dissabte, 30 de maig de 2015

Com meravellar-nos ens pot fer més humans



“Sí, la gent, a vegades, fa coses horribles i podem especular sobre perquè les fan fins que se’ns acabin les paraules i el seny. Però el diable només preval quan ens equivoquem. Hi ha molta més bondat en el món –tot el que hem de fer és recordar-nos-la uns als altres, fer-la sorgir i refusar renunciar-hi.” Maria Popova  http://www.brainpickings.org/2015/02/09/hope-cynicism/?utm_content=buffer45f85&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

        
La gran Clara Segura ens va regalar una actuació memorable a l’Auditori de Manacor el divendres 22 de maig passat. He de dir que Pablo Derqui no deixa de meravellar-me amb els seus registres, però no puc deixar de sentir una debilitat per la qualitat interpretativa de l’actriu protagonista d’aquesta versió d’Una giornata particolare.

Una giornata particolare  és una obra de teatre basada en la pel·lícula del 1977 del mateix nom. Ambientada a Roma, al maig de 1938, en ple feixisme italià i amb el rerefons de la visita de Hitler a la ciutat, hi trobem dos protagonistes, una mestressa de casa encisada per la figura de Mussolini i un intel·lectual homosexual que ha estat expulsat de la ràdio per “no ser prou home”. Els dos es troben, al principi xocant com a figures contraposades, al final reconeixent en ells el dolor de la marginació.

Vaig sortir de la funció trista, trista per totes aquelles persones que es senten soles i que viuen el rebuig dels altres fins a arribar a una espècie d’autoodi, a odiar-se a si mateixos, a no acceptar-se i sentir la vergonya de ser com són. Ningú mai hauria de passar per això. Ningú hauria de passar pel tràngol de no poder connectar amb la compassió, amb el que suposa practicar-la, és a dir, amb el reconeixement de la humanitat compartida.

Tots hauríem de tenir dret a sentir-nos dignes, independentment de les nostres orientacions sexuals, del nostre temperament, de les nostres idees religioses...Hauríem de saber pensar que hi ha moltes coses que no triem, les nostres fortaleses, el nostre caràcter primari, les circumstàncies que potencien determinats circuits i no d’altres, la nostra infància, la cultura educativa dels nostres pares...I, tanmateix, hauríem de fer-nos càrrec de tot això amb acceptació tranquil·la, l’única actitud que fa possible que després puguem canviar alguna cosa i decidir el que volem fer amb el que tenim.

Tots tenim prejudicis. Però només si ho admetem, només si ens adonem del que suposen, podem superar-los per tal de no ser injustos amb els que considerem “estranys” o “rars” o “diferents” d’entrada.

Tots tenim les mateixes emocions. Tots tenim por, sentim angoixa, ens alegrem, ens meravellem...Tots, independentment de les nostres històries, tenim la necessitat de sentir-nos acceptats, valorats, apreciats... Per això podem sentir el dolor dels rebutjats, empatitzar amb el seu patiment...

En un article de The New York Times (vegeu http://www.nytimes.com/2015/05/24/opinion/sunday/why-do-we-experience-awe.html?_r=0),  Paul Piff i Dacher Keltner expliquen que la capacitat de meravellar-nos provoca un estat emocional que fa que les persones cooperem més i que ens sacrifiquem pel benestar dels altres. La contemplació de la natura, de l’art, la lectura, l’escolta de música, activitats que provoquen admiració, porten a les persones a sentir-se menys narcisistes i fan que la gent es sentin més a prop d’experimentar sensacions d’humanitat compartida. En paraules dels autors “proporcionant experiències d’admiració, es redefineix el jo en termes del col·lectiu i s’orienten les nostres accions cap a les necessitats dels que ens envolten”.

Els autors es mostren molt preocupats pel fet que la societat i les nostres estructures educatives no tenen en compte aquests factors. De fet, els programes de plàstica i de música s’estan desmantellant per tal de “millorar” el rendiment en determinades àrees i, de cada vegada més, els nens i els joves disposen de menys temps per tal d’entrar en contacte amb la natura. Això només portarà, diuen, a que s’accentuï l’individualisme, el fet d’anar cadascú al seu interès, el materialisme i el sentir-se menys connectats amb els demés.

