dissabte, 24 de novembre de 2012

La masculinitat a anàlisi


L’any 2001, un psicòleg americà, Alon Gratch,  va publicar “Si los hombres pudieran hablar...descubre lo que dirían”, en el que l’autor explora el que ell considera que són els atributs que configuren la masculinitat en el món occidental. La masculinitat és, com podrem veure, una construcció cultural, una manera d’estar en el món, configurada per les expectatives dels altres. Els homes, així, van generant una identitat a partir de les vivències i de les conseqüències de les seves accions.

Segons Gratch, ens trobem amb 7 atributs masculins:


  • La vergonya. Aquesta emoció s’articula al voltant de la frase “els nens no ploren”. L’antídot de la vergonya el trobarien en la detecció dels defectes dels altres, enunciant-los contínuament. És la clau per entendre les “provocacions” contínues, basades en els suposats defectes de cada un, que trobem en les amistats masculines.

  • L’absència emocional. La frase que la defineix és “no sé el que sento”. Suposa una propensió a distanciar-se dels sentiments, encara que no en tots el àmbits. Per exemple, els sentiments expressats pels homes les podríem trobar en la feina, en la manera de fer-la, en les estratègies que utilitzen,...

  • La inseguretat masculina. La frase que la il·lustra seria “estic cansat d’intentar estar sempre a dalt de tot”. L’home té la necessitat d’estar passiu, de ser més objecte que subjecte, però li fa por assumir un paper massa “femení”. O, a vegades, es dóna el procés contrari i la dona vol que assumeixi un paper més “masculí” a casa; però la iniciativa la marca ella, amb el resultat de reforçar la “feminitat” de l’home.

  • L’egocentrisme. Es manifesta en forma de “mira’m, toca’m, escolta’m”. És, seguint a Gratch, un reflex de la inseguretat masculina. El “narcisisme” masculí té a veure amb el poder, la força i l’èxit. El femení, per la seva banda, està més relacionat amb l’aparença física, la bellesa i l’estètica.

  • L’agressivitat. És el “jo et diré qui mana”. Es pot considerar un altre fruit de la inseguretat masculina, deriva de la por a la vulnerabilitat i té l’atac com una defensa. Diu literalment “el hombre necesita sentirse libre para descargar parte de su agresividad sin temor a destruir su compañera. A su vez, la compañera deberá responder con su propia agresividad para fijar los límites de lo que es aceptable. Pero al mismo tiempo intentará desarmarlo con un afecto e interés auténtico”.

  • L’autodestrucció. La frase és “soc un fracassat”. No triomfar suposa deixar de poder expressar la pròpia agressivitat de forma constructiva. Molts homes, en aquest cas, l’autodirigeixen cap a sí mateixos. En aquest cas, l’intent de salvar-los d’aquest procés pot ser contraproduent i dolorós. La solució estaria en tractar aquest tema com si fos una forma d’agressió personal cap a l’altra i, així, plantejar a l’home si està disposat a assumir una política de compromís constructiu o anar-se’n. En definitiva, no s’ha d’assumir la responsabilitat de la seva conducta.

  • L’impuls sexual. És el “vull sexe ara”. Aquest aspecte presenta, segons l’autor, una completa condensació i un resum de tots els elements anteriors. A l’escenari sexual, els homes interpreten de forma natural els conflictes emocionals que, finalment, no tenen res a veure amb el sexe. Tenen més a veure amb la seva identitat emocional, amb el poder, amb l’agressivitat, amb l’autoafirmació,...

Llegia l’altra dia en una revista una dona d’uns quaranta anys que es queixava de la “desmasculinització” dels homes. De fet, demanava poder ser agressiva en el seu món professional i ser més passiva en el sexual. S’estan diluint determinats aspectes de la “feminitat” i de la “masculinitat”?

L’autor conclou que els homes comencen parlant de sexe i acaben fent al·lusió a tots aquests aspectes. Necessiten parlar de sentiments i de relació, tal com ho fan les dones. Estem més a prop del que pensem.   

