dissabte, 26 de gener de 2013

Conèixer la nostra part fosca



Som animals socials. I sentim afecte i compassió, gratitud i confiança, solitud i culpa, gelosia i fúria. Segons explica Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro”, les emocions són reguladors interns que garanteixen que podem aconseguir beneficis de la vida social –intercanvi recíproc i acció cooperativa- sense pagar el preu de ser explotats per possibles tramposos. Podríem entendre un grup social com un mercat de cooperadors que mostren diferents graus de generositat i honradesa i que, inconscientment, es presenten com a persones més generoses i honrades del que realment són.

Per tal de resultar creïbles, per la resta de la comunitat, el biaix que ha afavorit l’evolució és l’anomenat “de benefici propi: les persones ens jutgem a nosaltres mateixos de manera diferent a com jutgem als altres, amb el resultat de que sempre en resultem afavorits i, per tal de fer quadrar la informació i resultar convincents, ens mentim a nosaltres mateixos, considerant-nos més honestos i intel·ligents que els altres. Quan som víctimes d’un conflicte ens convertim en historiadors aplicats. Quan som els perpetradors ens convertim en pragmàtics defensors del present. I, sempre, en qualsevol situació, aconseguim convèncer-nos de que actuem de manera moral.

No podem evitar posar-nos “ulleres morals” i el que fem davant un conflicte és posar-nos de part de la víctima i considerar un misteri el fet que algú sigui capaç d’arribar a fer el que ha fet. Un gran sociòleg que ha estudiat aquest tema a fons és Roy Baumeister i ha definit el que s’anomena mite del “mal pur”: el mal consisteix en causar dany de forma gratuïta i intencionada pel simple fet de causar-lo sobre una víctima bona i innocent. Però la realitat i les investigacions demostren que la majoria de malifetes les cometen persones normals que tenen motius banals.

Els estudis neuroanatòmics suggereixen que, en les persones, els impulsos primitius de fúria, por i ànsia han de competir amb els frens que imposen la prudència, la moralització i l’autocontrol. Així, determinades estructures del cervell, com és el cas del còrtex orbital i el ventromedial, estan implicades en facultats que podríem classificar com a pacificadores, entre elles l’autocontrol, la compassió pels demés i la sensibilitat a les normes i a les convencions. Tanmateix, en determinades decisions hi intervenen les parts més humanes del cervell, entre elles el còrtex prefrontal dorsolateral, que són capaces de fer càlculs freds per tal de justificar certes classes de violència. Així, els mateixos instruments cognitius tan poden fomentar la violència com inhibir-la.

Pinker analitza els anomenats circuits de l’agressió i sota quines circumstàncies s’activen. Els mamífers tenim sistemes de por, de fúria, de recerca d’un objectiu i de dominació, amb una sèrie de mòduls implicats i que es posen en marxa en unes situacions determinades. La taxonomia de la violència que presenta Pinker es divideix en cinc categories: violència pràctica o instrumental (enfocada a aconseguir un objectiu), violència per a la dominació (enfocada a eliminar o neutralitzar els rivals), violència per venjança, sadisme (fer mal pel plaer de fer mal) i violència ideològica (procés pel qual uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa).

La violència forma part de la naturalesa humana. Som mamífers territorials i, al mateix temps, animals socials. Tenim àngels i dimonis interiors que ens empenyen en direccions contraposades, de manera que podem ser terriblement injustos i egoistes o sorprenentment generosos i altruistes. El nostre benestar està lligat al de les persones que ens envolten i necessitem gestionar els nostres impulsos per tal de poder sentir-nos a prop dels altres i arribar a ser consistents amb els nostres valors. Per això hem d’acceptar i conèixer la nostra part fosca. Aquesta serà la manera d’aconseguir modular-la i arribar al benestar emocional.

dissabte, 19 de gener de 2013

De víctimes i agressors. Les dues cares de la naturalesa humana



En una monumental obra de més de mil pàgines, “Los ángeles que llevamos dentro”, el psicòleg Steven Pinker analitza l’evolució de la violència en les societats humanes. En començar aquesta aventura, ell va ser el primer sorprès de constatar el declivi marcat en tots els indicadors de violència: tant si es tractava de guerres, homicidis, robatoris amb violència, etcètera. Durant unes 600 pàgines fa una revisió històrica dels elements que poden explicar aquesta disminució. Constata que les societats més pacífiques també solen ser les més riques, sanes i cultes, tenir un sistema de govern democràtic i amb transparència informativa, respectar més a les dones i practicar el comerç.