Necessitem més música, teatre, contacte amb els arbres, amb els cels estrellats, amb els patrons que genera el vent sobre l’aigua...Totes aquestes coses ens fan més humans, ens permeten sentir la connexió amb el que compartim amb els altres i ens poden fer obviar les diferències que, a primera vista, pensem que ens separen.

Gràcies, Clara Segura!

dissabte, 23 de maig de 2015

Quan el ritme no es pot compartir



“El ritme del caminar genera un tipus de ritme del pensar i les passes en un paisatge ressonen o estimulen les passes en una sèrie de pensaments. Això genera una curiosa consonància entre el paisatge intern i l’extern, suggerint que la ment és també una espècie de paisatge i que caminar és una manera de travessar-lo” Rebecca Solnit “Wanderlust”

“La seva vida i les nostres existeixen només gràcies a una miríade de sincronies que ens han permès arribar a aquest lloc en aquest moment particular. En retorn per un regal com aquest, l’única resposta sana és meravellar-se” Robin Wall Kimmerer” Gathering Moss”


M’agrada escoltar.  M’agrada sentir històries. Em fascina la visió del món que tenim les persones, cada una marcada per les seves peculiaritats. Per això, quan em costa escoltar algú em sento malament. La sort és que passa poques vegades i que, amb els anys, sembla que he descobert que és el que hi ha al darrera.

Aquesta història de les dificultats d’escolta es va iniciar amb un familiar. No acabava d’entendre com ho feia, però la majoria de gent acabava molesta pel seu discurs. La meva padrina estava convençuda que el motiu de la irritació que causava era la quantitat de paraules per minut que era capaç d’entimar-te i, sobretot, el seu volum. Però jo creia que, encara que parlar fort generava un cert malestar, no explicava del tot el que em feia sentir.

Amb els anys vaig anar coneixent altres persones amb una parla semblant. I, eureka!, vaig veure que el que tenien en comú era que pràcticament no respiraven...És a dir, parlaven i parlaven sense pauses que permetessin a cap altra persona intervenir, com si no disposessin de prou temps pel seu parlament, com si fos l’última vegada que tinguessin permès parlar...El seu RITME era forçat, el seu volum estrident. Al final, et rendies a la possibilitat de seguir-los i deixaves que el doll de les seves paraules anés fent camí...

Com explica Gregory Hickok en un article d’aquest mes del The New York Times (vegeu http://www.nytimes.com/2015/05/10/opinion/sunday/its-not-a-stream-of-consciousness.html?smid=tw-share&_r=0), els estudis de la Neurociència Cognitiva semblen indicar que el cervell no funciona per fluxos continus. De fet, l’activitat mental està marcada per ritmes, ritmes que modelen la percepció, el moviment, la memòria i la consciència mateixa.

El cervell agafa mostres del món en polsos rítmics, en el que podríem definir com a trossos de temps, semblants als fragments individuals d’una pel·lícula. Des de la perspectiva cerebral, l’experiència no és contínua, sinó quantificada. De fet, sembla que els ritmes que ens envolten, per exemple els de la música o els de la parla, poden portar les oscil·lacions neurals a seguir el seu tempo, sincronitzant els ritmes del cervell amb aquells del món que ens envolta.

Aquest recurs del cervell, la sincronització amb els ritmes externs, seria una manera de centrar l’atenció. Gràcies a això podem escoltar a una persona malgrat estar en un ambient molt sorollós. Quan decidim que la persona amb la que parlem és la que hem d’escoltar, el cervell sincronitza el seu ritme amb el ritme de la veu de l’altra i així augmenta la perceptibilitat d’aquest corrent de so, al temps que suprimeix altres fluxos de so que, per la seva banda, tenen altres ritmes.

Tanmateix, com vèiem en una entrada sobre l’amor basada en els treballs de Barbara Fredrickson (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html), la sincronia és diferent en funció de la persona amb la que parlem i dels temes que compartim. Tal vegada, en el cas del meu familiar esmentat abans, el seu ritme és tan forçat que fa que, al final, no aconsegueixi acomodar el meu al seu quan parla. Em sento fora de la conversa, arrossegada pel corrent que imposa la seva manca de silencis i, en lloc de viure el moment com a una oportunitat per a compartir moments positius, no deixo de pensar en la necessitat de respirar, de baixar el ritme...En aquestes ocasions, tot acaba amb la sensació d’una ressonància fallida.

