dissabte, 20 de gener de 2018

Gratitud, compassió i paraula

Si cultives aquestes emocions [la gratitud, la compassió, l’orgull ben entès], estàs construint un bon caràcter. T’estàs comportant d’una manera  que la majoria de nosaltres considerem com a moralment elevada. La gratitud, la compassió, poden fer que tinguis autocontrol, poden fer que siguis lleial, que siguis generós, que siguis càlid. Però el que estem descobrint ara és que també et faran més fort de caràcter. El que m’agrada dir és que aquestes emocions no només et fan més fort de caràcter, sinó que també et donen més noblesa. Et donen la capacitat de perseverar i de sacrificar-te per tal d’ajudar al teu futur jo i també a altres persones.Daniel DeSteno http://behavioralscientist.org/harnessing-power-prosocial-emotions-future-selves/






La vida és complicada. Durant aquests últims anys, amb tota una sèrie de desgràcies familiars encadenades, he tingut ocasió de comprovar-ho. Quan perds persones que estimes -a vegades de sobte, altres després d’un període d’una malaltia ferotge-, la teva vida, el sentit que tenia, es torna de cop inestable. I ho has de revisar.

Sé que no puc queixar-me, perquè encara que m’hagi tocat perdre molt, ho he fet perquè tenia molt. Sé que no puc queixar-me, perquè gràcies a la meva feina, he viscut en carn pròpia o vicàriament tot el dolor que pot venir de les circumstàncies, sense que hi tinguis ni veu ni vot.

He tingut sort. Com deia la padrineta d’en Guillem: “he viscut en bon temps i en bon lloc” (ho deia una dona que, curiosament, havia viscut una guerra, les penúries d’una postguerra, havia quedat vídua relativament jove i tenia un fill amb una malaltia degenerativa). He tingut uns pares que m’han cuidat i m’han estimat. He tingut uns padrins que m’han fet sentir especial. He tingut germans que, a part d’estimar-me, han decidit sempre ser civilitzats quan no hem estat d’acord. He tingut l’oportunitat de sempre treballar en el que volia treballar. He tornat gran amb una persona que m’estima. He tingut uns fills que no m’han donat massa problemes i que m’estimen i s’han sentit estimats...

Quan era adolescent volia tornar gran. No sentia el pes de res que no volgués assumir. Volia tornar gran perquè m’escoltessin com escoltaven als grans. Volia tornar gran per a poder fer el que trobava que havia de fer. Volia crear lligams, sentir la responsabilitat de tenir una relació amb una persona que estimava i m’estimava. Volia sentir-me útil. 

Volia pensar que podia aportar alguna cosa a la gent amb la que em relacionava...
A vegades, quan tinc al davant un “mil·lennial”, algú entre 18 i 35 anys, em sap greu que el seu tempo vital no sigui el que em van permetre tenir a mi. Les coses no són iguals que als meus 18 anys. La generació nascuda entre els 60 i 70 vam viure el creixement econòmic, l’entrada a la democràcia, la il·lusió de ser europeus, la sensació de poder veure millorar les coses...

Avui, amb un sector públic cada vegada més empobrit i una riquesa privada cada vegada més concentrada en determinades mans (un 10% de la població controla un 37% de la riquesa nacional a Europa; als Estats Units aquest 10% ric controla fins a un 47% de la riquesa), anem cap enrere i, si res no canvia, sobre el 2050 arribarem a una situació semblant a la de principis del segle XX, marcada per una gran desigualtat socioeconòmica i una manca d’oportunitats per una gran part de la població (vegeu, per exemple, http://wir2018.wid.world/files/download/wir2018-summary-spanish.pdf).

Aquest panorama de desigualtat, que s’anirà traduint en un deteriorament pel que fa als sous i a les oportunitats d’accedir a l’educació i a la sanitat, es combina, per altra banda, amb una pressió mai vista sobre els joves, sobre el seu rendiment, sobre les seves expectatives (vegeu http://bigthink.com/philip-perry/millennials-are-at-higher-risk-for-mental-health-issues-this-may-be-why). I, mentrestant, el creixement dels problemes de salut mental no s’atura...

Hi ha alguna cosa que es pugui fer? Segurament, sí. Però això suposaria fer resistència activa davant els discursos dels mitjans que ens empenyen a creure que el que s’ha de fer és acceptar un poc “el campi qui pugui” o “cadascú per ell”. Hauríem d’apostar pel que sembla estar més d’acord amb la naturalesa humana: la necessitat de veure els altres com a part del “nosaltres” que necessitem per viure.

Som una espècie social, de fet, ultrasocial. El nostre èxit reproductiu com a espècie ve de la nostra capacitat per a crear cultura, per a crear una realitat social. Per arribar fins aquí hem hagut de cooperar i, per això, hem hagut de confiar.

La felicitat, com hem vist en una altra ocasió, està lligada a les relacions autèntiques amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html). Per tant, si volem que els nostres fills tinguin èxit hauríem de donar-los una educació basada en la gratitud, la compassió i la satisfacció d’haver fet el que s’ha de fer.

En un article en el que presenta el seu llibre, Daniel DeSteno (vegeu http://behavioralscientist.org/harnessing-power-prosocial-emotions-future-selves/ ) va més enfora en aquesta argumentació. Fomentar la compassió, la gratitud i l’orgull de fer el que s’ha de fer, no només fa més fàcil les relacions amb els altres i, per tant, l’èxit social, sinó que fa que siguem més fidels als nostres objectius vitals, més persistents, menys impulsius. Això vol dir, bàsicament, que ens converteix en més resilients.

Hi ha una línia obscura que enllaça la desigualtat, l’individualisme, la pressió cap a l’èxit i el creixement dels trastorns d’ansietat i depressió entre els joves. Hi ha una altra línia, plena d’esperança, que va des de la promoció de la compassió i la gratitud arribant a una major capacitat de sentir-se part de la humanitat i a viure una vida plena amb, per i gràcies als altres.


Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada