dissabte, 26 de setembre de 2015

Els programes per a pares i mares



“...si fem que els programes existents siguin fàcilment assequibles, podem ajudar a milions de famílies d’arreu del món. El resultat serà que menys famílies patiran ruptures, hi haurà menys nens patint abusos, menys absentisme escolar i menys crims i abús de substàncies. Moltes més criatures esdevindran membres amables, creatius i productius de la societat” Anthony Biglan “The Nurture Effect”

"L'amor incondicional  no és completament possible. Som criatures mortals que viuen i moren i com i què estimem està condicionat per on ens situem en el drama i l'estacionalitat del viure i del morir. L'amor pot ser santificat i ennoblit per aquest compromís envers l'incondicional horitzó de la perfecció, però el que fa l'amor real en el món humà sembla ser la conversa incessant i costosa amb aquest horitzó volgut, més que qualsevol possibilitat d'arribar-hi. El desig  o la declaració d'un amor purament espiritual i incondicional és més sovint un desig codificat d'immunitat i seguretat per tal d'oblidar les proves de vulnerabilitat i impotència i el dolor exquisit al que ens hem d'acostumar en una relació, un matrimoni, en la criança dels fills, en la feina que volem i desitgem"  David Whyte "Consolations"





En un article de revisió del 2014 es presenten els resultats de les anàlisis quantitatives de programes preventius per tal de veure els efectes sobre la prevenció de problemes mentals, emocionals i conductuals de nins i joves: depressió, ansietat, conducta antisocial i abús de substàncies. Els autors, Irwin Sandler i col·laboradors, conclouen que els programes de prevenció de problemes en la infància tenen efectes significatius i de llarga durada.

Aquests resultats estan d’acord amb el que manté Anthony Biglan en el seu llibre “The Nurture Effect” (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/ajudar-les-criatures-convertir-se-en.html).  Sandler i els seus coautors conclouen que els programes obtenen millors resultats quan s'utilitzen estratègies interactives, com per exemple una discussió sobre el material del programa i la pràctica de les habilitats presentades (és a dir, donar la informació i prou no és massa efectiu), i quan es seleccionen els participants en funció dels problemes que presenten (com més ben definits estan els problemes, més efectiva resulta la intervenció).

En el cas de la intervenció en famílies, les dades mostren que els programes són més efectius en el cas de que incorporin quatre components: interaccions positives amb el nin, aplicació de la tècnica “temps fora” per a la conducta problemàtica, consistència de la conducta dels pares davant el mal comportament i practica programada de les habilitats amb el nin.

El primer dels elements, les interaccions positives amb els nins, és el que Biglan considera més important, ja que té com a conseqüència el fet de fomentar habilitats prosocials en els nostres infants, cosa que permetrà que puguin relacionar-se amb els demés de forma positiva. En aquest cas, el secret estaria en el fet de sempre que es donessin les conductes que es volen reforçar no estar-nos de lloar, apreciar, reconèixer-ho públicament, prestar atenció, mostrar interès, donar aprovació, somriure, acaronar, abraçar, estimar o fer arribar recompenses tangibles. Tot això es pot deduir a partir del que Biglan considera el major descobriment sobre la conducta humana del segle XX: la conducta humana es selecciona a partir de les seves conseqüències (si aquestes són bones a curt termini, la conducta es repetirà, per exemple). I una de les conseqüències més reforçants és l’atenció dels altres.

El segon element crucial en un programa per tal que doni bons resultats és el de l’aplicació de la tècnica del “temps fora. Aquesta tècnica és el que s’anomena un “kernel”, és a dir, un procediment que ha demostrat a nivell experimental que afecta a les conductes negatives i que es pot caracteritzar per la presència d’una sèrie de components clau. En aquest cas, quan un nin té una conducta negativa, com per exemple tenir una rabieta o agredir o molestar a un altre nin, la seqüència seria la següent: 1) identificar la conducta problema; 2) explicar al nin que cada vegada que es doni el comportament seguirem aquest protocol; 3) quan aquest es doni, dur al nin, de forma calmada i sense comentaris, a un lloc d’aïllament; 4) anar a buscar al nin i reincorporar-lo a una interacció positiva. Aquest protocol s’ha d’utilitzar de forma ferma i sistemàtica, sense deixar-nos intimidar per les reaccions del nin i s’ha d’aplicar tantes vegades com siguin necessàries. L’objectiu final de l’aïllament, que durarà entre 1 i 5 minuts en funció de l’edat del nin, és privar a la conducta negativa del reforçament que tindria si hi prestéssim atenció.

