dimarts, 30 de juliol de 2013

Els secrets que ens amaga el cervell



David Eagleman és un neurocientífic que en el seu llibre “Incógnito. Las vidas secretas del cerebro” presenta d’una manera molt amena com funciona el nostre cervell. Segons Eagleman, el cervell és una espècie d’ordinador modular que té la funció de generar comportaments que siguin adequats per a les circumstàncies que es va trobant. L’evolució ha anat modelant els nostres ulls, els nostres òrgans interns, la resta del nostre cos i també les nostres creences i pensaments. A part d’una maquinària immunitària per tal de sobreviure als atacs dels gèrmens també hem desenvolupat una maquinària nerviosa per a resoldre els problemes al que s’enfrontaven els nostres avantpassats caçadors/recol·lectors durant el 99% de la nostra història com a espècie. Els bebès venen al món amb una sèrie de programes nerviosos especialitzats per a raonar sobre els objectes, la causalitat física, els números, el món biològic, les creences i les motivacions dels altres i les interaccions socials.

Eagleman explica que, a pesar de que tenim la sensació de que fem el que volem, la majoria de decisions que anem prenent són el fruit de l’automatització i passen a nivell inconscient. Només som conscients d’allò que transgredeix les nostres expectatives. Quan la predicció del món és adequada, la consciència no és necessària perquè el cervell està fent bé la seva feina. La consciència és un bé escàs, ja que consumeix molta energia i el que fa el cervell és automatitzar tot el que pot. La consciència seria com un director executiu d’una empresa que fa la planificació a llarg termini. Té una certa influència, però ha d’assumir que està al càrrec d’una empresa sòlida que porta molt temps funcionant. La seva feina consisteix en assumir un concepte sobre el que volem aconseguir i fer els plans a llarg termini, en la mesura que la tecnologia de la que disposa l’empresa fa possible assumir-los.

La selecció natural ha disposat que l’organització sigui aquesta i hem de suposar que la nostra dificultat per accedir de manera conscient a com funcionem ve del fet de que si deixéssim de ser conscients seria com si l’empresa es quedés sense direcció; en canvi, si ho fóssim massa, el sistema s’empantanaria, com si el director hagués de controlar cada un dels processos, i el resultat seria la lentitud i la ineficiència. De fet, la majoria d’accions que fem són el resultat de circuits premodelats per l’evolució.

Eagleman posa un exemple curiós. En general, pensem que la qüestió de la fidelitat a la parella és una decisió basada en el caràcter moral de la persona. Tanmateix, els estudis sobre monogàmia animal lliguen aquesta a una hormona concreta: la vasopressina, una substància que actua sobre el nucli accumbens del cervell masculí i que s’associa amb una sensació de tranquil·litat i plaer quan es tenen relacions sexuals amb la parella. Si es manipula el nivell de vasopressina té efectes directes sobre la fidelitat a la parella. Però és així també en el cas dels humans?

Un estudi de l’any 2008 mostra una clara correlació entre la presència d’una, dues o cap còpia d’un gen receptor de la vasopressina i els problemes de parella. Com més còpies del gen es tenien més dèbil era l’efecte de la vasopressina en el torrent sanguini i pitjor era la puntuació dels homes en el seu vincle de parella, mesurat en funció de la solidesa de la relació, els problemes de parella percebuts i la qualitat marital declarada per les seves parelles. Els homes amb dos còpies del gen tenien més probabilitats d’ésser fadrins i, en cas de casar-se, més probabilitats de tenir problemes de parella.

Així, el cicle format per la conducta sexual, l’acció de la vasopressina sobre el cervell i la sensació de més o menys vinculació emocional amb la parella resulta ser un exemple de la poca transparència del funcionament cerebral. Per molt que pensem que sabem el que fem, si no acceptem que els impulsos ens condicionen, ens veiem condemnats a repetir errors.

