dissabte, 29 d’abril de 2017

Ioga i consciència corporal

Per N'Atzahara, en agraïment pel camí que ens ensenya a fer



“Soc un cos. Un cos que no és un tros de carn extraordinàriament sòlida coronada per una ment sinó un flux turbulent de corrents d’informació. Aquests corrents tenen un origen intern (per exemple, l’intestí) o extern (per exemple, els ulls), però s’entrellacen completament amb una rapidesa tal que és impossible separa-les i decidir qui soc realment, o com és el món real, o qui va engegar el corrent”
“Jo soc una constel·lació de cos, ment i context, sempre canviant i sempre aflorant” Guy Claxton,  “La inteligencia corporal”

“El fet que en la pràctica del Ioga es centri l’atenció en sensacions interoceptives, propioceptives, cinestèsiques i espacials per tal d’usar aquesta informació per ajustar els propis moviments genera una millora en els practicants pel que fa a la consciència d’aquestes sensacions corporals. Aquesta millora en l’autoconsciència dels estats corporals interns genera més possibilitats de gestió per part de la persona. A més, si tenim en compte les aportacions d’Antonio Damasio (vegeuhttp://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/11/motivacio-i-necessitats-basiques.html), aquesta autoconsciència és essencial en el maneig de processos cognitius, emocionals i interpersonals. La integració de més informació a l’hora de gestionar la interacció amb el món exterior ens possibilita una millora global a l’hora de prendre decisions de qualsevol tipus” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona.html








El nostre cervell és el resultat de l’evolució i respon a la necessitat de trobar una manera d’actuar de forma intel·ligent davant l’entorn. En un moment determinat, explica Guy Claxton en el seu llibre “La inteligencia corporal”, tots som una barreja de necessitats, accions i percepcions. Necessitem posar ordre a aquesta informació i respondre a la pregunta “Què és el millor que puc fer ara en aquesta situació?”.

El cervell, indica Claxton, es va desenvolupar per tal d’ajudar a un cos cada vegada més complex i mòbil a afrontar problemes de coordinació i comunicació que aquest segon no podia solucionar sol. El cervell és la central d’intercanvi d’informació del cos, on es reuneixen els factors de 1) les nostres necessitats; 2) les accions possibles; i, 3) les circumstàncies actuals. L’objectiu és, gràcies a la comunicació entre aquests elements, formular un pla. El cervell, diu Claxton, no dóna ordres, sinó que és la seu de les conversacions necessàries per tal de respondre a la pregunta citada abans, “Què és el millor que puc fer?”.

Així, per tal de trobar les millors respostes necessitem comptar amb la millor informació. En aquest cas, una sensibilitat ben desenvolupada als processos del nostre cos serà un requisit indispensable. I si, assenyala Claxton, en el procés de desenvolupament de la racionalitat aquesta sensibilitat s’ha perduda o apagada necessitarem, per tal de poder donar respostes intel·ligents, passar per un procés de rehabilitació.

Una de les propostes de Claxton és aconseguir una major “consciència interoceptiva”. Ja véiem en l’entrada dedicada als estudis sobre l’efecte del Ioga (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona.html) que la pràctica d’aquesta disciplina és ideal per tal d’aconseguir aquesta consciència. Al final, la participació dels nostres sentiments i valors per la via de sentir-los visceralment pot ajudar a prendre millors decisions. No tenir-los en compte pot fer que, encara que pensem molt en els problemes, prenguem decisions pitjors i siguem menys creatius.

A part de que el Ioga, com a exercici físic, pugui augmentar el rendiment fisiològic del cervell/cos per la via d’una millor oxigenació i d’un millor funcionament dels òrgans corporals; millori el funcionament d’àrees com l’hipocamp (relacionades amb la memòria i l’aprenentatge); ens protegeixi de l’envelliment i marqui una diferència en les tasques que demanen un control inhibitori per part dels lòbuls frontals, també millora la comunicació interna entre els diferents òrgans corporals i, finalment, incideix directament sobre la nostra consciència interoceptiva.

