Passa al contingut principal

Per què és tan difícil entendre'ns?



“Obro els ulls i la meva germana, Lu, s’està asseguda al costat del llit. (...) És pietat? Odio la pietat. A la fi té el control? Ella està bé. Jo estic malament. Són remordiments? La meva malaltia, la proximitat de la mort, assumptes no tancats? Vol estar aquí? És compulsió? Deure? Podria ser que l’importi? Vull que sigui això. No conec a la meva germana. Simplement, ha vingut. Simplement, va agafar un vol i va venir aquí. Això m’agrada. És comandona. Es farà càrrec de tot. Això m’agrada.” Eve Ensler “De pronto, mi cuerpo”




Heidi Grant Halvorson és una psicòloga social que es dedica al món de l’empresa i es centra en temes de motivació i de les eines necessàries per a l’èxit. El seu darrer llibre tracta de la comunicació, “No one understands you and what to do about it”, i en ell intenta veure què hi ha al darrera de les dificultats que tenim quan volem entendre’s amb els altres. Per què és tan difícil que la gent entengui el que volem dir? Per què hi ha tants malentesos? Per què la gent mal interpreta les nostres paraules?

Grant Halvorson explica que el que passa és que no donem tanta informació com pensem i això, en part, es deu al fet que donem per suposat que els altres ens perceben de manera objectiva i que, a més, ens veuen tal i com ens veiem nosaltres mateixos. La realitat és que el cervell és un sistema que intenta interpretar el que passa de la manera més poc costosa possible i, per això, el que fa és filtrar la informació i treure conclusions ràpides. I no massa objectives, moltes vegades.

La conclusió és que ens interpreten contínuament i al darrera de com interpretem als altres i de com ens interpreten ells a nosaltres hi podem trobar molts automatismes. Entre ells destaquen:
·        L’experiència passada amb una persona marcarà com interpretarem el que digui i com interpretarà ella el que nosaltres diguem.
·        La primera impressió és la que marca la majoria de relacions, ja que ens quedem amb aquesta i després interpretem tot el que passa a partir d’aquesta impressió (i els altres ho fan amb nosaltres).
·        Si una persona pertany al nostre grup, club, poble, classe.. interpretarem més positivament qualsevol cosa que digui. I a l’inrevés. Tenim tendència a aplicar estereotips de forma automàtica.
·        Si considerem a una persona atractiva, amable o divertida, per exemple, és més probable que donem per suposat que també és llesta i que té altres qualitats positives.
·        Tots tenim tendència a pensar que les nostres debilitats són humanes i compartides, però que les nostres habilitats i la nostra ètica està per damunt de la mitjana.

Els psicòlegs saben que és molt difícil no deixar-se dur per aquests automatismes. De fet, la majoria de vegades que interaccionem amb algú, anem interpretant de manera automàtica el que diu i el que passa. Això és degut al funcionament del cervell, ja que aquest percep les coses en dues fases, una inconscient i l’altra que necessita de recursos. La primera és automàtica i s’anomena la Fase 1. En aquesta, es dóna per suposat que qualsevol cosa que fem es deu a la nostra personalitat i es tenen en compte, bàsicament, els automatismes anteriors (així, per exemple, interpretaran com a positiu un comentari neutre si tenen una bona imatge de nosaltres).

En la Fase 2, que el cervell fa de manera conscient i, per tant, ocupa la nostra atenció, s’intenten tenir en compte la situació i altres factors per tal de fer una valoració més acurada. Així, si hem valorat negativament un comentari neutre d’una persona que no ens cau bé i hi tornem a pensar, podem arribar a veure que si ho hagués dit una altra persona no ho hauríem tingut en compte. El problema és que, per a posar en marxa aquesta fase, hem d’estar motivats, cosa que no serà possible si estem cansats, estressats o massa ocupats. De fet, la majoria de judicis que fem sobre el que diuen els altres, ho fem de manera automàtica i no solem passar gairebé mai a la Fase 2. I això també ho fan els altres amb nosaltres.