En tercer lloc, la consistència és un dels elements més importants en l’educació. Si la conducta es guia per les conseqüències, aplicar de forma consistent les normes facilita internalitzar què és el que es pot fer i què és el que no. La dificultat, en aquest cas, resideix en aplicar les normes sense deixar que l’estat d’ànim o el cansament dels adults marqui la resposta davant un comportament negatiu.

Finalment, els programes per a pares mostren una major efectivitat si, a més dels tres components anteriors, es programen una sèrie de pràctiques guiades amb els pares, per tal que aquests puguin aplicar-les amb els nins. Aquest component dóna el que es necessita per a qualsevol aprenentatge: retroalimentació. D’aquesta manera, els pares poden anar fent un seguiment del seu propi progrés.

Bona reflexió!!!

dissabte, 19 de setembre de 2015

Ajudar a les criatures a convertir-se en adults feliços i responsables



“...com més es valoren entre la població d’un país l’harmonia (social) i l’igualitarisme més gran és el benestar dels nins en aquest lloc, mesurat per un índex d’UNICEF que té en compte quaranta indicadors.” Anthony Biglan “The Nurture Effect”

“...investigacions fetes per economistes, sociòlegs i psicòlegs indiquen que molts nins s’estan criant en la pobresa i que la pobresa contribueix al nivell de conflicte de la família. Els psicòlegs, incloent en Jerry Paterson, han demostrat que les interaccions moment-a-moment en les famílies estressades estan marcades pel conflicte i la coerció i col·loquen als nins en el camí que porta a la conducta social agressiva, el crim, l’abús de drogues, el fracàs acadèmic i la paternitat precoç (...) les condicions amenaçants en les famílies i les escoles condueixen a que la gent assumeixi valors materialistes i egoistes (...). Així, tenim un cicle viciós clàssic en el que condicions dures i poc nodridores produeixen un gran nombre de persones que es senten amenaçades, són autocentrades i materialistes i que donen suport a polítiques que mantenen aquests ambients durs i poc nodridors” Anthony Biglan “The Nurture Effect”














Un dels objectius d’Anthony Biglan és trobar la manera de traspassar informació sobre les disciplines que es dediquen a estudiar els canvis en les conductes humanes al món del carrer. En el seu llibre “The Nurture Effect. How the Science of Human Behavior Can Improve Our Lives and Our World” explica que les investigacions sobre la conducta humana comencen a indicar-nos com millorar el desenvolupament cognitiu dels nostres nins, millorar l’educació, reduir la violència i prevenir la conducta antisocial. La solució, apunta Biglan, està en aconseguir ambients enriquidors, positius i compassius, des de casa nostra, passant per les escoles i arribant a tots els aspectes de la vida social.

Els estudis conflueixen a indicar que les persones esdevenim membres actius i valuosos d’una societat quan tenim l’oportunitat de viure en ambients que nodreixen les nostres habilitats socials, els nostres interessos i els nostres valors. Les causes principals del malbaratament d’aquesta possibilitat són trobar-se amb un ambient poc nodridor i  l’ús continuat de la coacció, la generació de negativitat continuada en les interaccions de la persona amb el seu entorn.

Biglan explica que tota intervenció que ha provat tenir èxit a l’hora d’aconseguir un ambient positiu i prosocial ha presentat al menys tres dels quatre elements següents:


  • Maneres de promoure i reforçar la conducta prosocial. 
  • Maneres de minimitzar les condicions tòxiques tant socials com biològiques. 
  • Maneres de supervisar i posar límits a les influències i les oportunitats d’implicar-se en conductes problemàtiques. 
  • Maneres de promoure aconseguir els valors prosocials de manera conscient, flexible i pragmàtica.