El benestar emocional només pot venir del fet de fer-nos conscients de la maquinària silenciosa que ens condiciona i de tenir-la present com a directors de l’empresa de la nostra vida. Per a prendre bones decisions necessitem tenir una bona informació del nostre funcionament; només així podrem tenir una vida coherent amb els nostres valors. Una vida plena. Amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Una vida amb sentit, una vida amb passió



Oliver Sacks és un dels neuròlegs més famosos del món. A més, ha escrit tota una sèrie de llibres que s’han convertit en best-sellers, gairebé tots sobre casos relacionats amb els seus estudis. No podeu perdre l’oportunitat, per exemple, de llegir “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero” o “Un antropólogo en Marte”. Però avui és el protagonista d’aquesta entrada perquè l’altra dia va aparèixer un article preciós en el que celebra el seu 80 aniversari (vegeu “El País” del 13 de juliol).

Determinades persones actuen com a models de vida. Ens mostren maneres de viure que ens fan veure que podem anar més enllà. En aquest cas, la carta d’Oliver Sacks n’és tot un exemple. És la carta d’una persona que, a punt dels 80, fa balanç de la seva vida i el primer que troba és agraïment: per tot el que ha viscut, per tot el que ha fet, pels amics, pels col·legues, pels lectors. Li sap greu haver perdut temps, seguir essent massa tímid, no parlar més que la seva llengua i no haver experimentat més cultures.

Sacks creu que continuem vius en la vida dels altres. Ell encara recorda a altres autors, als seus pares i a antics pacients. Celebra haver estimat. Sap que és un privilegiat per la seva condició física i, encara que veu que les seves reaccions són lentes i la seva energia s’ha d’administrar estratègicament, demana un poc de sort per tal de poder viure uns anys més i poder fer el que considera les dues coses més importants de la vida: treballar i estimar.

Sacks recorda els 80 anys del seu pare, viscuts com una ampliació de la vida i de la perspectiva mental. Després de tota una vida de dalts i baixos, una persona és més conscient de que tot passa. I de la bellesa. I de la llibertat guanyada quan ens alliberem de necessitats artificioses. Sacks demostra tenir satisfetes les necessitats psicològiques bàsiques: autonomia (tenir iniciativa personal), competència (interactuar de forma efectiva amb el que ens envolta) i relacions personals (sentir-se connectats de forma significativa amb els altres).

I, sobretot, el que traspua l’escrit de Sacks és passió, una passió en el sentit harmoniós, una passió que el porta a treballar infatigablement i a aconseguir l’excel·lència. Llegir Sacks és llegir a una persona oberta i entusiasmada pel que li queda per aprendre. La passió de Sacks no és obsessiva, ni es basa en els guanys que se’n puguin derivar del que faci. La passió de Sacks és harmoniosa, es basa en metes que es centren en l’augment de destresa, en el seu cas en entendre com funcionem, com el cervell fa el que fa i ens condueix allà on ens condueix.

Robert Vallerand, un psicòleg canadenc que es dedica a estudiar la passió, assenyala en un article que quan és harmoniosa la passió proporciona un augment de les emocions positives i dels sentiments de flux, més benestar psicològic, una millor salut física, relacions personals més profundes i satisfactòries i una millora en el rendiment. La celebració dels seus 80 anys demostren que Sacks és un gran exemple del resultat de viure una vida amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 13 de juliol de 2013

Aprendre optimisme



En una entrevista per la pàgina www.fivebooks.com Elaine Fox, una neurocientífica anglesa especialitzada en emocions, defineix l’optimisme com la capacitat de pensar que encara que no tot vagi bé serem capaços d’afrontar-ho. L’optimisme no té a veure només amb una forma de pensar, ”veure la part bona de les coses”, sinó que està relacionat, sobretot, amb la nostra manera d’actuar. Les persones optimistes són més proactives, generen més contactes socials i persisteixen amb més força quan busquen solucions als problemes. Això dóna com a resultat una major xarxa social de suport, un augment en les opcions a l’hora d’afrontar els reptes i un sentiment de control de la pròpia vida.


