dissabte, 27 d’agost de 2016

Sortir de la zona de confort per tal d’assolir l’excel·lència (II)



“La raó per la qual la majoria de persones no tenen (...) habilitats (...) extraordinàries no és perquè no tinguin la capacitat per aconseguir-les, sinó més aviat perquè estan prou satisfets amb viure dintre de la seva homeòstasi  confortable i mai fan la feina que es requeriria per tal d’aconseguir-les. Viuen en el món del “suficientment bo””

“”Suficientment bo” en general és suficientment bo. Però és important recordar que l’opció existeix [la d’aconseguir l’excel·lència]. Si vols esdevenir significativament millor en alguna cosa, ho pots aconseguir”

“En el moment actual és correcte concloure a partir dels molts estudis que s’han fet sobre una àmplia varietat de disciplines que ningú desenvolupa habilitats extraordinàries sense invertir-hi una quantitat tremenda de pràctica. No conec cap científic seriós que dubti d’aquesta conclusió”
Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise







Tal i com dèiem l’altra dia, sortir de la zona de confort ens ve a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar energia. El seu objectiu no és fer les coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per tal de seguir funcionant.

En aquest sentit, hi ha tota una sèrie de teories que ara estan posant en dubte el model cognitiu, en el sentit que el que proposen és que hem d’entendre les funcions mentals en relació al paper que han d’assumir per tal de fer que l’organisme pugui anar fent. Som producte de l’evolució, proclamen aquests crítics, i, per tant, el cervell i les seves funcions són un engranatge més en aquesta història. De fet, entendríem millor tot el que ens passa si assumíssim que som una espècie de màquina de percepció/acció. Formem un bucle de retroalimentació entre el que veiem i el que fem i, d’aquesta manera, ens adaptem prou bé a la realitat per tal de poder sortir endavant.

Si el resultat d’aquest bucle entre el que veiem i el que fem és prou bo pels objectius que ens hem marcat, no farem canvis en cap sentit. El període de formació de l’esquema mental que tenim en ment en una determinada situació es tancarà i, simplement, ens dedicarem a fer el que hem après a fer. A no ser que ens proposem canviar o que no ens quedi més remei que fer-ho. En aquest sentit, en un article un dels caps d’un Departament universitari de Física dels Estats Units explicava que, en moltes ocasions, els nostres esquemes mentals ens impedeixen millorar els nostres coneixements. El que es troben és que, durant els primers anys d’estudi, els aspirants a científics en aquesta àrea, pateixen molt per tal de seguir el ritme d’estudis i, de fet, molts abandonen.

És una llàstima; es tracta de persones molt intel·ligents que arriben a la conclusió de que no estan fetes per prosperar en aquesta disciplina. El problema, però, no és seu. Segons aquest expert, el que passa és que des dels estudis superiors no s’han fet càrrec de que el que han de superar els estudiants és difícil: han de renunciar als seus esquemes mentals sobre els problemes de la física i han d’assumir una nova manera de veure-ho. Això no és fàcil. Suposa que durant un temps et sents superat per la matèria i t’has de sentir com si no sabessis fer res del que et demanen, fins que comences a veure com reorganitzar els teus esquemes mentals per tal de poder trobar noves solucions als problemes. Això, o, com proposa Carl Weiman, Premi Nobel de Física, aplicar els principis de la pràctica deliberada per tal d’anar canviant aquestes representacions mentals de manera escalonada (vegeu http://science.sciencemag.org/content/332/6031/862.full?ijkey=GMW4zTHNMM1Tc&keytype=ref&siteid=sci).

Les nostres representacions mentals de les situacions guien la nostra manera de fer les coses i el nostre rendiment. Com explica Anders Ericsson, aquestes representacions o esquemes guien la nostra execució i ens permeten jutjar-la. A mesura que mirem de fer alguna cosa nova per tal de superar-nos també estarem canviant les nostres representacions o esquemes mentals de manera que, gràcies a les modificacions que anem creant, serà possible anar més lluny que abans.

La manera de facilitar aquest canvi ens ve donada per la pràctica deliberada. Com dèiem en l’altra entrada, en aquest tipus de pràctica el que fem és marcar metes clares, donar-nos feedback sobre el punt actual i sobre el que s’ha de millorar, identificar patrons que ens permetin crear un mapa mental de l’activitat que ens faci cada vegada més eficients i, finalment, motivar-nos a nosaltres mateixos per aconseguir sortir contínuament de la nostra zona de confort.