En el primer dels casos, Biglan afirma que la solució està en reforçar les conductes positives. S’ha de tenir clar que, sempre que es donin les conductes que es volen reforçar no ens hem d’estar de lloar, apreciar, reconèixer públicament, prestar atenció, mostrar interès, donar aprovació, somriure, acaronar, abraçar, demostrar estimació o fer arribar recompenses tangibles, com per exemple la “paga”. Tot això es pot deduir a partir del que Biglan considera el major descobriment sobre la conducta humana del segle XX: la conducta humana es selecciona a partir de les seves conseqüències (si aquestes són bones a curt termini, la conducta es repetirà, per exemple). I una de les conseqüències més reforçants és l’atenció dels altres. També s’ha descobert que hi ha experiències que són intrínsicament reforçants (no necessiten atenció ni reconeixement extern), com per exemple l’activitat física, dominar una habilitat, jugar i aprendre coses noves.

En segon lloc, per tal d’eliminar condicions socials tòxiques, els programes han de centrar la seva atenció en eliminar les conductes coercitives, aquelles conductes hostils que es despleguen per tal d’influenciar la conducta d’una altra persona. Un nin que hagi conviscut en un ambient altament coercitiu tendeix a mostrar en promig una conducta hostil o negativa cada tres minuts, cosa que condueix a un conflicte amb algú cada setze minuts. Als cinc anys, haurà après un gran repertori de conductes negatives, però no haurà practicat habilitats com fer torns, obeir als adults, inhibir els seus impulsos inicials o usar l’humor per tal de reconduir interaccions, cosa que sí haurà fet un nin en una família nodridora.

En tercer lloc, quan Biglan parla de supervisar i posar límits a les influències sobre els problemes de conducta, fa referència a generar ambients que fomentin una resistència a temptacions com el tabac, l’alcohol, les drogues, l’abús dels videojocs, la mandra a l’hora de fer deures, els menjars escombraries. Els estudis indiquen que els joves estan sotmesos a la pressió del màrqueting en moltes d’aquestes qüestions i molts no tenen eines per tal de resistir-s’hi.

Finalment,  el quart element que pot integrar un programa que promogui el benestar és aquell que tingui com a objectiu aconseguir la flexibilitat psicològica. Segons Biglan, ens hauríem d’assegurar que les persones desenvolupessin una forma pragmàtica i resilient de viure la vida de manera consistent amb els propis valors. L’objectiu seria poder transcendir els pensaments que ens limiten, gràcies a poder agafar perspectiva i adonar-nos que només són pensaments, reflexionar sobre com volem viure la nostra vida i ésser capaços de fer les passes necessàries per anar en la direcció adequada. El resultat seria la flexibilitat psicològica, la capacitat per a actuar d’acord amb els valors triats, al mateix temps que s’accepta viure les coses tal com passen. Molts ambients dificulten l’aparició d’aquesta flexibilitat quan, per exemple, neguen la legitimitat de determinades emocions.  Els ambients que la volen promoure hauran de: 1) acceptar les emocions i els pensaments dels altres, 2) fomentar el diàleg i la reflexió sobre aquests i 3) permetre que cada una de les persones que en formin part pugui aclarir quina és la vida que volen viure, quins són els valors que tindran prioritat en les seves existències.

