dissabte, 27 de gener de 2018

Estimat Pere, ara fa sis mesos...

"En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html

“L'any U és com un negatiu de l'any al qual estaves acostumat. En comptes d'estar farcit d'esdeveniments ara està farcit de no-esdeveniments: Nadal, el teu aniversari, el seu aniversari, l'aniversari del dia que us vau conèixer, l'aniversari del casament. I, a aquests, se'ls superposen nous aniversaris: el dia que va arribar la por, el dia que es va posar malament per primer cop, el dia que va ingressar a l'hospital, el dia que va sortir de l'hospital, el dia que va morir, el dia que la van enterrar Julian Barnes “Nivells de vida”






Estimat Pere,

Ara ja fa mig any que vas morir. I, d’aquí a poc, en farà 3 que va començar el procés que va conduir a la teva mort. I no hi ets. Això, curiosament, és el que primer em ve al cap. Com si morir-se no suposés desaparèixer. Com si morir-se no suposés perdre la presència física.

Tu saps de que parlo. Ho vas viure amb en Kiko. I amb el pare. I, ara, ho vivim els que quedem, que deia mon pare. M’agradaria fer-te arribar que tenies raó, que tot el que esperaves de la gent que estimaves s’ha complit. M’agradaria que vessis, ni que fos per un foradet, que els nins estan bé i que els altres hem fet pinya, tal com vas demanar...

No tinc prou distància per dir-te tot el que hem sentit, tot el que hem pensat...Necessito més perspectiva; segurament la que vindrà amb el temps. Però sí que puc dir-te que encara no tenim clar que te’n vares anar per sempre. Com podries fer això? En el meu cap encara existeix la teva presència, la teva força, el teu anhel de poder fer el que havies pensat fer...

Estimat Pere, el temps dels humans és estrany. Fa que oscil·li en funció de l’ànim. Quan estic molt trista, sento com si fes molt temps que no hi fossis...Quan estic més despistada, més centrada en el dia a dia, sento com si ahir haguéssim parlat...I et veig en la determinació de na Laura i en el físic d’en Francesc. I recordo, una altra vegada, que ja no tornaràs...

Aquest primer Nadal vam plorar a casa, tal com vas demanar, i vam anar a ca nostra, amb la mare, a celebrar tot el que es podia celebrar. Vam cantar nadales, les nines van fer torró, hi va haver tot el que tocava... I les absències, la teva, la del pare, la d’en Kiko, planaven sense acabar d’enfonsar la determinació general de seguir “pels que quedaven”, tal i com vas demanar, tal i com volia el pare.

I seguirà la roda del temps i vindrà el març i recordarem el diagnòstic temut i l’operació i les quimios i les pors i les determinacions i la força i els moments de feblesa...Recordarem el que vam anar perdent, la teva vida, i el que ens vas anar donant, la força del teu exemple. Recordarem que vam fer pinya, que vas patir i vas agrair i vas riure i vas plorar i vas parlar i vas manar i ens vas estimar... Et recordarem.

Estimat Pere, com podria fer-te arribar tot això? Com podràs saber que la teva infància sempre quedarà lligada a la meva, que els meus records sempre estaran tenyits dels teus? Com podràs saber que, cada vegada que passi alguna cosa important a la família, tots pensarem en tu i enmig de l’alegria hi haurà un niuet de pena? Com podràs saber que aquesta pena es convertirà en nostàlgia i que aquesta viurà per sempre amb nosaltres?

Bé, suposo que ja ho sabies quan vas veure que havies de dir-nos adéu...Sabies que tot passaria de la mateixa manera que havia passat amb en Kiko, que viu en aquella part de nosaltres que no s’acabarà fins que la vida mateixa s’acabi...

Estimat Pere, seguirem en contacte...

