dissabte, 27 de juny de 2015

Saviesa, coratge, autocontrol i justícia



A l’amic Fausto, el meu llibreter particular

“No som ni carn, ni ossos, ni nervis, sinó el principi que els governa, el principi que regeix les representacions (les imatges que tenim del món) i que en pren consciència” Epictet “Disertacions”

“El que ens envolta no ens pertany; només som els seus depositaris. Comptem amb el seu ús i en podem fruir durant un temps, un temps de duració limitada a gust del propietari, tan pròdig com vulgui. Així, hem d’estar preparats per a satisfer el deute del qual no coneixem el venciment (...) Acostumem-nos a la idea de que els objectes als quals el nostre ànim es complau a vincular-se estan cridats a abandonar-nos” Sèneca “Consolació a Màrcia”


Probablement després de l’any 140 de la nostra era, Arrià, un polític i filòsof que pertanyia a l’Imperi Romà, va escriure el que es coneix com a Manual d’Epictet. Epictet havia sigut un pensador de l’escola estoica que havia exercit de filòsof i tenia una escola prestigiosa en un port de Grècia, on l’havia desterrat l’emperador romà Domicià.

El “Manual” està dirigit als aspirants a filòsofs, a aquelles persones que intenten viure de manera filosòfica en el món, que intenten mantenir-se fidels a l’ideal estoic que predicava Epictet, que intenten trobar la solució a les preguntes “Com arribar a ser un individu lliure, independent i feliç? Com arribar a poder jutjar amb rectitud?Quina classe de persona vols ésser?” L’objectiu final, explica  Pierre Hadot en el llibre que conté aquest manual i que ell titula “Manual para una vida feliz” és “guanyar la pau espiritual, adquirir un sentit de comunitat i la facultat d’acceptar tot el que passa i no depèn de nosaltres”.

Així, un dels punts importants del Manual i de l’estoïcisme és la capacitat de distingir entre el que depèn de nosaltres i que, per tant, pot fer que tinguem una bona vida i el que no depèn de nosaltres. Entre el que no en depèn hi trobem la salut, la riquesa i el que pensen els altres de nosaltres. Epictet mantenia que el desig del que no depèn de nosaltres ens obliga, d’una manera o altra, a convertir-nos en esclaus d’aquells que poden proporcionar-nos allò que ambicionem i a humiliar-nos davant d’ells. Per tal de deslligar-nos d’aquesta esclavitud, els estoics proposen un exercici: la “previsió de mals” que consisteix en representar-se abans de que passin els esdeveniments que poden ocórrer per tal d’acceptar-los quan passin. Has d’imaginar-te que pots perdre, en qualsevol moment, tot el que tens: salut, vida, possessions, relacions, prestigi... La meva padrina deia “tot el que no pots dur a dins del cap, tot el que no pots aprendre, t’ho poden prendre”.

L’única manera d’acomplir els ideals estoics és centrar l’atenció en el que depèn de nosaltres. Epictet considera que el que depèn de nosaltres són les anomenades “tres activitats de l’ànima”: el judici, el desig (o l’aversió) i la tendència a l’acció. Si ens centrem en aquestes activitats podem convertir-nos en una persona virtuosa i, així, en una persona feliç. 

En el cas dels judicis, hem de recordar que cada vegada que ens passa alguna cosa el que experimentem no és la cosa en sí, sinó la representació mental d’aquesta cosa. És a dir, el cervell interpreta contínuament el que ens passa i si no anem en compte vivim en funció dels sentiments que ens ocasionen aquestes interpretacions. Els estoics recomanen practicar la virtut de posar en dubte les representacions. És el que després en el món de les teràpies cognitives es coneix “un pensament només és un pensament”. O, com explica Epictet a les Disertacions

En efecte, què és un lament, què és un plor? Un judici. Què és la tristor? Un judici. Què és la rivalitat, el desacord, el retret, l’acusació, la impietat, l’estupidesa? Tot això són judicis i res més, i són judicis sobre coses que no depenen de nosaltres (...) Només si els judicis es fan sobre coses que depenen de nosaltres podem assegurar que ens mantindrem serens, al marge de tot el que passi al nostre voltant”.

El desig ha de sometre’s a la regla de decidir si anem darrera d’una cosa que depèn de nosaltres o que no està en les nostres mans. La infelicitat només es pot evitar si suprimim el desig o l’aversió per aquelles coses que no depenen de nosaltres.