Les construccions culturals són això, construccions. Una societat oberta donarà construccions més difuses de la pròpia identitat sexual. De fet, el benestar de les persones que viuen en societats amb l’actitud respectuosa cap a aquests temes és més alt que aquelles que han de viure en llocs on els rols són molt més rígids.

dissabte, 17 de novembre de 2012

La cara obscura del perdó



Aprendre a perdonar és una de les estratègies que ens poden fer sentir bé i augmentar la nostra autoestima. A més, el perdó, com a contraposició a la venjança, ens permet alliberar-nos de part del dolor i, gràcies a això, podem seguir amb la nostra vida, sense quedar lligats a l’ofensa i a l’agressor. Llegeixo en un article, però, que el perdó pot tenir efectes secundaris negatius. Encara que en les relacions poc conflictives el fet de mostrar una alta tendència a perdonar les ofenses correlaciona amb el benestar, James McNulty en un article recent indica que, en el cas d’aquelles relacions amb conductes agressives freqüents (com per exemple, insults o amenaces i contínues faltes de respecte), el perdó pot resultar una estratègia contraproduent.

McNulty durant 4 anys va seguir l’evolució de 72 parelles acabades de casar i va mesurar el seu benestar, la presència de conductes agressives i la tendència a perdonar, entre altres variables. La seva hipòtesi es basava en la "teoria del condicionament operant", és a dir, que actuem en funció de les conseqüències, contraposant-la a la "teoria de la reciprocitat" que, per la seva banda, diu que la manera d’aconseguir que s’aturi una conducta negativa és iniciant-ne una de positiva per tal de que l’altra es senti “obligat” a portar-se bé. McNulty mantenia que el perdó, en el cas de les interaccions negatives, resultaria contraproduent, ja que deixaria les agressions sense conseqüències i, per tant, es donaria una tendència a que es repetissin.

En les parelles en les que les persones ofeses per l’agressió, física o verbal, presentaven una tendència menor a perdonar es podia observar una disminució clara de conductes agressives. En les que el perdó apareixia sistemàticament, el nombre d’agressions es mantenia estable. Així, les interaccions negatives que semblaven no tenir conseqüències negatives tendien a mantenir-se estables.

McNulty explica que les teories sobre les relacions de parella han mantingut, durant molt temps, que la manifestació de malestar i les peticions de canvi poden causar una valoració negativa de la relació i, per tant, s’haurien d’evitar. Però, tal vegada, i com dèiem en l’entrada sobre els conflictes en les relacions (vegeu l’entrada de dissabte 18 d’agost), encara que les discussions poden tenir un efecte negatiu inicial, suposen un afrontament de les diferències que, quan es maneja amb respecte, porten a una millora de la relació. En aquesta línia van els darrers estudis d’aquest autor que mostren que una varietat de processos que estan relacionats amb alts nivells de satisfacció inicial, com són les il·lusions positives, les atribucions positives, les expectatives positives i el perdó, poden danyar les relacions si donen lloc a que determinats problemes quedin sense afrontar i resoldre.

Després de la passió inicial, la convivència ens regala conflictes, servits per la nostra tendència a veure cadascú les coses des del seu propi punt de vista. El problema no són els desacords, el problema és l’afrontament d’aquests desacords. Les pèrdues de respecte no poden MAI ser passades per alt. El que diuen aquests estudis és que el perdó mal entès el que fa és enquistar formes d’interacció que, a la llarga, resulten negatives per la parella i per les persones que hi habiten.

El primer pas cap al benestar emocional passa per l’acceptació de la realitat. Negar el malestar no farà mai que els problemes es solucionin. I tampoc, donar-hi voltes. Es tracta de construir relacions amb regles que donin prioritat al respecte, pels altres i per un mateix.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Les claus del benestar




Explica Sonja Lyubomirsky en el seu llibre “La ciencia de la felicidad” que un 40 per cent del nostre benestar està determinat per les activitats que fem. No podem modificar la nostra genètica i, la majoria de vegades, no podem fer res amb les circumstàncies que ens han tocat, però sí que podem decidir què fem amb el nostre temps i com ocupem el nostre cap. De fet, les persones que manifesten més benestar mostren un patró d’activitats i de pensament que es caracteritza per:


  • Dediquen molt temps a les relacions amb la família i amb els amics.
  • Demostren gratitud pel que tenen, fàcilment.
  • Tenen una tendència ajudar de forma desinteressada a les persones que les envolten.
  • Tenen una visió positiva del futur.
  • Es centren en viure el present i en fruir dels petits plaers de la vida.
  • Converteixen l’exercici físic en un hàbit.
  • Busquen el sentit de la vida, comprometent-se profundament amb objectius que provenen dels seus valors.
  • I, per acabar, afronten l’estrès, tenen crisis i pateixen tragèdies de la manera més digna possible, acceptant les dificultats i mirant d’aprendre d’elles.


La gràcia de la proposta de Lyubomirsky resideix en el seu intent de personalitzar la forma de millorar el benestar: presenta una dotzena d’activitats que està provat que ens fan sentir millor i deixa que cada persona triï les que estan més d’acord amb el seu estil de vida. Es tracta de partir amb una estratègia, aplicar-la i deixar que tingui un efecte significatiu en la nostra vida.

Les 12 activitats de les quals ha recopilat informació que demostra la seva eficàcia per tal d’augmentar el nivell de benestar són: 

1) expressar gratitud
2) cultivar l’optimisme
3) evitar pensar massa i evitar la comparació social
4) practicar l’amabilitat
5) cuidar les relacions personals
6) desenvolupar estratègies d’afrontament de dificultats i estrès,
7) aprendre a perdonar
8) fer més activitats que et facin fluir
9) saber fruir de les alegries de la vida
10) assumir el compromís amb els propis objectius
11) connectar amb la transcendència i l’espiritualitat i, finalment, 
12) tenir cura del propi cos.

Lyubomirsky presenta cada una de les activitats i proposa que, després de valorar l’adequació entre la persona i l’activitat, de les quatre elegides comencem a aplicar-ne una de manera sistemàtica. Es tracta de modificar de forma estratègica el 40% que podem planificar per tal de generar el nostre benestar emocional (recordem que el 10% feia referència a les circumstàncies no controlables i l’altra al 40% que marcava la nostra genètica) .     

Benvinguts a la gestió de la pròpia vida.

dissabte, 3 de novembre de 2012

La neurodiversitat i les diferències



En els cercles que estudien la ment i el cervell s’està generant un procés que intenta rompre amb l’enfocament mèdic mecanicista, exclusivament basat en les malalties. S’intenta adoptar un model més de tipus contextual, en el que no només són importants els elements que formen el sistema, sinó que també ho són les dinàmiques que marquen les relacions entre aquests elements.

En aquest context hi trobem el llibre de Thomas ArmstrongEl poder de la neurodiversidad”.  La tesi que sosté és que, malgrat la quantitat de patiment que poden generar determinats diagnòstics (parla de l’autisme, la hiperactivitat, la dislèxia, l’esquizofrènia, la depressió, l’ansietat i els problemes d’aprenentatge), en molts casos aquests es poden veure acompanyats de capacitats extraordinàries en determinats camps d’acció. Armstrong, per exemple, ens recorda la bibliografia que, com assenyalava Lehrer en el seu llibre sobre creativitat, relaciona augments en la creativitat amb els trastorns de l’estat d’ànim.

El plantejament és molt semblant al de Richard Davidson quan explica els patrons cerebrals que configuren les dimensions emocionals. Deia Davidson que cada persona és el resultat d’una combinació única de sis dimensions: Resiliència, Perspectiva, Intuïció Social, Autoconsciència, Sensibilitat al Context i Atenció (veure l’entrada del 2 de juny). La cultura humana és el resultat de persones molt diferents pel que fa als seus Estils Emocionals, és a dir, és el resultat de la neurodiversitat. En les puntuacions extremes en les diferents dimensions, hi trobaríem els quadres clínics dels que parla Armstrong. Tanmateix, Davidson proposa mecanismes de modulació de les dimensions i, també, especialment en els casos en els que la posició sigui extrema, adaptacions ambientals.

