diumenge, 24 de febrer de 2019

Una guia filosòfica per viure una bona vida


“Tots ens enfrontem a la pèrdua i a la limitació, als camins que no hem agafat, a les oportunitats perdudes, als errors comesos, sobrevivint a les desgràcies, veiem cóm els nostres esforços fracassen i, al final, morim”
“He d’aprende a viure el moment”,  Kieran Setiya, “En la mitad de la vida”







Els estudis indiquen que arribant als quaranta anys i fins ben passats els cinquanta les persones, per regla general, indiquem que som més infelices. Es tracta de la posició més baixa en una corba en forma d’U que indica el nivell de felicitat de cada grup d’edat. El filòsof Kieran Setiya, en el seu llibre “En la mitad de la vida”, intenta descriure quines regles podem extreure de la Filosofia per tal de superar aquesta crisi de la millor manera possible.

1.     La recerca directa de la felicitat causa infelicitat. El centrar l’atenció en el propi benestar dóna com a resultat el contrari: més malestar. Si vols viure bé, has de pensar en els altres.

2.     Has de tenir en compte la importància de les activitats amb valor existencial, és a dir, activitats que no es dirigeixen a necessitats vitals concretes, com serien aconseguir diners o millorar les condicions de vida, però que donen qualitat a la nostra vida. Aquestes activitats tindrien a veure amb cuidar les relacions o cultivar el coneixement pel coneixement.

3.     Hem d’acceptar que la vida suposa triar i que les eleccions deixen enrere possibilitats. Encara que ens plantegem el que suposadament hem perdut (aquella potencial parella, aquella feina, aquella amistat...) amb una certa nostàlgia, hem d’aprendre que això forma part de la riquesa de la vida.

4.     Quan mirem cap al passat per valorar les nostres tries, hem d’anar en compte amb donar massa valor a les alternatives perdudes. Ens agrada pensar que hem tingut i tindrem alternatives, però la realitat és que els resultats que venen amb les alternatives no són els que realment podem arribar a pensar. La realitat no és com la veiem a dintre del nostre cap.

5.     Encara que pensis que el teu jo més jove era més lliure, pensa que ho estàs mirant des del teu jo actual, un jo definit que ja sap qui és. El teu jo més jove no sentia el dolor de la pèrdua de les alternatives, però sentia el vertigen de no saber i de la incertesa.

6.     Si t’estàs lamentant per les males decisions, pensa en aquelles coses positives que han vingut amb elles, per exemple, un fill o unes coneixences.

7.     Si amb la fantasia et poses en la situació de poder tornar a triar, vés en compte de contemplar la immensa incertesa de les alternatives que anirien sortint. Compara-ho amb el que ja saps.

8.     Aprèn a valorar els fets, el que has après, els petits detalls que donen color a la teva vida. Recorda que, independentment de l'opció que triessis, en la teva existència hi hauria una ració d’errors, fracassos i desgràcies. No deixis que la teva imaginació et faci perdre de vista la importància de la realitat. La vida està feta de les petites coses.

9.     Davant la mort pots adoptar la perspectiva de que el que ens precedeix, la no existència, té el mateix pes que el que ens espera, la no existència. No paties pel fet de no existir. No patiràs pel fet de deixar d’existir.

10.  Recorda que el desig de la immortalitat és com el desig de volar, una cosa que no té a veure amb la pròpia condició humana.

11.  El que suposa un repte a la mitjana edat és viure de manera plena el present. La solució és no viure centrats únicament en projectes, ja que suposen centrar l’atenció i les energies en acabar-los. Hauríem d’invertir més en el que Setiya anomena activitats atèl·liques, aquelles que no tenen punt final. Aquestes activitats suposen centrar l’atenció en el procés de la pròpia activitat, no en el resultat: estar amb els amics, passar temps a la natura, apreciar la música, cuidar els fills, aprendre a fluir quan fem una cosa... Aquestes activitats suposen viure el present en tots els seus matisos.


En definitiva, cercar el plaer o la felicitat et conduirà a la infelicitat. Aprèn a viure el present, practica mindfulness, centra’t en el procés de viure i no en el seus resultats, practica la compassió i tria activitats amb sentit. Aquest és el camí cap a una vida amb sentit, entrega i passió, plena de benestar emocional.

