divendres, 24 de juliol de 2015

Els tres elements de les relacions: confiança



“Coratge és la mesura de la nostra profunda participació amb la vida, amb una altra persona, amb una comunitat, una feina; un futur. Per ser coratjós no fa falta anar a un altre lloc o fer una altra cosa, sinó fer-se conscients d’aquelles coses que sentim profundament i després viure amb les inacabables vulnerabilitats de les seves conseqüències. Tenir coratge és assentar profundament els nostres sentiments en el nostre cos i en el món: estar a l’alçada i viure d’acord amb les necessitats de les relacions que ja tenim, amb les coses que ja sabem que ens importen: una persona, un futur, una funció en la societat o amb el desconegut que ens ho demana i sempre ens ho ha demanat” David Whyte “Consolations”


De manera inconscient, el nostre cervell, cada vegada que es troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza tres elements: la confiança, el poder i el que suposa la interacció pel sentit del “jo”.

La confiança. Els estudis mostren que per tal de saber si som persones de confiança, les altres persones analitzen les nostres paraules i els nostres fets  per arribar a contestar dues preguntes:

·        Tens bones intencions? Et puc considerar un amic o un enemic?
·        Tens el que fa falta per tal de poder dur a terme les teves bones intencions? Ets de fiar en el cas que donis la teva paraula?

El procés és completament automàtic, és a dir, forma part de la que anomenaven Fase 1 (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/per-que-es-tan-dificil-entendrens.html) i l’objectiu final no és només formar-se una impressió de nosaltres, sinó decidir si se’ns pot considerar aliats o enemics. Per això, al final, el que contarà serà la nostra calidesa i la nostra competència. La nostra calidesa –amabilitat, lleialtat, empatia- es considera una evidència de que tenim bones intencions cap als altres. La nostra competència –intel·ligència, habilitat, eficiència- indica als altres que som capaços d’actuar en conseqüència. Les persones competents es veuen com a aliats valuosos o enemics potents. Les persones poc competents són objecte de compassió o desdeny –en cas que els altres es prenguin la molèstia de pensar en ells.

Així, la calidesa és la primera passa important si volem que ens tinguin en compte. La calidesa es veu en els actes: fer compliments, fer favors, mostrar interès pels pensaments i els sentiments dels altres. A més, es troba associada a qualitats com l’amabilitat, la sinceritat, l’empatia i l’afabilitat. Per això, Heidi Grant Halvorson, en el seu llibre “No one understands you and what to do about it”, recomana:

·        Presta atenció: manté el contacte visual, assenteix i procura somriure. Les investigacions sobre el tema, a més de remarcar la importància d’aquests elements, també indiquen que moltes vegades no ens adonem quan no ho fem. Així, hem de demanar als que ens coneixen a veure com anem d’aquests elements.
·        Mostra empatia: l’empatia neix de la capacita de posar-nos en el lloc de l’altra persona. Si volem mostrar empatia hem d’intentar trobar punts en comú (coses que ens agraden i que no, per exemple) i, sobretot, intentar entendre els sentiments dels altres: “Puc imaginar com et vares sentir...” Una de les formes més efectives d’expressar empatia és aprendre a dir “Em sap greu, no com a forma de demanar perdó, sinó com a manera de manifestar solidaritat. Seria per exemple dir “em sap greu el que t’ha passat”, de forma que la persona sentiria que ens hem posat al seu lloc, entenem la seva experiència i els seus sentiments i que ens hagués agradat que les coses haguessin anat millor. També, demanar perdó i fer-se responsables dels propis errors fa que es vegi a les persones com a més íntegres, amb més caràcter i amb intencions més positives cap als altres.
·        Enceta la reciprocitat, mostra confiança primer: mostrar-se cooperatiu, en lloc de competitiu, fa que les persones amb les que ens hem de relacionar també, per reciprocitat, ens donin la seva confiança. Mostrar les febleses sense por, la pròpia vulnerabilitat, també ens fa semblar més dignes de confiança.

La competència respon a la segona pregunta automàtica que es fan les persones quan ens coneixen (o que ens fem nosaltres de forma inconscient quan comencem a relacionar-nos amb algú). En ella es reflecteix la nostra capacitat per tal d’actuar d’acord amb les nostres conviccions i intencions. Per això hem de destacar que acomplim els nostres compromisos, que tenim experiència, mostrar-nos segurs de nosaltres mateixos i evitar estar a la defensiva. I, una vegada més, mantenir el contacte visual. De fet, les persones que mantenen el contacte visual es consideren, d’entrada, com a més intel·ligents. A més, s’ha d’intentar ser clars a l’hora de comunicar-se, assentir quan els altres expliquen alguna cosa, mantenir una postura corporal “oberta” (esquena dreta/espatlles cap enrere/braços oberts) i gesticular de manera expressiva.