Com explica Tim Lebon a “Com convertir-se en una persona més virtuosa –i menys com Basil Fawlty” (vegeu http://blogs.exeter.ac.uk/stoicismtoday/2015/06/14/how-to-become-more-virtuous-and-less-like-basil-fawlty-tim-lebon/), en el fons, es tracta de desenvolupar les quatre virtuts cardinals de saviesa, coratge, autocontrol i justícia. La saviesa inclou la saviesa teòrica –amb coneixements d’ètica, del món natural i altres matèries- i la saviesa pràctica, sabent com dur a terme el que s’ha de fer en una determinada situació. El coratge i l’autocontrol són les disposicions que permeten superar la por i el desig respectivament, per tal de fer el que és correcte. La justícia significa actuar bé independentment de les conseqüències.

El que ens caracteritza com a persones, segons Epictet, és el nostre nucli de llibertat indestructible, invulnerable, representat per la capacitat de poder triar el que depèn de nosaltres, la nostra actitud davant la vida, el que ell anomena “l’elecció fonamental de vida”. Podem triar la nostra actitud moral, determinar el sentit i l’objectiu de la nostra existència. L’estoic, explica Pierre Hadot, s’esforça per tal d’aconseguir els seus objectius, però és capaç de preveure els obstacles tal vegada insuperables amb què es toparà i que no depenen d’ell. El que farà serà mantenir-se serè encara que hagi d’afrontar problemes, ja que, en el fons, el més important no és l’acció en sí, sinó mantenir-se fidel a la pròpia elecció de vida.

Bona reflexió!

diumenge, 21 de juny de 2015

Acceptar l'opció B



Si tornéssim als antics, veuríem que hi ha tres narracions –que són als primers relats escrits que tenim: tracten de la pena, tracten de la redempció, tracten d’un viatge- el viatge de l’heroi...Cheryl StrayedWild


Aquests són fragments de la carta que escriu Sheryl Sandberg, l’executiva en cap (COO) de Facebook, quan s’acompleixen 30 dies de la mort del seu marit Dave (vegeu https://www.facebook.com/sheryl/posts/10155617891025177:0 ):

