Estimat Pere, ara fa sis mesos...

"En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html

“L'any U és com un negatiu de l'any al qual estaves acostumat. En comptes d'estar farcit d'esdeveniments ara està farcit de no-esdeveniments: Nadal, el teu aniversari, el seu aniversari, l'aniversari del dia que us vau conèixer, l'aniversari del casament. I, a aquests, se'ls superposen nous aniversaris: el dia que va arribar la por, el dia que es va posar malament per primer cop, el dia que va ingressar a l'hospital, el dia que va sortir de l'hospital, el dia que va morir, el dia que la van enterrar” Julian Barnes “Nivells de vida”

Estimat Pere,

Ara ja fa mig any que vas morir. I, d’aquí a poc, en farà 3 que va començar el procés que va conduir a la teva mort. I no hi ets. Això, curiosament, és el que primer em ve al cap. Com si morir-se no suposés desaparèixer. Com si morir-se no suposés perdre la presència física.

Tu saps de que parlo. Ho vas viure amb en Kiko. I amb el pare. I, ara, ho vivim els que quedem, que deia mon pare. M’agradaria fer-te arribar que tenies raó, que tot el que esperaves de la gent que estimaves s’ha complit. M’agradaria que vessis, ni que fos per un foradet, que els nins estan bé i que els altres hem fet pinya, tal com vas demanar...

No tinc prou distància per dir-te tot el que hem sentit, tot el que hem pensat...Necessito més perspectiva; segurament la que vindrà amb el temps. Però sí que puc dir-te que encara no tenim clar que te’n vares anar per sempre. Com podries fer això? En el meu cap encara existeix la teva presència, la teva força, el teu anhel de poder fer el que havies pensat fer...

Estimat Pere, el temps dels humans és estrany. Fa que oscil·li en funció de l’ànim. Quan estic molt trista, sento com si fes molt temps que no hi fossis...Quan estic més despistada, més centrada en el dia a dia, sento com si ahir haguéssim parlat...I et veig en la determinació de na Laura i en el físic d’en Francesc. I recordo, una altra vegada, que ja no tornaràs...

Aquest primer Nadal vam plorar a casa, tal com vas demanar, i vam anar a ca nostra, amb la mare, a celebrar tot el que es podia celebrar. Vam cantar nadales, les nines van fer torró, hi va haver tot el que tocava... I les absències, la teva, la del pare, la d’en Kiko, planaven sense acabar d’enfonsar la determinació general de seguir “pels que quedaven”, tal i com vas demanar, tal i com volia el pare.

I seguirà la roda del temps i vindrà el març i recordarem el diagnòstic temut i l’operació i les quimios i les pors i les determinacions i la força i els moments de feblesa...Recordarem el que vam anar perdent, la teva vida, i el que ens vas anar donant, la força del teu exemple. Recordarem que vam fer pinya, que vas patir i vas agrair i vas riure i vas plorar i vas parlar i vas manar i ens vas estimar... Et recordarem.

Estimat Pere, com podria fer-te arribar tot això? Com podràs saber que la teva infància sempre quedarà lligada a la meva, que els meus records sempre estaran tenyits dels teus? Com podràs saber que, cada vegada que passi alguna cosa important a la família, tots pensarem en tu i enmig de l’alegria hi haurà un niuet de pena? Com podràs saber que aquesta pena es convertirà en nostàlgia i que aquesta viurà per sempre amb nosaltres?

Bé, suposo que ja ho sabies quan vas veure que havies de dir-nos adéu...Sabies que tot passaria de la mateixa manera que havia passat amb en Kiko, que viu en aquella part de nosaltres que no s’acabarà fins que la vida mateixa s’acabi...

Estimat Pere, seguirem en contacte...

Una abraçada