La competència no suposa una autoestima inflada. De fet, un excés de confiança en un mateix, és un signe de potencials problemes: no preparar-se prou, marcar metes inapropiades i fer males eleccions. Els estudis indiquen que la modèstia és una millor elecció: sembla que els altres, si ens mostrem modestos, afegiran entre un 20 i un 30 % a les habilitats que hem explicat.

Hem de recordar que, a primera vista, les persones lliguen una postura oberta amb la competència. Hem d’estar ben drets, amb l’espatlla dreta, els braços oberts i mantenir el contacte visual. Aquesta postura no només farà que els altres ens considerin d’entrada més competents, sinó que ens farà sentir millor a nosaltres mateixos.

Finalment, pel que fa a la competència, Heidi Grant Halvorson, ens recorda que les persones donen més importància al potencial de creixement que a una història d’èxit. Donar informació sobre el nostre potencial de creixement fa que les persones prestin més atenció al que diem, ja que el cervell està més atent en situacions d’incertesa. Així, si volem que se’ns consideri competents hem de posar èmfasi en la informació sobre els nostres projectes futurs.

Un apunt final sobre la relació entre calidesa i competència: a vegades, es consideren imcompatibles. Així, si se’ns veu com a càlids poden considerar-nos no competents i ens tractaran amb compassió, però no se’ns tindrà massa respecte. Si se’ns veu com a molt competents potser que se'ns consideri poc càlids d'entrada, i se’ns mirarà amb respecte però podem esperar enveja i cautela. Aquesta paradoxa, però, té una sortida: projectar aquelles qualitats de calidesa que no semblin evocar baixa competència, és a dir, els elements morals de la calidesa. Entre aquestes qualitats hi podem trobar el coratge, l’honestedat, ser una persona de principis, responsabilitat, sentit de la justícia i la lleialtat.

Continuarà...

dissabte, 18 de juliol de 2015

Per què és tan difícil entendre'ns?



“Obro els ulls i la meva germana, Lu, s’està asseguda al costat del llit. (...) És pietat? Odio la pietat. A la fi té el control? Ella està bé. Jo estic malament. Són remordiments? La meva malaltia, la proximitat de la mort, assumptes no tancats? Vol estar aquí? És compulsió? Deure? Podria ser que l’importi? Vull que sigui això. No conec a la meva germana. Simplement, ha vingut. Simplement, va agafar un vol i va venir aquí. Això m’agrada. És comandona. Es farà càrrec de tot. Això m’agrada.” Eve Ensler “De pronto, mi cuerpo”




Heidi Grant Halvorson és una psicòloga social que es dedica al món de l’empresa i es centra en temes de motivació i de les eines necessàries per a l’èxit. El seu darrer llibre tracta de la comunicació, “No one understands you and what to do about it”, i en ell intenta veure què hi ha al darrera de les dificultats que tenim quan volem entendre’s amb els altres. Per què és tan difícil que la gent entengui el que volem dir? Per què hi ha tants malentesos? Per què la gent mal interpreta les nostres paraules?

Grant Halvorson explica que el que passa és que no donem tanta informació com pensem i això, en part, es deu al fet que donem per suposat que els altres ens perceben de manera objectiva i que, a més, ens veuen tal i com ens veiem nosaltres mateixos. La realitat és que el cervell és un sistema que intenta interpretar el que passa de la manera més poc costosa possible i, per això, el que fa és filtrar la informació i treure conclusions ràpides. I no massa objectives, moltes vegades.

La conclusió és que ens interpreten contínuament i al darrera de com interpretem als altres i de com ens interpreten ells a nosaltres hi podem trobar molts automatismes. Entre ells destaquen:
·        L’experiència passada amb una persona marcarà com interpretarem el que digui i com interpretarà ella el que nosaltres diguem.
·        La primera impressió és la que marca la majoria de relacions, ja que ens quedem amb aquesta i després interpretem tot el que passa a partir d’aquesta impressió (i els altres ho fan amb nosaltres).
·        Si una persona pertany al nostre grup, club, poble, classe.. interpretarem més positivament qualsevol cosa que digui. I a l’inrevés. Tenim tendència a aplicar estereotips de forma automàtica.
·        Si considerem a una persona atractiva, amable o divertida, per exemple, és més probable que donem per suposat que també és llesta i que té altres qualitats positives.
·        Tots tenim tendència a pensar que les nostres debilitats són humanes i compartides, però que les nostres habilitats i la nostra ètica està per damunt de la mitjana.

