dissabte, 29 d’agost de 2015

Superar els problemes de comunicació amb les persones ansioses



“Desafortunadament, de la mateixa manera que hem heretat (com a humans) una preferència pels menjars amb alt contingut en greixos i sucres, cosa que a les societats postindustrials ens condueix cap a les malalties coronàries i a la diabetis, també hem heretat unes tendències a l’hora de tractar amb amenaces que no ens serveixen actualment. Parlant evolutivament, els organismes que responen ràpidament a una amenaça tenen més probabilitat de sobreviure i, per això, hem heretat una propensió a contraatacar. Encara que això pot suposar un guany a curt termini, origina que visquem en un món ple de persones que tenen una resposta agressiva fàcil davant qualsevol conducta amenaçant. De fet, ésser de gallet fàcil en sí mateix genera un biaix cap a veure la conducta dels altres com a amenaçant” Anthony Biglan “The Nurture Effect”




Vèiem, gràcies als estudis que revisa Grant Halvorson en “No one understand you and what to do about it”, que les relacions són complicades ja que no sentim el que diuen els altres, sinó que en fem una interpretació a partir del que esperem de les interaccions amb ells (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/per-que-es-tan-dificil-entendrens.html). Els vincles que establim amb els cuidadors que tenim durant la infància determinaran, en gran part, la manera com sortirem al món, com ens veurem a nosaltres mateixos, als altres i al món, en general (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html). Més tard, les relacions que anirem tenint ens marcaran la pròpia manera de relacionar-nos, en un cercle que pot convertir-se en viciós (visions negatives que generen interpretacions negatives que ocasionen relacions difícils que reforcen les visions negatives) o en virtuós (visions positives que generen interpretacions positives que ocasionen relacions amb ressonància positiva que reforcen les visions positives).

En l’entrada citada en segon lloc, veiem que la vinculació ansiosa, dels nins amb els seus cuidadors, està present en un 30% dels casos i normalment es converteixen en adults que miren el món a través del que Grant Halvorson anomena les lents ansioses. Un adult ansiós percep els altres des d’un to emocional de preocupació i retret. La seva pròpia ansietat davant les interaccions ambigües, fa que amb facilitat es senti molest i s’enfadi. En la seva història relacional, hi veu problemes, queixant-se contínuament de la poca sensibilitat dels altres o passant comptes dels “greuges” a que se l’ha sotmès

Les persones que veuen el món a través de les lents ansioses, necessiten i demanden una validació constant, que les demostrin afecte, lleialtat i compromís. Les seves relacions, en la majoria d’ocasions, acaben amb el que sembla un autosabotatge producte de la seva excessiva sensibilitat al rebuig.  Aquestes persones viuen amb una por constant a que els altres no acompleixin les seves promeses, interpreten l’ambigüitat sempre en clau negativa i odien les sensacions de solitud. Sense voler-ho, les interaccions negatives marquen la relació, en el que sembla la història d’una profecia autocomplida: la por al rebuig determina accions defensives que porten a interaccions negatives que donen com a resultat el rebuig real dels altres, esgotats per la incapacitat de generar seguretat en la relació.

Com podem interactuar amb persones amb una vinculació ansiosa de partida? Com es pot rompre el cercle viciós que els imposa, inconscientment, les seves lents ansioses i la seva por al rebuig? Grant Halvorson exposa els elements principals d’una estratègia que pot ser efectiva:

  • En primer lloc, hem de respirar profundament i ens hem de carregar de paciència, ja que no podem funcionar de manera automàtica i ens haurem d’esforçar per a compensar les lents ansioses.
  • No agafar-s’ho mai de manera personal. Hem de recordar que no es tracta de nosaltres, sinó que la interpretació que marca la interacció ve de fa molt de temps, de coses que no tenen res a veure amb nosaltres. Hem de mantenir la calma.   
  • Practicar empatia. Això suposa mirar el món amb els ulls dels altres. Ens hem de demanar: Què pot ser el que la fa sentir amenaçada o rebutjada? 
  • Evitar l’ambigüitat. Això suposa ser més explícits a l’hora de dir les coses, no donant res per suposat. Es tracta de practicar la claredat comunicativa, de fer els aclariments necessaris, de ser molt assertius.
  •  Mantenir sempre la paraula donada. Per tal de generar confiança, aquest punt s’ha de tenir molt en compte, ja que la persona amb lents ansioses, interpretarà negativament el que pugui ser un descuit.

