Benestar emocional

"per a arribar a tenir una connexió autèntica, el primer de tot, és estar molt atents a la vergonya i a la culpa que sentim moltes vegades en situacions socials . Vergonya de no saber, de no poder, de no ser el que s’ha de ser...Culpa de no haver-ne sabut prou, de no haver previst, de no haver fet...I, després,  les hem de transformar en acceptació, gràcies a la compassió, al fet de veure que som una persona única i especial i que, com totes les altres, ens mereixem respecte ." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/09/estimar-i-deixar-bons-records.html "Vivim pensant que som els pringats de torn i que som més imperfectes i vulnerables que la resta del món. La veritat és que som humans i fem el que podem. No deixis que la vergonya o la por et facin creure que els altres et jutgen. La veritat és que estan massa enfeinats mirant de fer el que poden... I si algú et critica, pensa que al darrera hi ha la seva inseguretat, la necessitat de posar-te en el punt de m

“En cas d’un inici negatiu, les parelles Masters posen en marxa una pràctica restaurativa de seguida. Després de 7 anys estudiant quina és la reparació més efectiva davant una interacció negativa, els Gottman han arribat a la conclusió que la millor és “ No és tot culpa teva. Jo també tinc la meva responsabilitat en aquest conflicte ” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html “Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos” bell books  “all about love” Els humans som una espècie ultrasocial, des que vam evolucionar pasturant per les estepes africanes tenim gravat en el nostre ADN la importància de les relacions, de la pertinença al grup . De fet, en situacions extremes l’ajuda dels altres és

Estimat Kiko, Sembla mentida, però ja fa 7 anys que no hi ets. Ara, aquest diumenge, fa 7 anys que vam compartir el darrer dinar dels anys. Ara, aquest any, em trobo amb que el meu aniversari està enmig de l’aniversari de la mort d’en Pere (cinc dies abans) i el que haurien estat els teus 51 anys (cinc dies després). Ara em trobo, aquest any, que els nostres aniversaris estan tenyits per l’adéu al teu germà... Estimat Kiko, encara ets present a les converses, al nostre cap, al nostre cor. Aquesta és una de les coses que he après, que les absències són presències compartides, imaginades i recordades en l’espai de les relacions íntimes. Obrir aquest capítol, després de que rompessis amb “la llei de vida” de no anar-te’n el darrer, ha estat estrany. Molt estrany. I la teva energia o el que li vulguis dir, la part del cervell que tinc dedicada a les teves coses, les teves ocurrències, les teves peculiaritats, segueix bategant amb força cada vegada que passa alguna cosa que