Elaine Fox ha recollit els resultats de les seves investigacions en un llibre anomenat “Una mente feliz”. La idea és que realment venim cablejats amb una tendència a l’optimisme o al pessimisme, en funció de si el sistema que prima en el nostre cervell és el que cerca plaer o el que intenta evita els perills, és a dir, el sistema de la por (vegeu també l’entrada del 20 de novembre del 2011). Tanmateix, podem aconseguir una ment més optimista. La veritat és que no resulta fàcil ja que l’actitud optimista es basa en una pràctica continuada. No és qüestió de simplement tenir pensaments positius. Es tractaria de practicar una sèrie de tècniques. I una d’elles és l’atenció plena o mindfulness.


Els programes de vuit setmanes basats en la meditació d’atenció plena han demostrat sobradament la seva efectivitat (vegeu l’entrada de 12 de gener de 2013), ja que permeten deixar de banda les reaccions emocionals negatives i elaborar respostes més operatives. Es tracta d’un tipus de meditació que ens permet ésser més conscients de les coses.


Una altra tècnica, treballada per Elaine Fox, és la Modificació del Biaix Cognitiu. Es sap que els pessimistes tenen una tendència a donar més importància a la informació negativa i aquesta passa a ser més present a l’hora de pensar en qualsevol cosa. La tècnica es basa en entrenar l’atenció a fixar-se més en informació positiva. I els resultats són notables.


Una possibilitat casolana passaria per escriure un diari de positivitat, anar anotant els elements positius que van passant cada dia. Podeu trobar altres suggeriments en les entrades dedicades a Barbara Fredickson del 24 novembre del 2011 dedicades a les eines per tal d'augmentar la positivitat.


Elaine Fox conclou que el benestar depèn de la implicació en el que fem: les persones més entregades als seus plans són més felices. La sensació de control porta a una actitud més activa davant la vida i a possibilitar una major presència de fets positius. La  implicació en el que fem es deriva de prendre decisions en funció dels nostres valors. Gràcies a això podem arribar a viure una vida amb sentit, entrega i passió. Una vida plena.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Què passa amb els adolescents?



Alison Gopnik és una psicòloga especialitzada en infància i adolescència. En un article sobre el cervell dels adolescents, “What's Wrong With the Teenage Mind”, presenta una de les teories que poden ajudar a entendre què és el que passa en el funcionament cerebral en aquesta etapa i com podem actuar per tal de millorar-lo. Perquè, què és el que passa amb els adolescents? Per què prenen les decisions que prenen a pesar de tenir més informació que mai? Per què grans estudiants es converteixen en persones que no poden mantenir la feina prou temps? Per què de cada vegada tenim la sensació de que l’adolescència comença més d’hora i acaba més tard?


La pubertat comença cada vegada més prest, segurament pel fet de disposar  d’una millor alimentació combinada amb un sedentarisme generalitzat. Això ens ajudaria a entendre que els nens i nenes de sisè de primària semblin adolescents de ple dret. Però per què l'adolescència dura tant? Per què els joves de més de vint anys actuen moltes vegades com a adolescents, sense acabar de ser autònoms?


La resposta segurament té a veure amb els sistemes cerebrals i el seu ritme maduratiu. Gopnik explica que per entendre la conducta hem de basar-nos en l’actuació de dos sistemes neuropsicològics. El primer té a veure amb la motivació i les emocions i  està molt lligat als canvis químics i biològics de la pubertat i implica aquelles àrees del cervell que responen a les recompenses. El resultat d’aquests canvis és una gran sensibilitat a tot el que pugui activar el sistema, és a dir, tot el que es considera gratificant per part d’un adolescent: els jocs, el sexe, la superació dels perills,... I, per damunt de qualsevol cosa, el reconeixement i el respecte dels companys. Els adolescents entren en el que s’anomenen conductes de risc amb més facilitat si això les suposa augmentar el seu prestigi davant els altres.