El Ioga demana que es sigui conscient de la coordinació entre les diferents parts del cos. La seva pràctica té com a resultat que els sistemes interns dels participants millorin de forma global, produint beneficis reals per a la memòria i la resolució de problemes. Aquests beneficis no es veuen en exercicis purament corporals o de potenciació muscular.

Explica Claxton que la nostra capacitat per a aprendre, recordar, prestar atenció, solucionar problemes i interactuar amb altres persones depèn sempre de la qualitat de la comunicació entre i dintre dels diferents subsistemes corporals.  I aquesta qualitat sempre es pot recuperar i augmentar gràcies a diferents classes d’exercici i de teràpia. I, entre aquests, hi podem destacar el Ioga.


Bona reflexió!

dissabte, 22 d’abril de 2017

Educar per un món que encara no existeix (III)


“Pel fet de ser tan diferents, em va dur molt temps descobrir què tenia a veure el meu fill amb mi. Encara estic cercant la resposta. M’havia esforçat tant i durant tant d’anys per aconseguir fer alguna cosa amb la meva vida que em va agafar a contrapeu quan totes les peces realment valuoses em van caure del cel, sense haver-ho merescut. Solia resar per tal de fer-me més forta; ara reso per tal de fer-me més agraïda”

“Però l’arbre té moltes altres necessitats: ha de reposar les fulles velles, elaborar remeis per a les infeccions, produir flors i llavors...tot amb les mateixes matèries primeres, que mai li sobren, i només es pot estendre o endinsar a cercar-les dintre d’uns límits. Arribarà un moment en què necessiti més nutrients per a mantenir unes branques i unes arrels que no arriben a créixer per a absorbir més nutrients” “com ja va dir Marge Piercy- la vida i l’amor són com la mantega i no es conserven bé: s’han de fer de nou cada dia” Hope Jahren “La memoria secreta de las hojas”




Font:Google




Després de marcar la importància de la comunicació per tal d’aconseguir canalitzar de forma adequada els conflictes que surten cada dia en l’educació de la família, ens queda assenyalar dos dels elements més importants que podem aportar com a pares: la creació de rutines i fer de coach per tal d’aconseguir que els fills aprenguin a resoldre els problemes que van sorgint a la vida.

Les rutines són la gran solució a una gran quantitat de conflictes. Una rutina és “una manera de fer”, un hàbit que s’ha generat per tal de solucionar problemes d’intendència familiar: les menjades, l’anar a dormir, l’aixecar-se el matí, les sortides, l’ús de les pantalles, les sortides, les normes socials, les compres...

Les rutines, explicava Salvador Cardús, es formen gràcies a l’amor i a la consistència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/la-importancia-de-les-rutines.html). La creació de rutines és una de les grans aportacions dels pares a la vida dels nins. I acompleixen una funció molt important en el camí d’aprendre a gestionar els estats d’ànim (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html).

Aconseguir que els nostres fills siguin autònoms i competents a l’hora de resoldre els problemes de la vida és l’altra de les grans aportacions que podem fer. Sabem que la sobreprotecció és un dels grans perills en l’educació dels fills. Per tal d’evitar-la hem d’adoptar el paper de coach quan sorgeixin problemes. Això suposa seguir una sèrie de pautes:


1.     Escoltar amb atenció. Evitar el protagonisme.
2.     Seguir un esquema que permeti a l’altra persona poder pensar per tal de trobar la seva pròpia solució. Es pot aplicar el sistema GROW (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/03/com-liderar-una-familia-o-un-equip.html ): “Goal” Ajudar a definir objectius (Què vols?); “Reality” Explicitar els obstacles de la realitat (Què et pots trobar?); “Options” Valorar les opcions disponibles (Què pots fer?); “Way Forward” Donar la primera passa (Què has de fer primer?).
3.     Reforçar les aportacions fetes abans de formular suggeriments. “El que m’agrada del que proposes és...”, “Sí, això que dius està molt bé, i també podries...” “Què hauria de passar per tal de que això funcionés?”
4.     Sempre que s’hagin d’imposar canvis o sancions s’ha de fer amb honestedat i respecte. Les persones acceptem les coses que considerem justes, encara que no hi acabem d’estar d’acord. Això vol dir que no podem actuar en calent.