Estudiant les característiques de la pràctica deliberada que han seguit les persones que han arribat a l’excel·lència en les seves ocupacions, Ericsson afirma que podem resumir així els seus trets principals:

·        La pràctica deliberada desenvolupa habilitats que altres persones ja han aconseguit saber com fer-les i, a més, compta amb tècniques d’entrenament efectives. La planificació hauria de fer-la un mestre o entrenador capacitat i coneixedor de l’àrea.
·        La pràctica deliberada es fa fora de la zona de confort de l’estudiant i requereix que l’estudiant intenti fer coses que estan fora del seu nivell d’habilitat actual. Això demana un esforç que fa que l’activitat no es visqui com a especialment agradable.
·        La pràctica deliberada implica marcar metes ben definides i específiques i sovint implica millorar algun aspecte molt concret de l’execució. El mestre anirà desenvolupant un pla que suposi executar tota una sèrie de petits canvis que tenen com a objectiu canviar el rendiment en la tasca.
·        La pràctica deliberada és deliberada, és a dir, suposa que la persona ha d’invertir tota la seva atenció i les accions s’han de fer de manera conscient. No basta seguir les indicacions. La pràctica ha de ser concentrada i conscient.
·        La pràctica deliberada implica feedback i les modificacions pertinents resultants de tenir en compte aquest feedback. Al principi, la majoria de feedback el donarà el mestre o l’entrenador; però amb el temps els alumnes aprenen a fer-se ells mateixos un seguiment, detectar els errors i fer les modificacions pertinents. D’aquesta manera es considera imprescindible anar desenvolupant representacions mentals efectives.
·        La pràctica deliberada produeix canvis en les representacions mentals i, al mateix temps, depèn d’aquestes representacions. Millorar el rendiment va conjugat amb la millora d’aquestes representacions o esquemes mentals. Només aquesta millora permet seguir avençant en el camí de l’autosuperació.
·        La pràctica deliberada gairebé sempre implica reconstruir o modificar habilitats prèviament adquirides. Això es fa focalitzant els esforços en determinats aspectes d’aquestes habilitats i treballant de manera específica per tal de millorar-les. Amb el temps, aquesta millora graonada conduirà a l’expertesa.

En el fons, el que proclama Anders Ericsson és: si vols millorar cerca un bon mestre que tingui per mà la practica deliberada del camp en qüestió. En cas de que això no fos possible, en primer lloc hauries d’identificar com ho fan els experts, després mirar d’esbrinar quines són les habilitats que les permeten rendir tan bé i, finalment, buscar i entrenar les tècniques que permeten fer les coses tal i com les fan ells.

Continuarà...

dissabte, 20 d’agost de 2016

Sortir de la zona de confort per tal d’assolir l’excel·lència



“Sortir de la teva zona de confort significa intentar fer alguna cosa que abans no eres capaç de fer. A vegades, ho trobaràs relativament fàcil d’aconseguir i et sentiràs empès cap endavant. Però altres vegades, et posaràs a fer alguna cosa que et deixarà parat i que semblarà que no siguis capaç de fer mai. Trobar maneres de superar aquestes barreres és una de les claus de la pràctica deliberada.
Generalment, la solució no és “intentar amb més força” sinó més aviat “intentar d'una manera diferent”. En altres paraules, és una qüestió tècnica.” Anders Ericsson Peak. Secrets From The New Science of Expertise





Anders Ericsson és un antic conegut d’aquest blog sempre que tractem el tema de l’expertesa. Ha dedicat la seva carrera professional (uns 30 anys) a destriar les pràctiques que condueixen a l’excel·lència. L’últim resultat d’aquest esforç és el llibre “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”.  Tots tenim llavors d’excel·lència en el nostre interior, esperant a ser nodrides per tal de poder florir, proclama la contraportada. El que necessitem, per tal de generar les condicions necessàries per aquest floriment, és seguir una sèrie de pautes: marcar metes clares, donar-nos feedback sobre el punt actual i sobre el que s’ha de millorar, identificar patrons que ens permetin crear un mapa mental de l’activitat que ens faci cada vegada més eficients i, finalment, motivar-nos a nosaltres mateixos per aconseguir sortir contínuament de la nostra zona de confort.

Aquest darrer punt ja el comentàvem en una entrada dedicada a Joshua Foer, un periodista que, després d’entrevistar-lo al 2005, es va engrescar a explorar la memòria seguint les pautes d’Ericsson i que va aconseguir proclamar-se Campió de Memòria del certamen dels Estats Units al 2006 (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/09/superacio-personal-creativitat-i-exit.html). En general, les persones tenim tendència a aprendre les coses d’una manera prou operativa per tal d’anar circulant i, quan arribem en aquest punt, encara que seguim amb l’activitat, el nostre rendiment no millora.

