar el que passa a les escoles, però sobretot, als instituts pel que fa a la vida dels grups i de les xarxes d’influència. Basta tenir en compte el que passa amb el bullying (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/una-relfexio-sobre-el-bullying.html ). Bona part de la nostra autoimatge i de la nostra autoestima depèn d’experiències de triomf o d’humiliació en aquesta àrea social.

Cozolino explica que, en funció de les nostres característiques personals, tenim tendència a encaixar millor en la categoria de persones alfa o persones beta. Les persones alfa tindrien una sèrie de característiques que donarien al grup una major cohesió i una millor capacitat de mantenir la seva pròpia existència. Les betes presentarien una tendència a assumir el lideratge dels altres i a cercar la seguretat del grup.

El grup, com cada cervell individual, és un òrgan d’adaptació al servei de la supervivència que depèn de la complementarietat dels alfes i dels betes per tal d’aconseguir la viabilitat del grup. Els grups normalment consten d’uns pocs alfes i de molts de betes. Els alfes van guanyant posicions a través de les interaccions que van tenint i que demostren la seva capacitat de lideratge.

Tanmateix, aquesta història té una part fosca...

Continuarà...

dissabte, 11 de juny de 2016

Una cultura de compassió és una cultura d'èxit (II)



"Malgrat haver estat educats per creure en el mite de l'autocentrament, aquest últim realment dificulta el nostre èxit i el nostre benestar, mentre que estar centrats en els altres a través de la compassió produeix resultats extraordinaris. La investigació demostra que quan vivim la nostra vida (a casa o al treball) en un ambient autèntic i amable, automàticament desprenem confiança al nostre voltant. Inspirem als altres i els induim a superar-se i, com a conseqüència se senten més propers a nosaltres i més vinculats. A més de tenir més èxit, aconseguim millorar la nostra salut i el nostre benestar psicològic." Emma Seppälä "The Happiness Track"





La compassió suposa experimentar el dolor d’algú de forma empàtica i sentir el desig d’alleujar el seu patiment. D’aquesta manera, es tracta del que seria l’altra cara de la moneda de l’autocentrament, de l’actitud egoista davant el món. La compassió està gravada en els circuits del nostre cervell i en els d’altres animals socials.

La contrapartida a experimentar compassió seria patir la solitud o, pitjor, el rebuig dels altres. Aquest és un dels pitjors mals que es poden experimentar, fins al punt que ens afecta fisiològicament, incrementant els nivells d’inflamació del cos. Encara que no hi pensem massa, intuïtivament sabem que les connexions amb persones significatives són els elements més importants de la nostra vida. Quan els nostres cervells passen de la manera d’actuar egoista a la compassiva, la nostra freqüència cardíaca es desaccelera, el nostre to vagal (relacionat amb la capacitat de relaxar-se i de tornar a la normalitat quan ens estressem) es veu reforçat i alliberem hormones que són claus per a sentir la connexió, com l’oxitocina. En aquest estat, ens sentim en pau.

Un dels elements destacables del llibre “The Happiness Track” és el fet que lliga la compassió amb l’èxit. De fet, Emma Seppälä afirma que els estudis demostren que com més compassió es pot observar en una feina millor és la rendibilitat, la productivitat, la satisfacció del consumidor i la implicació dels empleats (algú ho pot explicar al nostre sector serveis???). Una cultura compassiva a la feina no només millora el benestar dels treballadors i la productivitat, sinó que també millora el benestar i la satisfacció del client.

Moltes vegades, en la cultura empresarial o esportiva, es considera que un lideratge compassiu no resultarà massa productiu, ja que pot fer que es consideri que la persona és tova o poc decidida. La veritat, però, és que actuar amb amabilitat i amb compassió millora l’estatus dins del grup. Els sentiments que deriven dels actes altruistes actuen com un element desestressant, augmentant la probabilitat de millorar l’amplitud de mires i la creativitat.

A més, el fet de mostrar amabilitat en una xarxa social fa més probable que els que en formen part passin també a ser més amables i positius. Viure en ambients positius és un element de salut física i emocional. Les relacions positives i compassives estan relacionades amb una millora en la longevitat, en una millor reacció davant l’estrès, un sistema immunològic més fort, nivells d’inflamació reduïts i menys casos d’ansietat i de depressió.

Com podem millorar els nostres nivells de compassió? Seppälä proposa tres pràctiques:

1.- Prestar una atenció total quan els altres parlen. Aprendre a mirar com expressen les emocions amb el cos, amb el rostre, amb la mirada. Mirar i escoltar atentament ens permetrà posar-nos completament en la seva pell, entendre pel que estan passant.

2.- Verbalitzar el punt de vista de l’altra persona. Es tracta d’intentar posar en paraules el que creiem que està sentint l’altra persona. Sintonitzem amb els sentiments de l’altra persona i intentem verbalitzar el que ens vol comunicar, en pla “sembla que el que et va dir l’altra persona et va fer sentir XXX”. En cas que ho haguem interpretat correctament, l’altra persona es sentirà compresa; si no ho hem fet, ens podrà corregir, donant-nos l’oportunitat d’entendre’ns millor.