I, tot això, em fa pensar en totes aquelles altres vegades en les que ens trobem amb els que estimem i compartim emocions positives, entrem en sincronia i estem, durant uns moments, més a prop que mai, compartint els ritmes que marquen les nostres paraules.

Bona ressonància!

dissabte, 16 de maig de 2015

El triangle de l’amor. Compromís (III)




els estudis psicològics han assenyalat que el matrimoni –no els diners, ni els fills, ni la multitud de coses que ens podrien fer feliços- és el determinant primordial del benestar emocional (...) És una de les millors medicines que tenimShelley TaylorLazos vitales


El tercer element de l’amor romàntic en la teoria de Robert Sternberg és el compromís. Per una banda, la persona decideix permetre’s estimar a l’altra i, per altra, i més a llarg termini, es compromet a mantenir viu l’amor. Aquests dos aspectes poden donar-se per separat: la decisió d’estimar a curt termini no suposa mantenir després el compromís i es pot sentir el compromís d’estimar sense haver-hi hagut abans la decisió, com en el cas dels matrimonis acordats.

Sternberg considera que la institució del matrimoni és la legalització del compromís. Per altra banda, s’ha de tenir en compte que, encara que aquest component sembli menys vistós que la intimitat i la passió, les característiques canviats de les relacions fan difícil que es mantinguin si no hi ha un compromís. El compromís és el grau segons el qual una persona està disposada a mantenir-se a prop d’una altra i responsabilitzar-se de la relació fins a aconseguir l’objectiu fixat. El problema és que les persones que formen part d’una relació poden tenir idees diferents sobre el que significa aconseguir l’objectiu. I, en moltes ocasions, les diferències poden no expressar-se fins al final.

Els objectius que es marquen per part de les persones que participen en les relacions també poden variar. Els objectius poden ser relacionals, és a dir, marcats per la responsabilitat de mantenir una bona relació o poden ser merament instrumentals, és a dir, amb l’objectiu d’aconseguir altres coses. Per exemple, en aquest darrer cas, una persona podria considerar que ha arribat l’hora d’estabilitzar la seva posició i triar-ne una altra que considerés que pot donar-li prou status.

Moltes decepcions i ruptures venen per la no coincidència dels objectius. El problema, considera Sternberg, és que en moltes ocasions no som conscients dels nostres propis objectius. A vegades, la sintonia amb una persona és el producte directe de les activitats que es comparteixen, de manera que quan canvien, o passen a fer-se coses diferents, la sensació de compromís trontolla. En aquest cas, els conflictes resultants van minant la confiança sense que se n’acabi de parlar obertament.

Shelley Taylor en el seu llibre “Lazos vitales” explica que els humans tenim una espècie de programa de vinculació que es troba en la profunditat de la nostra naturalesa i que està en la base del nostre compromís amb els fills, els familiars i els amics. Davant les dificultats, el compromís s’actualitza. No podem deixar de sentir empatia cap a les persones amb les quals ens vinculem. El compromís fa que entrem en acció per tal d’ajudar, d’intervenir.

Tanmateix, el compromís necessita d’una confirmació permanent. Els rituals de vinculació, els que fem cada dia per tal de demostrar preocupació i afecte, fan que sentim que la persona amb la que les compartim segueix compromesa en la relació. Aquests rituals són més importants a mesura que va passant el temps. Avui, amb un auge de l’individualisme i de la recerca prioritària de la realització personal sense precedents, el compromís necessita, més que mai, fer-se explícit.

Per tot això, l’especialista en relacions John Gottman considera que el respecte, el reconeixement de l’altra, dels seus somnis, de les seves passions, és el que fa possible la renovació del compromís.  Aquest autor, en diverses publicacions, ens recorda que mantindrem el compromís de la relació sempre que la raó entre intercanvis positius i negatius estigui sobre 3 a 1 (per a cada tres positius, un negatiu). Les persones amb una vinculació i un compromís extraordinaris es col·loquen en una proporció de 5 a 1 (per a cada intercanvi negatiu en produeixen cinc de positius).

Les relacions amoroses que aconsegueixen aquesta darrera proporció coincideixen amb les que presenten un triangle de l’amor complet. Tindrien, seguint a Sternberg, una sòlida base, formada per la intimitat i el compromís i un tercer angle, marcat per la passió, que permetria una gran àrea.