L’objectiu, al final, és aconseguir entrar en ressonància positiva. Com explica Barbara Fredickson (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html), la ressonància positiva és possible quan, en una interacció personal, sentim que es genera un “nosaltres” amb el que podem compartir emocions positives. Per això, s’ha de tenir, en primer lloc, una percepció de seguretat, tenir la seguretat de que ens podem relaxar en presència de l'altra persona. En segon lloc, hi ha d’haver una connexió, una connexió sensorial i temporal amb un altre ésser viu, que només és totalment possible en cas d’estar presents físicament. En aquest cas, es podrà observar clarament la sincronització entre les persones implicades i un dels elements més importants és el contacte visual.

Només són possibles les relacions íntimes positives quan es genera aquesta sensació de seguretat, sensació que a les persones amb lents ansioses les costa molt sentir. Les relacions amb aquestes persones han d’estar dirigides a compartir més moments, a generar situacions de ressonància positiva. Com explica Fredrickson, el compartir aquestes situacions ens va canviant, donant-nos l’oportunitat de convertir estranys en aliats, de passar de ser coneguts a compartir una amistat i de cultivar una profunda intimitat amb les persones més properes. Aquesta intimitat arriba gràcies a la “responsivitat mútua”, a l’interès en beneficiar a l’altra amb l’ajuda del coneixement profund que tenim ambdós de les nostres coses, de les peculiaritats de cada persona, permetent un alt nivell d’enteniment.

Les relacions íntimes són especials en el sentit que ofereixen una història compartida, parteixen d’una sensació de seguretat, han construït una confiança i propiciat l’obertura, a més de la possibilitat d’expressar el que pensem i el que sentim. Les relacions íntimes són una font essencial del nostre benestar emocional.

Les relacions íntimes suposen oportunitats freqüents de connexió. Les persones amb lents ansioses necessiten que s’entengui el seu punt de partida i que, amb paciència, se’ls doni l’oportunitat de compartir aquests moments de ressonància positiva.

Bones interaccions!

dijous, 20 d’agost de 2015

Dues-centes



Fes que un dia més d’estar viu no es converteixi només en un dia més de no estar mortJoan Barril

“El treball és l’interior convertit en l’exterior. Com un matrimoni o una relació reals, les formes exteriors del fet de compartir semblen tenir existència i vitalitat només quan el misteri i la intimitat de la connexió es mantenen vives en l’aquí  físic i en l’ara físic; en la forma com les nostres mans toquen a una altra persona o toquen el nostre treball. Ens mantenim vius i el nostre treball és viu, gràcies a la predisposició a mantenir-nos com a aprenents per a tota la vida (...) Fem el que fem, fem un regal, no només a través del que hem creat o fet, sinó en la manera en què sentim a mesura que fem i inclús en la manera en que els altres ens perceben en com sentim i com fem, donant-los com ells ens donen a nosaltres (...)” David Whyte “Consolations”

“Gairebé tots els problemes de conducta tenen la seva arrel en el nostre fracàs  per tal d’assegurar que les persones visquin en ambients que nodreixin el seu benestar”Anthony Biglan “The Nurture Effect”





El 21 de setembre del 2013 vaig fer l’entrada Cent (http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/cent.html). I, ara, després de gairebé dos anys introdueixo a la xarxa la número Dues-centes. La xarxa és una cosa estranya, que t’apropa a gent que coneixes i a gent que no coneixeràs mai. Estic agraïda a la possibilitat d’aprendre i de poder compartir el que vaig aprenent amb tota la gent que es connecta al blog.

Tinc molta sort. La sort d’estar viva i de gaudir dels moments, de cada moment que puc compartir amb les persones que estim, de cada moment que puc compartir amb les persones que confien en jo, de cada moment que puc compartir amb gent que en sap més que jo, de cada moment que puc riure o plorar, de cada moment que puc recordar els que ja no hi són, de cada moment que puc perdonar i perdonar-me a mi mateixa per no haver-ne sabut més...

Tinc la sort de poder-me sentir agraïda, agraïda per la gent que m’estima, agraïda per poder estimar a la gent que tinc i sent a prop, agraïda pel fet de tenir la meva parella, agraïda pel fet de tenir dos fills que són bones persones, agraïda per la meva família, agraïda pels pares que em van tocar, agraïda pel fet de ser del 50% amb un vincle segur (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/la-calidesa-en-les-relacions-i-els-tres.html), agraïda per les amistats que he conservat i per les que van germinant, agraïda per ser capaç de viure el dol de totes les persones estimades que ja no hi són, agraïda de poder treballar en el que m’agrada, agraïda de tenir un sistema que em permet seguir connectada amb el món i seguir aprenent...

Fa dos anys vaig contar que al darrera de tot això hi havia la meva parella. Ell sempre hi és, al darrera de la majoria de coses bones que em passen. He tingut la sort de trobar una persona que m’estima i respecta, accepta les meves peculiaritats i deixa obert un pont de diàleg que ens ha permet travessar junts les etapes que té la vida. Mai podré deixar d’estar agraïda al que he viscut fins ara, al fet de ser una de les privilegiades de cada cinc, seguint a John Gottman, que pot gaudir d’una relació amb una proporció de 5 a 1 (interaccions positives vs negatives, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/tenir-cura-de-les-relacions-socials.html). Trobar un amic fidel, honest, bona persona, intel·ligent i amb sentit de l’humor, que es va convertir en el meu amant i en el pare dels meus fills, ha estat una de les grans sorts de la meva vida. Mai estaré prou agraïda a tenir ganes d’arribar a casa i abraçar a les persones que estimo.

El blog ha obert una via d’enriquiment addicional en la meva vida. Jo, abans, anava llegint i no trobava la manera de mantenir un registre que resultés de profit. El blog em permet seguir el camí del meu aprenentatge i compartir-lo amb les persones que hi tinguin interès. Estic molt agraïda a poder fer aquest camí. Estic molt agraïda a totes les persones que em donen ànims i que volen compartir el seu temps amb el que vaig aprenent. Estic molt agraïda a tots els que llegeixen alguna vegada el que escric. Estic molt agraïda a la possibilitat de sentir-me útil, fent de pont entre els que en saben més que jo i els que gaudeixen d’aprendre.

El blog va seguint el seu curs. I, en moltes ocasions, em sorprèn (com darrerament, amb la reaparició de l’entrada sobre l’autocompassió, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/04/els-5-camins-cap-lautocompassio.html). No sé mai, a priori, el que es llegirà més. Tampoc sé quines entrades tindran més vida. I això també es una font de retroalimentació que enriqueix la meva vida.

Tinc un munt de coses per entrar que esperen el seu torn a la taula de l’estudi. Tinc un munt de coses per aprendre, per compartir, sobre el benestar emocional. I espero poder mantenir obert aquest canal de comunicació amb tots vosaltres.

Gràcies per ser-hi. Moltes, moltes gràcies.

Gràcies Guillem, Pau, Júlia, Maria, Loren, Margalida, Maria Bel, Marc, Felip, Jaume, Paco, Laura i gràcies a totes les altres persones que llegiu aquestes entrades. 

Una abraçada virtual.

dissabte, 15 d’agost de 2015

La calidesa en les relacions i els tres tipus de vincles



“Naixem amb una necessitat absoluta d’ajuda, creixem bé només gràcies a una successió de mans esteses i com a adults depenem dels altres pels nostres èxits, les nostres possibilitats a la vida i per a sentir-nos competents. (...) A cada etapa de la vida depenem de la nostra habilitat per a demanar formes específiques d’ajuda a moments determinats i de maneres específiques. (...) Cada transformació porta al seu cor la necessitat de demanar el tipus adequat de generositat” David Whyte “Consolations”


Diu Anthony Biglan en el seu llibre “The Nurture Effect” que el problema per tal d’aconseguir el benestar emocional de les persones és superar la tendència a respondre de manera coercitiva, amb amenaces o amb l’ús de la força, a les conductes hostils o irritants dels altres. Aquesta tendència, explica aquest autor, genera cicles viciosos de malestar, ja que contestar l’hostilitat amb hostilitat perpetua la coacció i el conflicte. El que necessitem, per tal de generar cicles virtuosos de cura i benestar, és cultivar la paciència, l’autocontrol i el perdó.

El llibre està ple d’exemples de com respondre amb calma i calidesa porta a la regulació emocional. I, a l’inrevés, respondre de manera hostil a l’estrès d’un nadó o un nin genera inseguretat, manca d’autoestima i problemes d’autocontrol. En aquest sentit, proposa una revolució: canviar la conducta coercitiva per conductes que calmin, donin suport i ensenyin habilitats. I, això, ha de començar per la família.