Una abraçada

dissabte, 20 de gener de 2018

Gratitud, compassió i paraula

Si cultives aquestes emocions [la gratitud, la compassió, l’orgull ben entès], estàs construint un bon caràcter. T’estàs comportant d’una manera  que la majoria de nosaltres considerem com a moralment elevada. La gratitud, la compassió, poden fer que tinguis autocontrol, poden fer que siguis lleial, que siguis generós, que siguis càlid. Però el que estem descobrint ara és que també et faran més fort de caràcter. El que m’agrada dir és que aquestes emocions no només et fan més fort de caràcter, sinó que també et donen més noblesa. Et donen la capacitat de perseverar i de sacrificar-te per tal d’ajudar al teu futur jo i també a altres persones.Daniel DeSteno http://behavioralscientist.org/harnessing-power-prosocial-emotions-future-selves/






La vida és complicada. Durant aquests últims anys, amb tota una sèrie de desgràcies familiars encadenades, he tingut ocasió de comprovar-ho. Quan perds persones que estimes -a vegades de sobte, altres després d’un període d’una malaltia ferotge-, la teva vida, el sentit que tenia, es torna de cop inestable. I ho has de revisar.

Sé que no puc queixar-me, perquè encara que m’hagi tocat perdre molt, ho he fet perquè tenia molt. Sé que no puc queixar-me, perquè gràcies a la meva feina, he viscut en carn pròpia o vicàriament tot el dolor que pot venir de les circumstàncies, sense que hi tinguis ni veu ni vot.

He tingut sort. Com deia la padrineta d’en Guillem: “he viscut en bon temps i en bon lloc” (ho deia una dona que, curiosament, havia viscut una guerra, les penúries d’una postguerra, havia quedat vídua relativament jove i tenia un fill amb una malaltia degenerativa). He tingut uns pares que m’han cuidat i m’han estimat. He tingut uns padrins que m’han fet sentir especial. He tingut germans que, a part d’estimar-me, han decidit sempre ser civilitzats quan no hem estat d’acord. He tingut l’oportunitat de sempre treballar en el que volia treballar. He tornat gran amb una persona que m’estima. He tingut uns fills que no m’han donat massa problemes i que m’estimen i s’han sentit estimats...

Quan era adolescent volia tornar gran. No sentia el pes de res que no volgués assumir. Volia tornar gran perquè m’escoltessin com escoltaven als grans. Volia tornar gran per a poder fer el que trobava que havia de fer. Volia crear lligams, sentir la responsabilitat de tenir una relació amb una persona que estimava i m’estimava. Volia sentir-me útil. 

Volia pensar que podia aportar alguna cosa a la gent amb la que em relacionava...
A vegades, quan tinc al davant un “mil·lennial”, algú entre 18 i 35 anys, em sap greu que el seu tempo vital no sigui el que em van permetre tenir a mi. Les coses no són iguals que als meus 18 anys. La generació nascuda entre els 60 i 70 vam viure el creixement econòmic, l’entrada a la democràcia, la il·lusió de ser europeus, la sensació de poder veure millorar les coses...

Avui, amb un sector públic cada vegada més empobrit i una riquesa privada cada vegada més concentrada en determinades mans (un 10% de la població controla un 37% de la riquesa nacional a Europa; als Estats Units aquest 10% ric controla fins a un 47% de la riquesa), anem cap enrere i, si res no canvia, sobre el 2050 arribarem a una situació semblant a la de principis del segle XX, marcada per una gran desigualtat socioeconòmica i una manca d’oportunitats per una gran part de la població (vegeu, per exemple, http://wir2018.wid.world/files/download/wir2018-summary-spanish.pdf).

Aquest panorama de desigualtat, que s’anirà traduint en un deteriorament pel que fa als sous i a les oportunitats d’accedir a l’educació i a la sanitat, es combina, per altra banda, amb una pressió mai vista sobre els joves, sobre el seu rendiment, sobre les seves expectatives (vegeu http://bigthink.com/philip-perry/millennials-are-at-higher-risk-for-mental-health-issues-this-may-be-why). I, mentrestant, el creixement dels problemes de salut mental no s’atura...

Hi ha alguna cosa que es pugui fer? Segurament, sí. Però això suposaria fer resistència activa davant els discursos dels mitjans que ens empenyen a creure que el que s’ha de fer és acceptar un poc “el campi qui pugui” o “cadascú per ell”. Hauríem d’apostar pel que sembla estar més d’acord amb la naturalesa humana: la necessitat de veure els altres com a part del “nosaltres” que necessitem per viure.