Aquesta és una matisació molt important al que s’anomena “la regla de les 10.000 hores” que s’ha anat popularitzant a partir dels seus estudis: no basta seguint insistint en una activitat per tal de millorar. La pràctica que no es fa de manera conscient i deliberada i que suposa l’intent de canviar elements per tal de millorar-ne el rendiment NO serveix. De fet, i això és una qüestió preocupant, en les professions en les que no hi ha aquest elements i en les que la persona no decideix conscientment que el seu objectiu és anar detectant els seus errors per tal de trobar una millor manera de fer la feina, NO es produeix una millora pel fet de tenir més experiència. Al contrari, així, per exemple, probablement un metge de capçalera acabat de formar sol cometre menys errors de diagnòstic que un altre amb més anys de professió. O, també, un mestre amb uns pocs anys d’experiència sol puntuar millor en les proves de qualitat docent.

El secret està en el que Ericsson anomena pràctica deliberada (podeu trobar una explicació al que comentem en un article recent de l’autor, http://nautil.us/issue/35/boundaries/not-all-practice-makes-perfect).  Darrera del rendiment extraordinari hi ha, bàsicament, moltes hores invertides, afirma Ericsson. De fet, explica, els rècords que s’han anat acumulant en totes les disciplines, esportives, artístiques o científiques, no tenen a veure amb una evolució genètica que ens fa més forts o més intel·ligents. Està relacionat amb una revolució: la que s’ha anat produint durant el passat segle en el que són les tècniques d’entrenament.

No qualsevol pràctica serveix. Les que normalment ens proporciona la pròpia activitat, una vegada assumides les seves nocions bàsiques, no ens ajudaran a millorar. De fet, solen establir una espècie de zona de confort de la que no ens sentim cridats a sortir. Les pràctiques més efectives i potents que es poden trobar en els diferents dominis de les activitats humanes actuen forçant l’adaptabilitat del cos i del cervell per tal de crear, graó a graó, l’habilitat de fer coses que abans no eren possibles. Es tracta, doncs, de sortir de la nostra zona de confort. Cerqueu, si voleu, qualsevol entrenament a internet per tal de millorar el vostre rendiment en carreres de fons o per aconseguir recordar més paraules durant un temps limitat.

En general, la pràctica deliberada és una pràctica amb un propòsit molt definit i suposa visualitzar un procés de millora molt clar. Normalment, està basada en el que han anat aprenent els que han arribat a ser els millors en el seu camp. Com dic sempre: si algú aconsegueix fer una cosa és que hi ha una manera de fer-ho, però encara no l’hem trobada. Per ser un bon lector, per exemple, has d’aconseguir anar acumulant les estratègies que usen els bons lectors. Per ser capaç de superar un determinat problema, per a posar-ne un altre, has d’aconseguir veure quines són les solucions que han anat dibuixant les altres persones que ho han aconseguit (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/realment-som-unics.html).

Aquest darrer punt és un dels que assenyala amb més èmfasi Ericsson. Vols millorar? El que has de fer, doncs, és trobar un bon mestre que faci que, gràcies a una pràctica continuada i programada, faci que millorin les teves habilitats (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/homenatge-als-bons-mestres-i-per-molts.html).

Continuarà...

dissabte, 13 d’agost de 2016

Estimat Kiko, ara fa cinc anys…


"El meu germà era una persona especial. De ben petit era un corcó, graciós, però un corcó. Plorava desconsoladament davant qualsevol contrarietat. Reia exageradament davant qualsevol nimietat. Tenia el record mundial de caigudes al brollador de la plaça i mai he vist algú amb tanta por quan suposadament volia mirar una pel·lícula de terror. No feia cas mai al que jo li deia (era la seva germana gran, per favor!) i tenia la capacitat de fer-te riure o enfadar amb una rapidesa increïble." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/08/un-dia-lagost-deixa-de-ser-una-festa.html
 
 
 
 




El temps és una cosa estranya. A vegades s’estira fins a encabir-hi un munt d’experiències. A vegades es comprimeix fins al no res, desapareixent de la nostra ment. Hi ha moments de la vida que ocupen un gran espai en la nostra memòria i d’altres que no hi tenen lloc, als quals no podem accedir, com si s’haguessin fos en l’espai...