Pinker presenta una teoria de la ment que ve de la síntesi de la ciència cognitiva, la neurociència cognitiva i afectiva, la psicologia social i evolutiva i altres ciències de la naturalesa. La ment és un sistema complex de facultats emocionals i cognitives que resideixen en el cervell i que deu el seu disseny bàsic a les forces de l’evolució. Algunes d’aquestes facultats ens predisposen a certes classes de violència. Altres, “els millors àngels de la nostra naturalesa” en paraules d’Abraham Lincoln, ens predisposen cap a la cooperació i la pau. En la naturalesa humana hi trobem impulsos com la depredació, la dominació i la venjança, que ens empenyen cap a la violència, i altres com la compassió, l’equitat, l’autocontrol i la raó que, en les circumstàncies adequades, ens impulsen cap a la pau.


Encara que ens costi admetre la nostra inclinació cap a la violència, els estudis assenyalen que l’etapa més violenta de la vida són els anomenats “terribles 2 anys; de fet, basta anar a qualsevol guarderia per tal de fer una comprovació de fins a quin punt les “agressions” estan a l’ordre del dia, amb tocs, mossegades o empentes. Per tant, la pregunta no és com aprenem a agredir, sinó com aprenem a no agredir. Així, la psicologia evolucionista preveu que, com a mamífers territorials, si ens sorgeix l’oportunitat d’eliminar un adversari sense perill de represàlia, els humans l’aprofitarem. El que modula aquesta tendència, i observem en els registres de la història, és una progressiva civilització de l’espècie humana, amb un declivi de la violència.


Ens agradaria pensar que la maldat és rara i està localitzada en una minoria de persones. Però no. Les persones que ens poden fer més mal són les més properes. Fins i tot nosaltres ens veiem implicats en mentides, promeses incomplertes, normes i obligacions infringides, secrets traïts, accions injustes i conflictes per diners. Però, en la majoria de casos, el relat del que ens ha passat canvia, no en funció de la nostra personalitat o els nostres valors, sinó en funció de si som nosaltres els perpetradors o les víctimes.


Tan quan som víctimes com quan som perpetradors, el que fem és tergiversar la història en el mateix grau, però en direccions oposades, cada persona fent omissions o afegint detalls de tal manera que els actes del seu personatge semblin més raonables que els de l’altre. La tipologia del discurs és la següent, seguint els experiments de Baumeister, citats per Pinker:


Relat del perpetrador: La història comença amb l’acció perjudicial. En el seu moment jo tenia moltes raons per fer el que vaig fer. Tal vegada estava responent a una provocació. O tal vegada estava reaccionant a una situació de manera raonable. Tenia tot el dret a fer el que vaig fer i és injust que se’m culpi per això. El dany va ser insignificant, es va reparar amb facilitat i vaig demanar disculpes. Ja és hora de superar-ho; el passat, passat està.


Relat de la víctima: La història ve de molt enrere i el que va passar només és l’últim incident d’una llarga història de maltractaments. Les accions del perpetrador eren incongruents, incomprensibles, no tenien sentit. O això, o era un sàdic motivat pel fet de fer-me patir, malgrat que jo era completament innocent. El dany que ha fet és greu i irreparable, amb efectes que duraran tota la vida. Cap dels dos ho ha d’oblidar mai.


Tots, en alguna ocasió, hem construït un relat d’aquest tipus, tant en la posició del perpetrador com en el de la víctima. Aquest fet ens mostra alguna cosa de la nostra psicologia: les persones presentem una tendència cap el que s’anomena “biaix en benefici propi”, l’intent inconscient de semblar “bones”, és a dir, efectives, fortes, competents o virtuoses, honrades, generoses i altruistes.


