divendres, 27 d’abril de 2018

Indignació

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?




Des de dijous al migdia estic en un estat d’indignació. Com pot ser que estigui passant el que està passant? Com pot ser que un grup d’homes que s’autoanomena “La manada” surtin d’un judici amb el convenciment que no van violar a una joveneta, després de que els fets demostrin que van conduir-la a un lloc sense sortida i van aprofitar-se de la seva superioritat numèrica per tal de sotmetre-la a tot tipus de pràctiques sexuals? Com ho podem defensar davant les nostres filles i els nostres fills?

De la lectura de la sentència se’n pot deduir que l’interès dels jutges cap a la formació tècnica en aquests tipus de violència és escàs. De fet, una jurista que es dedica a aquest tema declarava a Catalunya Ràdio que cap jutge demana formació sobre abusos i violència sexual. La formació que demanen es centra en temes que consideren més “tècnics i complexos” com, per exemple, la que va dirigida a posar llum sobre delictes econòmics. “El que passa, Paula, és que la gent està convençuda que en sap de Psicologia”, em deia la meva amiga i fisioterapèuta Bàrbara Moragues. El que passa, comentava la tertuliana de la ràdio, és que les persones confonem coneixement amb prejudici.

En el darrer llibre de David Eagleman, “The brain” (hi ha traducció castellana, la recomano a tota aquella gent que vulgui saber com funciona la màquina que ens permet seguir vius, el cervell), comenta el problema dels judicis sobre violència sexual cap a les dones: els jutges sense formació tenen prejudicis sobre com s’ha de comportar una dona quan hi ha una violació. De fet, pensen que el que anomenen “no resistència” és una demostració de que, encara que no hi hagi consentiment, no hi ha un rebuig ferm. Tanmateix, en el cas de violència física, si l’home agredeix i la dona s’hi torna, s’interpreta, inconscientment, com un atenuant per l’home, qualificant la interacció com a “baralla” i no com a agressió.

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?

Com podem lluitar contra els prejudicis? Com podem fer entendre que la formació és vital per tal de poder construir una societat justa? Com podem construir una societat basada en la compassió i no en l’abús de poder per part dels que tenen la possibilitat d’exercir-lo?

I qui “salvarà” aquests joves del món en el que viuen? Qui els donarà l’oportunitat de veure el dolor com a dolor i l’alegria com a alegria i el plaer com a plaer? Qui els explicarà, seguint a Pinker (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/les-cinc-vies-cap-la-violencia.html), que una banda de joves “caçadors” de sensacions cau, amb molta facilitat, en conductes d’abús de poder i de violència? Qui els farà entendre que les oportunitats de viure una vida plena es desfan quan deixes de banda els sentiments de la meitat del món, els de les dones? Qui els recordarà que un dia tindran filles que hauran de sortir al món i es poden trobar amb altres “manades”?

La naturalesa humana és capaç del millor i del pitjor. No fa falta posar exemples. Ho hem de decidir nosaltres, el que volem ser com a societat. Però, en aquest cas, si no som realistes i passem a observar-ho des de la perspectiva de la ciència, caurem una vegada més en conductes de violència i, després, en banalitzacions i excuses davant aquesta violència.


Bona reflexió!

dissabte, 21 d’abril de 2018

Als meus 5 ximpanzés


“Els amics dels amics dels nostres amics influiran en nosaltres (ens contagiaran) en coses com el nostre pes, la nostra predisposició a mantenir determinades relacions sexuals, el consum de tabac, la felicitat o la probabilitat de patir una determinada malaltia” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/05/la-importancia-dels-amics-dels-nostres.html

“Les persones que dediquen més temps a parlar en profunditat amb els altres són més felices que les que parlen més de coses superficials.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/parlem-amb-profunditat.html






Sopant l’altra vespre amb en Guillem, el meu primer i gran ximpanzé, parlàvem sobre la importància de les relacions en la nostra vida. Els humans som una espècie ultrasocial, necessitem establir vincles i el pitjor dels mals que ens poden desitjar és la solitud (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html ).

L’amor ens dóna vida, ens protegeix de les malalties (sí, seriosament parlant, vegeu http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/283/1837/20160958.long ) i és el factor més important que es troba darrera del benestar i la longevitat. Aquest missatge és el que destaquen els experts que estudien les relacions i l’efecte de la solitud sobre les persones.