La manca de calidesa i de respondre de manera constructiva a l’estrès en les relacions és la font més important dels problemes de comunicació. Heidi Grant Halvorson, autora de “No one understand you and what to do about it”, explica que gairebé la meitat dels adults als Estats Units presenten alguna dificultat per a relacionar-se amb altra gent de manera adaptativa i saludable. Segons els estudis, això sembla ser el resultat d’haver construït models mentals poc adaptatius de com han de funcionar les relacions.

Veiem en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/per-que-es-tan-dificil-entendrens.html que el cervell s’acostuma a interpretar les interaccions d’una manera determinada i de forma automàtica. El psicòleg John Bowlby va dedicar-se a estudiar com es generaven les relacions entre els nins i els seus cuidadors i que aquestes relacions estaven en el fons dels models inconscients d’interacció amb els altres. A partir dels seus estudis va identificar tres formes de vinculació amb els cuidadors: el vincle segur, el vincle ansiós i el vincle evitatiu.

Els nins amb una vinculació segura tenen cuidadors que responen a les seves necessitats, donant consol o calmant-los quan fa falta. Aquests nins cerquen el suport dels cuidadors quan estan tristos o espantats, però se senten capaços d’explorar el món. Tenen facilitat per a jugar amb altres nins, però demanen ajuda quan la necessiten i després del consol i de les abraçades retornen als seus jocs. Ser cuidats per adults responsables vol dir que aquests mostren preocupació i afecte i fan que el nin es senti segur i estimat. Seguint a Biglan, aquests adults saben com sortir de les situacions emocionals negatives donant consol i poden posar límits sense usar la força o la coerció. En la majoria de casos, aquests nins es converteixen en adults que tenen una visió positiva del món, dels altres i d’ells mateixos. A més, estableixen relacions amb interaccions positives, volen compartir moments amb els altres i tenen relacions productives. Per altra banda, poden parlar dels conflictes sense massa problemes i generar reconciliacions.

Els nins amb una vinculació ansiosa suposen que els cuidadors les estimen, però no es senten segurs de la seva capacitat per a consolar-los. Són cuidadors que no saben aturar les interaccions negatives; no poden, en la majoria de casos, donar consol. A vegades, sí en són capaços, però els nins senten que l’amor i la cura dels cuidadors estan condicionats perquè facin el que els adults volen o esperen d’ells. Els adults tenen dificultats per a acceptar les reaccions o les emocions dels nins i, per tant, no poden contenir la situació, reaccionant ells mateixos de manera coercitiva, impedint ajudar al nin a calmar-se i, així, dificultant el camí cap a l’autoregulació emocional. Els nins es converteixen en criatures enganxoses i demandants. En el fons, estan molt preocupats pel fet de que els cuidadors estiguin disponibles i, inconscientment, demanden l’atenció de l’adult de manera constant. Són nins que poden plorar perquè volen anar a jugar i, després, al primer conflicte es descontrolen sense poder calmar-se o són incapaços d’anar-se’n del costat dels cuidadors.

La vinculació ansiosa està present en un 30% dels casos i normalment es converteixen en adults que miren el món a través del que Grant Halvorson anomena les lents ansioses. Un adult ansiós percep els altres des d’un to emocional de preocupació, retret i amb facilitat per a enfadar-se (és la gent que es queixa sempre dels altres, per exemple). Necessiten i demanden una validació constant, que les demostrin afecte, lleialtat i compromís. Les seves relacions, en la majoria d’ocasions, acaben amb un autosabotatge producte de la seva excessiva sensibilitat al rebuig. Aquestes persones viuen amb una por constant a que els altres no acompleixin les seves promeses, interpreten l’ambigüitat sempre en clau negativa i odien les sensacions de solitud.

El vincle evitatiu es troba present en el 20% dels casos. En aquest cas. els nins perceben que els adults no estan disponibles. Aprenen a no esperar l’afecte o l’atenció dels cuidadors. Són nins que no es queixen ni demanen massa. No esperen massa de les relacions. Intenten anar fent, sense implicar-se emocionalment. D’adults miren el món a través de les lents evitatives, que suposen un to emocional de desinterès i fredor. El que volen de les relacions és mantenir l’altra persona a una distància còmode, no dependre de ningú i que ningú depengui d’ells. Les seves relacions solen acabar per la seva dificultat per obrir-se, per a compartir i el que odien més són les sensacions d’obligació cap als altres, d’haver de compartir intimitat o el fet de sentir-se vulnerables.

