dissabte, 28 de juliol de 2018

Estimat Pere, ara fa 1 any…


"Saps que ara som jo la germana petita? M’heu deixat sola en aquest paper, amb els dos grans. M’heu deixat amb la sensació que no he aconseguit fer alguna cosa bé, que no hauria de ser així, que tot és antinatural...A vegades, em sento com quan érem petits i jo havia de fer que féssiu una cosa o que no ploréssiu...No ho aconseguia i em sentia fatal, pel que estava passant, per no poder fer que les coses sortissin bé...Culpable. Trista. Sola." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/estimat-kiko-ara-fa-sis-anys.html 

"El dol és un procés. I sorprèn. Sorprèn perquè no està fet de tristesa, només.En el camí que ens empeny a acceptar la presència de la mort, hi hem de deixar la por, la ràbia, la desesperació, la impotència, la solitud, la pena. Hem d’aconseguir tornar a sentir que la vida, a pesar de les absències, pot ser fluida. Tal vegada és això el que ens costa més aconseguir en aquest procés: fluïdesa. Fins que, després de molt temps, torna a presentar-se per moments." https://benestaremocional.blogspot.com/2012/08/anatomia-dun-dol.html







Com t’ho podria dir, ara que fa un any, un any que ha passat de manera estranya, ple de tots els colors, de totes les emocions, de totes les velocitats temporals...? Com podria fer-te arribar l’acceptació i la incredulitat, la pena perquè no hi ets, l’alegria per tot el que vam compartir? Com puc comunicar-te que tot segueix però que res és el mateix i que mai no ho serà, ara que tenim la teva presència/absència instal·lada a la família?

Estimat Pere, la teva mort ens ha remogut la vida, ens ha esperonat a seguir vius i a recordar-te, a valorar el que eres i el que ens aportàveu els dos petits, tu i en Kiko, en llocs oposats de la taula familiar dels diumenges, repartint joc, entrant en confrontació, fent malabars amb les paraules i l’enginy...

Volies estar amb en Kiko al final per seguir amb el joc? En vam fer broma amb tu aquell 13 de juliol en què ens vas dir que arribava el final. Ho deies seriosament? Al final el simbolisme d’estar tots junts, el pare, tu i en Kiko significava molt per a tu, la teva darrera voluntat...

I hem quedat aquí, els germans grans parlant de vosaltres, esperant dur-ho el millor possible i ajudant als teus fills i a la resta de la família...Estem bé, ja ho saps, tu ho deies, ho esperaves...Els nins estan bé, amb la vida que els empeny endavant i amb la seguretat que la pinya familiar hi serà tal i com ens vas demanar. Però segueixo pensant que la vida no ens va donar prou temps...

Recordaré sempre que eres un sentimental, una persona familiar, una persona de valors, d’històries...Segurament vas ser sempre el que, com que parlava més, hi vas posar més veu, al que érem com a família, a les peculiaritats dels pares, dels padrins, de la nostra infància, del nostre germà petit... Vas viure amarat d’aquestes històries, històries que compartim els que quedem i que ara que no hi ets han perdut part del seu encant...

L’altra dia, dinant amb els germans que quedem, comentàvem com la nostra dinàmica ha estat marcada per la vostra presència, la teva i la d’en Kiko. La teva com a narrador de la història, del nostre passat, de la trajectòria que hem seguit, dels valors que ens han fet ser fidels al sentit de pertànyer a una família en particular...La d’en Kiko com a catalitzador de dinàmiques, com a explorador de límits, com a rei de l’enginy, com a caçador de rialles...

Estimat Pere, hem quedat un poc orfes de joc. Suposo que això és la vida, adaptar-te al que hi ha i al que no hi ha. És veritat que en van sortint d’altres, de jocs, i que els nostres germans grans fan el que han fet sempre: posar-se al davant del que faci falta per tal d’assegurar que la mare i els demés estiguin el millor possible...Tu saps com ho són de generosos els dos grans. Tu saps que sempre van tenir les seves portes obertes i que van estar per tu en tot el que vas necessitar i que segueixen alimentant l’estructura d’aquesta família. Sé que te’n vas anar tranquil i content per això, pel fet de saber que les festes i els suports necessaris seguirien encara que no hi fossis...