Compte, doncs, amb les nostres relacions. Sabem que com més profunditat tenen, millor (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/parlem-amb-profunditat.html ). Sabem que, quan connectem, els nostres cervells entren en ressonància i podem seguir el ball de la conversa observant com cada una de les persones fluctua a la mateixa freqüència, avançant-se a les respostes de l’altra (vegeu el que ens explica Barbara Fredickson a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html). I, ara, sabem que tenim una connexió millor amb les persones que tenen una manera de reaccionar davant al món semblant a la nostra.

Una de les meves finestres al món, la meva neboda Caterina (moltes gràcies!!!), m’enviava un article on es comentava aquesta darrera troballa: els amics més íntims reaccionen als vídeos de manera semblant, prestant atenció als mateixos moments, badant també als mateixos llocs (vegeu https://www.nytimes.com/2018/04/16/science/friendship-brain-health.html ). És com donar una passa més al que havia proposat Fredrickson sobre la ressonància i fer-nos veure que aquesta, i la profunditat de la connexió, es dóna quan ja hi ha una afinitat en la manera en com processem els estímuls del món que ens envolta.

Així, arribem al tema dels 5 ximpanzés una altra vegada. Les persones amb les que tenim més relació tenen una gran influència sobre les nostres decisions, sobre la nostra manera de reaccionar, sobre el nostre humor, sobre la nostra felicitat (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/05/la-importancia-dels-amics-dels-nostres.html ). Però, si tenim en compte aquests darrers estudis, aquestes persones tindran un impacte més gran sobre la nostra vida com més afinitat tinguem i sentim amb elles. No només ens sentirem més connectats d’entrada, sinó que quan cultivem la relació, sentirem que la nostra connexió és de cada vegada més gran, ja que entrarem en ressonància positiva, és a dir, sentirem la força del vincle, amb més facilitat. Vet aquí el que s’anomena un cicle virtuós.

La força de les relacions es veu amb tot el seu potencial quan et trobes amb una persona amb la que tens una gran afinitat d’entrada i després segueixes potenciant-la gràcies a converses sobre llibres, sobre sèries, sobre pel·lícules, sobre històries viscudes... Els estudis demostren, inclús, que les parelles que veuen sèries junts milloren la seva comunicació i, de retruc, la relació.

Quan tens la sort de que la majoria dels teus 5 ximpanzés siguin també persones amb les que tens una sincronia molt gran (en el sentit de la teva reacció davant el món) entres en el que només es pot descriure com “tenir sort a la vida”. I ho has d’agrair. Cada dia. A cada moment.

Moltes gràcies!

PS. Si encara no esteu en aquesta categoria, no us rendiu, penseu que heu d’acceptar que els vostres 5 ximpanzés no són els que toca i que heu de seguir cercant. Si el problema és que la connexió no és massa bona, però sí que teniu afinitat, per favor, parleu més, compartiu més sèries, més llibres, més música...


Una abraçada 

dissabte, 14 d’abril de 2018

La pràctica de la bondat

“Vivim dins una gran mentida. Però quan ens n’adonem ja estem a prop del final de la nostra vida i ens hem convertit en consumidors irrellevants que seran substituïts en la cadena consumista per una nova generació” Daniel Gilbert


“Vivim en una societat que desperta necessitats en lloc de viure en una que les satisfaci”
“La nostra política i la nostra economia s’orienten cap a una meta molt sospitosa: la pujada del PIB. La promesa de felicitat de la societat se basa en què el nostre benestar material ha de créixer de forma continuada. I tanmateix sabem que un creixement econòmic major i un plus de béns de consum no augmenta a llarg termini la nostra satisfacció amb la vida”
Com sabem tots: no necessitem més coses, sinó més temps
 Richard D. Precht “El arte de no ser egoísta”

“La societat ens convenç de que el que és bo per a l’economia també és bo per a la nostra felicitat. La pressió del màrqueting ens recorda que el nostre benestar ens espera després de tenir aquella altra cosa, d’haver aconseguit aquell altre producte. I, encara que podem experimentar que la felicitat que prové del que adquirim és tènue i fugaç, seguim en la roda, esperant que aquell cotxe, aquella roba o aquella nova parella ens facin feliços...” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/els-correlats-de-la-felicitat.html








Una societat tradicional és aquella en què es dóna per fet un jo estable i un món fix i coherent, aquella en què prosperem si seguim les normes socials que ens vénen imposades sense qüestionar-les, aquella en què hi ha una mobilitat social mínima i en la qual es viu amb una visió del món reduïda i estanca pel que fa a les idees.

En el seu llibre sobre filosofia xinesa, “El camí”, Michael Puett i Christine Gross-Loh, ens adverteixen que tornem al que es pot considerar una societat tradicional: ens tanquem en esquemes mentals que limiten les nostres interaccions personals i les nostres decisions sobre el futur, per una banda, i, per l’altra, permetem un sistema que deixa la riquesa en mans d’una elit i limita la mobilitat social.