Finalment, en aquest repàs del paper que podem fer els pares en l’educació dels nostres fills ens queda una sèrie de recordatoris importants (adaptats de https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/01/amb-esperancai-ii.html):


·        Quan, enmig d’un desacord, es porten inadequadament hem de mirar de recordar que no són dolents, només estan cansats o estressats o enfadats o despistats. En molts moments, tots som com a grans bebès descontrolats. Recordem que, en la majoria de problemes que patirem en la vida, hi actuaran les quatre “i”: ignorància, incompetència, inconsciència i inèrcia (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/07/les-grans-arrels-del-mal-ignorancia.html)
·         La conducta dels nostres fills sempre estarà més influenciada pels seus iguals que pel que diem nosaltres. Hem de recordar la teoria dels 5 ximpanzés: quan arriba un nou ximpanzé a un zoo i es vol saber quina personalitat tindrà, basta observar durant un temps amb quins altres 5 ximpanzés passa la majoria del seu temps. Alerta, doncs, amb els nostres 5 ximpanzés i amb els dels nostres fills!
·        Tenir una comunicació autèntica vol dir no jutjar. Entendre suposarà escoltar i no fer judicis morals sobre el caràcter del nostre fill. Sempre hi haurà coses que ens trauran de lloc, però que si tenim en compte el context passen a tenir el seu sentit.
·        Només un bon coixí emocional pot amortir els xocs dels conflictes. Hem de compartir moments, fomentar l’humor, generar esperit de família... Podem generar una espècie de “gerra de moments especials” amb els records familiars.

Bona reflexió!

divendres, 14 d’abril de 2017

En Pere Vicens i les lliçons de jugar pensant en l'equip


“Nosaltres som les nostres històries, històries que poden ser la nostra presó i també la palanca amb la que obrir la porta d’aquesta presó; nosaltres fem històries per a salvar-nos a nosaltres mateixos o per atrapar-nos a nosaltres o a altres persones, històries que ens fan passar per sobre o estavellar-nos contra el mur de pedra dels nostres límits i de les nostres pors. L’alliberament és sempre, en part, un procés de contar històries: trencar històries, trencar silencis, construir noves històries. Una persona lliure conta la seva pròpia història. Una persona apreciada viu en una societat en la que la seva història té un lloc” Rebecca Solnit “The Mother of All Questions”


“Hem de ser valents, afrontar la malaltia i que no ens intimidi, a pesar de que sé que t’acovardeix i molt. Hem d’anar endavant i ser positius. Sempre n’hem parlat obertament”
“I si en un moment determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran sigut d’angoixa”
“No em considero una persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa. El meu pare sempre ens deia: “Si les coses s’han de fer, s’han de fer ben fetes”. S’ha de ser responsable i fer les coses el millor que es pugui”
“Vull poder estar pels meus, per la meva mare perquè es recuperi, intentar donar un poc d’alegria als meus fills i a la meva dona perquè això és el més important, Ara som aquí i demà no ho sabem”
Pere Vicens







Als meus dinou anys pensava que la vida era estranya i injusta. Feia un poc més d’un any que havia mort el meu cosí Pere, d’un càncer d’ossos que el va rondar entre els catorze i gairebé els disset anys. Jo havia començat la Universitat i pensava que tot era una espècie de joc en el que l’únic que podies fer era intentar ser el més persona possible. No tenia massa clar el que era exactament això, però estava en procés d’intentar descobrir-ho.

En aquells anys van passar una sèrie de coses: vaig descobrir que el temps era una cura, que la majoria de gent no volia parlar de coses “xungues” i que la rutina era una part important si volies que la vida tingués un cert aire de normalitat. A més, un argentí que va aterrar al poble, un bohemi d’uns trenta i pocs anys, que en aquell moment trobava “bastant gran”, em volia vendre que la vida era com el futbol. O, més exactament, que jugaves com vivies i vivies com jugaves.

