divendres, 26 d’octubre de 2018

Quan no ens entenem...


 "el cervell no té com a funció principal el pensar, sinó usar les experiències passades per tal de generar hipòtesis (simulacions) que donin sentit al caos que ens envolta contínuament i ens permetin prendre les millors decisions per a la supervivència del nostre cos" 

"som els constructors de les nostres emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències, si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma, canviarem les nostres emocions i les nostres vides"

"El que és cert, és que anem construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part d’ella." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/nomes-es-amor-si-hi-ha-respecte.html 







Una bona comunicació requereix que tu i el teu amic estigueu usant conceptes sincronitzats”. Aquesta frase de Lisa Feldman Barrett conté tot un univers. I explica molt patiment, molts dels conflictes que apareixen quan, de bona fe, ens volem entendre, però no ho aconseguim. “Conceptes sincronitzats”. És a dir, que el que em dius signifiqui el mateix per a mi que el que significa per a tu. Però per què és tan difícil això? Per què suposem tantes vegades que els altres ens entendran o que nosaltres estem entenent als altres (i després no passa tal cosa)?

El cervell usa els conceptes per tal de fer prediccions i posar ordre sobre el caos que suposa el món (Si voleu un exemple del que pot ser un caos: Recordeu la sensació que tenim quan som de viatge a un lloc del que no sabem l’idioma? Recordeu com se’ns queda el cap? Recordeu com ens fa sentir perduts el fet de no saber predir el que passarà?) Aquestes prediccions tenen un objectiu: aconseguir saber què està passant per tal de decidir cóm hem d’actuar per estar bé i seguir vius. I, el punt de partida sempre serà com està el nostre cos, com estan els sistemes que el mantenen viu, quina energia disponible tenim i quines sensacions corporals hem de tenir en compte.

Cada persona amb la que ens trobem i identifiquem, cada predicció que fem, cada idea que pensem i cada visió, so, gust, sensació de tacte i olor que imaginem va acompanyada de prediccions sobre les conseqüències que pot tenir pels nostres recursos corporals i per les seves corresponents sensacions. Aquestes sensacions són, normalment, sentiments de plaer o malestar i activació o calma (vegeu, també, la formulació que fa Thayer a https://benestaremocional.blogspot.com/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html). Hi ha persones que senten aquestes sensacions com un rerefons, com un rierol, però n’hi ha d’altres que ho experimenten com a tempestes o salts d’aigües. I, a vegades, aquests sentiments de plaer o de calma es transformen en emocions. Però, encara que no en siguem conscients, influencien el què fem, el què pensem i el què percebem.

Parlar d’un problema amb algú, per exemple, pot ser estimulant per una de les persones, perquè veu un conflicte com a la llavor d’una posterior reconciliació o, al contrari, pot ser considerat com a perillós per algú altre que té por de no saber què dir o de com fer arribar la seva visió de la situació. La primera persona, la que veu la conversa com a una oportunitat, cercarà l’ocasió de provocar la conversa. La segona persona, la que considera que parlar només la deixarà frustrada, mirarà d’evitar-la de manera activa. I ambdues patiran les conseqüències, considerant que l’altra persona és la que està complicant la situació.

Feldman Barrett conta que quan hi ha un desequilibri en les nostres reserves corporals ens sentim malament, cosa que empeny al nostre cervell a cercar explicacions. Aquestes explicacions són el resultat de la categorització de les experiències passades i provenen de les simulacions que associen determinats objectes o situacions amb determinades sensacions corporals. Per exemple, conversar sobre els desacords, per la segona persona de la què parlàvem, forma part del que considera situacions desagradables. Els objectes i les situacions associades a la categoria “conversar sobre els desacords” són el que podríem anomenar el nínxol afectiu d’aquesta persona. Qualsevol cosa que quedi fora d’aquest nínxol afectiu NO interessa al cervell, per tant no farà prediccions sobre aquest objecte o situació, és a dir, no ho detectarà. Per exemple, aquesta persona NO detectarà les bromes o els compliments amb els que intenta començar la conversa l’altra persona.

Els nostres sentiments, resultat d’aquest nínxol afectiu personal, ens empenyen a creure que els objectes i les situacions del món són positius o negatius, en funció de les nostres experiències passades. I en funció de com ens sentim. Si ens sentim malament o tensos, concloem que la situació no ens convé (encara que sigui important implicar-nos-hi si ho pensem de manera racional, per exemple, en el cas anterior en el que és important parlar sobre els desacords). De fet, com ens sentim altera la nostra percepció i la nostra conducta més que el que ho pugui fer el món real (per exemple, veiem com una amenaça la pròpia conversa, encara que l’altra persona ens demostri el seu afecte).

Lisa Feldman Barrett remarca que els nostres recursos corporals són la prioritat del nostre cervell. I aquests recursos les percebem gràcies a aquestes sensacions, al que ella anomena afecte (la combinació de les dimensions plaer/malestar i activació/calma). Els sentiments de com estem són els elements centrals en la nostra percepció i la nostra conducta. La racionalitat pura no és possible en la nostra espècie.