Som una espècie social, de fet, ultrasocial. El nostre èxit reproductiu com a espècie ve de la nostra capacitat per a crear cultura, per a crear una realitat social. Per arribar fins aquí hem hagut de cooperar i, per això, hem hagut de confiar.

La felicitat, com hem vist en una altra ocasió, està lligada a les relacions autèntiques amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html). Per tant, si volem que els nostres fills tinguin èxit hauríem de donar-los una educació basada en la gratitud, la compassió i la satisfacció d’haver fet el que s’ha de fer.

En un article en el que presenta el seu llibre, Daniel DeSteno (vegeu http://behavioralscientist.org/harnessing-power-prosocial-emotions-future-selves/ ) va més enfora en aquesta argumentació. Fomentar la compassió, la gratitud i l’orgull de fer el que s’ha de fer, no només fa més fàcil les relacions amb els altres i, per tant, l’èxit social, sinó que fa que siguem més fidels als nostres objectius vitals, més persistents, menys impulsius. Això vol dir, bàsicament, que ens converteix en més resilients.

Hi ha una línia obscura que enllaça la desigualtat, l’individualisme, la pressió cap a l’èxit i el creixement dels trastorns d’ansietat i depressió entre els joves. Hi ha una altra línia, plena d’esperança, que va des de la promoció de la compassió i la gratitud arribant a una major capacitat de sentir-se part de la humanitat i a viure una vida plena amb, per i gràcies als altres.


Bona reflexió!

dissabte, 13 de gener de 2018

Amor, sexe i cultura

A totes les dones, a totes les mares, a totes les filles... Perquè puguin arribar a ser elles mateixes en tot el seu esplendor i així enriquir a tota la humanitat.








La forma de parlar d’amor i sexe va canviant. Les nostre padrines en tenien una idea diferent de la que van tenir després les nostres mares. Nosaltres en pensem coses que no coincidiran amb el que en pensen les nostres filles. Les idees sobre l’amor i el sexe formen part d’un imaginari social, de l’anomenada realitat social, construïda a través de les creences i les pràctiques d’una determinada societat o grup social en un moment concret de la història.

L’amor i el sexe, la vivència que cada persona en tenim, ens venen determinats per la seva naturalesa dual: per una part tenen al darrera una maquinària biològica que les fa possibles, per l’altra es manifesten en el plànol de la realitat social. Les pel·lícules, les cançons, les històries que llegim a les novel·les o a les xarxes socials, marquen com es manifesten l’amor romàntic i, també, el sexe. Considerem “normals” unes coses, entrem a les relacions amb unes determinades expectatives, esperem que les nostres interaccions amb una parella, en el sentit emocional i també sexual, es donin seguint unes determinades pautes, moltes vegades inconscients.

Patir per amor és un clàssic. Per no sentir-se correspost, per la por d’avorrir-se, per no sentir-se a prop emocionalment, per no sentir prou desig, per la manca de relacions sexuals, per la por a no estar a l’alçada... I, com qualsevol comparació social, vol dir que sempre partim d’un criteri, del que inconscientment considerem que hauria de passar. I, en el cas de les dones, atès que som més sensibles al context quan creixem, aquests condicionants, el que se suposa que hauríem de sentir o fer, ens afecten més.

Vivim en una època en la que encara predomina el que Carrie Jenkins, en el llibre "What Love Is", anomena l’heteronormativitat: esperem que la relació ”normal” sigui entre una dona i un home. A més, esperem que l’home sigui un element més “actiu” i la dona sigui més “passiva”, més “receptiva”. Tot això ens condiciona a l’hora d’expressar la nostra sexualitat. Si hi pensem com si fos una conversa entre dos cossos i el plaer que pot arribar a sentir cada un d’ells, aquesta conversa neix molt limitada per una sèrie de tabús, de creences, de les que no en som conscients.