La recerca del nostre “jo autèntic”, adverteixen els autors, ens empeny a cercar un èxit que ens atorga el “sistema”, si passem per les proves pertinents, i no ens deixa veure que el benestar emocional prové de l’espai que compartim amb els altres, de les petites coses, dels móns que som capaços de crear. De la pràctica de la bondat, afirmaria Confuci.

Tots tenim idees preconcebudes sobre qui som, com funciona la societat i quin lloc ocupem a la història del món. Moltes d’aquestes idees són errònies, si ens parem a contrastar-les amb els fets. Però, el problema més gran, és que poden resultar ser idees molt perilloses pel fet de limitar la nostra experiència i el nostre potencial.

Al contrari del que tenim entès, els savis orientals que apareixen en el llibre de Puett, no proposen que acceptem el món tal i com és, sinó que, cada un amb les seves propostes, busquen quina és la millor manera de trencar amb la passivitat i modificar el món en què vivim. La primera pregunta és pensar en com viuríem si no creguéssim cegament en el que ens vol fer creure el “sistema”. La segona, segons Confuci, i la més important, és com podem viure el dia a dia o, millor dit, com podem canviar el nostre moment a moment amb els altres.

Confuci parteix de la idea de compromís, amb els altres, amb el món, amb la societat. Com a humans, tenim tendència a respondre de manera emocional als altres i les nostres respostes, amb el temps, es converteixen en hàbits. Així, la vida es converteix en un seguit de moments en què les persones es troben unes amb les altres, reaccionen de la seva manera habitual i s’acosten i s’allunyen emocionalment. El món de les nostres experiències emocionals dóna forma a tots els esdeveniments humans, a tot el que ens va passant.

La proposta de Confuci passa per superar el món fragmentat de les interaccions i crear un oasi d’ordre, gràcies a aprendre a respondre “de la millor manera possible”. Hem de cultivar les nostres respostes emocionals per tal de poder aprendre millors maneres de respondre als altres i que aquestes noves respostes acabin formant part de nosaltres. Una de les maneres de fer-ho és crear el que Confuci anomena “rituals”.

En els rituals en el sentit confucià, vivim en un món nou, un món “com si”, un món en el que intentem veure les coses des d’una altra perspectiva, des d’un altre punt de vista, cosa que ens permet engrandir la nostra visió i, així, trobar noves maneres de fer i d’actuar. Determinades experiències, com viatjar o veure com altres persones es comporten a la intimitat, ens ajuden en aquest procés. Els rituals són una altra porta d’entrada al canvi de perspectiva.

Quan, per exemple, ensenyem als nins a agrair les coses, a dir “gràcies”, els estem introduint en un món en el que les persones estan en pla d’igualtat i, per tant, el fet que una d’elles miri d’ajudar o de fer alguna cosa per una altra, col·loca a la beneficiada en una posició de poder reconèixer l’ajuda. En aquest sentit, agrair una cosa, tal i com hem vist moltes vegades en aquest blog (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html), amplia la nostra visió del món. Encara que al principi serà un acte mecànic, amb el temps el nin serà capaç de veure la potència del ritual, veure com el comportament de tots, gràcies al fet d’agrair, canvia a millor i tothom passa a sentir-se part d’un moment d’interacció positiu.

Aprendre maneres millors de relacionar-nos amb els altres, per tal de construir móns millors, és un dels objectius de les ensenyances de Confuci. I, aquests móns, estan fets de petits moments. D’arribades, de partides, de trobades per sopar, per fer coses... Si fem bé els rituals, un sopar, per exemple, es converteix en un moment de reunió després d’un dia dur, en el que les persones reunides intenten generar un clima agradable en el que es pot compartir el menjar i la conversa. Una abraçada, per exemple, és la manera que tenim de recordar a la persona que tenim a prop que en volem tenir cura i que ens preocupem pel seu benestar.

Els rituals tenen l’objectiu de generar estats de connexió al llarg del dia, acumulant-se de forma lenta, però no menys radical, amb el pas del temps, amb el resultat de generar noves formes de relació (mireu el paral·lelisme d’aquesta visió amb la de John Gottman sobre com fer que les parelles funcionin, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-rutina-de-les-cinc-hores-magiques.html).