Molta gent recorda la sensació del temps infinit d’alguns moments de la infància, aquell dia que no acabava mai, aquell instant d’espera que es convertia en una eternitat, aquella sesta que no deixaven que acabés...I la de quan ets més gran i el temps vola, les setmanes i els mesos s’escolen sense deixar rastre... A vegades, però, el temps es torna a estirar, com quan anem de viatge o fem una cosa totalment nova. O apareix un dolor terrible i sembla que hem entrat en un forat negre del que només sabem que tendeix a perpetuar-se encara que a estones ens deixi espai per a seguir amb la nostra vida...

Ara fa cinc anys la vida de la nostra família va entrar, de sobte, en una altra etapa. En Kiko es va morir. Així, de cop, sense avisar. I vam entrar en un procés temporal de distorsions contínues. La sensació de que les coses no passaven, amb la dèria simultània de que el temps no es deixava d’escolar entre els nostres dits, ens confonia...”Fa dos dies vam celebrar els seus anys, però, al mateix temps, fa tant temps que no el veiem...” “Tinc la sensació que està a punt de pujar per les escales, com si el temps no hagués passat...”

L’enyor és una cosa estranya, multidimensional, amb moltes cares diferents: et fa mal, però et conhorta; et confon, però et permet tornar al plànol de la realitat; et connecta amb el passat, però no deixa en cap moment de ser present i de projectar-te cap al futur... L’enyor et destrossa, però t’ajuda a fer el procés d’integrar la presència emocional de la persona que ja no hi és en el teu present. La persona no acaba de morir mentre existeix en el teu temps, en el teu pensament, en les teves emocions...

Cada vegada que passa una cosa significativa a la família, el meu germà Kiko hi apareix. Tornen venir records del passat, de la seva manera esburbada de fer les coses, de les seves peripècies, del seu humor, de la seva capacitat per demostrar estimació... En la família, el que era passat, la seva presència física, s’ha convertit en present, la seva presència emocional, la seva presència en els nostres records, la seva presència en la ficció que suposa imaginar-nos què faria, què diria...

Estimat Kiko, ara ja han passat cinc anys, però encara tinc un ensurt quan entro a ca mumare i miro cap a la plaça i crec que veig com véns... Ara ja han passat cinc anys i, encara que fa molt temps que no hi ets, tinc la sensació que sé el que diries si veiessis com han crescut els teus nebots... Te’n faries creus de com els petits ja són grans i de com hauran crescut sabent les teves històries... Ara ja han passat cinc anys i encara no em puc creure com els de reanimació no van aconseguir fer que tornessis a respirar... Tot i que jo sabia que ja no hi eres en el cos que jeia inert al terra...

I el temps, inexorable, passa. Però la teva presència segueix en la nostra vida. L’enyor ens ha ajudat a seguir, fent giravoltes entre el passat, el present i el futur. Sempre hi seràs. Sempre hi haurà el teu lloc en les nostres vides. Ara ja vius, paradoxalment, en el temps i fora d’ell.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Aprendre a escoltar bé



"La veritat és que, en general, escoltem poc i malament. Quan escoltem, de fet, estem massa pendents del que hem de replicar o dir a continuació. Deixem l’altra amb la paraula a la boca per afegir la nostra opinió o els nostres consells. En molts casos, en lloc de demanar aclariments, ens afanyem a contrarestar les afirmacions de l’altra persona i no acabem d’entrar en el que realment l’altra tractava de dir." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/escoltar-be.html








En un article del passat mes de juliol a la revista Harvard Business School, els autors enumeren les característiques que ha de complir algú perquè es consideri que escolta bé. Una bona comunicació suposa ésser capaços de compartir informació i això només és possible en el cas de que hi hagi una bona sincronia entre la persona que parla i la que escolta. En els cursos bàsics el que es recomana és no parlar el temps que els altres estan parlant, fer notar que estem escoltant a través de les expressions facials i de sons verbals (“Mmm-mmm”) i, finalment, repetir el que l’altre ha dit, pràcticament paraula per paraula.