Estimat Pere, vas donar-nos les gràcies i jo sempre et deia “gràcies a tu”, conscient que haguessis fet tot el possible per la família i per la meva gent. Ja en vam parlar quan es va morir en Kiko. La mort d’en Kiko ens va obligar a pensar en la nostra, a buidar una casa, a donar suports, a emplenar buits, a consolar als nins, a ajudar-nos en els moments difícils...No podíem deixar de pensar en què ell ho feria tal i com ho feia tot, amb força, amb humor, amb un punt d’angoixa i preocupació...

I després la vida et va posar el repte al davant i vam veure com agafaves el camí del mig, sempre endavant, intentant viure tota la vida possible el temps que quedés, agafant tot l’aire possible fins al final, fins que ja no vas poder.

Estimat Pere, com se’ns n’ha anat aquest any? Com pot ser que tinguem una altra vegada la sensació que era ahir, però, al mateix temps, sentim que fa molt temps que no et veiem?I com pots seguir tan present en la teva absència?Suposo que seguirem tal i com vas dir, vivint cada dia perquè si tot s’acaba, com a mínim haurem aprofitat cada moment.

Estimat Pere, dóna records al pare i a en Kiko...

Una abraçada  

diumenge, 22 de juliol de 2018

10 punts per l'èxit en les relacions



 “Les bones relacions ens ajuden a viure durant més anys. La parella de manera inconscient regula el sistema nerviós de l’altra persona per tal de beneficiar-se mútuament. El ritme cardíac es sincronitza. La respiració es sincronitza. Inclús l’alliberació d’hormones s’harmonitza. En els moments d’estrès, una abraçada, una carícia o una paraula amables per part de la parella ens ajuda a calmar el cos.” https://aeon.co/essays/does-buddhist-detachment-allow-for-a-healthier-togetherness







Què podem oferir des de la Psicologia Clínica a les parelles per tal que durin i experimentin benestar i creixement personal? Aquesta és la pregunta que des dels anys 80 intenta contestar de manera científica John Gottman (vegeu l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/la-rutina-de-les-cinc-hores-magiques.html ) i ara, juntament amb la seva dona, la psicòloga clínica Julie Gottman, presenta els resultats de les seves investigacions en el llibre “The Science of Couples and Family Therapy”.

El matrimoni Gottman proposa construir científicament una teoria de les relacions basada en les dades que han anat acumulant diferents investigadors. Aquesta teoria permetria basar en pràctiques basades en evidències l’ajuda a les parelles problemàtiques. A partir de les dades disponibles, els Gottman afirmen que es poden concloure una sèrie de conceptes bàsics:


1.- La ratio màgica de 5:1 (5 interaccions positives per cada negativa)
Les relacions de parella generen dinàmiques estables que es basen en la proporció entre les interaccions positives i les negatives. Les parelles amb una bona relació presenten una ratio de 5:1 (5 interaccions positives per 1 negativa) o major. Aquest equilibri es manté inclús quan els membres de la parella mostren desacord sobre temes importants. En el cas de les parelles infelices la ratio pot arribar a ser de 0,8:1 (menys d’1 interacció positiva per cada negativa).

2.- Les escalades negatives dinamiten les relacions.
El problema amb les interaccions negatives quan són freqüents és que poden portar a una escalada, en la que es donen contínuament el que John Gottman anomena “Els quatre genets de l’Apocalipsi”: criticar, posar-se a la defensiva, mostrar menyspreu i no contestar ni donar fer de rebut del que diu l’altra persona (preneu nota perquè això és el que MAI s’ha de fer en una relació si volem que duri). Les escalades poden portar a una carrera armamentística d’interaccions negatives que pot acabar amb la relació quan s’arriba a situacions de negativitat sostinguda.

3.- Augmentar les interaccions positives potenciant la intimitat.
És molt important basar les teràpies de parella en augmentar les interaccions positives i el problema fins ara era que no havien trobat una teoria prou potent en la que basar-se per tal de fer-ho. Els estudis consultats pels Gottman indiquen que per tal de fer intervencions efectives en parelles s’ha de treballar no només l’objectiu de minimitzar els conflictes sinó de promoure la positivitat de les interaccions gràcies a potenciar la intimitat i els sentiments d’amistat.