Bona reflexió...

dissabte, 12 de setembre de 2015

Les sis cançons de la nostra vida (i II)



“(...) l’art i la ciència ocupen els extrems d’una línia contínua que es corba per tal de formar un cercle, de manera que els dos es toquen en un punt determinat. (...) L’art i la ciència depenen de la metàfora i l’abstracció perquè destil·len observacions sensorials i perceptives fins a obtenir la seva essència. (...) Són capaços d’oferir una visió de conjunt, temes unificadors, judicis que distingeixen entre fets rellevants i fets irrellevants” Daniel Levitin “El cerebro musical”

“Durant tota la seva carrera, Monteverdi es va dedicar a remoure les passions dels oients, convençut de que només gràcies a la música podia obligar-se a les paraules a obrir la porta als dominis més profunds del sentiment” John Eliot Gardiner “La música en el castillo del cielo”




Les cançons són el resultat d’un conglomerat d’elements: ritme, melodia, harmonia, timbre, lletra i significat. Daniel Levitin, en el seu llibre “El cerebro musical”, defensa que les cançons són adaptatives i estan presents en totes les cultures. A més, a nivell formal i per la seva funció social, les podem classificar en sis modalitats  bàsiques: d’amistat, d’alegria, de consol, de coneixement, religioses i d’amor.

En l’entrada anterior (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/les-sis-cancons-de-la-nostra-vida-i.html), vèiem que les anomenades cançons d’amistat ajuden a sincronitzar els moviments de les persones i, de retruc, reforcen els sentiments de vinculació social (penseu en els himnes esportius, per exemple). Les cançons d’amistat reforcen, també, les sensacions pròpies dels estats de flux i, a més, sentiments de naturalesa espiritual. Per altra banda, les cançons d’alegria ens permeten celebrar el nostre benestar i les nostres emocions positives. Gràcies a elles vam passar a tenir una major habilitat per tal de compartir els nostres estats emocionals, un element clau en la formació de societats i grups cooperatius. A més, els estudis han demostrat que les cançons d’alegria poden modificar l’equilibri químic del cervell que s’associa amb el benestar, la reducció de la resposta d’estrès i l’enfortiment del sistema immunològic.

Les cançons de consol segurament provenen del fet que cantar pot calmar i confortar als nins fins i tot quan estan a les fosques. El so es pot transmetre en l’obscuritat i, a més, amb els senyals auditius tenim la impressió que procedeixen del nostre interior, a diferència dels senyals visuals que semblen estar “fora”. La repetició, rítmica i melòdica, forma part de les cançons i les aporta un element de previsibilitat que no està present en el llenguatge i que, en moltes ocasions, resulta relaxant.

Les cançons de bressol, una modalitat de cançó de consol, no només tranquil·litzen al nin, sinó que, gràcies a la respiració rítmica i regular que exigeixen, serveix com una meditació per a la mare. El seu ritme lent i constant pot estabilitzar la respiració i el ritme cardíac, fer baixar les pulsacions i relaxar la musculatura.

El propòsit de les cançons de consol és fer que no ens sentim sols. Gràcies a l’art, connectem amb experiències i sentiments d’altres persones i passem a sentir que formem part d’una comunitat. Quan estem tristos, explica Levitin, alliberem prolactina, una hormona que té un efecte tranquil·litzant. En les cançons de consol, ens entristim, però, al mateix temps, connectem amb altres persones que han passat pel mateix, ens sentim menys sols, que també nosaltres podem superar-ho i que, en el cas d’alguns blues, és meravellós que una cosa tan bella hagi sorgit de la tristesa.

Per altra banda, la música, explica Levintin, especialment la música rítmica i pautada associada amb les cançons de coneixement, ofereix una major força mnemònica per a codificar el coneixement, la informació vital i compartida que han de conèixer tots els membres d’una societat. En totes les cultures hi ha cançons per a aprendre a comptar, per exemple. Les formes que adopta la cançó ajuden a recordar la lletra. La rima, el ritme, l’estructura accentual, la melodia, les convencions i els distints recursos poètics ajuden a recuperar els coneixements que contenen les lletres de les cançons. Gràcies a aquest fet, moltes tradicions orals han conservat les seves històries durant generacions.