Els psicòlegs saben que és molt difícil no deixar-se dur per aquests automatismes. De fet, la majoria de vegades que interaccionem amb algú, anem interpretant de manera automàtica el que diu i el que passa. Això és degut al funcionament del cervell, ja que aquest percep les coses en dues fases, una inconscient i l’altra que necessita de recursos. La primera és automàtica i s’anomena la Fase 1. En aquesta, es dóna per suposat que qualsevol cosa que fem es deu a la nostra personalitat i es tenen en compte, bàsicament, els automatismes anteriors (així, per exemple, interpretaran com a positiu un comentari neutre si tenen una bona imatge de nosaltres).

En la Fase 2, que el cervell fa de manera conscient i, per tant, ocupa la nostra atenció, s’intenten tenir en compte la situació i altres factors per tal de fer una valoració més acurada. Així, si hem valorat negativament un comentari neutre d’una persona que no ens cau bé i hi tornem a pensar, podem arribar a veure que si ho hagués dit una altra persona no ho hauríem tingut en compte. El problema és que, per a posar en marxa aquesta fase, hem d’estar motivats, cosa que no serà possible si estem cansats, estressats o massa ocupats. De fet, la majoria de judicis que fem sobre el que diuen els altres, ho fem de manera automàtica i no solem passar gairebé mai a la Fase 2. I això també ho fan els altres amb nosaltres.

Com es pot rompre aquesta tendència? Heidi Grant Halvorson proposa dues vies per tal d’aconseguir que una persona es prengui la molèstia d’entrar a la Fase 2 una vegada que ja té una imatge no massa positiva de nosaltres:
·        Bombardejar amb evidències aclaparadores. Si algú pensa que sou informals, per exemple, i trobeu injusta la qualificació i voleu canviar-la, Grant Halvorson proposa donar mostres continuades de la vostra formalitat: es tractaria d’acomplir escrupolosament amb les formes, d’arribar sempre amb cinc minuts d’antelació, de posar avisos al mòbil per tal de recordar aniversaris, de recordar demanar informació sobre el que els preocupa cada vegada que han manifestat estar capficats en alguna cosa... Així, es generaria el que s’anomena dissonància cognitiva (que el que pensem no lliga amb el que passa) i haurien de resoldre-la entrant a la Fase 2.
·        Fer que els altres vulguin revisar l’opinió que tenen de nosaltres.
1.     La primera d’aquestes estratègies consisteix en Activar la meta de l’igualitarisme o del sentit de justícia del perceptor. En aquest cas, les investigacions demostren que si s’activa aquesta meta el perceptor inhibeix marcadament els biaixos i els estereotips. El que es pot fer és, per exemple, apel·lar a la meta de ser justos dient “ja sé que intentes sempre actuar justament” o, en cas de no conèixer gaire a la persona es podria fer-li saber que pensem que “el lloc que ocupa suposa habilitats especials, que tinguin en compte la justícia”. Una altra forma és recordar a la persona les vegades que no va jutjar de manera justa en el passat; d’aquesta manera s’activarà un mecanisme de compensació.
2.     La segona suposa adonar-se’n de quan els altres estan en situacions de canvi i incertesa, amb la sensació de no tenir el control, i aprofitar el moment, ja que l’altra persona estarà més oberta a contrastar la informació. Aquest és el moment adequat per a compartir més informació, esperant que l’altra persona serà més justa.
3.     La tercera suposa fer-se imprescindible pels altres, oferir ajuda per tal d’aconseguir objectius. La interdependència fa més probable que l’altra persona entri en Fase 2. (Això en el tracte amb adolescents, per exemple, suposa esperar a parlar de coses quan l’altra ens necessita i està disposat a escoltar sense estar a la defensiva). I la necessitat de tractar amb algú que ens cau inicialment malament també pot fer que, per resignació, trobem la manera de veure la part positiva. I, a l’inrevés, si volem que algú canviï d’opinió, passi per la Fase 2, hem d’augmentar el contacte amb aquesta persona.
·        Finalment, en casos especials, el que s’ha de fer per tal que els altres reconsiderin la valoració que han fet de nosaltres és aprendre a demanar disculpes.