4.- La confiança és un dels puntals de les relacions que funcionen.
Com en qualsevol altra relació (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/07/els-tres-elements-de-les-relacions.html ), la parella ha de treballar la confiança mútua. Aquesta millora quan cada un dels membres persegueix el bé comú i no basa les seves decisions només en els seus propis interessos. Això suposa que el que els Gottman anomenen “La mètrica de la confiança” té com a fonament teòric la sensació de pertànyer a un “nosaltres” i no ser merament un afegitó d’”una persona més una altra persona”. S’ha de tenir en compte que no és possible una ratio 5:1 en una parella amb una mètrica de confiança baixa. La confiança és bàsica.

5.- S’ha d’estar molt atent a les interaccions positives que inicia la parella.
La teràpia de parella per tal de construir confiança ha de fer que cada una de les persones es fixi més en les interaccions positives que inicia l’altra persona. De fet, les parelles infelices es perden la meitat dels intents de connectar de forma positiva que fa l’altra persona, és a dir, no se n’adonen dels intents d’intercanvi positiu que fa l’altra persona.

6.- “Hi ets quan l’altra persona et necessita? Quan està trista, perduda, enfadada, mancada d’afecte...?”
Per tal de construir confiança es pot fer de maneres diferents. El que és important és tenir en compte que la majoria de conflictes en una nova relació té a veure amb la confiança, en l’intent de contestar a la pregunta “Hi seràs quan et necessiti?”. Moltes relacions es veuen afectades per la falla de la confiança pel fet que una persona necessitava del suport de l’altra perquè estava trista, ofesa, enfadada, afectada per algun fet traumàtic, estressada, es sentia sola, atrapada... En el fons la pregunta mesura el lloc que ocupem en la llista de prioritats de l’altra persona.

7.- Connecta. Aprèn a acceptar les emocions negatives de l’altra persona.
Les parelles amb una mètrica alta de confiança poden discutir els temes que les preocupen de manera calmada, acceptant les emocions de l’altra persona, és a dir, acceptant la ràbia o la tristesa de la parella, encara que aquestes emocions tinguin a veure amb la relació. Això és connexió.

8.- El compromís, juntament amb la confiança, és l’altra puntal d’una bona relació.
El compromís, juntament amb la confiança, són les bases d’una bona relació (podem veure una caracterització del compromís en l’entrada sobre Sternberg, https://benestaremocional.blogspot.com/2015/05/el-triangle-de-lamor-compromis-iii.html ). El compromís és possible quan s’emfatitzen les qualitats positives de la parella, s’està disposat a fer esforços per la relació, es sent gratitud per la vida compartida i es té un fort sentit del “nosaltres”.

9.- No pots tenir una bona relació de parella si l’altra persona NO et tracta bé. O, dit d’una altra manera, NO renunciïs a que et tractin de manera amable i afectuosa, fins i tot si no estan d’acord en res del que dius.
El secret de l’èxit en les relacions de parella és tenir altes expectatives, esperar ésser tractat amb respecte i saber comprometre’s en cada una de les etapes de la relació. Segons els Gottman, les relacions amoroses passen per tres fases:

·        Enamorament: fase en la que una cascada de neurotransmissors flueix pel nostre cos fent que ens sentim obsedits per i “enganxats” a l’altra persona. En molts casos dura poc, sobre uns 18 mesos, sobretot quan no es comença a construir intimitat.
·        Confiança: suposa entrar de manera formal a compartir la vida amb l’altra persona (amb unes noces, per exemple). Aquí solen començar els conflictes, sobretot esperonats per la necessitat de saber fins a quin punt l’altra persona és de fiar i hi serà en els moments compromesos.
·        Compromís i lleialtat: en aquesta fase es van invertint recursos en la relació i es posen les bases per evitar les traïcions. Es tracta de compartir recursos materials i emocionals en la construcció de la relació. La relació es converteix en un refugi segur davant els estressos de la vida gràcies a la confiança i al compromís.