Com es pot rompre aquesta tendència? Heidi Grant Halvorson proposa dues vies per tal d’aconseguir que una persona es prengui la molèstia d’entrar a la Fase 2 una vegada que ja té una imatge no massa positiva de nosaltres:
·        Bombardejar amb evidències aclaparadores. Si algú pensa que sou informals, per exemple, i trobeu injusta la qualificació i voleu canviar-la, Grant Halvorson proposa donar mostres continuades de la vostra formalitat: es tractaria d’acomplir escrupolosament amb les formes, d’arribar sempre amb cinc minuts d’antelació, de posar avisos al mòbil per tal de recordar aniversaris, de recordar demanar informació sobre el que els preocupa cada vegada que han manifestat estar capficats en alguna cosa... Així, es generaria el que s’anomena dissonància cognitiva (que el que pensem no lliga amb el que passa) i haurien de resoldre-la entrant a la Fase 2.
·        Fer que els altres vulguin revisar l’opinió que tenen de nosaltres.
1.     La primera d’aquestes estratègies consisteix en Activar la meta de l’igualitarisme o del sentit de justícia del perceptor. En aquest cas, les investigacions demostren que si s’activa aquesta meta el perceptor inhibeix marcadament els biaixos i els estereotips. El que es pot fer és, per exemple, apel·lar a la meta de ser justos dient “ja sé que intentes sempre actuar justament” o, en cas de no conèixer gaire a la persona es podria fer-li saber que pensem que “el lloc que ocupa suposa habilitats especials, que tinguin en compte la justícia”. Una altra forma és recordar a la persona les vegades que no va jutjar de manera justa en el passat; d’aquesta manera s’activarà un mecanisme de compensació.
2.     La segona suposa adonar-se’n de quan els altres estan en situacions de canvi i incertesa, amb la sensació de no tenir el control, i aprofitar el moment, ja que l’altra persona estarà més oberta a contrastar la informació. Aquest és el moment adequat per a compartir més informació, esperant que l’altra persona serà més justa.
3.     La tercera suposa fer-se imprescindible pels altres, oferir ajuda per tal d’aconseguir objectius. La interdependència fa més probable que l’altra persona entri en Fase 2. (Això en el tracte amb adolescents, per exemple, suposa esperar a parlar de coses quan l’altra ens necessita i està disposat a escoltar sense estar a la defensiva). I la necessitat de tractar amb algú que ens cau inicialment malament també pot fer que, per resignació, trobem la manera de veure la part positiva. I, a l’inrevés, si volem que algú canviï d’opinió, passi per la Fase 2, hem d’augmentar el contacte amb aquesta persona.
·        Finalment, en casos especials, el que s’ha de fer per tal que els altres reconsiderin la valoració que han fet de nosaltres és aprendre a demanar disculpes.

Heidi Grant Halvorson ens recorda que, sempre que estem en posició de jutjar als altres hem d’anar en compte: no precipitar-nos i agafar-nos el nostre temps; comprometre’ns a ser el més justos possible; i, finalment, ser conscients de l’esbiaix de confirmació, de que una vegada que “sentim com ens cau” una persona tenim tendència a només mirar aquelles dades que confirmen els nostres sentiments.

Bona reflexió!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva .

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una es

Estimat Kiko, avui en faig 60...

  “Quan vas néixer, jo era una nina petita superada pel caos de tenir una mare que havia tingut tres fills en tres anys... I no volia més caos. Jo creia que el que necessitava era ordre, tranquil·litat; però ara, en privat, he de dir que la vida em va donar una cosa que jo no sabia que seria part de la meva marca personal: haver de lidiar amb un germà petit ple d’ocurrències forassenyades i absurdes que es van convertir en dinàmiques que, en moltes ocasions, m’han salvat la vida, com a mínim l’emocional...” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/08/avui-en-faig-58-estimat-kiko.html   “Diuen que som les nostres històries, les que contem als altres i, sobretot, les que ens contem a nosaltres mateixos. I, en aquestes, històries, mentre jo sigui jo, mentre les meves neurones encara connectin (sí, en tinc més d’una, senyor!), sempre hi tindràs un paper important. La teva mort, però sobretot la teva vida, es colaran per les anècdotes de la meva infància, pel relat del que ens d