El cervell humà està estructurat anatòmicament de manera que cap decisió o acció pot alliberar-se de la influència de les sensacions interoceptives o dels sentiments, independentment de la ficció que la gent es conti a ella mateixa sobre la seva racionalitat”. Cada pensament, record, percepció o emoció que construïm inclou informació sobre l’estat del nostre cos. L’afecte, l’humor de fons, és la nostra millor suposició sobre com es troba el nostre cos i les nostres reserves d’energia. I determinarà el que el nostre cervell considera prioritari, de manera que percebrem no el món tal i com és, sinó el que considerem important en aquell moment. Això suposa, seguint a Feldman Barrett, que cada un de nosaltres construïm el que serà el nostre món, per la via d’ignorar o prioritzar determinats estímuls.

Les emocions, al final, seran el resultat de categoritzar conceptes per tal de donar sentit al nostre afecte i a les sensacions que percebem gràcies als sentits. Les emocions, així, són més complexes que l’humor de fons; són el resultat de la categorització de les experiències passades. Aquesta categorització és la base de la predicció sobre el que creiem que està a punt de passar i fa que prenguem les decisions que prenem. El que hem après a creure és el que ens fa sentir d’una manera determinada i no d’una altra. NO és el que passa el que causa els nostres sentiments, sinó el que imaginem que està a punt de passar a partir del que hem viscut abans.

Per tant, els “conceptes sincronitzats” dels que parla Feldman Barrett, ens recorden que quan parlem amb una altra persona, cada un de nosaltres imagina el què està a punt de passar a partir del seu propi guió, de la seva pròpia història, sense escoltar realment el que diu l’altre. Si els conceptes no es sincronitzen, cada un de nosaltres seguirem vivint en la nostra pròpia ficció.

Bona reflexió!

dissabte, 20 d’octubre de 2018

10 coses a tenir en compte sobre la part fosca de la naturalesa humana (si vols arribar a considerar-te bona persona)


"Som animals socials. I sentim afecte i compassió, gratitud i confiança, solitud i culpa, gelosia i fúria. Segons explica Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro”, les emocions són reguladors interns que garanteixen que podem aconseguir beneficis de la vida social –intercanvi recíproc i acció cooperativa- sense pagar el preu de ser explotats per possibles tramposos. Podríem entendre un grup social com un mercat de cooperadors que mostren diferents graus de generositat i honradesa i que, inconscientment, es presenten com a persones més generoses i honrades del que realment són." https://benestaremocional.blogspot.com/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html


"l’etapa més violenta de la vida són els anomenats “terribles 2 anys”; de fet, basta anar a qualsevol guarderia per tal de fer una comprovació de fins a quin punt les “agressions” estan a l’ordre del dia, amb tocs, mossegades o empentes. Per tant, la pregunta no és com aprenem a agredir, sinó com aprenem a no agredir" https://benestaremocional.blogspot.com/2013/01/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html











En un dels millors llibres sobre la naturalesa humana, “Los ángeles que llevamos dentro”, Steven Pinker ens advertia de la mescla de trets bons i dolents que tenim tots els humans. Pinker analitzava el cas de la violència i com, gràcies als nostres àngels (a l’empatia i a la capacitat per arribar a veure tots els humans com a part de la mateixa espècie), hem arribat a viure en un món que, encara que no ho acabem de creure, és menys violent que mai (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html).

Christian Jarrett al seu blog sobre investigacions en psicologia (vegeu https://digest.bps.org.uk/2018/10/12/what-are-we-like-10-psychology-findings-that-reveal-the-worst-of-human-nature/ ), analitza diversos estudis que ens mostren 10 troballes sobre la part fosca de la naturalesa humana. Si volem seguir en el camí del benestar emocional, farem bé de tenir-les en compte, ja que esdevenen obstacles que ens impedeixen ser el que ens agradaria considerar-nos: bones persones.

1.     Les persones tenim tendència a considerar, de manera inconscient, que les minories i les persones més vulnerables no són com nosaltres, és a dir, són menys humans.
Això suposa que no ens sentim igual de responsables de respectar els seus drets, com faríem en cas que la persona tingués un estatus més alt o formés part del nostre grup de referència. Aquest fet explica perquè es mantenen situacions d’abús, per exemple. Pensem en les vegades que, durant la nostra història, hem presenciat com un amic feia sentir malament a una altra persona i no hem dit o fet res, per exemple. Els estudis indiquem que aquesta tendència es pot documentar a partir dels 5 anys (un nin, per exemple, a aquesta edat m’explicava que no podia fer segons què amb nines perquè “no eren de la mateixa tribu”)

2.     A partir dels quatre anys experimentem schadenfreude (sentir alegria pels problemes dels altres).
Aquesta emoció es dóna sobretot en el cas que els nins consideren que la persona que experimenta el malestar s’ha portat “malament”.