10.- Mira de formar part dels Masters: sigues amable sempre, repara de seguida el dany que hagis pogut fer, aplica’t per mantenir la calma durant les discussions, usa l’humor.
Gairebé 40 anys d’estudis han portat a proposar la distinció entre Masters (mestres) de les relacions i Disasters (desastres) de les relacions. Sabem que pràcticament la meitat de les parelles acaben amb una separació i que això passa en el cas dels Disasters. Aquests dos grups es diferencien en aspectes com:

·        Iniciar converses de manera amable: A part de la ratio 5:1 (5 interaccions positives per cada negativa) dels Masters, aquests es caracteritzen per iniciar les converses i les interaccions de manera amable. De fet, els estudis indiquen que la manera de començar una conversa determina en un 90% com anirà, si acabarà bé o no. En cas d’un inici negatiu, les parelles Masters posen en marxa una pràctica restaurativa de seguida. Després de 7 anys estudiant quina és la reparació més efectiva davant una interacció negativa, els Gottman han arribat a la conclusió que és “No és tot culpa teva. Jo també tinc la meva responsabilitat en aquest conflicte. Això no és possible si la parella no és capaç de fer una escolta activa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ), és a dir, si no és capaç d’escoltar per a poder entendre i acceptar una visió diferent del problema.
·        Mantenir la calma i mostrar un estat d’ànim neutre: Quan les parelles són capaces de mantenir converses conflictives amb un estat d’ànim neutre no solen produir-se escalades negatives. Aquesta és una altra de les característiques que diferencien els Masters dels Disasters. La calma durant el conflicte és un dels aspectes més importants a treballar per tal de fer que una relació floreixi.
·        Calma fisiològica: Aquesta dada és un dels millors predictors sobre l’èxit i la durada d’una relació. Quan la parella és capaç de no estar d’acord sense desbordar-se i estressar-se pot seguir la conversa i no caure en el parany de veure l’altra persona com l’enemic a batre (cosa que passa en el cas dels Disasters).
·        Humor compartit: Usar l’humor com a pràctica restaurativa en cas de conflicte és una de les estratègies que utilitzen els Masters. L’humor és un gran recurs per tal de llevar ferro al conflicte, de manera que es redueix l’activació fisiològica que fa que la persona es desbordi.


Heu mirat bé cada un dels punts?

Bona reflexió!

PS: Aquests elements es poden aplicar, també, en el cas dels fills, cosa que han demostrat els Gottman en els seus estudis. Jo m’atreviria a dir que seguint aquest esquema de 10 punts també podríem aconseguir ser Masters de les relacions d’amistat. Bona Pràctica!


dissabte, 14 de juliol de 2018

13 de juliol de 2017


"En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html









Estimat Pere,

Dia 13 de juliol ens vas dir que el temps estava a punt d’acabar-se, que la mort, que havies esquivat lluitant com un valent, havia reprès el seu camí i que et deixava un poc més de temps per tal de poder deixar les “coses arreglades” (eufemisme de “he de mirar d’assegurar-me de que quan jo ja no hi sigui els nins i n’Antònia estiguin bé”). 

La conversa va seguir el teu ritme, vas marcar els tempos, els temes i vas voler deixar clar que la proximitat de la mort només feia que recordar-te la necessitat de celebrar la vida, la de la gent que estimaves, la que deixaves enrere, amb la satisfacció d’haver fet tot el que sabies per a viure-la intensament.

Estimat, la proximitat d’aquest 13 de juliol m’ha contracturat els músculs de l’esquena, amb la tensió del cos que es prepara per travessar un moment que exigeix força i presència. Aquell dia, de l’estiu del 2017, a la terrassa de ca na Bàrbara, vam viure un dels moments més dolorosos de la nostra vida i ho vam fer tal com volies, amb humor, amb amor i amb el compromís d’injectar vida al temps que ens quedava d’estar junts.

Dia 13 de juliol ens vas dir moltes coses (coses que vam intentar recuperar el dia del teu comiat al cementiri, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html), però entre totes hi havia, com sempre, una lliçó de vida, agraït pel temps viscut i per les experiències, agraït a les persones, agraït a la família...Vam parlar amb humor de la vida, de la mort, de l’enterrament, de l’herència, de la família, de les necessitats que hauríem de tenir en compte una vegada que no hi fossis...Vam parlar dels que ja ocupaven els nínxols familiars, del pare, d’en Kiko i de que volies estar al seu costat. I, tot això, amb un cos que patia, amb el cor estret i, malgrat tot, el pit obert, intentant acompanyar-te en aquest tràngol sense plorar que, com vas demanar-nos, “necessito que ho feu a ca vostra”.