3.- Seguir un programa estructurat per tal d’entrenar la compassió. En aquest cas, podíem provar amb cursos de meditació, per exemple d’amabilitat afectuosa.

En definitiva, la cultura de que per a tenir èxit s’ha de ser dur i egoista hauria de tenir els dies comptats si féssim cas de les dades que ens aporta la ciència.

Com practicarem?

dissabte, 4 de juny de 2016

Una cultura de compassió és una cultura d'èxit (I)



"Estem biològica, cognitiva, física i espiritualment cablejats per estimar, per ser estimats i per formar part de relacions. Quan aquestes necessitats no es tenen en compte, passem a no funcionar bé. Ens rompem. Ens aïllem. Ens capfiquem. Ens sentim adolorits. Fem mal als altres. Ens emmalaltim" Brené Brown





En la nostra cultura, explica Emma Seppälä en el seu llibre “The Happiness Track”, hi ha una teoria de l’èxit que marca les nostres decisions i afirma que per tal de destacar has de mirar únicament pels teus interessos. És una versió del “campi qui pugui” o de “si no te les menges, et mengen”. És el que s’anomena un joc de suma zero, és a dir, que només pot guanyar un i l’altre, evidentment, ha de perdre. Tanmateix, la ciència està demostrant que aquest plantejament no funciona, que ésser una persona egoista i autocentrada no condueix a l’èxit. De fet, sembla ser que tenir una visió de la vida basada en la compassió fa que sigui més probable tenir èxit i, a més, ésser feliç.

La investigació científica mostra que l’autocentrament, només mirar per un mateix, disminueix la possibilitat de l’èxit per quatre motius: en primer lloc, genera punts cecs; en segon lloc, arruïna les relacions; en tercer lloc, genera debilitat a l’hora d’afrontar els fracassos; i, finalment, empitjora la nostra salut.

Si només mirem per nosaltres mateixos arribarem al que s’anomena narcisisme. El narcisisme, segons explica Jean Twenge que l’ha estudiat durant els darrers anys, suposa un inflat sentiment de superioritat i de tenir dret a tot. Aquest tret reuneix característiques com vanitat, materialisme, manca d’empatia, problemes en les relacions i un inflat sentit de l’ego. Els estudis indiquen que és un tret que està creixent entre els joves, amb tot el que això suposa (podria començar, com indica un amic, en el moment que els pares de criatures comenten que els seus fills són tots “d’altes capacitats”?). Aquest tret dóna problemes sobretot a l’hora d’afrontar reptes pel fet que els narcisistes no són conscients de les pròpies capacitats i, per tant, a llarg termini això les dóna molts problemes. A més, sempre actuen com a líders potencials, però al final resulten ineficaços i són poc apreciats pels seus equips. De fet, les persones preferim lideratges agradables, compassius i humils.

El segon problema que genera l’autocentrament egoista és l’efecte negatiu que té sobre les relacions personals. Basta que pensem en algú conegut que està molt enamorat d’ell mateix o que té un ego molt inflat. El problema no és només la incomoditat que aquestes persones generen sinó que arribem a la conclusió de que no són de fiar com a col·legues o com a líders. La gent autocentrada té una tendència marcada a mirar primer pels seus interessos. I, a més, es mostren molt susceptibles davant comentaris suposadament crítics, reaccionant amb ràbia o agressivament. El fet de només mirar pel seu benestar fa més probable que actuïn de manera poc ètica i que siguin perpetradors de diferents tipus d’assetjament, només per aconseguir quedar per damunt dels altres. El clima que generen amb la seva conducta fa que els grups siguin menys productius i que el seu lideratge sigui molt poc eficient.

En tercer lloc, l’egoisme genera debilitat davant els fracassos. L’autocentrament pot fer que aquestes persones tinguin una autoestima inflada i que es mostrin molt dependents dels resultats i de la comparació social. Els fracassos poden enfonsar-los. A més, aquesta necessitat de preservar l’autoestima pot fer que no afrontin els reptes que les va presentant la vida.

Finalment, l’autocentrament afecta negativament la nostra salut física i psicològica. Problemes com la pressió alta i l’arteriosclerosi coronària, precursors de les malalties cardiovasculars, són més freqüents entre persones amb un ego molt marcat. Psicològicament, els estudis indiquen que aquest tret es relaciona amb una majora presència de les emocions negatives, de depressió i d’ansietat. Una altra repercussió és l’aïllament social, els problemes de relació personal i professional. La soledat resultant és molt perillosa per la salut (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html).

Quina és la conclusió? Podem protegir els nostres fills i a nosaltres mateixos de tots aquests problemes si generem una cultura basada en la compassió. La compassió és l’altra cara de la moneda i està basada en l’empatia (el mecanisme fisiològic i emocional gràcies al qual entenem les emocions dels altres) i en el desig d’alleujar el patiment dels altres o d’ajudar-los.

Continuarà...