Així, en un conflicte sempre hi trobarem la versió de la víctima, la de l’agressor i la possible visió d’un tercer neutral. En les relacions personals, sempre plenes de conflictes, ens veurem en la dificultat d’arribar a acords consensuats, ja que ens posicionarem inconscientment en una de les bandes, a no ser que facem l’esforç de canviar de perspectiva. I la solució respectuosa dels conflictes relacionals és una de les fonts del benestar emocional.

dissabte, 12 de gener de 2013

Contra el malestar, mindfulness



Les persones tenim una marcada tendència a divagar, a badar o a pensar en altres coses quan estem fent qualsevol activitat. Vèiem en l’entrada del 5 de gener de 2013 que, en aquesta dificultat per a centrar-nos hi podem trobar la llavor de fenòmens com l’avorriment i el malestar. Però, segons expliquen Matthew Killingsworth i Daniel Gilbert, la tendència a no estar centrats en el que estem fent, no només explica aquests estats, sinó que està en la base de la infelicitat.

En un article a Science, aquests autors demostraven l’efecte del fet de badar sobre l’estat emocional en la vida quotidiana. Per provar això, gràcies a una aplicació per iPhone, demanaven el què estaven fent les persones en un moment determinat, fins a quin punt estaven concentrats en el que feien i com es sentien. Les conclusions són molt curioses: en primer lloc, es constata que les persones estem descentrades una major part del nostre temps, independentment del molt que ens agradi el que estem fent. En segon lloc, el fet d’estar badant i descentrats fa que el nostre estat d’ànim sigui negatiu, inclús quan pensem en coses agradables però que no tenen a veure amb l’activitat que estem realitzant.  Finalment, en què pensem és un millor predictor del nostre benestar que el que estem fent; és a dir, que no estar centrats en el que estem fent explica la major part del nostre malestar quotidià.

Així, com assenyala Maria Konnikova en un article sobre el poder del mindfulness a The New York Times, el poder de concentració té un marcat efecte sobre el nostre benestar emocional. Aconseguir no badar i estar centrats en el que està passant, gràcies a una pràctica diària d’uns 5 minuts té un efecte marcat sobre el nostre cervell, activant la xarxa que indueix una estratègia positiva d’afrontament del moment present. I, d’aquesta manera, es genera benestar emocional gràcies a que se’ns possibilita acceptar i viure el moment.

En un moment de la història de la humanitat en la que la nostra vida diària està caracteritzada per la hiperestimulació i les contínues interrupcions de les tasques per cridades, reclams electrònics i estímuls varis, el perill de la distracció i del vagareig de la ment està més present que mai. L’anomenada ment multitasca no existeix; l’únic que passa és que estem més insatisfets que mai, pensant contínuament en el que no estem fent. En aquest cas, els estudis citats per Maria Konnikova ens demostren la potència de les pràctiques del mindfulness per tal d’aconseguir estar amb el que fem i, així, no només ser més eficients, sinó sentir-nos bé.

La millora gràcies a la pràctica de tècniques de mindfulness o atenció plena pot veure’s en el plànol de l’organització cerebral: les xarxes que controlen l’atenció en el cervell es mostren més operatives i es pot demostrar una major capacitat de ser conscients dels nostre propis sentiments i emocions. Gràcies a tot això, la pràctica de l’atenció plena fa possible una major capacitat de concentració i, de retruc, un major benestar.

Així, els estudis demostren que uns 5 minuts diaris d’estar pendents de la nostra respiració i de deixar passar els pensaments que se’ns presenten, sense quedar-nos-hi enganxats, pot tenir l’efecte de cultivar una flexibilitat en l’atenció que ens permeti no només estar més centrats i més de bon humor, sinó que es converteixi en una espècie de protecció contra malalties degeneratives com, per exemple, l’Alzheimer.