Reflexió: En qui heu pensat en cada un dels casos?

dissabte, 8 d’agost de 2015

Els tres elements de les relacions: l'ego



“LA VULNERABILITAT no és una debilitat, una predisposició puntual o alguna cosa que podem evitar, la vulnerabilitat no és una elecció, la vulnerabilitat és el corrent subjacent, sempre present i permanent, del nostre estat natural. Fugir de la vulnerabilitat és fugir de l’essència de la nostra pròpia naturalesa, l’intent de ser invulnerable és l’intent inútil de convertir-nos en el que no som i, de forma més especial, d’allunyar-nos de poder entendre el dolor dels altres. De manera més seriosa, refusant la nostra vulnerabilitat refusem l’ajuda que necessitem en cada gir de la nostra existència i immobilitzem els fonaments essencials, canviants per les marees i dependents de les converses, de la nostra identitat” David Whyte “Consolations”

Heidi Grant Halvorson, en el seu llibre “No one understands you and what to do about it”,  explica que el cervell és un sistema que intenta interpretar el que passa de la manera més poc costosa possible i, per això, el que fa és filtrar la informació i treure conclusions ràpides. Això suposa que, en la majoria de situacions no pensem de manera conscient, sinó que, de manera automàtica, decidim si algú ens cau bé o no, ens interessa o no.

El nostre cervell, explica Grant Halvorson,cada vegada que es troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza tres elements, sempre de manera automàtica: la confiança, el poder i el que suposa la interacció pel sentit del “jo”.

La confiança, el filtre que decideix si algú nou és de fiar o no, és amic o enemic, s’activa cada vegada que coneixem algú nou. El poder, el segon dels filtres, es posa en marxa sempre que hi ha un desequilibri en la capacitat d’influència, sobretot quan l’altra persona té relativament més poder que nosaltres. Les conseqüències pel sentit del “jo”, és el tercer filtre que es posa en marxa per a decidir si la interacció suposa una amenaça per a la nostra autoestima.

Grant Halvorson explica que la missió del filtre del jo o de “l’ego” és preservar l’autoestima i d’augmentar-la. Al final, l’objectiu és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Per entendre com ens afecta aquest filtre, el primer que hem de recordar és que l’autoestima es basa en elements idiosincràtics, és a dir, que estan en funció del que cada persona considera important. Sí que n’hi ha que són significatius per a molta gent, per exemple la feina, la intel·ligència, la posició social o l’atractiu. I, en la majoria de casos, l’autoestima ve de tota una sèrie de comparacions resultants de la pregunta, més o menys inconscient, “Com soc jo comparat amb altres persones?.

En la majoria de nosaltres, aquestes comparacions acaben bé i donen lloc al que s’anomena optimisme il·lusori: el fet de creure que és més probable que ens passin coses bones a nosaltres i que ho és menys que ens en passin de dolentes. En una dosi raonable, l’optimisme il·lusori ens fa la vida més fàcil, fa que ens esforcem més i que tinguem una actitud més positiva davant les dificultats.

Grant Halvorson explica que el filtre de l’ego té en compte dues coses a l’hora de veure si les accions d’algú suposen una amenaça per la nostra autoestima: la rellevància i la proximitat. La rellevància fa referència a fins a quin punt el que fa la persona en qüestió, i si ho fa millor que nosaltres, té importància en la nostra vida. Per exemple, si la persona és un professional de l’esport, el que faci, a no ser que nosaltres també ho siguem, no té massa impacte en el nostre ego ni en la nostra autoestima. Una altra cosa seria una amiga i la seva vida social o un company de feina a qui les coses li van molt bé...

La proximitat, per altra banda, té a veure amb la presència que la persona té en la nostra vida: És una persona que veiem amb freqüència? És una persona que tenim molt present, ja que emocionalment és molt significativa? Així, entre els petits, els germans generen més activitat en el filtre del jo que els cosins, ja que els primers són un punt de referència més important.