I les teves relacions, com estan?

Bona reflexió!

diumenge, 10 de maig de 2015

El triangle de l’amor. Passió (II)




“L’amor és coneixement, és la creació d’espais pel respecte mutu i per l’inesperat, significa evolucionar com a individus i a la vegada com a parella, amb gratitud i responsabilitat” Giovanni Frazzetto,
“Cómo sentimos”

La passió és el segon component de la teoria del triangle de l’amor de Robert Sternberg. Està marcada per un desig intens d’unió amb l’altra persona. És en gran mesura l’expressió de desitjos i necessitats: autoestima, entrega, pertinença i satisfacció sexual. En cada persona canvia la força i la presència d’aquests elements i també dependrà del tipus de relació. Així, el desig sexual serà molt intens en l’amor romàntic, però quasi sempre inexistent en les relacions filials.

La passió, en moltes ocasions en les relacions amoroses, es manifesta com a enamorament i apareix abans que la intimitat. Després, passió i intimitat es realimenten mútuament. Altres vegades, dos amics íntims podem desenvolupar una gran atracció física.

El que crida l’atenció de la passió és que prospera en base al que s’anomena reforçament intermitent que es dóna quan davant una acció rebem recompensa algunes vegades sí i altres no. Quan estimem algú, en les fases inicials, a vegades tenim la sensació d’apropar-nos-hi i altres de que s’allunya. Aquesta alternança manté desperta la passió.

Helen Fisher és una estudiosa de l’amor i de la passió. En la seva obra “Anatomia del Amor” explica que la condició d’enamorament presenta una constel·lació de característiques comuns. En un moment determinat, una persona adquireix un “significat especial”. Aquesta persona esdevé l’eix dels pensaments i de les idees, de les anàlisis. A mesura que passa el temps, la situació s’assembla a una obsessió.


Després d’aquesta primera fase, explica Fisher, es dóna la “cristal·lització” que es diferencia de la idealització en el fet de que la persona enamorada és capaç de veure les debilitats de l’estimada, però les deixa de banda o es convenç a si mateixa de que aquests defectes són únics o simpàtics. A més, víctimes del reforçament intermitent, els enamorats passen de la por a l’èxtasi. La por al rebuig es magnifica.


Louann Brizedine, en el seu llibre “El cerebro femenino”, explica que en el moment que una dona està enamorada, el seu cervell mostra una gran activitat en moltes àrees, especialment en les associades amb els sentiments viscerals i amb circuits d’atenció i memòria. Els homes enamorats, per la seva banda, presenten més activitat en les àrees relacionades amb el processament visual d’alt nivell.

Els símptomes primerencs de l’enamorament són semblants als efectes inicials de determinades drogues que també disparen l’anomenat circuit cerebral de la recompensa. Brizedine considera que els estudis indiquen que aquest estat cerebral sol mantenir-se durant uns sis o vuit mesos. Altres investigadors parlen d'una finestra entre tres mesos i tres anys. Durant aquest temps, l’interès, el benestar i la supervivència de la persona estimada són tan importants o més que els propis.

Com explica Giovanni Frazzetto en el seu llibre “Cómo sentimos”, l’activació d’aquest circuit de recompensa, regat pel neurotransmissor dopamina, és bo de comprovar en manifestacions típiques de l’enamorament: hiperactivitat, extraordinària motivació, absència de cansament, concentració màxima en l’objecte de desig.
 
Durant els primers anys d’una relació, la importància de la passió i del sexe augmenten i passen a presentar un cert grau de disminució a molt llarg termini. A mesura que les rutines s’estabilitzen, explica Sternberg, la capacitat de la parella per a mantenir encesa la flama de la passió i de tenir una vida sexual interessant esdevé més important per a la relació.

Però a la passió, entesa com a entrega i pertinença, la trobem a les altres relacions. Recordo la passió que sentia pel meu pare quan jo era petita; recordo les seves cames llargues i el fet que la seva presència em feia sentir segura. Recordo la passió amb la que defensava als meus germans petits del que jo considerava un perill. Recordo la passió que vam compartir amb la meva parella quan van néixer els nostres fills; no podíem deixar de mirar-los, embadalits; no podíem deixar de vigilar-los, d’admirar la seva perfecció...

Continuarà…