Aquest darrer punt és sobre el qual posa més èmfasi Armstrong; les persones que es col·locarien en els punts extrems de les dimensions podrien arribar a un bon nivell de funcionament en cas de tenir les eines necessàries per viure en un ambient que potenciés les seves capacitats. De fet, segons ell, això suposaria un canvi de paradigma en el tractament de les persones amb puntuacions extremes: passaríem de destacar les seves mancances a intentar potenciar les seves fortaleses.

El concepte de neurodiversitat que defensa es presenta en 8 principis:

Principi 1: El cervell humà funciona més com un ecosistema que com una màquina. El cervell no és com un ordinador, sinó més aviat com una selva tropical en la que trobem creixement, decadència, competició, diversitat i selecció. El cervell es transforma a sí mateix com a resposta al canvi.

Principi 2: Els éssers humans i els cervells humans es defineixen en funció de la seva posició en continus de competència. Les persones “normals” i les discapacitades el que ocupen és un lloc diferent en un determinat aspecte, com per exemple, la sociabilitat. Gran part del patiment de les persones diagnosticades prové del seu aïllament social; de fet, l’evolució dels períodes de recaigudes en la simptomatologia és més greu en societats com la nostra, que generen una distància amb la persona que ha passat a viure en una altra “categoria”.

Principi 3: El nivell de competència de l’ésser humà és defineix en funció dels valors de la cultura a la que pertany. Així, una cultura escolar basada únicament en la lectoescriptura penalitzarà a aquelles persones hàbils en tasques visuoespacials i mecàniques, però que presenten dificultats a l’hora de llegir i escriure.

Principi 4: Ser considerat discapacitat o dotat depèn, en gran mesura, del lloc i del moment històric en el que has nascut. Així, en determinades cultures, les crisis psicòtiques en l’adolescència s’han considerades com un senyal de que la persona podia ser preparada per assumir funcions rituals, com és el cas dels xamans.

Principi 5: L’èxit en la vida es basa en l’adaptació del cervell a les necessitats de l’entorn. En el món d’avui, a diferència d’altres èpoques, per tenir èxit s’ha de llegir bé, ser sociable, pensar racionalment,aprovar exàmens, tenir una disposició alegre i altres exigències marcades pel món desenvolupat.

Principi 6: L’èxit en la vida, però, també depèn de la modificació del teu entorn per tal d’ajustar-lo a les necessitats del cervell únic del que disposem, és a dir, de construir un nínxol apropiat. En el món, encara que s’exigeixin determinades característiques estàndard, hi trobem moltes subcultures o microhàbitats. Es tractaria de generar el nínxol particular, d’alterar el propi entorn per tal d’augmentar les seves possibilitats d’èxit. Així, una persona classificada en l’espectre autista, és més sistematitzadora que empàtica i, per tant, tindria més èxit com a analista de sistemes que com a relacions públiques.

Principi 7: La construcció de nínxols inclou eleccions professionals i d’estil de vida, tecnologies d’assistència, recursos humans i altres estratègies que milloren la vida i s’adapten a les necessitats específiques de l’individu neurodivers. Es tracta d’utilitzar tots aquells recursos que fan possible que una persona tingui una vida plena: la tria de la professió, l’ús de tecnologies, com per exemple la informàtica, per tal de poder accedir a la informació, l’accés a models positius de superació personal i aprendre a envoltar-se de persones que sàpiguen veure el millor de les persones neurodiverses.

Principi 8: La construcció positiva de nínxols modifica directament el cervell, que, per la seva banda, reforça la capacitat d’adaptar-se a l’entorn.  Un ambient de criança adequat fa que el cervell de les criatures maximitzi els seus aspectes positius i minimitzi els negatius; això fa possible un millor ajust al món i també aconseguir el seu màxim potencial.

La nostra responsabilitat com a societat és aconseguir que qualsevol criatura pugui trobar el seu camí cap a la realització, independentment del seu punt de partida, de la seva posició en les dimensions bàsiques emocionals. Tothom té dret al benestar emocional producte d’una vida plena, amb sentit, entrega i passió.