Bona reflexió!

dissabte, 16 de febrer de 2019

Després de mirar “The Good Place”...



Les arrels de la resiliència s’han de cercar en la sensació de ser compresos i d’existir en la ment i en el cor d’una altra persona estimada, sintonitzada i segura d’ella mateixaDiana Fosha

 




La meva filla ens va recomanar que miréssim la sèrie “The Good Place”. La història còmico/ètica/filosòfica segueix les peripècies de quatre personatges humans, acompanyats per un dimoni i una criatura cibernètica (capaç de manejar tot el coneixement acumulat durant la història de l’univers). Els humans moren. I van a parar al “Good Place” on, suposadament, han de ser feliços per sempre més...

El fet és que la protagonista principal ha viscut una vida centrada en el propi benestar, sense intimar mai amb ningú, sense fer res mai per ningú i incapaç de formar part de cap tipus de comunitat o projecte. Una egoista cínica, disposada a enganar, estafar, manipular o el que sigui en benefici propi. Així i tot, acaba per caure’t bé. I més quan veus com ha crescut, més ben dit, com ha sobreviscut a uns pares com els seus.

En un dels capítols del llibre “El cuerpo lleva la cuenta” de Bessel van der Kolk s’afirma que aprenem a cuidar-nos a nosaltres mateixos a partir de la manera en què se’ns cuida. Aquesta és una manera de dir que primer existim pels altres, pels que ens estimen i, gràcies a això, després podem ser nosaltres mateixos.

“Som criatures profundament socials: la nostra vida consisteix en trobar el nostre lloc en la comunitat dels éssers humans”, afirma van der Kolk. Això només és possible si abans hem aconseguit una bona regulació emocional que, per la seva banda, permetrà que entrem en sintonia amb els altres. I la bona regulació emocional és el resultat d’haver estat objecte de cura i amor.

Les necessitats bàsiques d’una criatura no es cobreixen només amb l’alimentació i la cura de la seva salut; com a components de l’espècie humana necessitem que ens tinguin en compte, que ens escoltin i ens vegin les persones que ens envolten, de manera que sentim el recolzament d’algú “en la seva ment i en el seu cor”. Només així ens podem convertir en tot allò que podem arribar a ser.

Van der Kolk ens recorda que per sentir als altres i entrar en sincronia amb ells, primer ens hem de sentir a nosaltres mateixos. I perquè això passi ens hem de trobar amb cuidadors sensibles que ens permetin sentir el que sentim, que entenguin que les nostres emocions seran la nostra guia a l’hora de poder interactuar amb els altres i amb el món.

“Quan tenim una connexió còmoda amb les nostres sensacions interiors (si confiem en que ens donen informacions exactes) sentim que tenim el control del nostre cos, els nostres sentiments i el nostre jo”, explica van der Kolk.

Per això, la protagonista de “The Good Place” no ha sigut capaç de connectar de manera profunda amb ningú durant la seva vida. Desconnectada d’ella mateixa, s’ha insensibilitzat al que ens fa més humans: la calidesa de la proximitat dels altres, la sincronia sentida quan s’està en companyia.

Per això la seva història és la de l’heroi, la del protagonista caigut en desgràcia, que ha d’iniciar un viatge de descobriment, ple de reptes i d’enganys a superar, per arribar a ser la millor versió de la persona que podia ser. I això només és possible perquè l’heroi, en aquest cas l’heroïna, no està sola. Les persones que l’acompanyen en aquest viatge són les que fan possible que esdevingui plenament humana, amb totes les emocions sentides, amb totes les emocions compartides, fent sortir, com diria Steven Pinker, “els àngels que portem dintre”.

Bona reflexió!

dissabte, 9 de febrer de 2019

Calla més, demana més i canvia com fas de líder (o pare o company o amic)


“Escoltar bé és molt més que no parlar el temps que ho fan els altres. De fet, les persones que escolten bé tenen tendència a fer preguntes que ajuden a promoure descobriments i insight.”