N’Edu em va dir que jo era estranya, amb una capacitat curiosa per anar a la meva i que havia d’anar alerta a no aïllar-me massa. Em va dir també que, després de tot, havia tingut sort perquè estava envoltada de bones persones. Una era la persona que en aquell moment era la meva parella. L’altra era el meu germà Pere. En Pere, deia n’Edu, juga amb alegria, juga amb il·lusió, juga com si tothom fos noble i en qualsevol moment es pogués donar el miracle de la jugada perfecte. Reparteix joc, parla, demana la pilota, discuteix en l’intent de fer del futbol el mateix que espera de la vida: crear jugades de les que es pugui sentir orgullós.

En Pere ara ja no té divuit anys. Als seus cinquanta-un en fa dos que intenta, amb totes les seves forces, guanyar la partida a un càncer que ens ha impactat a tots com una bomba que destrossés la fràgil recuperació dels dols que ens havien tocat com a família. Però la seva actitud segueix sent la mateixa que quan n’Edu l’aplaudia per la banda en els partits de futbet que s’organitzaven per tal de recordar l’altra Pere, el cosí.

Els germans són una cosa estranya. Et preparen per la vida. Et recorden d’on vens. I, si tens sort, segueixen formant part del teu món, ajudant a refrescar la teva memòria, generant una història comuna per compartir. O, com és ara el cas, et recorden que no has de renunciar mai a ser el que t’has proposat ser.

En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html), no ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la història del cancer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol, de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només ha fet que sigui més conscient del que és important.

Si n’Edu el veiés, suposo que em miraria des de la banda amb aquella cara de complicitat, en pla “veus el que et dic? És un valent! És una bona persona intentant injectar dignitat al joc”.

Una abraçada


dissabte, 8 d’abril de 2017

Educar per un món que encara no existeix (II)


“Els estudis conflueixen a indicar que les persones esdevenim membres actius i valuosos d’una societat quan tenim l’oportunitat de viure en ambients que nodreixen les nostres habilitats socials, els nostres interessos i els nostres valors.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/ajudar-les-criatures-convertir-se-en.html

“...si fem que els programes existents siguin fàcilment assequibles, podem ajudar a milions de famílies d’arreu del món. El resultat serà que menys famílies patiran ruptures, hi haurà menys nens patint abusos, menys absentisme escolar i menys crims i abús de substàncies. Moltes més criatures esdevindran membres amables, creatius i productius de la societat” Anthony Biglan “The Nurture Effect”






En el món de l’educació s’ha de tenir un principi bàsic, el més contrastat sobre l’aprenentatge: la conducta humana es selecciona a partir de les seves conseqüències. Així, qualsevol sistema educatiu o de gestió de persones haurà de tenir en compte la importància de la consistència.

Quins són els elements dels programes educatius que funcionen? Si, com a pares volem prevenir problemes futurs hem de tenir en compte un element fonamental: hem de treballar per tal d’aconseguir ambients enriquidors, positius i compassius (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/ajudar-les-criatures-convertir-se-en.html).

Hem de recordar, però, que el conflicte és inevitable. Diferents persones convivint entre elles, amb diferents necessitats i diferents personalitats, es troben contínuament amb confrontacions. El problema no són els conflictes sinó com es gestionen i com acaben. Si partim d’un ambient positiu disposarem d’un coixí que amortirà els xocs del conflicte.

Els estudis assenyalen que les famílies que aconsegueixen criar adults autònoms i feliços presenten una sèrie de característiques (com a mínim 3 de les 4 que s’assenyalen; vegeu, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/12.html ):

1.     Promouen i reforcen la conducta prosocial a través d’activitats físiques, participant en jocs col·lectius, fomentant l’aprenentatge, compartint experiències...
2.     Aconsegueixen minimitzar l’hostilitat i la coerció (imposen menys càstigs, no toleren els insults ni les desqualificacions,...).
3.     Limiten l’exposició a conductes problemàtiques. Vigilen les dinàmiques dels grups en els que es mouen els nins i adolescents. Saben que quan entrem en un grup solem adoptar les pràctiques acceptades pel grup: tabac, alcohol, activitat sexual, compliment de tasques...
4.     Ajuden en la tasca d’aprendre a marcar objectius. Apliquen formes de diàleg que permeti l’autonomia del nin de manera que aquest enforteixi el sistema de planificació/control. Entenen que aquest és el camí cap a la flexibilitat psicològica: acceptar les emocions i els sentiments, però prendre decisions que estiguin d’acord als propis valors.