Interpretar música de manera sincronitzada crea vincles socials i genera efectes neuroquímics positius. Aquests beneficis, però, no només les tenen les persones que canten juntes, sinó que també les té el grup com a tal. Es dóna el que s’anomena una propietat emergent: tal vegada no hi ha ningú que sàpiga del tot la lletra, però basta que una persona canti la primera síl·laba d’una paraula perquè una altra recordi la de la segona, el que pot fer que vàries recordin la paraula completa i unes quantes més. Tal vegada les persones individuals no saben del tot la cançó, però el grup sí.

En el cas de les cançons religioses, el fet que les articula és la nostra capacitat humana per a lligar els rituals amb esdeveniments de la vida humana, cicles de la naturalesa o històries lligades al nostre grup social. Així apareixen les cerimònies que s’articulen com a memòria social i, en la majoria de casos, la música les dóna un pes més gran en la memòria personal i col·lectiva. Els rituals aporten una sensació d’ordre, constància i familiaritat que ajuda a contrarestar la incertesa i la por al desconegut. La religió serveix als seus creients per tal de seleccionar entre aquelles pors que no són rellevants i, per tant, s’han de deixar de banda i aquelles que són importants per a la comunitat i a les que se les assigna un ritual col·lectiu. Segons Levitin, les cançons rituals i religioses estan vinculades a moments i esdeveniments concrets i tenen el propòsit explícit d’acompanyar, guiar o santificar un acte espiritual concret. La música també contribueix a establir el to emocional que s’ha de compartir i serveix com a guia per tal de practicar de forma sincronitzada. Els rituals, la religió i la música uneixen memòria, moviment, emoció, control sobre el nostre entorn i, en darrer terme, sentiments de seguretat i autonomia personals.

El darrer grup de cançons que Daniel Levitin analitza és el de les cançons d’amor. L’amor és sentir que hi ha alguna cosa més gran que nosaltres mateixos, les nostres preocupacions, la nostra existència. En darrer terme, l’amor és més gran que l’amistat, la comoditat, el coneixement o l’alegria. Mentre l’amor romàntic és cec i ens impulsa a estar amb aquella persona a qualsevol preu, l’amor madur ens impulsa a desitjar que la persona sigui feliç, encara que això suposi no estar amb ella. L’amor en el seu sentit més ampli, diu Levitin, en el sentit d’un compromís desinteressat i ferm amb una altra persona, un grup o una idea, és la pedra angular d’una societat civilitzada.

Visca la música!

I bona reflexió...

dissabte, 5 de setembre de 2015

Les sis cançons de la nostra vida (I)



“L’amor suprem és l’amor a l’existència, l’amor a la humanitat, amb tots els nostres defectes, la nostra destructivitat, les nostres pors, les nostres xafarderies, les nostres rivalitats, la nostra mesquinesa. L’amor a la bondat que a vegades demostrem en els moments més difícils, a l’heroisme de fer el que és correcte encara que ningú ens estigui mirant, d’estimar a persones que tal vegada no agradin a ningú. Tot això i la nostra capacitat d’escriure sobre aquest tema, de celebrar-ho a través de les cançons, és el que ens fa humans” Daniel Levitin “El cerebro musical”

Sturgill Simpson (Paradiso - Amsterdam)


En aquests moments estan passant dues coses contradictòries pel que fa a la música: per una banda, la Neurociència Cognitiva l’està reconeixent com a una capacitat especial que es demostra que millora la flexibilitat cognitiva i, per tant, pot ésser una ajuda en l’aprenentatge i, per una altra, assistim al seu desmantellament com a matèria en molts nivells educatius. Com pot ser? Què està passant?

Per una banda, sembla clar que els dissenyadors de currículums escolars, en moltes ocasions, no tenen massa en compte les dades científiques sobre aprenentatge. Per una altra, en un món on sembla que s’ha de fer valer la part econòmica per davant de qualsevol altra, hi ha molta gent que no veu la utilitat pràctica a una matèria considerada tradicionalment el que en deien una “maria”.