Dia 13 de juliol va marcar un compte enrere, al que van seguir el dinar de germans (on vam concloure que, evidentment, “érem els menys trabucats de tota la colla de cosins”), els teus esforços per seguir amb el futbol, la teva necessitat de descans per dosificar forces, la matrícula d'en Francesc a la Universitat i el moment en què l’equip de pal·liatius va comunicar-te que arribava el final i que ens va convertir amb els guardians dels opiacis...

El vespre del 26 de juliol vas dir adéu als més propers. En Kiko ens va deixar amb la festa d’aniversari que vam celebrar el dia abans, però no va poder acomiadar-se (encara que aquell dia va abraçar “indiscriminadament” a tothom que es va deixar). El pare va anar fent repàs de la vida, dels seus pensaments, de les seves vivències, durant les setmanes que va estar ingressat, i el dia abans de morir-se només volia deixar clar que, com a família, “havíem arribat a bon port”.  Tu, amb les teves darreres forces vas parlar amb cada una de les persones que formaven part del teu cercle íntim per a deixar clar que la vida seguia, que estaves molt orgullós de la nostra família i del paper que havíem fet cada un de nosaltres i que te n’anaves tranquil.

Ara que fa un any que va començar aquest compte enrere, t’he de dir que encara no hem acabat de pair-ho tot. I, encara que sé que tenies raó perquè realment travessar el dolor d’aquesta manera és un privilegi (i un dels objectius que et vas marcar explícitament quan van comunicar-te la malaltia i el seu pronòstic), no puc deixar de pensar en vosaltres dos, tu i en Kiko, plens sempre de vida, fins al darrer moment, i amb que, com diem sempre, la vida no és justa, simplement és, i et dóna i et pren sense demanar permís...

Una abraçada

diumenge, 8 de juliol de 2018

Molts d'anys, Júlia o 20 coses a tenir en compte quan en fas 20



“La majoria de problemes que ens fan patir a la vida, segons Ellis, no provenen de la nostra infància o de traumes no resolts, sinó que són el resultat de com interpretem la nostra realitat a partir de les creences sobre nosaltres mateixos (“no som prou bo i no em podem passar coses bones”, per exemple), sobre els altres (“la meva mare hauria de ser capaç de veure i entendre les meves necessitats, en cas contrari es demostra que no és bona persona”, per exemple) o sobre el món (“el món hauria de ser just i proporcionar-me el que em mereixo”).”




Estimada, ara ja has arribat als 20, al moment en què es consoliden les estructures cerebrals, el moment en què el món torna gran, que apareixen persones noves, que proves coses noves, que comences a pensar que les coses depenen de les teves eleccions...Estimada Júlia, voldria que recordessis allà on anessis que des del teu niu, els teus pares, sempre t’estimaran, sempre hi seran, sempre et recolzaran.

He pensat en regalar-te una sèrie de consells que he anat trobant de gent que ha passat per l’etapa que ara comences. Són consells que tots hauríem de llegir i, després, fer el que ens dones la gana...Bàsicament, són paraules que només volen recordar-te que la teva vida és teva i que hi és per viure-la així com et sembli.


1.- Equivoca’t molt i sovint. No tinguis por de fallar.
El temps va a favor teu; els errors són la teva gran oportunitat per aprendre. Sigues valenta a l’hora d’admetre els teus errors. No creguis mai que són el que donarà la mesura del que pots fer, al contrari: els errors sempre donaran la mesura del que seràs capaç d’aprendre. Recorda que encara vius amb la motxilla que ha vingut amb la teva infància i adolescència. No deixis que et marqui l’agenda. Arrisca’t. Segueix aprenent. Segueix en camí.

2.- Estigues oberta a les noves amistats.
Als vint anys encara no coneixes molta de la gent que serà important a la teva vida. Hi haurà persones que apareixeran durant aquest camí que va cap als trenta. I, gràcies a l’experiència de viure noves maneres de relacionar-te, aprendràs que la norma és seguir oberta, escoltar i no tenir por de connectar, de sentir-te vulnerable. Recorda que la persona que pot fer-te més mal en aquesta vida ets tu mateixa.