Introduir una rutina de pràctica diària de mindfulness pot ajudar-nos a mantenir els mòduls que controlen la nostra capacitat d’atenció molt operatius, permetent que augmenti la nostra capacitat d’observació i de concentració i, així, millorar el nostre benestar, gràcies a la congruència entre el que fem i el que pensem.

dissabte, 5 de gener de 2013

Els perills de l'avorriment. La importància de l'atenció plena



Els sentiments d’avorriment estan relacionats amb problemes tan diversos com l’abús de drogues i l’alcoholisme, l’addicció al joc, el menjar de forma compulsiva, els estats depressius i, a més, poden portar a cometre errors greus en la feina. Per no parlar del malestar que ocasiona en l’educació, present en el fracàs escolar, o en les situacions quotidianes en les que els nens hi estan implicats, com quan es queixen de no saber què han de fer. Es tracta d’un procés en el que es donen emocions negatives i que, per la seva banda, causa problemes de rendiment i sensacions de que el present és desagradable i el temps no passa mai.

Sobre aquest tema el 2 de desembre es va publicar un article al The Boston Globe que fa referència, per la seva banda, a una revisió del psicòleg John Eastwood a la revista Perspectives on Psychological Science. En aquest treball, l’autor i diversos col·laboradors proposen un marc conceptual diferent per tal de poder abordar el tema: l’avorriment suposa l’existència d’un problema amb la gestió de l’atenció. A partir de les dades que analitzen proposen una definició de l’avorriment: un estat aversiu en el que ens volem implicar en una activitat satisfactòria però, al mateix temps, ens sentim incapaços de fer-ho. A més, en el cas de l’avorriment en contraposició a la frustració, considerem que la causa d’aquest estat és externa: un excés o una falta d’estimulació.

L’atenció, la capacitat de focalitzar en una determinada activitat, és un procés cognitiu que fa possible interconnectar el món exterior amb els nostres pensaments i sentiments. Quan aquesta falla i no podem centrar la nostra atenció en una tasca, comencem a experimentar avorriment. A més, perdem la sensació de control, sentim malestar, el temps passa lentament,...

L’avorriment, pel fet de tenir un lligam directe amb el control atencional, pot alleujar-se si ens en responsabilitzem. Inclús, simplement prenent nota de en quines situacions ens passa, podem generar unes altres condicions ja que posem en consideració la nostra gestió de l’atenció. Per exemple, les rutines de feina poden fer que no perdem el temps en imaginar altres tasques i ens concentrem en el que hem de fer. O, per altra banda, els estudis mostren clarament que si ens concentrem en imatges i idees relacionades amb la tasca, l’atenció millora i l’avorriment desapareix. I que, com més estímuls distractors té un ambient de feina, més ens costarà mantenir-nos lluny de les sensacions d’avorriment.

L’avorriment és un estat negatiu que, segons explica Eastwood, està caracteritzat per sentiments de malestar, tristesa, buidor, ansietat i, fins i tot, ràbia. Els autors de l’article proposen que aquests estats emocionals desagradables poden relacionar-se directament amb la capacitat de controlar el circuit atencional. De fet, els estudis mostren que quan podem enfocar el que considerem important es dóna un estat fluid de processament de la informació, reduint les interferències i facilitant la realització de tasques, un procés que va passant des d’una bona percepció dels estímuls a la selecció de les respostes que hem de fer i executar-les.

Aquesta última descripció és la dels estats de flux, en els que ens trobem completament absorbits per la tasca i experimentem benestar i fruïm de la pròpia tasca, no del seu resultat. Aquesta fluïdesa genera sentiments positius de competència, de capacitat i una sensació de connexió i implicació.

Així, ens trobem una altra vegada amb l’afirmació que ja veiem en el llibre de David Brooks (vegeu l’entrada del 7 d’octubre del 2012) : la persona que controla la seva atenció, controla el seu benestar. De fet, Eastwood i els seus col·laboradors mantenen que no saber el que volem fer o no voler fer el que hem de fer es dóna a causa de la repetició de situacions en les que ens hem trobat amb dificultats per a concentrar-nos. Així, l’habilitat d’exercir amb èxit el control de l’atenció proporciona les bases per tal de sentir-nos capaços i competents.

Cultivar la capacitat de controlar la nostra atenció és, doncs, el camí cap al benestar i ens allunya d’estats negatius com la depressió o l’avorriment. I, com hem pogut veure en diverses entrades (vegeu, per exemple, la del 16 de juny de 2012 o la del 18 de març de 2012), l’atenció plena i els exercicis relacionats poden ser un dels camins per tal d'aconseguir-ho.