Les sis cançons de la nostra vida (i II)

“(...) l’art i la ciència ocupen els extrems d’una línia contínua que es corba per tal de formar un cercle, de manera que els dos es toquen en un punt determinat. (...) L’art i la ciència depenen de la metàfora i l’abstracció perquè destil·len observacions sensorials i perceptives fins a obtenir la seva essència. (...) Són capaços d’oferir una visió de conjunt, temes unificadors, judicis que distingeixen entre fets rellevants i fets irrellevants” Daniel Levitin “El cerebro musical”

“Durant tota la seva carrera, Monteverdi es va dedicar a remoure les passions dels oients, convençut de que només gràcies a la música podia obligar-se a les paraules a obrir la porta als dominis més profunds del sentiment” John Eliot Gardiner “La música en el castillo del cielo”

Les cançons són el resultat d’un conglomerat d’elements: ritme, melodia, harmonia, timbre, lletra i significat. Daniel Levitin, en el seu llibre “El cerebro musical”, defensa que les cançons són adaptatives i estan presents en totes les cultures. A més, a nivell formal i per la seva funció social, les podem classificar en sis modalitats  bàsiques: d’amistat, d’alegria, de consol, de coneixement, religioses i d’amor.

En l’entrada anterior (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/les-sis-cancons-de-la-nostra-vida-i.html), vèiem que les anomenades cançons d’amistat ajuden a sincronitzar els moviments de les persones i, de retruc, reforcen els sentiments de vinculació social (penseu en els himnes esportius, per exemple). Les cançons d’amistat reforcen, també, les sensacions pròpies dels estats de flux i, a més, sentiments de naturalesa espiritual. Per altra banda, les cançons d’alegria ens permeten celebrar el nostre benestar i les nostres emocions positives. Gràcies a elles vam passar a tenir una major habilitat per tal de compartir els nostres estats emocionals, un element clau en la formació de societats i grups cooperatius. A més, els estudis han demostrat que les cançons d’alegria poden modificar l’equilibri químic del cervell que s’associa amb el benestar, la reducció de la resposta d’estrès i l’enfortiment del sistema immunològic.

Les cançons de consol segurament provenen del fet que cantar pot calmar i confortar als nins fins i tot quan estan a les fosques. El so es pot transmetre en l’obscuritat i, a més, amb els senyals auditius tenim la impressió que procedeixen del nostre interior, a diferència dels senyals visuals que semblen estar “fora”. La repetició, rítmica i melòdica, forma part de les cançons i les aporta un element de previsibilitat que no està present en el llenguatge i que, en moltes ocasions, resulta relaxant.

Les cançons de bressol, una modalitat de cançó de consol, no només tranquil·litzen al nin, sinó que, gràcies a la respiració rítmica i regular que exigeixen, serveix com una meditació per a la mare. El seu ritme lent i constant pot estabilitzar la respiració i el ritme cardíac, fer baixar les pulsacions i relaxar la musculatura.

El propòsit de les cançons de consol és fer que no ens sentim sols. Gràcies a l’art, connectem amb experiències i sentiments d’altres persones i passem a sentir que formem part d’una comunitat. Quan estem tristos, explica Levitin, alliberem prolactina, una hormona que té un efecte tranquil·litzant. En les cançons de consol, ens entristim, però, al mateix temps, connectem amb altres persones que han passat pel mateix, ens sentim menys sols, que també nosaltres podem superar-ho i que, en el cas d’alguns blues, és meravellós que una cosa tan bella hagi sorgit de la tristesa.

Per altra banda, la música, explica Levintin, especialment la música rítmica i pautada associada amb les cançons de coneixement, ofereix una major força mnemònica per a codificar el coneixement, la informació vital i compartida que han de conèixer tots els membres d’una societat. En totes les cultures hi ha cançons per a aprendre a comptar, per exemple. Les formes que adopta la cançó ajuden a recordar la lletra. La rima, el ritme, l’estructura accentual, la melodia, les convencions i els distints recursos poètics ajuden a recuperar els coneixements que contenen les lletres de les cançons. Gràcies a aquest fet, moltes tradicions orals han conservat les seves històries durant generacions.

Interpretar música de manera sincronitzada crea vincles socials i genera efectes neuroquímics positius. Aquests beneficis, però, no només les tenen les persones que canten juntes, sinó que també les té el grup com a tal. Es dóna el que s’anomena una propietat emergent: tal vegada no hi ha ningú que sàpiga del tot la lletra, però basta que una persona canti la primera síl·laba d’una paraula perquè una altra recordi la de la segona, el que pot fer que vàries recordin la paraula completa i unes quantes més. Tal vegada les persones individuals no saben del tot la cançó, però el grup sí.

En el cas de les cançons religioses, el fet que les articula és la nostra capacitat humana per a lligar els rituals amb esdeveniments de la vida humana, cicles de la naturalesa o històries lligades al nostre grup social. Així apareixen les cerimònies que s’articulen com a memòria social i, en la majoria de casos, la música les dóna un pes més gran en la memòria personal i col·lectiva. Els rituals aporten una sensació d’ordre, constància i familiaritat que ajuda a contrarestar la incertesa i la por al desconegut. La religió serveix als seus creients per tal de seleccionar entre aquelles pors que no són rellevants i, per tant, s’han de deixar de banda i aquelles que són importants per a la comunitat i a les que se les assigna un ritual col·lectiu. Segons Levitin, les cançons rituals i religioses estan vinculades a moments i esdeveniments concrets i tenen el propòsit explícit d’acompanyar, guiar o santificar un acte espiritual concret. La música també contribueix a establir el to emocional que s’ha de compartir i serveix com a guia per tal de practicar de forma sincronitzada. Els rituals, la religió i la música uneixen memòria, moviment, emoció, control sobre el nostre entorn i, en darrer terme, sentiments de seguretat i autonomia personals.

El darrer grup de cançons que Daniel Levitin analitza és el de les cançons d’amor. L’amor és sentir que hi ha alguna cosa més gran que nosaltres mateixos, les nostres preocupacions, la nostra existència. En darrer terme, l’amor és més gran que l’amistat, la comoditat, el coneixement o l’alegria. Mentre l’amor romàntic és cec i ens impulsa a estar amb aquella persona a qualsevol preu, l’amor madur ens impulsa a desitjar que la persona sigui feliç, encara que això suposi no estar amb ella. L’amor en el seu sentit més ampli, diu Levitin, en el sentit d’un compromís desinteressat i ferm amb una altra persona, un grup o una idea, és la pedra angular d’una societat civilitzada.

Visca la música!

I bona reflexió...