3.- Obre’t a nous objectius.
Mantén el teu cervell despert! El món es gran i el cervell una màquina d’adaptació que, encara que tingui moltes limitacions, pot recablejar-se en funció del seu ús. Usa’l, surt de la zona de confort, del que fas, i experimentaràs la vida tal i com és: canvi.

4.- La gent no en té ni idea del que fa. No escoltis a ningú.
De la mateixa manera que fas el que pots, això mateix fan els altres. Les persones fem el que podem, condicionades per les nostres manies, per les nostres costums. I tenim tendència a creure que el que creiem és el normal. I, la veritat, això és com la coca de verdura que, al final, tothom troba que la de ca seva és la millor...
5.- La majoria de les persones volem el mateix i tenim les mateixes pors.
 Vivim pensant que som els pringats de torn i que som més imperfectes i vulnerables que la resta del món. La veritat és que som humans i fem el que podem. No deixis que la vergonya o la por et facin creure que els altres et jutgen. La veritat és que estan massa enfeinats mirant de fer el que poden... I si algú et critica, pensa que al darrera hi ha la seva inseguretat, la necessitat de posar-te en el punt de mira per no ser-hi ell...

6.-  El món, per bé i per mal, va a la seva bolla. No l’agafis massa seriosament.
Com deia la padrina Bàrbara, la mateixa gent que un dia et critica i no et saluda, amb el temps pot arribar al “bon dia tingui”, que al seu temps era el súmmum del respecte. No et creguis massa les crítiques ni els afalacs. El món es mou fent derives, canviant les seves prioritats en funció de les circumstàncies. No et deixis dur per la corrent. Conserva la visió global de la situació. Només així tindràs prou elements per a poder decidir el que sigui millor per a tu.

7.- Alerta amb les modes. T’empenyen a seguir la manada...
El mercat ens converteix en clients insatisfets. No deixis que et facin creure que el teu cos no és prou bo, que la teva roba no té prou glamour, que el teu look no és prou sofisticat...El sistema ens vol insegures, amb la sensació de que hauríem de ser d’una altra manera, de que hauríem de tenir unes altres coses. No el deixis guanyar. Resisteix-te.

8.- La vida està feta de petites detalls. La vida està feta d’experiències, no de coses.
A la feina, arribo a afirmar que la vida està feta de tonteries... Una rialla, una carícia, una besada, una mirada còmplice...Un joc, una caminada, un cafè amb amics, una cançó cantada a tot pulmó en el cotxe...Viu, riu, comparteix, balla, canta...
9.- El món és gran i, en la majoria de casos, la gent és bona gent. Necessitem connectar i, per això, en la majoria de casos intentem caure bé, fer les coses bé. Així som els humans. Una espècie ultrasocial que necessita dels vincles per sobreviure. Obre’t a les connexions, digués sí a conèixer gent, amb un no preparat pels que no et respectin o et jutgin.

10.- Els teus pares són com l’altre gent; fan el que poden. Perdona’ls i segueix amb la teva vida.
A partir d’una edat no les necessites com ho feies quan eres petita. A partir d’una edat tenen dret a pertànyer al teu cercle íntim només si et demostren el respecte que et mereixes com a persona. No et capfiquis pel que et diuen: és, simplement, la seva opinió.

11.- Cuida’t en cos i ànima.
Cuida el teu cos, mantén-lo en forma, depens d’això per sentir la força d’envestir els problemes de la vida. Recorda que ets un mamífer i que el teu cervell intenta mantenir-te viva per la via de veure si tens prou energia disponible. Sua tot el que necessitis. I no t’oblidis de la teva ànima, de la necessitat d’aprendre situacions i paraules noves, de la necessitat d’aprendre la mecànica que les relacions.

12.- Mantén viva la teva curiositat.
No deixis mai d’estar oberta a noves maneres de fer les coses. Aquesta és la clau que ens ha fet l’espècie més nombrosa del planeta (exceptuant els insectes, és clar!). Mira les coses com si no acabessis de saber-ho tot, aprèn a viure amb la incertesa, amb la sensació que sempre hi haurà coses noves, dades noves, maneres noves de veure les coses. L’alegria del coneixement t’acompanyarà com una força a la teva vida.