Abans que els rituals funcionin, però ens adverteixen Puett i Gross-Poh, hem d’abandonar la necessitat de ser “autèntics”.  Amb el culte al jo i a les emocions “tal i com surten”, no ho tenim fàcil. Però allò que a Occident anomenem jo autèntic és, en realitat, “un conjunt de patrons de respostes repetides envers la gent i el món, unes respostes que s’han anat conformant amb el temps. Podem pensar que som persones “de geni curt”, però la realitat és que ens hem convertit en això a força de respondre d’una manera determinada en situacions determinades.

Els rituals ens poden ajudar en el nostre camí de cultivar millors respostes emocionals. Hem d’aprendre a ser bones persones, ens adverteix Confuci. Hem de cultivar el “ren”, la sensibilitat per a la bondat. “Tot allò que fem expressa bondat o se n’allunya”. El nostre objectiu ha de ser desenvolupar la nostra capacitat de respondre bé als altres, de cultivar una sensibilitat que ens permeti comportar-nos de maneres que siguin beneficioses per a aquells que ens envolten i facin aflorar les seves millors parts.

Confuci advertia que no era possible trobar fórmules abstractes de bondat. La bondat s’ha de trobar en cada situació. La bondat ha de trobar la forma d’expressar-se en cada moment i amb cada persona. La bondat té una part de coneixement de la complexitat de la situació i una altra part de compromís amb l’expressió de les nostres intencions de tenir cura de la persona amb la que interactuem. Per això, els rituals són tot el contrari de la rigidesa. Els rituals ens ajuden a no quedar-nos estancats en un sol rol i, en funció del moment, hem d’aprendre quan i com crear-ne de nous o modificar-los.

Confuci ens recorda que hem de concentrar-nos en què podem fer ara i aquí per tal de fer sortir el millor en les persones que ens envolten. El canvi no arriba mai si abans les persones no canvien el seu comportament. I això no és possible si no comencem per les coses petites del dia a dia. “Les nostres vides comencen en el dia a dia i s’hi queden. Només en el dia a dia podem començar a crear mons veritablement grans”.

Bona reflexió!


dissabte, 7 d’abril de 2018

La música i les arts ens fan més humans



"La dansa forma part del batec de la humanitat" Sir Ken Robinson

“La música torna més profund el nostre sentiment de connexió amb la humanitat compartida” Michael Puett i Christine Gross-Poh “El camí”


“La combinació conceptual sumada a les paraules proporciona el poder de crear la realitat”

“Quan una ment té un sistema conceptual per a les emocions empobrit, pot percebre l’emoció? A partir dels experiments científics del nostre laboratori, sabem que la resposta generalment és no”

“Si el teu cervell funciona per predicció i construcció i es reconnecta a sí mateix a través de l’experiència, llavors no és agosarat dir que si canvies les teves experiències actuals avui, pots canviar en qui et convertiràs demà”

“Els ingredients principals [de la recepta per a una bona vida] (...) són mantenir una condició física equilibrada (...) i desenvolupar un conjunt ric de conceptes, per tal de tenir una caixa d’eines per aconseguir una vida amb sentit” Lisa Feldman Barrett “How Emotions Are Made”






En un article de la plataforma TED (vegeu https://ideas.ted.com/why-dance-is-just-as-important-as-math-in-school/), Sir Ken Robinson, activista a favor de l’educació, defensa el paper de la dansa en l’educació. Tots sabem la importància que té l’exercici físic per a la salut mental i física (vegeu, per exemple, l’article sobre el Doctor Agus, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/la-importancia-de-les-rutines-i-iii.html). L'exercici físic té un efecte contrastat sobre el rendiment acadèmic, sobre la concentració, la memòria i el comportament. En el cas de la dansa, a part dels beneficis sobre la condició física, hi trobem un efecte clar sobre la part emocional i relacional.

La Dansa, ens explica Robinson, és "l'expressió física de les relacions, dels sentiments i de les idees a través del moviment i el ritme (...) La dansa forma part del batec de la humanitat". 

El baix estatus de la dansa i de les arts ve de la focalització, que es dóna en el món de l’educació formal, en el llenguatge i les matemàtiques. Tanmateix, el moviment, amb el ritme i la necessitat d'expressió, són catalitzadors del canvi de les persones, formen part de la intel·ligència. Sir Ken Robinson defensa l'educació global, de la persona com a tal, en totes les seves dimensions.

La dansa és una eina per a recobrar la joia, per treballar el respecte i la compassió. Treballar la sincronia del moviment amb els altres té un efecte beneficiós en les relacions socials entre gèneres i edats.