En tot això, la importància de la comunicació és considerable. Hem d’aconseguir dotar als nostres fills amb la capacitat de comunicar-se de manera efectiva, evitant l’hostilitat. Per això, hem d’adoptar el paper de coach. Hem de recordar la importància del reforçament positiu, de saber retirar-nos per tal de no actuar en calent i marcar l’objectiu de fer de models per a moderar les discussions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/12/bones-relacions-i-bona-disciplina.html).

Fer de coach suposa aprendre a fomentar l’autonomia per la via de donar eines per a planificar i controlar les pròpies respostes. Aquesta actitud suposa fer possible que la persona que estem criant tingui l’opció de tenir bones relacions personals en un futur pròxim (vegeu  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/les-relacions-i-la-importancia-de.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia-i-ii.html).

En primer lloc, hem de possibilitar que aprenguin a respectar sempre a l’altra persona. Per això, s’ha d’anar en compte amb els obstacles a la comunicació que són fonamentalment de 4 tipus (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/practicar-la-comunicacio-emocional.html ):

·        Criticar a la persona, en lloc de formular una queixa concreta sobre la conducta en qüestió.
·        Manifestar menyspreu cap a la persona, insultar o usar el sarcasme.
·        Davant un comentari hostil, contraatacar. Hem de saber que un contraatac només pot conduir a un “empat tècnic” o a la humiliació.
·        Retirar-se de manera sistemàtica per tal d’evitar tractar el conflicte. No fer cas de les queixes. Ignorar el malestar dels altres.

En segon lloc, es tracta d’aprendre a escoltar bé. Hem de recordar que, en una bona comunicació, el que esperem és que ens reconeguin com a interlocutors. Els estudis indiquen que el que ens fa mal no és no posar-nos d’acord; el problema apareix quan no ens sentim escoltats. Per escoltar bé hem de seguir i fomentar una sèrie de normes (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/escoltar-be.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html):

·        Fer preguntes obertes. Recordar que el protagonista és l’altra persona. Hem de deixar temps i espai, demanar el que ha passat, com s’ha sentit, què necessiten per a solucionar-ho...
·        No interrompre. Concentrar l’atenció a intentar entendre la perspectiva de l’altra persona.
·        No criticar. No pensar només en com desmuntar la posició de l’altra.
·        Només al final, fer suggeriments i sempre a partir del que l’altra ha dit.


Continuarà...

dissabte, 1 d’abril de 2017

Educar per un món que encara no existeix

"Nosaltres estem per a consolar als nostres fills, si un fracàs els entristeix. Estem per a donar-los coratge, si un fracàs els ha mortificat. Estem per a baixar-los els fums, si un èxit les hi ha pujats. Estem per a reduir l’escola als seus humils i estrets límits; res que pugui hipotecar el seu futur, una simple oferta d’instruments, entre els quals és possible triar-ne un del que tal vegada, el dia de demà, puguin valer-se’n

“El que hem d’apreciar realment en l’educació és que als nostres fills no els falti mai l’amor a la vida

“Nosaltres hem de ser importants pels nostres fills, però no massa. Hem d’agradar-los un poc, però no massa (...). Hem de tenir amb ells una relació d’amistat, però no hem de ser massa amics seus, de manera que no les resulti difícil tenir vertaders amics, als qui puguin contar coses de les que amb nosaltres no en parlen. (...) Hem de ser per ells un simple punt de partida, oferir-los el trampolí des del que podran fer el salt.”


Font: Google



Des del moment en què tens fills, neix la necessitat de sentir que el que fas és possibilitar la seva seguretat, el seu benestar. Vivim en un món que canvia ràpidament, que ens fa patir per la nostra seguretat econòmica i professional i que, quan pensem en els fills, ens fa desitjar una fórmula que ens asseguri la seva felicitat i el seu èxit.