” Escoltar bé suposa construir un ambient en el que la persona es senti segura i confortable, de manera que les qüestions es poden parlar obertament, encara que suposi posar en evidència diferència de criteris”.https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/aprendre-escoltar-be.html

“Torna a recordar que el protagonista és l’altra persona, NO tu. Ja sé que en el teu cap hi reboten idees, solucions, pensaments... Deixa-ho anar. Ara NO és el moment de deixar-los lliures. Ja tindràs l’ocasió en un altre moment. Ara el protagonista és l’altra persona.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/03/com-liderar-una-familia-o-un-equip.html











Escoltar és difícil. Per això, quan algú ens conta un problema, la nostra primera derivada és intentar solucionar-lo. És igual si es tracta d’un amic, de la nostra parella, d’un company de feina o del nostre fill. El que fem, la majoria de vegades, és donar la nostra opinió. I, així, també deixem d’escoltar i de generar l’oportunitat de que la persona trobi la seva pròpia solució.

Aquesta tendència és la que intenta frenar el coach Michael Bungay Stanier en el seu llibre “The Coaching Habit. Say Less, Ask More and Change the Way You Lead Forever”. L’autor ens proposa un sistema per tal de frenar les nostres ganes de donar solucions quan algú ens presenta un problema. Es tracta d’un sistema que es construeix a base d’escoltar i de fer preguntes concretes per tal de poder generar l’espai perquè la persona en qüestió trobi la seva pròpia resposta.

Escoltar és difícil (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ). Suposa fer desaparèixer la nostra urgència per donar respostes i habitar un silenci en el que sigui possible escoltar les respostes de l’altra persona. Això no és fàcil. La majoria de persones interrompem a l’altra al cap de menys de... 18 segons!!! El repte del silenci és gran, ens recorda l’autor. Però és l’únic camí per aconseguir l’espai per fer les preguntes que poden canviar la nostra manera de relacionar-nos.

Les preguntes, per altra banda, són l’instrument que ens pot ajudar a centrar millor la nostra atenció i la de l’altra persona en el problema real que s’ha de resoldre. Ja ho havíem vist en el cas del mètode GROW aplicat a l’educació dels fills (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/03/com-liderar-una-familia-o-un-equip.html ). En el cas de l’Hàbit de Coaching, el títol principal del llibre, les preguntes són set:

1.     La pregunta inicial: “Què et preocupa?”
L’objectiu de la pregunta és centrar la conversa de manera ràpida. Es tracta d’encoratjar a la persona perquè parli del que és important, del que l’angoixa, del que la fa pensar. Al final, l’objectiu no és solucionar el que sigui i prou, l’objectiu és aprendre, millorar i créixer. Per això, Michael Bungay Stainer proposa ampliar la pregunta aclarint les 3 “P”: si el que preocupa es relaciona amb el Projecte que encara la persona en aquest moment, amb les Persones que inclou el projecte o amb els Patrons de conducta relacionats amb el que suposa dur a terme el projecte.

2.     La millor qüestió de coaching del món: “I què més?”
Una vegada que la persona ha definit el que la preocupa i comença a pensar en la solució, s’ha de mirar que aquesta no sigui binària, és a dir, que no suposi dir “He de fer A o no?”. Per això, es proposa la millor de les preguntes, segons l’autor: “I què més?”. La raó de la importància d’aquesta pregunta és que una proposta binària fracassa un 50% de les vegades. Una que proposi més opcions ho fa un 30%.
En aquest punt, el gran enemic és el que Stainer anomena el Monstre dels Consells: la incertesa a la que ens empeny una pregunta ens resulta tan desagradable que, encara que no acabem d’entendre quin és el problema, volem donar una resposta per evitar el malestar. La solució? Observar amb curiositat la situació i fer la pregunta. “I què més?” és la manera més fàcil que tenim per descobrir i crear noves possibilitats.

3.     La pregunta central, que ens ajuda a centrar-nos: “Per a tu, quin és en realitat el repte?”
Aquesta pregunta és la manera més eficient d’evitar centrar la nostra atenció en el que es diu primer i mirar de definir el problema real. Si parlem abans d’hora i no fem la pregunta, ens trobarem parlant del que no importa.