La música, per la seva banda, com explica Daniel Levintin a “El cerebro musical”, té una importància cabdal per entendre el que ens fa ser humans, ser tal i com som (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/les-sis-cancons-de-la-nostra-vida-i.html). Al darrera del llenguatge i de l’art hi ha tres facultats que han permès la nostra evolució: la primera, és la presa de perspectiva, és a dir, la capacitat de pensar en els nostres propis sentiments i pensaments i de comprendre que les altres persones tal vegada ni pensen ni senten el mateix que nosaltres. La segona és la representació, la capacitat de pensar en coses que no tenim al davant. La tercera és la reorganització, la facultat que ens permet combinar, recombinar i imposar un ordre jeràrquic als elements existents en el món.

Les dues darreres són la base de la nostra capacitat cognitiva i d’aprenentatge. La primera, la que ens dóna la possibilitat de pensar en els altres com a ments diferents que, en el fons, pensen i senten diferent, té una importància cabdal per a poder relacionar-nos amb els altres. Així també es considerava en el llibre de filosofia oriental del segle IV a.C., l’anomenat  “Neiye” (que es pot traduir com “entrenament interior”), contemporani dels escrits dels grans mestres grecs de la Filosofia.

En el “Neiye”, que trobem referenciat al llibre “El camí” de Michael Puett i Christine Gross-Loh,  la pregunta que s’intenta respondre és com ho hem de fer per tal de sentir-nos més vius, per a desenvolupar totes les nostres potencialitats. En la base de tot hi ha la diferència entre dominació i connexió; una vida plena no pot basar-se en el control i en el poder, ha de basar-se en el coneixement i en la connexió amb les persones i les coses.

Una conversa amb un amic que us omple plenament”, expliquen els autors de “El camí”, “no només us fa sentir més connectats, és que us fa sentir més vius”. La connexió s’ha de treballar. Una de les maneres que tenien de fer-ho en la Xina clàssica es basava en la poesia i en la música. Les persones que desitjaven rebre una educació el primer que havien de fer era memoritzar un recull de poemes anomenat “Llibre de les odes”. L’objectiu era poder citar passatges en el moment adequat i, d’aquesta manera, canviar la situació de manera innovadora, introduint la perspectiva que oferia el poema. Amb la música es feia el mateix, es cultivava per tal d’integrar-la en la vida quotidiana.

La música i la poesia ajudaven en el camí de viure més plenament, treballant la connexió amb els altres i amb les situacions. Les arts proporcionaven la possibilitat de ser més empàtics amb la totalitat de l’experiència humana compartida. La visió que en sortia era més clara i més humana.

La lògica de tot això rau en el fet que en el “Neiye” es considera que tot el que ens inspira admiració ens apropa més a la profunditat de coneixement, ja que afina els nostres sentits per respondre de manera més harmònica al món que ens envolta. “La música torna més profund el nostre sentiment de connexió amb la humanitat compartida”. El mateix passa amb la dansa, la poesia i la literatura.

En el fons, el que ens proposen els savis xinesos, des d’una distància de 25 segles, és treballar la flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html), la capacitat per connectar amb els propis sentiments i amb els dels altres per tal de poder donar la resposta millor a la situació que estem vivint. Com explica Lisa Feldman-Barrett en el seu llibre “How Emotions Are Made”, podem prendre mesures per tal d’influenciar les nostres experiències emocionals futures, per tal d’esculpir com serem en el futur, i les vies principals són dues: cuidar la nostra condició física a través de l’exercici (per tal de tenir energia i humor) i desenvolupar un conjunt de conceptes emocionals el més ric possible (per tal de poder connectar millor amb nosaltres mateixos i amb els altres).

Aquestes dues vies són les que ens proposen els xinesos clàssics i que defensa Sir Ken Robinson en el seu manifest a favor de la dansa. Feldman-Barrett hi afegeix la literatura, la poesia, les arts. Parla de “granularitat emocional”, la capacitat per a desenvolupar conceptes cada vegada més fins a l’hora de connectar amb els propis sentiments i els dels altres. Les persones que treballen aquesta habilitat són un 30% més flexibles a l’hora de regular les pròpies emocions i, per tant, responen de manera més assertiva, generant, com dirien els savis xinesos, “nous móns de possibilitats”.

Conclusió: llegiu, escolteu música, aneu al teatre, aneu al cinema, mireu sèries, balleu, aneu a dansa, comenceu a tocar un instrument, aneu a cantar a un cor... Tot això us donarà la possibilitat de viure una vida amb més connexions, més plena i amb un major benestar emocional. Sereu els arquitectes de les vostres emocions i de les vostres vides.

Bona reflexió!