Tanmateix, les dades no apunten en aquesta direcció. En aquest sentit, el llibre de Daniel Levitin, “El cerebro musical”, resulta aclaridor i enriquidor. Levitin ens explica que, al darrera del llenguatge i de l’art, hi ha tres facultats que han permès la nostra evolució: la primera, és la presa de perspectiva, és a dir, la capacitat de pensar en els nostres propis sentiments i pensaments i de comprendre que les altres persones tal vegada ni pensen ni senten el mateix que nosaltres. La segona és la representació, la capacitat de pensar en coses que no tenim al davant. La tercera és la reorganització, la facultat que ens permet combinar, recombinar i imposar un ordre jeràrquic als elements existents en el món.

Gràcies a aquestes tres facultats, una de les grans aportacions de les arts va ser la possibilitat de comunicar de manera metafòrica la passió i l’emoció. La metàfora, explica Levitin, ens permet explicar coses de manera indirecta, evitant confrontacions i ajudant a aclarir el que era difícil de comunicar. La metàfora existeix com a tal perquè ens ha resultat útil com a espècie. Les cançons, plenes de metàfores comunicatives, estan presents en totes les cultures i, segons Levitin, les podem classificar en sis modalitats  bàsiques: d’amistat, d’alegria, de consol, de coneixement, religioses i d’amor.

Les cançons són el resultat d’un conglomerat d’elements: ritme, melodia, harmonia, timbre, lletra i significat. Aquests elements es combinen i es reforcen mútuament i, com a conjunt, invoquen un significat. Tanmateix, com que aquest significat no està delimitat del tot, les cançons ens “obliguen” a adoptar una actitud activa, a intentar donar-li el nostre propi significat. Com explica Levitin: “El fet que el ritme, la melodia i l’estructura accentual es limitin i es reforcin mútuament, i de que l’escolta musical desencadeni descàrregues de dopamina i altres substàncies neuroquímiques, fa que la nostra relació amb les cançons esdevingui intensa i perdurable, ja que activa més regions cerebrals que qualsevol altra experiència. La connexió amb algunes cançons és tan intensa que els malalts d’Alzhéimer recorden cançons i lletres inclús molt després d’haver oblidat tot el demés”.

Cantar ens fa usar músculs de la gargamella i del diafragma que no utilitzem quan parlem, de manera que podem fer-ho amb un volum més alt durant més temps. A més, gràcies a la sincronització amb altres persones, quan cantem en grup, ens sentim part d’una cosa més gran que nosaltres i en el cervell s’allibera oxitocina, una substància que ajuda a establir vincles de confiança (vegeu també http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html). Les cançons d’amistat ajuden a sincronitzar els moviments de les persones i, de retruc, reforcen els sentiments de vinculació social (penseu en els himnes esportius, per exemple). Les cançons d’amistat reforcen, també, les sensacions pròpies dels estats de flux (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/aprendre-fluir.html) i, a més, sentiments de naturalesa espiritual.

Les cançons d’alegria, per altra banda, semblen tenir efectes importants sobre la nostra salut. Escoltar música, però més en el cas de cantar-la o interpretar-la, pot modificar l’equilibri químic del cervell que s’associa amb el benestar, la reducció de la resposta d’estrès i l’enfortiment del sistema immunològic. Com explica Levitin: “En una espècie de dansa neuroquímica, la música augmenta el nostre estat d’alerta a través de la modulació de la norepinefrina i l’epinefrina, i accedeix al nostre sistema de resposta motora gràcies a la producció de cortisol, al mateix temps que reforça el nostre sistema immunològic a través de la modulació musical de la IgA, la melatonina, la serotonina, la dopamina, l’hormona adrenocorticotròpica (ACHT) i la betaendorfina”.

Levitin segueix la tesi de que la música és adaptativa, en el sentit de que ofereix al cervell oportunitats per a explorar, exercitar, entrenar i jugar amb les forces mentals, físiques i socials que es necessiten per tal de conservar la societat tal i com la coneixem. A més, quan vam adquirir la capacitat de celebrar el nostre benestar i les nostres emocions positives vam passar a tenir una major habilitat per tal de compartir els nostres estats emocionals, un element clau en la formació de societats i grups cooperatius.

Continuarà...