Emiliy Nagoski, en el seu magnífic llibre “Come As You Are”, explica les forces que actuen sobre la sexualitat femenina i condicionen el plaer. Dues de les més importants depenen de dos sistemes corporals que van marcant les nostres respostes davant el món i el que ens passa: el sistema d’estrès i el sistema de vinculació. El sistema d’estrès (al que a vegades anomeno sistema d’alarma) consisteix en un procés fisiològic i neurològic que ens ajuda a afrontar les amenaces (reals o imaginàries). El sistema de vinculació, l’amor, és el procés fisiològic i neurològic que ens empeny a relacionar-nos amb la nostra tribu.

Aquestes dues forces, una que empeny cap a la interacció, cap a les relacions i l’altra que ens allunya, ens immobilitza o ens fa sentir amenaçats, actuen a cada moment de la nostra vida. Tanmateix, en el cas de les relacions personals i, en el cas que analitza Nagosky, de les relacions sexuals, la seva importància és cabdal. Què passa si una persona no pot acabar de relaxar-se i no aconsegueix implicar-se en una interacció sexual? Què passa si se sent insegura, poc atractiva, incòmode pensant que el que fa “no és adequat”? En aquests casos, el que entra en acció és el sistema d’estrès, bloquejant qualsevol resposta que no sigui vigilar que no passi alguna cosa “perillosa”.

El sistema d’estrès és un vell conegut d’aquest bloc (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/03/lestres-bo-i-lestres-dolent-visca.html). El necessitem per a sobreviure, per a canviar, per a evolucionar...Però quan s’activa en situacions íntimes, passa a actuar com un bloquejador de les interaccions. Nagosky explica que, en el cas de les dones, hi ha molts elements que activen aquest sistema de manera inconscient: el model sexual masculí com a estàndard de funcionament sexual, la pressió per ser prou “atractives”, la sobrecàrrega diària familiar, la falta d’un model sexual ajustat a les característiques del propi cos, la por a ser considerades massa “llançades”...

Quina és la solució, segons Nagosky? En primer lloc, ser conscient de que la teva resposta sexual és normal, sigui la que sigui. És normal per a tu, per a les condicions en les que es dóna el sexe en el teu cas, per la teva història, per les normes socials i culturals que et condicionen. És normal el teu cos, està bé, és bonic. Has d’aprendre a acceptar el teu cos i, després, en segon lloc, li has de donar l’oportunitat de ser explorat, primer per tu mateixa, i, si vols, per una persona que tingui en compte el que necessites.

La teva resposta sexual no és una cosa que no pugui canviar. És com qualsevol altra resposta, pot evolucionar si es troba amb elements nous i que siguin respectuosos amb el moment en el que et trobes. La de Nagosky (que ja va presentar en la seva xerrada TED, vegeu https://www.youtube.com/watch?v=HILY0wWBlBM) és una proposta d’empoderament, d’aprendre a fer-nos responsables del nostre propi benestar, de cercar la nostra veu, de donar-nos la possibilitat de ser el que podem arribar a ser.

Bona reflexió!

dissabte, 6 de gener de 2018

Deu coses apreses durant el 2017 (II)


“Una desgràcia et malmena, et canvia, et desespera; però mai pots deixar que et domini, que prengui el control de la teva vida. Has de seguir amb la teva vida, amb les teves coses, amb la teva feina, amb la teva família, amb els teus amics...Has de plorar amb els que puguis, riure quan puguis, escriure quan vulguis...Has de situar-te en la posició de ser el gestor de la teva vida. Les emocions et colpejaran, però no són mai per sempre. Són com el túnel que es travessa, simplement perquè seguim caminant.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/la-vida-esta-plena-de-perdues.html






Fer la vida més agradable no és una cosa menor. Aprendre com fer feliços als altres, i aconseguir tractar-nos a nosaltres mateixos amb la mateixa cura, ens podria canviar la vida. La vida està feta de petits moments, de petits intercanvis, de petits gestos...Com a espècie ultrasocial que som, no podem evitar ser molt sensibles a les nostres connexions amb els altres i a com es manifesten en el que compartim: aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula amable...