Heidi Grant Halvorson ens recorda que, sempre que estem en posició de jutjar als altres hem d’anar en compte: no precipitar-nos i agafar-nos el nostre temps; comprometre’ns a ser el més justos possible; i, finalment, ser conscients de l’esbiaix de confirmació, de que una vegada que “sentim com ens cau” una persona tenim tendència a només mirar aquelles dades que confirmen els nostres sentiments.

Bona reflexió!

dissabte, 11 de juliol de 2015

El segon alè



El segon alè no té res a veure amb tenir o aconseguir o comprar possessions. És renunciar a tot, donar més del que pensaven que tenies, donar el doble del que has rebut. El que està per arribar és diferent a tot el que havies vist abans. La teva mort, la meva mort, és necessària, irrellevant i inevitable. No tinguis por, no, la mort no serà el nostre final. Ho serà la indiferència, ho serà la desvinculació, els danys col·laterals, els casquets polars fosos, la fam sense fi, les violacions massives, la riquesa grotescaEve Ensler “De pronto, mi cuerpo”



Eve Ensler és una activista americana que ha anat recorrent el món per tal de frenar la violència contra les nenes i les dones, creant el moviment global V-Day. El Congo i la creació d’un centre en aquest país centroafricà, castigat per una guerra cruel, van ser el seu darrer destí fins que van detectar-li un càncer d’úter en fase III-IV.

En el seu llibre “De pronto, mi cuerpoparla de com el dolor i la lluita per a sobreviure van crear unes condicions molt especials: van fer que es retrobés amb la seva corporeïtat. Ensler havia parlat de la dissociació que pateixen moltes persones víctimes d’abús, de com es deslliguen del seu propi cos i de com no hi ha harmonia entre el que el cos els conta de com veu la situació i el que el cap els diu.

Les persones que han patit abús, deixen de veure el cos com a informador emocional, el bloquegen per tal de no patir, de no sentir. Però així, també perden la possibilitat de fruir de les emocions positives, dels moments d’intimitat, de les connexions bàsiques amb els altres. Alguna cosa queda enrere després de l’abús: el veure el cos com a part del món, el veure el cos com a element que mereix respecte i compassió.

Tenir càncer va suposar que anés tan lluny com podia anar, sense anar-me’n, i va ser allà, penjada d’aquell fil, a on vaig amollar tot el que no era important, alliberar-me del passat i reduir-me a l’essencial. Allà vaig descobrir el meu segon alè. El segon alè arriba quan creiem que estem acabats, quan ja no podem donar una passa més, ni respirar una altra vegada. Llavors ho fem”. El segon alè prové d’experimentar la gratitud per seguir vius.

Ensler va descobrir, per primera vegada, el secret de l’alegria i va entendre el perquè no l’havia experimentada abans: l’alegria necessita que ens deixem anar i surt del fet d’estar oberts al món, de sentir gratitud. No és possible on no hi ha confiança. I, aquesta, se li havia negat des del principi: “De petita havia sigut adorada i menystinguda. Havia sigut idolatrada i profanada. No sabia res de l’amor que no es basés en condicions, l’amor que no inclogués estar a l’alçada de certes expectatives inabastables”.

Ensler se n’adonà de que aquesta falta de confiança, de vincle segur, havia tingut moltes conseqüències en la seva vida. I una d’elles era veure l’amor com una activitat de negocis, en la que o guanyaves o perdies. Però ara, abatuda per la malaltia i pel dolor, descobria que no ho havia entès, que no havia entès res.

Tal vegada no havia quedat res de les seves relacions amoroses, però gràcies a la seva capacitat de donar als altres, havia estat donant i rebent amor durant tota la seva vida. Ara era capaç d’agrair a totes les persones que l’acompanyaven en el procés i a totes aquelles petites coses quotidianes que la permetien sentir-se millor: la bellesa d’un massatge a les mans, la perfecció d’uns ous passats per aigua, el tacte dels pijames sedosos,...

La malaltia, el dolor, la por, l’agraïment, l’acompanyament per part dels altres havien creat unes condicions especials: “fins a llavors mai havia sentit que tenia dret o que era suficientment lliure o, sincerament, havia sentit la suficient valentia per a acceptar la meva pròpia trajectòria vital.(...) La quimioteràpia estava cremant l’embolcall i sense esperar-ho em trobava en la meva versió de la vida. Així va començar l’èxtasi, l’alegria, la pura alegria d’un pirata espiritual que troba el tresor amagat”.