3.     Creiem en el Karma, és a dir, assumim que les persones desfavorides del món en part es mereixen la seva sort.
A partir dels quatre anys els nins comencen a creure que el món es porta bé amb els qui es porten bé. I a l’inrevés, si et passa alguna cosa dolenta tal vegada és perquè en certa manera t’ho mereixes. Creiem, en el fons, que el món és just. Tret de quan considerem que se’ns tracta malament a nosaltres, moment en què clamem exigint justícia. El fet de creure que les persones que ho passen malament és, en part, per culpa seva, té la contrapartida de pensar en els poderosos com a persones especials, que es mereixen les seves riqueses i el seu poder. Tot, per seguir creient en la idea de que el món és just.

4.     Som curts de mires i dogmàtics.
Un dels problemes que tenim els humans és que prenem decisions en funció de les nostres creences i de les nostres emocions, NO en funció dels fets. Si ens sentim amenaçats per la immigració, per molt que se’ns presentin dades sobre el fet que hi guanyem com a societat, ens mantindrem en la nostra idea. Els fets contrastats no canvien l’opinió de la gent. A més, la majoria de nosaltres estem convençuts que tenim més informació de la que realment tenim i que sabem més coses de les que realment sabem. D’aquesta manera ens donem permís per considerar que “tot és una qüestió d’opinions”.

5.     Ens estimem més aplicar-nos descàrregues elèctriques que estar sols amb els nostres propis pensaments.
La inactivitat ens posa nerviosos. De fet, aquesta incapacitat per avorrir-nos no ens deixa l’espai mental per a provar a pensar de manera diferent. En un estudi de fa uns anys, s’oferia la possibilitat de estar quiets durant uns 15 minuts o d’aplicar-se descàrregues elèctriques. Un 67% dels homes i un 25% de dones van triar la segona opció. Com deia Blaise Pascal: “Tots els mals del món venen de la incapacitat de l’home per estar-se quiet en una habitació”.

6.     Som vanitosos i presumptuosos.
Si només fóssim irracionals i dogmàtics, però ho compenséssim amb una certa humilitat, la cosa no seria tan greu. El problema és que la majoria ens considerem més intel·ligents i atractius del que realment som. Els humans tenim tendència a tenir uns egos inflats. I, curiosament, això passa més en persones poc hàbils, però molt pagades d’elles mateixes. En el cas de la moralitat això encara és més exagerat: tots ens considerem més bones persones que els altres. 

7.     Som hipòcrites morals.
No només ens considerem moralment superiors als altres, sinó que, a més, som hipòcrites. Quan analitzem els “pecats” dels altres fem molta via en jutjar-los i som més durs. Quan es tracta dels nostres, ens mostrem més indulgents. Com explicava Johnathan Haidt a “La hipòtesis de la felicidad”, jutgem als altres pels seus fets i a nosaltres mateixos per les intencions. Així, per molt mal que hàgim provocat, se’ns ha de plànyer perquè realment no teníem cap “mala intenció”. A més, si algú ens ha fet mal “és perquè és així”. Si som nosaltres els que hem fet mal a algú altre “és perquè les circumstàncies van venir així”. A més, la sensació de que “el món va fatal” s’alimenta d’aquesta hipocresia (avui que tenim accés 24 hores al que passa per tot arreu): als estrangers, per exemple, els jutgem amb més duresa que als que considerem dels “nostres”.

8.     Tots som trols potencials.
La immediatesa i la relativa falta de conseqüències de les intervencions per les xarxes socials fa que actuem amb més impulsivitat i amb més desinhibició. Encara que no ens considerem massa propensos als insults i a les desqualificacions, els estudis indiquen que aquestes conductes a les xarxes són més el resultat de l’ambient del xat en qüestió i de la presència de trols que del caràcter individual de la persona. En aquest cas, la salsa fa la cosa, és a dir, que el mal rotllo engendra mal rotllo. Això implica que molts pocs trols en acció poden causar un efecte “bola de neu” que pot arrastrar a interaccions negatives generalitzades.

9.     Afavorim a líders inefectius amb trets de personalitat psicopàtics.
Els humans tenim tendència a afavorir a líders intimidadors, que mostren conductes de tipus “alfa”. En el món de l’economia aquest fet sembla demostrat: els caps de les finances de Nova York, per exemple, presenten una alta presència de trets de personalitat psicopàtica i una baixa presència d’intel·ligència emocional. Un dels problemes d’aquesta tendència humana a triar aquests tipus de líders és que la seva operativitat i els seus resultats no són gaire bons, comparats amb la dels líders amb intel·ligència emocional.

10.  Trobem més sexualment atractives a les persones amb una personalitat “fosca”.
Els estudis indiquen que trobem que la gent amb una personalitat “fosca” (narcisistes, psicòpates i maquiavèl·lics) ens atreuen més, com a mínim a curt termini. Ens crida més l’atenció la gent que es descriu en aquest sentit. Una teoria evolutiva assenyala que tal vegada estigui relacionat amb què la gent amb aquests trets mostren més autoconfiança i tenen més tendència assumir riscos, donant la sensació de tenir un èxit social potencialment més gran.

Passem-nos pel sedàs d’aquestes 10 coses... Si podem ser conscients d’aquesta part fosca serà la primera passa pel camí que ens pot conduir a una certa saviesa.

Bona reflexió!