Un amic meu de la infància que ara és rabí em va contar recentment que la pregària on-line més potent que ha llegit mai és: “No em deixis morir mentre encara estigui viu”. Mai hauria entès aquesta pregària si no hagués perdut en Dave. Ara l’entenc.
Penso que quan passa una desgràcia se’ns planteja una elecció, Pots quedar instal·lada en el buit, en la buidor que emplena el teu cor, els teus pulmons, que disminueix la teva habilitat de pensar o inclús de respirar. O pots intentar trobar-hi sentit. Aquests darrers trenta dies, he passat molts dels moments perduda en el buit. I sé que molts moments en el futur també seran consumits per la vasta buidor.
Però quan pugui, vull triar la vida i el sentit.
I això és pel que estic escrivint: per marcar el final del sheloshim (perìode de dol jueu) i retornar part del que els altres m’han donat. Encara que l’experiència de la pèrdua és profundament personal, la valentia dels que han compartit les seves pròpies experiències m’ha ajudat a travessar-ho. Alguns dels que m’han obert els seus cors són els meus amics més íntims. Altres són desconeguts que han compartit la saviesa i els seus consells de manera pública. Per això comparteixo el que he après amb l’esperança de que pugui ajudar a altres persones. Amb l’esperança de que puguin trobar algun sentit a la tragèdia.
He viscut trenta anys durant aquests trenta dies. Som trenta anys més trista. Em sento trenta anys més sàvia.
He guanyat un enteniment més profund del que suposa ésser mare, tant en l’agonia que sento quan els meus fills criden i ploren com en la connexió que la meva mare té amb el meu dolor. Ella ha intentat omplir el buit del meu llit, abraçant-me cada nit fins que m’he adormit plorant. Ella ha foragitat les seves pròpies llàgrimes per tal de deixar espai per les meves. Ella m’ha explicat que l’angoixa que sento és la meva i la dels meus fills i he entès que té raó i he vist el dolor en els seus propis ulls.
He après que jo realment mai sabia què dir als altres quan ho necessitaven. Penso que abans ho feia tot malament; intentava assegurar a la gent que tot aniria bé, pensant que l’esperança és la cosa més confortant que podia oferir. Un amic meu en l’estadi avançat d’un càncer em va contar que la pitjor cosa que la gent li podia dir era que “Tot anirà bé”. La veu dins el seu cap volia cridar, Com saps que tot anirà bé? No entens que em podria morir?Aquest darrer mes he entès el que em volia ensenyar. L’autèntica empatia a vegades no és insistir en que tot anirà bé sinó en reconèixer que no va bé. Quan la gent em diu “Tu i els teus fills tornareu a ser feliços”, el meu cor em diu Sí, jo ho crec, però jo no tornaré a sentir una joia pura mai més. Aquells que han dit “Tornaràs a trobar una nova normalitat, però mai serà com abans” em conforten més perquè coneixen i parlen de veritat. Inclús un simple “Com estàs?” –gairebé sempre preguntat amb la millor de les intencions- està millor en la forma “Com estàs avui?”. Quan em demanen “Com estàs?” em reprimeixo de disparar El meu home es va morir fa un mes, com et penses que estic? Quan sento “Com estàs avui?”entenc que la persona sap que el millor que puc fer ara és viure un dia cada dia. (...)
He après que ho podem sentir tot com a efímer –i potser que ho sigui. Que sigui el que sigui sobre el que et recolzes pot fugir de sota sense que hi hagi cap avís previ.(...)
He après a demanar ajuda –i he après quanta ajuda necessito. Fins ara, havia sigut la germana gran, l’executiva, l’executora i la planificadora. No havia planificat això, i no era capaç de fer gairebé res. Els meus íntims agafaren el control. Planificaren. Arranjaren. Ells em digueren on m’havia de seure i me recordaren què havia de menjar.. Encara em donen molt suport a mi i als meus fills.
He après que la resiliència es pot aprendre. Adam M. Grant m’explicà que hi havia tres coses crítiques per a la resiliència i que podia treballar-les a les tres. Personalització –ésser conscient de que no era culpa meva. Em va dir que prohibís la paraula “perdó”. Dir-me a mi mateixa una vegada i una altra No és culpa meva. Permanència –recordar que no em vull sentir així per sempre. Anirà millor. Omnipresència –això no ha d’afectar cada àrea de la meva vida; l’habilitat per a compartimentar és saludable.
Per a mi, iniciar la transició per a tornar a la feina ha estat alliberador, una ocasió per a sentir-me útil i connectada. Però ràpidament vaig descobrir que inclús aquestes connexions havien canviat. En molts dels meus companys hi veia por als seus ulls quan m’hi apropava. Jo sabia per què –ells volien ajudar, però no sabien massa bé com. Ho havia de comentar? No havia de dir res? I si ho mencionava, què dimonis havia de dir?Em vaig adonar que per a recuperar la proximitat amb els col·legues, cosa sempre molt important per a mi, m’havia de deixar anar. I això significava mostrar-me més oberta i vulnerable del que mai havia estat. Vaig dir als meus col·laboradors més íntims que podien demanar-me el que fos i jo respondria. I també vaig dir que estaria bé que ells parlessin de com es sentien. Una companya va contar que ella havia conduit cap a casa meva moltes vegades, però que no arribava perquè no estava segura de si havia de venir a veure’m. Un altre company que es paralitzava quan jo era a prop, preocupat per dir el que no tocava. Parlant-ne obertament va superar aquesta por. Un dels meus còmics favorits de tots els temps és el d’un elefant en una habitació contestant al telèfon, dient, “Aquí l’elefant”. Una vegada escomès l’elefant, som capaços de treure’l fora de l’habitació. (...)
He après a agrair. Gratitud real per les coses que donava per suposades abans –com la vida. Amb el cor trencat com el tinc, miro els meus fills cada dia i estic contenta que siguin vius. Aprecio cada somriure, cada abraçada. Ja no dono cap dia per suposat. Quan un amic em diu que odia els aniversaris i que no ho celebrarà, el miro i a través de les llàgrimes dic, “Celebra el teu aniversari, cap de suro. Tens sort de poder-ho fer cada vegada que ho fas”. El meu proper aniversari serà depressiu com l’infern, però estic decidida a celebrar-lo en el meu cor més que qualsevol altra que hagi celebrat.(...)
Parlava amb un d’aquests amics sobre una activitat amb els nens que en Dave no era aquí per fer. Quan ell va venir amb un pla per substituir a Dave, vaig plorar, “Però jo vull en Dave. Jo vull l’opció A”. Ell em va abraçar i em va dir, “L’opció A no està disponible. Així que anem a acceptar la merda de l’opció B”.
Dave, per a honorar la teva memòria i criar els teus fills com mereixen créixer, jo prometo fer tot el que pugui per acceptar la merda de l’opció B. I inclús ara que ha acabat el sheloshin, encara estic de dol per l’opció A. Sempre estaré de dol per l’opció A. Com Bono cantava, “No hi ha final pel dolor...i no hi final per l’amor”. T’estimo, Dave”

dissabte, 13 de juny de 2015

Les metes per a donar sentit a la vida



En les novel·les –com en la pròpia vida- no existeix la perfecció. Ho fem el millor que podem amb les eines que tenim a la nostra disposició. Donat que sempre estem canviant, les eines també van canviant, la qüestió mateixa canvia –hi ha d’haver un moment en què hem de parar. Quan diem “Això és el millor que puc fer per ara...”  Hi ha noblesa en l’esforç, en el coratge, en la quotidianitat – la tenacitat.Dani ShapiroStill Writing