Bona reflexió!

dissabte, 4 de juliol de 2015

Les raons per les quals una persona desitja viure



“Ens hem equivocat respecte a quina és la nostra tasca en la medicina. Creiem que la nostra missió consisteix en garantir la salut i la supervivència. Però en realitat, és molt més que això. Consisteix en fer possible el benestar. I el benestar té molt a veure amb les raons per les quals una persona desitja viure.” Atul Gawande “Ser mortal”


L’any 1908, un filòsof de la Universitat de Harvard, Josiah Royce, va escriure un llibre titulat “The Philosophy of Loyalty”. Royce argumentava que els éssers humans necessiten lleialtat. L’única forma de que la mort tingui significat és veure’ns a nosaltres mateixos com a part d’alguna cosa més gran: una família, una comunitat, una societat. En cas contrari, la mort no és més que un horror. La lleialtat, diu Royce, “ens resol la paradoxa de la nostra existència corrent, al mostrar-nos, fora de nosaltres, una causa més gran a la que servir i, dins de nosaltres mateixos, la voluntat que es deleix per tal de fer aquest servei, una voluntat que no es veu coartada sinó enriquida i plasmada en aquest servei”. Avui, per tal de referir-nos a aquest fenomen, parlaríem de transcendència.

Atul Gawande, en el seu llibre “Ser mortal”, explica que, a mesura que sentim que el nostre temps en aquest món es va esgotant, tots cerquem consol en els plaers senzills –els vincles significatius, les rutines quotidianes, la calor del sol, el plaer de l’aire que corre. Ens interessen menys les recompenses relacionades amb el tenir i ens dediquem més a tot el que té a veure en simplement ser. Tanmateix, seguim preocupats pel nostre llegat. I seguim tenint la necessitat d’identificar algun propòsit fora de nosaltres mateixos, alguna cosa que ens faci sentir que la nostra vida té significat i val la pena.

Aquest autor es preocupa pel fet que, en moltes ocasions, quan hem de decidir que hem de fer en el tram final de la nostra vida, aquestes necessitats no es tenen en compte. En aquest sentit, el filòsof  Ronald Dworkin, parlava d’una jerarquia de necessitats quan ens trobem en aquesta situació. Les persones volem que se’ns respecti la nostra autonomia inclús quan la malaltia canvia la nostra essència i el que significa autonomia. Dworkin diferencia entre “interessos crucials” (metes personals i desitjos que fan sentir a la persona que la seva vida té sentit) i “interessos d’experiència” (fruir escoltant música o de menjar un gelat de xocolata, per exemple). Els primers, els interessos crucials, els que donen sentit a la nostra vida, haurien de tenir prioritat quan s’han de prendre decisions sobre la manera de viure el tram final, ja que, segons Dworkin, aquests interessos estan al darrera del que considerem la nostra autèntica identitat.

Gawande, per la seva banda, es mostra molt preocupat per aquestes qüestions. Escriu: “Des de fa més de mig segle venim tractant els patiments de la malaltia, l’envelliment i la mortalitat com a qüestions mèdiques. Ha sigut un experiment d’enginyeria social, que ha consistit en posar la nostra vida en mans de persones a les que valorem més per la seva destresa tècnica que per la seva comprensió de les necessitats humanes.
Aquest experiment no ha funcionat. Si la seguretat i la protecció fossin l’únic que importa en aquesta vida, tal vegada pensaríem de manera diferent. Però donat que aspirem a una vida que tingui valor i sentit, i al mateix temps se’ns neguen sistemàticament les condicions que tal vegada ho farien possible, no hi ha altra manera de qualificar el que ha fet la societat moderna”.

La lluita de ser mortal, diu Gawande, és la lluita per tal de mantenir la integritat de la nostra existència, de manera que, a pesar de la malaltia, no deixem de ser qui som i qui volem ser. La por a la malaltia i a la vellesa no és únicament la por a les pèrdues que no tenim més remei que suportar, sinó que també comporta el pànic a sentir-se aïllats, perduts en una vida que ja no té sentit. És la por al que la meva mare descriu com “la degradació”.

Les persones, al final, el que volem, el que necessitem per damunt de tot, és que ens permetin, dins del que sigui possible, seguir escrivint la història de la nostra vida en aquest món, cosa que suposa poder seguir prenent les nostres pròpies decisions i mantenir els contactes amb els demés d’acord amb les pròpies prioritats.

Tots som persones: nens, adolescents, adults, malalts, vells. Tots necessitem, per damunt de tot, mantenir la nostra dignitat, independentment de quines siguin les circumstàncies que ens hagi tocat viure.

Bona reflexió!