La rellevància i la proximitat són dimensions. És a dir, podem tenir situacions en les que ens veiem interaccionant amb persones que té poca rellevància el que fan i que són poc pròximes. En aquest cas, el nostre ego no es sentirà amenaçat pel que diguin o facin. Una segona combinació possible, que donaria un sentit moderat d’amenaça al nostre ego, seria el cas d’algú amb poca rellevància pel que fa (té una vida que no té a veure amb la nostra), però que sentim molt pròxim (un germà, un pare, un amic proper...). En aquest últim cas, un comentari que semblés crític, encara que penséssim que l’altra persona no pot estar al corrent del que nosaltres fem, ens afectaria l’ego, pel fet que la persona ens importa.

Una altra combinació vindria d’algú que no veiem gaire i amb qui no tenim lligam de proximitat, però que sentim que té rellevància, ja que treballa, per exemple, en el mateix camp que nosaltres. En aquest cas, el nostre ego, i la nostra autoestima, es sentiria moderadament amenaçat. Finalment, la màxima amenaça pel nostre ego, les situacions en què estaríem més pendents de la nostra autoestima, seria en el cas d’una gran rellevància i una gran proximitat. Un exemple molt clar és el cas dels fills o dels pares. Els pares tenim un gran poder sobre l’autoestima dels fills, per la posició de rellevància i proximitat. En funció de com tractem a les persones que tenim més a prop, aquestes podem veure afectada la seva autoestima i construir el que pot ser un vincle insegur, una sensació de no ser prou, de no fer prou, de no tenir mai prou.

Quan ens sentim amenaçats en la nostra autoeestima, els humans solem recórrer a una sèrie d’estratègies:

1.- Si algú es sent amenaçat per les nostres habilitats o els nostres èxits, el que farà normalment serà desvaloritzar-nos destacant una altra dimensió en la que no ens veiem afavorits, alguna cosa que no fem massa bé o indicant que pertanyem a un grup que no és el seu i que, per tant, hi poden atribuir elements negatius.
2.- El perceptor pot decidir que, ja que som del seu grup, les nostres habilitats o èxits ho són pel fet de ser dels “seus”, de manera que ja no es consideren una amenaça a la seva autoestima.
3.- El perceptor pot desmarcar-se del tema, decidint que el camp en el que es manifesten els nostres èxits no “és important”. Així, fer bé el que fem no té cap mèrit, segons el perceptor.
4.- Una altra forma que pot tenir el perceptor per tal de no sentir-se malament com a efecte de la comparació amb els nostres èxits és, simplement, evitar-nos a nosaltres o a la conversa en la que pugui sortir res del que tingui a veure amb les nostres habilitats. Germans, amics, amants, col·legues poden deixar de veure’ns per tal de no sentir-se malament com a resultat de la comparació que el filtre de l’ego fa.

Com podeu veure, en la majoria dels casos, es pot aconseguir mantenir l’autoestima però amb el cost del dolor: dolor per la desvalorització, dolor pel rebuig, dolor per la distància... Si no anem en compte, nosaltres mateixos ocasionem aquest dolor i patim la pèrdua de relacions significatives.

Grant Halvorson aconsella que ens plantegem si tenim o podem tenir una relació de proximitat amb algú i fins a quin punt les nostres habilitats o èxits poden ser rellevants per la persona amb la que ens estem relacionant. Per tal d’evitar problemes, proposa tres estratègies:


  • Sigues modest. No facis que els altres es sentin malament, recalca les teves limitacions.
  • Permet que els altres s’autoafirmin. Demana quins són les seves metes, els seus valors, els moments dels que estan més orgullosos, els seus somnis. Demana’ls consell. Fer sentir bé als altres, neutralitza les pors procedents del filtre de l’ego. Però fes això de manera que vegin que t’interesses de forma genuïna per coneixe’ls. En cas contrari, si simplement ens dediquem a “tirar floretes”, la persona no es sentirà millor, sinó pitjor. 
  • Emfatitza el sentit del “nosaltres”. Mira de trobar punts en comú, objectius, metes, valors sobre els quals es pugui construir un “nosaltres” que inclogui tots els participants en la interacció. Així, les fonts d’autoestima seran compartides.


Bona reflexió!


P.S. I si ens permetéssim ser més vulnerables i acceptéssim la nostra por a quedar “pitjor”? I si ens tractéssim amb compassió, acceptant que les nostres pors són humanes i compartides?