Jack Zenger i Joseph Folkman descriuen els resultats d’un estudi en el que identificaren els directius que millor escoltaven. D’aquests, analitzaren les dades dels que quedaven en el grup dels 5% millors i arribaren a una sèrie de conclusions:

·        Escoltar bé és molt més que no parlar el temps que ho fan els altres. De fet, les persones que escolten bé tenen tendència a fer preguntes que ajuden a promoure descobriments i insight. Quan pregunten ho fan de manera amable, però condueixen al parlant a posar en qüestió suposicions. Una bona pregunta, expliquen els autors, informa de que el que escolta no només ha sentit el que s’ha dit, sinó que ho ha entès fins al punt de poder demanar informació addicional. Gràcies als que escolten bé, les converses es converteixen en una via bidireccional. Una conversa sempre suposa activitat per part de les dues bandes.
·        Escoltar bé suposa tenir interaccions que enforteixen l’autoestima de l’altra persona. Les persones que escolten millor fan que la conversa esdevingui una experiència positiva per l’altra persona, cosa que no passa quan el que escolta és passiu. Les persones que escolten bé aconsegueixen que l’altra persona es senti recolzada i que consideri que confien en ella. Escoltar bé suposa construir un ambient en el que la persona es senti segura i confortable, de manera que les qüestions es poden parlar obertament, encara que suposi posar en evidència diferència de criteris.
·        Escoltar bé suposa tenir una conversació cooperativa. En les interaccions en les que es dóna una bona escolta, el feedback flueix en ambdues direccions, sense que es desencadenin respostes defensives. Una escolta deficient es donarà en el cas que la persona intenti detectar errors en el raonament o en la lògica de l’altra banda, com si es tractés d’una competició.
·        Els que escolten bé tendeixen a fer suggeriments. Escoltar bé suposa sempre donar retroalimentació de manera que els altres la puguin acceptar i que permeti obrir camins alternatius. Aquest punt va sorprendre als autors, ja que una de les queixes que té la gent sobre persones que no escolten gaire bé és que tendeixen a intentar donar solucions en lloc d’escoltar atentament. Així, podria ser que fer suggeriments no fos el problema, no fes que algú deixés de sentir-se escoltat, sinó que el resultat dependria de la forma en què es fessin aquests suggeriments. Una cosa seria fer crítiques, intentant desmuntar l’argumentació de l’altra persona, i l’altra seria obrir la conversa cap a altres consideracions, sempre que la persona escoltada sentís que l’han entesa.

De fet, pel que fa a aquest darrer punt, els estudis semblen indicar que en els debats o les discussions, les persones es senten malament no pel fet de no estar d’acord, sinó pel fet de no sentir-se escoltades o compreses. Al final, tot és una qüestió de respecte, de sentir que l’altra persona s’ha pres la molèstia de “caminar amb les nostres sabates” (com diuen els anglòfons) durant una estona.

Zenger i Folkman proposen un sistema per tal de fer un seguiment de les nostres pròpies habilitats d’escolta. Descriuen 6 nivells que s’ha de tenir en compte i que van des del més bàsic fins al que fa falta per tal de tenir converses profundes. En cas de sentir que es presenten problemes de comunicació amb algú, el que hauríem de fer és col·locar-nos en el nivell pertinent i treballar les habilitats que es descriuen.

Nivell 1: la persona que escolta genera un ambient segur, de manera que es poden discutir qüestions complexes o emocionals.
Nivell 2: la persona que escolta evita distraccions com el telèfon, de manera que centra la seva atenció en l’altra persona i en mantenir contacte ocular.
Nivell 3: la persona que escolta intenta entendre la substància del que l’altra està dient. El que escolta demostra que entén les idees, demana coses i reafirma qüestions per tal de confirmar que compren correctament el que l’altra diu.
Nivell 4: la persona que escolta té en compte les claus no verbals de l’altra, com la respiració, les expressions facials, les postures, etc. (hem de recordar que les claus no verbals són molt importants a l’hora d’entendre el que l’altra persona vol comunicar).
Nivell 5: la persona que escolta entén les emocions i els sentiments de l’altra persona sobre el tema que estan tractant. El que escolta empatitza i valida aquestes emocions i sentiments de manera que no les jutja i l’altre pot sentir que se li dóna suport.
Nivell 6: la persona que escolta fa preguntes per tal d’aclarir suposicions que l’altra persona dóna per fetes, de manera que genera l’opció de que es pugui veure la qüestió des d’una nova perspectiva. Això suposa que el que escolta injecta alguns pensaments i idees pròpies sobre el tema que poden resultar útils per a l’altra persona. Tanmateix, les persones que escolten bé mai es converteixen en els monopolitzadors de la conversa.

Preguntes: Saps escoltar? En quin nivell estàs normalment? Et passa alguna vegada que sents que l’altra persona no t’escolta? En quin nivell creus que es col·loca?

Bona reflexió!!!