4.     La pregunta fonamental: “Què vols?”
En una relació adulta cada persona ha de ser capaç de dir el què vol i entendre que l’altra pot voler una altra cosa. Si pensem bé en aquesta definició, tal vegada tinguem un atac de vertigen... No és fàcil pensar que les nostres necessitats, les nostres visions, els nostres desitjos poden ser del tot diferents a les de les persones amb les que compartim la vida. Per això en moltes ocasions no escoltem. Perquè donem per suposat que l’altra persona és com nosaltres i vol el que nosaltres volem. Com deia George Bernard Shaw, “El problema més gran que té la comunicació és que moltes vegades tenim la il·lusió de que ha tingut lloc”.
El creador de la Comunicació No Violenta, Marshall Rosenberg, diferencia entre desitjos i necessitats. Els primers estan definits pel que ens agradaria tenir; els segons, per la seva banda, venen donats pel que necessitem. El que diem que volem, en la majoria de les situacions, són la façana del que realment necessitem.
Rosenberg defineix nou necessitats universals: 1) afecte; 2) llibertat; 3) participació; 4) creació; 5) identitat; 6) protecció; 7) oci; 8) comprensió; i, finalment, 9) subsistència.
Comprendre realment el que vol l’altra persona suposa entendre quina necessitat hi podem veure en la seva demanda. I per a poder dir el que vol, l’altra persona necessita sentir la seguretat de que pot fer-ho. La seguretat que l’altra persona sent que li estem donant és el resultat de respondre a quatre preguntes: “Està amb mi o contra mi?”; “Puc saber què passarà després de dir el que he de dir?”; “Aquesta persona té més poder del que tinc jo i pot usar-lo contra mi?”; i, “Tinc possibilitats de decidir per jo mateix o l’altra persona no em permetrà triar?. La nostra responsabilitat és mirar que la persona es senti segura i, per això, ha de poder respondre bé a aquestes quatre preguntes.
Per tal de saber el que realment volem, la Teràpia de Solució de Problemes proposa la pregunta del miracle: “Suposa que avui vespre, el temps que dorms, passa un miracle i tot s’arregla. Quan et llevessis el matí, com sabries que tot va millor?

5.     La pregunta del mandrós: “Cóm puc ajudar-te?”
Ajudar abans d’hora o més del que l’altra necessita és bo pel que ajuda, perquè passa a sentir-se “superior”, però no ho és pel que rep “l’ajuda”, que passa a veure empitjorat el seu estatus i, en el fons, a sentir-se qüestionat en la seva capacitat de resoldre els seus propis problemes.
La pregunta “Cóm puc ajudar-te?” té dues grans avantatges: en primer lloc, l’altra persona pot fer una demanda clara i directa del que realment necessita; en segon lloc, ens recorda que hem de deixar de pensar que sabem millor que ningú el que s’ha de fer.
Una vegada que l’altra persona fa la demanda podem dir “Sí”, “No, no ho puc fer” o “Me sap greu haver de dir-te que No a això”, “No, no puc fer això, però puc fer....” i, finalment, “Deixa’m que hi pensi, ho hauria de mirar...”

6.     La pregunta estratègica: “Si dius que Sí a fer això, a què hauràs de dir No?”
Els humans sempre pensem que podem fer més del que realment és possible. La pregunta estratègica ens permet ser més realistes i partir del que es pot fer. L’essència d’una bona estratègia és triar el que no s’ha de fer, explica Stanier.
Dir Sí a fer una determinada cosa suposa, per una banda, acceptar dir No a les altres coses que no podrem fer i, a més, dir No a altres formes de fer el que volem fer per tal de generar l’espai, el focus, l’energia i els recursos que es necessiten per tal de fer el que volem fer.

7.     La pregunta d’aprenentatge: “Què és el que ha estat més útil per a tu?”
La gent no aprèn quan li expliques alguna cosa. La gent no aprèn quan fa alguna cosa. La gent comença a aprendre, a crear nous circuits neurals, només quan té l’oportunitat de recordar i reflexionar sobre el què ha passat.
L’objectiu de qualsevol persona que vulgui ajudar a créixer a una altra seria, doncs, generar els espais perquè aquests moments d’aprenentatge es donin, generar els espais perquè la persona pugui recordar i reflexionar sobre el què ha passat i sobre el que considera que ha estat més útil. La clau és la reflexió.


La conclusió de l’autor és que el secret del bon coaching i de tot aprenentatge és mantenir desperta la curiositat. Per això, ens explica, hem de fer la primera passa, la més difícil: deixar de donar consells.

Bona reflexió!