13.- Posa’t dreta, obre el pit, baixa les espatlles...
Aquesta és la forma d’encarar el món. No tanquis el teu pit. Obre’t al món i al que et dóna, encara que això suposi més dolor, a vegades. La vida és plena quan hi podem encabir tots els colors, totes les emocions. Només has de saber on trobar les interaccions positives que sempre mantindran la balança a favor teu (recorda que per estar bé no s’han d’evitar les emocions negatives sinó aconseguir que les positives guanyin en una proporció de 5:1)

14.- Accepta’t, estima’t...
Si al principi et costa perquè només et trobes tenint en compte les coses que fas malament, no et preocupis, això ens ha passat a tots. Però recorda que ets una persona, amb tota la dignitat que això suposa. La teva màquina, les teves circumstàncies no són el que hauries triat, val, però estàs com els altres, reina, i, simplement, has d’acceptar aquesta gimcana que és la vida i jugar per aprendre tot el temps que duri. Estima’t, ni que sigui perquè és la millor manera de practicar per estimar bé als altres. Recorda que ets una criatureta que fa el que fem tots, el que pots.

15.- Crea la teva xarxa.
Sàpigues qui hi serà per riure, qui hi serà per plorar, qui t’ajuda quan estàs angoixada, qui et complementa quan has d’envestir projectes...No et preocupis massa quan algú et decebi. No passa res, ens ha passat a tots i, al final, el dolor queda enrere i hem tingut l’ocasió d’aprendre que no havíem tingut en compte el que la persona en qüestió era capaç de compartir. No és culpa teva, el cervell encara no sap interpretar tanta informació. Accepta el dolor i segueix amb la teva vida, fent més xarxa amb persones que apareixeran en el moment que menys esperis.

16.- Aprèn a dir no.
Aprèn a dir el que vols, però sobretot el que NO vols. La vida no està marcada pels teus SÍ, sinó pels teus NO. Pensa que el món és gran i que cada vegada que deixes de dir NO et veus enganxada a un SÍ que no et convé. No tinguis por de dir el que no vols. No tinguis por de definir el que vols que sigui present a la teva vida. Digues NO, no puc, no m’interessa, no vull, no em trob còmoda...

17.- Fes-te enfora de la gent tòxica.
Recorda que aquelles persones que et critiquen, que et donen consells sense que les demanis, que no t’escolten, que et fan sentir incòmoda amb els teus sentiments, aquelles persones són tòxiques perquè generen relacions tòxiques. Les connexions es basen en el respecte. Una persona que no et respecta no fa possible que creixi una bona relació. Sé que aquest consell no t’ha fet massa falta mai, reina, però mai el donis per sabut.

18.- Fes una llista dels teus petits plaers i practica’ls.
La vida està feta de petits moments, de petites coses que ens fan vibrar, que ens fan alliberar tensions...Tingues present sempre cuidar aquesta llista i tenir-la present. Mira d’afegir-hi coses. Estigues atenta al que et fa sentir bé. Mira d’incloure a altres persones; si aconsegueixes que certes activitats siguin compartides, establiràs connexions harmòniques, experimentaràs AMOR.

19.- Recorda que tot espassa, que les ferides es curen soles, que tenim una capacitat de creixement que no s’acaba.
No tinguis por, quan el món sembla aturar-se, només és una sensació...Cada dia surt el sol i tot recomença. O, com vaig llegir una vegada en un llibre zen, l’herba creix sola.

20.- Ets prou intel·ligent per a trobar el teu propi camí.
Aquesta és la frase que em va regalar el meu pare. No me la va dir mai directament. La vaig conèixer a través dels comentaris escèptics que feia la meva mare, que em recordava que no la creia...Però no pots imaginar-te la força que em va donar sempre. El meu pare creia en mi. I jo, la teva mare, crec en tu. I quan tu no creguis en tu, quan tinguis dubtes perquè les coses no van bé, recorda’m, recorda les meves paraules, recorda que no creiem de bades, que la vida ens dóna una perspectiva que ens fa veure que l’important no és que caiguis, sinó que cada vegada que ho fas et tornis a aixecar... Aixeca’t i camina, i mira endavant. Jo crec en tu.

Per molts anys, estimada!

dissabte, 7 de juliol de 2018

Amor, relacions, sentit a la vida…


Una conversa amb un amic que us omple plenament”, expliquen els autors de “El camí”, “no només us fa sentir més connectats, és que us fa sentir més vius”. La connexió s’ha de treballar. https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html





Lisa Feldman Barrett és una estudiosa de les emocions i de les relacions. Considera que una bona vida es troba gràcies a unes bones emocions i que aquestes es poden aconseguir gràcies a la combinació de saber llegir els nostres estats corporals i tenir un gran vocabulari sobre les emocions i les situacions que vivim. Aquesta combinació, explica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/02/parlem-democions.html ), proporciona el que ella anomena granularitat emocional i, de retruc, també agilitat emocional, la capacitat de respondre de manera flexible davant les circumstàncies de la vida.

En un article recent (vegeu https://aeon.co/essays/does-buddhist-detachment-allow-for-a-healthier-togetherness), parla de la importància de les relacions pel que fa a les nostres reserves corporals, la nostra sensació d’energia, el que podríem definir com el coratge que sentim a l’hora d’afrontar les situacions de la vida.

Feldman Barrett explica que ens hem de remuntar a la nostra evolució, a la nostra necessitat dels altres durant tota la nostra infància per tal de poder sobreviure. Tots hem estat nadons, petites criatures indefenses necessitades de cura, afecte i atenció. La nostra capacitat per sobreviure està directament relacionada amb la nostra capacitat per establir vincles, per cridar l’atenció dels adults i perquè aquests sentin el lligam amb nosaltres.

El nostre cervell, exposa Feldman Barrett, no té com a funció més important la de pensar. El nostre cervell té marcada com a prioritat la de mantenir l’equilibri en tots els sistemes biològics corporals, de manera que tots els òrgans, hormones, neurotransmissors i el sistema immunològic funcionin el millor possible. El procés funciona de la mateixa manera que quan volem estalviar per tal de fer front a imprevistos: el cervell fa un seguiment de recursos com l’aigua, la sal o la glucosa i pren decisions per tal de poder tenir-los disponibles en cas de necessitat. El nom d’aquest procés és alostasi (hem parlat d’aquest procés en referència a l’estrès, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/12/superar-els-efectes-de-lestres.html).

La regulació de l’alostasi la fem els adults quan estem a càrrec dels nadons. I ho fem fins que aquests poden, a poc a poc, fer-se responsables de la regulació dels “depòsits” d’energia corporal. Les relacions i els vincles, doncs, són el primer sistema de regulació corporal que tenim disponible. D’aquesta manera, els vincles són un sistema de supervivència. La simple presència dels altres, sobretot quan els estimem, ens fa sentir millor, més segurs. De fet, l’estrès de cada dia ens fa molt difícil la tasca de mantenir els nostres depòsits d’energia regulats, de manera que necessitem la presència dels altres per tal de sortir-se’n bé. Així, una de les pitjors desgràcies que ens poden passar és la d’estar o sentir-nos sols (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html), fins al punt que augmenta la probabilitat de mort en un 30%.

Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia dels que parlàvem. El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la detecció de cèl·lules tumorals.
Així, estar o sentir-se sol pot resultar fatal pel nostre cos i per les nostres probabilitats de supervivència. Clay Rouletdge confirma en un article recent (vegeu https://www.nytimes.com/2018/06/23/opinion/sunday/suicide-rate-existential-crisis.html), que una de les derivades de la solitud és la falta de sentit de pertinença i, d’aquí, una manca de sentit global, existencial. Routledge creu que al darrera de l’augment dels suïcidis hi podem trobar aquest fenòmen.

Sabem que la felicitat i la longevitat (!) estan relacionades amb la qualitat de les relacions que mantenim (vegeu https://www.ted.com/talks/robert_waldinger_what_makes_a_good_life_lessons_from_the_longest_study_on_happiness ) i amb la profunditat de la implicació en aquestes relacions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html). Sabem que la felicitat no arribarà del plaer, sinó del sentit (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html). I, en la majoria de casos, el sentit arriba del fet de connectar amb alguna cosa més gran que nosaltres, que les nostres pròpies necessitats o plaers. I les relacions són més grans que nosaltres. Per tant, les relacions, bones i profundes, són el camí més curt cap al benestar.

Bona reflexió!