El segon sistema cerebral té a veure amb el control i el que fa és canalitzar i frenar tot aquest augment d’activitat. La seu d’aquest sistema la trobem en el còrtex prefrontal, que té un paper inhibitori sobre les àrees del primer sistema. Aquest és el sistema que atura els impulsos i guia la presa de decisions, intentant que funcionem pensant en les coses que ens convenen a llarg termini, encara que això suposi renunciar a la gratificació del moment.


Aquest sistema de control depèn molt de l’aprenentatge, de la seva activació gràcies a activitats que potenciïn la seva funció. La seva efectivitat va creixent durant la infantesa i es continua desenvolupant durant l’adolescència i la maduresa. El procés de prendre decisions millora a mesura que anem decidint coses, encara que ens equivoquem i haguem de rectificar. Planificar i afrontar adequadament els problemes és el resultat de l’experiència obtinguda planificant i afrontant, una vegada i una altra.


En l’època dels nostres padrins, per exemple, les oportunitats per anar practicant la presa de decisions en situacions reals i, per tant, d’anar potenciant l’activitat del sistema de control eren nombroses. El resultat era que ambdós sistemes, el motivacional i el de control, s’anaven sincronitzant progressivament. La transició entre el món infantil i el món dels adults era més suau, permetent una entrada progressiva, com a aprenents.


Avui en dia, en general, els nens no tenen l’oportunitat de fer res que no sigui anar a l’escola o fer activitats estraescolars programades. Gopnik arriba a la conclusió de que l’experiència d’aconseguir una meta real en temps real en el món real arriba de cada vegada més tard. Els nens i els adolescents rarament cuinen o tenen cura d’altres persones o contribueixen a l’organització i a la intendència familiar. I són aquests tipus de tasques les que fan que el sistema de control maduri.


Així, amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients.


Els nostres adolescents saben més coses que mai, però de cada vegada les costa més passar pel procés de convertir-se en experts en tasques relacionades amb feines reals. I aquestes tasques són les que hauran de fer si volen sobreviure amb èxit en el món. Tasques que els nostres padrins començaven a fer, amb proves i errors, quan tenien set anys, no vint-i-set.


Així, els nostres adolescents il·lustren dos fets molt importants sobre la relació entre la ment i el cervell. El primer té a veure amb el fet que l’experiència modifica el cervell. És tant cert que la nostra experiència en el control dels nostres impulsos fa que el nostre còrtex prefrontal es desenvolupi com que el desenvolupament prefrontal fa que controlem millor els nostres impulsos. El segon fet és que el desenvolupament juga un paper crucial en la naturalesa humana. Els gens s’activen o es deixen d’activar en conjunció amb l’experiència. Canvis en el moment que iniciem determinades habilitats poden generar un funcionament mental diferent en diferents generacions.


Si seguim el raonament de Gopnik haurem de concloure que el problema amb l’adolescència no és un problema de cablejat cerebral, sinó un problema de tenir les experiències adequades per tal de permetre que el sistema de control s’exerciti i assumeixi la seva funció. Els adolescents haurien de tenir l’oportunitat de practicar habilitats i d’anar assumint responsabilitats en les àrees que les resultaran importants per tal de poder tenir una vida autònoma i productiva. L’ideal és aconseguir afrontar reptes reals amb un cert grau de protecció i supervisió. Gopnik proposa, per exemple, augmentar la participació en activitats comunitàries i voluntariat o en feines de temporada.


En el nostre passat més recent era cert el proverbi que per tal d’educar un nen feia falta tota una tribu. El nen havia d’anar assumint, amb l’ajuda dels integrants de tot el grup, tasques de cada vegada més complexes en el que anomenaríem la intendència que fa possible sobreviure i progressar. Avui no esperem que els nens aportin res en les nostres possibilitats de millorar com a grup. I el paper de la tribu, com a tal, s’ha diluït, amb l’excepció dels adults que tenen una funció concreta en les àrees escolars o extraescolars.


Gopnik posa sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre el nostre paper com a societat en el desenvolupament dels nostres adolescents. Només un cervell en equilibri, entre la motivació i el control, pot permetre una vida amb sentit, entrega i passió.