Laura Carstensen és una psicòloga especialista en els canvis que es produeixen amb l’edat, en com el tornar grans afecta al que dóna sentit a la nostra vida. En un article de revisió presenta les dades que confirmen la seva teoria, la Teoria de la Selectivitat Socioemocional (vegeu http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3950961/ ).

La teoria de Carstensen manté que la motivació canvia a mesura que les persones fan anys i tenen la sensació que el temps que els queda per viure minva. Aquesta teoria explica que la consciència de la finitud del temps que tenim per endavant influencia directament les nostres metes. Així, de manera conscient o inconscient, quan la perspectiva de la limitació del temps s’activa apareixen canvis en la jerarquia de les metes que decidim perseguir. Les persones joves i amb salut veuen el futur com un període expansiu i prioritzen les metes que les preparen per un temps llarg. Les metes, en aquest cas, es centren en conèixer més gent i aconseguir més informació nova. Tanmateix, a mesura que tornen grans, o quan  passen per una situació en la que la vida està en perill, les persones veuen el temps com a un bé limitat i les  metes van prioritzant una vida amb sentit i el fet d’experimentar emocions positives.

Les experiències socials i emocionals canvien amb l’edat, explica Carstensen. Els companys amb els quals tenim una relació íntima significativa i important es consideren una prioritat, mentre que les relacions més superficials es descarten. Determinades emocions, com la ràbia i el malestar, passen a ser menys presents. L’afecte positiu es mostra més estable. Les investigacions assenyalen que la causa és aquest canvi en la perspectiva que augmenta la importància de les experiències emocionalment significatives i el desig de mantenir alts nivells de benestar. Aquestes metes influencien de retruc els pensaments i les conductes relacionades amb les experiències socials i emocionals.

Amb l’edat, les persones prioritzen el material emocional, de manera que avaluen les situacions de manera menys negativa i els seus records tendeixen a ser més positius. Les seves actuacions són consistents amb aquestes disminucions en la negativitat, de manera que es mostra un augment en les experiències positives. Les persones grans informen d’una major satisfacció quan interactuen amb la família i indiquen que hi ha menys elements estressants en les seves vides.

Les persones més grans informen que els seus objectius estan més centrats en aconseguir interaccions harmòniques i indiquen que consideren més importants metes de resolució de problemes i de resolució de conflictes. A més, informen de menys conflictes i, quan aquests es donen, presenten una resposta emocional atenuada.
En definitiva, amb l’edat, les persones tenim tendència a gestionar la nostra vida de manera que els nostres ambients són menys estressants, particularment a nivell social. 

Així, a mesura que complim anys, valorem el nostre món com a més positiu i sembla que defugim les situacions de tensió de manera més efectiva. Quan es valora el benestar emocional, les persones de seixanta i setanta anys, presenten un nivell de satisfacció més alt i menors nivells d’afecte negatiu que les persones que en tenen vint o trenta. Les persones més grans, curiosament, presenten patrons cognitius, emocionals i socials més positius que les persones més joves.

Carstensen conclou que l’experiència, i sobretot la perspectiva, proporcionen millores en les habilitats de regulació emocional, de manera que, a mesura que tornem grans les nostres perspectives del temps que ens queda s’escurcen, això ens porta a donar prioritat als aspectes significatius de la nostra vida. Les persones grans naveguen per les situacions socials millor i utilitzen habilitats de regulació social, especialment aquelles relacionades amb la selecció de persones i ambients, per tal de mantenir alts nivells de benestar.

A mesura que ens fen conscients de la finitud del temps de que disposem en aquest món, a mesura que s’accentua la fragilitat de la vida, les persones ens centrem, de cada vegada més, en simplement “ser” en lloc de “fer més coses”, i en fruir del present en lloc d’estar pendent del futur.

Com explica Atul Gawande en el seu llibre “Ser mortal”, “quan els horitzons es mesuren en dècades, el que per un ésser humà és quasi com una eternitat, el que més desitges són les coses que estan més amunt de la piràmide de Maslow –els assoliments, la creativitat i els altres atributs de l’”autorealització”-. Però a mesura que els teus horitzons minven -quan veus el futur que tens per endavant com a finit i incert- l’atenció es desplaça a l’ara i aquí, als plaers quotidians i a les persones que tens més a prop”.