Però aquesta fórmula no existeix. No existeixen remeis màgics que ens facin pensar en la manera d’assegurar-los una vida plena. No tenim aquest poder. Els pares i les mares ens veiem en la necessitat d’acceptar que el que ens ha servit a nosaltres tal vegada no farà servei als nostres fills. Al final, els experts ens deixen una sèrie de consells que van en la direcció de dir-nos que hem de lluitar per fer possible que els futurs homes i dones siguin persones responsables, que sàpiguen regular les seves emocions i que tinguin prou criteri per a viure la vida en funció dels seus valors i no del que la societat de consum marca com a estàndard.

En aquest camí per a crear persones amb flexibilitat emocional (o agilitat emocional, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html), ens trobem amb una sèrie de consells pràctics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/les-5-actituds-que-fan-possible-lexit-i.html ):

1.- Veure els errors com a part de l’aprenentatge, com una eina que ens permet aprendre millor. Hem de generar una mentalitat de creixement, una mentalitat que cregui en la possibilitat de seguir aprenent.
2.- Aprendre a pensar en les solucions en lloc de quedar-se enganxats als problemes. Acceptar els problemes, saber quan tenim l’opció de solucionar-los o deixar-los de banda en cas de que no tinguem el control sobre la situació.
3.- Aprendre a agrair. L’agraïment és el resultat de la visió global de la situació, és el resultat d’acceptar que formem part d’una gran xarxa i de quin és el nostre lloc en ella.
4.- Aprendre a mirar les coses amb perspectiva. Els mals no duren cent anys. Les coses passen. N’hi ha que perden la seva importància. Altres esdevenen lliçons.
5.- Aprendre d’altres persones. Tots els grans pensadors, tots els grans innovadors han reconegut que creixien sobre les espatlles de gegants. Hem d’aprendre a gaudir de les aportacions dels altres.

Per a treballar aquests punts, com a pares, hem d’aprendre a fer el que fan els bons jardiners: acceptar la terra de la que partim, estudiar les herbes que s’hi fan, ajudar a la planta que cuidem a mostrar tot el seu potencial. En primer lloc, ens trobarem amb dues forces biològiques que actuen sobre les persones (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/05/educar-el-talent-per-tal-de-viure-be.html) :

·        Un sistema de motivació/emoció, que ens empeny cap a l’acció o cap a l’evitació del que ens anem trobant. Cada persona el té calibrat de manera diferent: hi ha persones més actives, altres amb més bon humor, altres més passadores de pena...
·        Un sistema de control/planificació que actua de manera més lenta, però que es pot entrenar per tal de modular les accions del primer. Aquest sistema, gràcies a la pràctica, ens permetrà passar del que ens fa ganes fer a poder fer el que creiem que és important fer.

Aquest segon sistema, el de control/planificació, necessita entrenament. Per a posar-lo en marxa necessitem activar-lo, necessitem tenir experiències i responsabilitats. Per fer això podem treballar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html ):

1.     Rutines i hàbits (Quan s’han de fer les coses? Cóm? Quina seqüència s’ha de seguir?)
2.     Reflexionar sobre els propis objectius i els valors que volem presents a la nostra vida.
3.     Trobar maneres de fer el que s’ha de fer. Provar de fer-se la vida més agradable.

Tanmateix, res del que fem funcionarà si no recordem sempre que cada persona (i els nins són persones) té les seves particularitats. El sistema de motivació/emoció de cada persona és el resultat de combinacions úniques que hem de tenir en compte. De fet, els estudis indiquen que els pares només podem influir en un 5% sobre la personalitat dels nostres fills. Els pares, així, hem d’acceptar que, per una banda la nostra responsabilitat és donar protecció, estimació i calories (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/la-influencia-dels-pares-en-la.html ) i, per l’altra, la nostra capacitat d’influir vindrà de la nostra habilitat per a proporcionar experiències d’èxit i de fracàs als nostres fills i de que aquests sàpiguen aprofitar-les (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html ).

Determinades persones amb trets de personalitat com “la cerca de sensacions”, “la impulsivitat”, “la sensibilitat a l’ansietat” i “la indefensió/desesperança”, necessitaran una ajuda especial per tal de poder incidir més en la capacitat reguladora del sistema de control/planificació (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/personalitat-i-processos-daddiccio.html).


Continuarà...