Durant aquest any passat, el tema de les connexions ha estat molt present a la meva vida i la de les persones que estimo. En moltes ocasions, ens hem trobat que l’únic que podíem fer, per tal de no deixar-nos enfonsar per la duresa de la realitat, era pensar en que cada un de nosaltres tenia una altra persona a prop que necessitava sentir-se acompanyada...

Durant aquest any, més que mai, han estat importants les relacions, la cura del cos, la consciència de la pròpia actitud davant el que no es podia controlar, la necessitat de seguir prioritzant el bon humor enmig de la desgràcia... I, sempre, he trobat les paraules d’algú, en forma de lectura, que m’han ajudat a fer possible el que trobava important.
Abans de seguir amb els darrers cinc punts a destacar durant aquest any, voldria agrair la sort de poder ser aquí, de poder contar tot això, de saber tot el que em queda per fer, de tenir gent que m’estima, de poder recordar als que no hi són... I, sobretot, gràcies a tota la gent que em fa saber que el que he posat en circulació ha entrat a formar part de la seva vida.


6.- “La vida és atzar i, com ens expliquen els estoics, res és nostre del tot, tot ens és donat en depòsit i el podem perdre de la mateixa manera que ens ha sigut atorgat

(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/la-vida-esta-plena-de-perdues.html). Els estoics ens han deixat mostres de la seva saviesa i de com aquesta ens pot portar, no només a dur millor les desgràcies, sinó que ens poden ajudar a sentir la joia de viure. En la darrera entrada dedicada als seus ensenyaments, hi podeu trobar una guia resumida per tal de començar a viure millor avui mateix (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/06/reflexionar-per-aprendre.html).


7.- “Si volem formar part del 20% de les relacions que funcionen, hem d’aprendre a veure l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte i responsabilitat. I ho hem de treballar de forma honesta

(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/el-club-del-20-i-ii.html). Les bones connexions es basen en la comprensió (interessar-se i mirar d’entendre d’on parla l’altra persona), la validació (ser al costat de l’altra persona encara que no acabem d’estar-hi d’acord) i la cura (ajudar-la de manera emocional i pràctica) (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/11/gawande-que-preguntes-que-ens-poden.html).


8.- “Els enemics de la felicitat tenen noms i cognoms: perseguir metes materials, mirar de ser més que els altres, cercar l’amor com si es tractés d’alguna cosa que ens completarà o curarà, no acceptar la incertesa com a part de la vida, desconfiar dels altres i, finalment, ignorar les emocions o la raó a l’hora de prendre decisions

(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/10/els-enemics-de-la-felicitat.html) Les rutines de la vida s’imposen, el dia a dia marca la nostra agenda, i, si no anem en compte, acabem per dedicar la major part del nostre temps a coses que, al final, només ens fan més infeliços.


9.- “La felicitat està feta de connexió, amor, responsabilitat cap als altres, satisfacció pel que fem ben fet;
la felicitat està construïda de gratitud, d’autocompassió, de saber entrar en flux;
la felicitat està feta de generositat, d’amabilitat, de fer-nos responsables de nosaltres mateixos;
per arribar a la felicitat hem d’aprendre a confiar, a perdonar, a agrair, a aprendre dels errors, a controlar la nostra atenció

(vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/10/confiar-perdonar-agrair-aprendre-dels.html). El camí cap al benestar s’inicia en el moment en què ens fem responsables de la nostra vida, del temps que tenim, dels valors que volem defensar. En el camí, hi ha sempre un lloc pels altres, pels que estimem. Però no només es tracta de sentiments; estimar és un verb i està construït gràcies a la generositat, l’amabilitat, l’agraïment, la confiança i el perdó.


10.- “La mort no ens acabarà mai de prendre a les persones estimades: sempre viuran en nosaltres

I enmig del dolor, hi trobarem l’agraïment pel temps compartit. Enmig de la tristesa, ens revindrà l’alegria dels moments viscuts. Estem aquí per anar-nos-en. No en quedarà ningú. Mirem, com deia la meva amiga Aina, de viure bé per tal de poder morir bé.


Moltes gràcies per tot!