Quina perspectiva tens de la vida? Vols canviar-la?

dissabte, 6 de juny de 2015

Sobre el perdó i la importància del passat



El PERDÓ és angoixant i difícil d’aconseguir perquè estranyament, no solament refusa eliminar la ferida original, sinó que realment ens deixa més a la vora de la seva font. Apropar-se al perdó és apropar-se a la natura del dany mateix, de manera que l’únic remei que ens queda, a mesura que ens situem al seu mateix centre, és reimaginar la nostra relació amb ellDavid WhyteConsolations


Roger Cohen és un periodista del The New York Times que dissabte dia 30 de maig escrivia a l’ara balears un article sobre “La presència del passat”. Diu:

Com més grans ens fem, més allargada esdevé l’ombra del passat. En tenim més. El passat està ple de possibilitats.
És infinitament mudable, una marea agitada per remolins i sotmesa a les ràfegues –i les llacunes- de la memòria.

Soc periodista. Miro d’entendre el present, evocar-lo i presentar-lo d’una manera vívida. I això no és possible si no s’entén el passat. Som la suma dels moments viscuts.” “Quan s’elimina el passat, la memòria esdevé explosiva”, diu Cohen, però també “Quan el passat es cultiva d’esquena al present, la memòria es converteix en un carreró sense sortida”. De fet, “quan el passat és aclaparador, pot transformar la víctima en un opressor protegit per un escut anomenat Mai més”. “No recordar és igual de perillós que viure aclaparat pel pes del record”.

Roger Cohen acaba amb una recomanació “Només amb una visió equilibrada del passat, conscient però no obsessiva, serem capaços de defugir el victimisme, acceptar nacionalitats (i personalitats, afegiria jo) divergents, deixar-nos guiar per l’honestedat, complir amb les nostres obligacions quotidianes i mirar al futur”.

Tanmateix, això només serà possible si estem disposats a afrontar el dolor que suposa apropar-nos al dany que ens han pogut causar les ferides del passat. I, només amb l’acceptació del dolor es pot arribar al perdó, la porta que ens permet recordar sense ser víctimes de la nostra història.

David Whyte a la seva obra “Consolations” parla de que perdonar, en el fons, és arribar a assumir “una identitat més gran que la de la persona que erem quan vam sofrir la ferida, suposa madurar i assumir una identitat que obre als braços no solament a la part danyada sinó també als records del cop original i gràcies a un tipus de virtuositat psicològica, estendre la nostra comprensió a la persona que ens va fer mal”.

Només podem estar bé integrant tot el que ens passa en una història que ens permeti trobar el sentit en la nostra vida. I això passa, necessàriament, per admetre com a part integrant els moments dolorosos, els que ens han fet mal.  Només així ens podrem desfer del dolor incapacitant de veure’ns a nosaltres mateixos com a víctimes. Com veiem en l’entrada sobre el perdó (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/aprendre-perdonar.html), el perdó no és reconciliació i, per tant, no suposa necessàriament el restabliment de les relacions amb l’agressor. Tampoc suposa indultar, ni condonar, que suposaria justificar, minimitzar o tolerar la victimització o el dany. Perdonar no vol dir excusar, proporcionant circumstàncies atenuants o una “bona raó” pel que s’ha fet. Perdonar no vol dir oblidar. Perdonar de veres a algú suposa contemplar el dany des d’una certa distància, de tal manera que canvia la nostra manera de pensar, la nostra perspectiva, i el nostre desig de perjudicar a la persona que ens ha fet mal desapareix.

Perdonar, explica Whyte, és una habilitat, una forma de preservar la claredat, la salut i la generositat en la vida, “una manera bonica de donar forma a la ment per al futur que volem per a nosaltres mateixos; l’acceptació de que si el perdó arriba a través de la comprensió i la comprensió és només una qüestió de temps i perseverança, llavors podem també començar a perdonar al principi de qualsevol drama,  en ves de deixar-nos dur pel cicle complet de fermentar el dolor i de la incapacitació per a, finalment, arribar a la cura i a la protecció”.

Whyte ens recorda que perdonar és situar-nos “en un camp gravitatori d’experiència més gran que el que ens va danyar. Nosaltres ens imaginem a nosaltres mateixos a la llum de la nostra maduresa i reimaginem el passat des de la perspectiva de la nostra nova identitat, ens permetem a nosaltres mateixos ésser premiats amb una història més gran que la que ens va fer mal”.

Recordem i perdonem.