dissabte, 30 d’agost de 2014

Seguir el procés d'aprendre cada dia



No se sabe nunca cuando se nace: el parto es una simple convención. Muchos mueren sin haber nacido; otros nacen apenas, otros mal, como abortados. Algunos, por nacimientos sucesivos, van pasando de vida en vida, y si la muerte no viniese a interrumpirlos, serían capaces de agotar el ramillete de mundos posibles a fuerza de nacer una y otra vez, como si poseyesen una reserva inagotable de inocencia y de abandono.” Juan José Saer “El entenado”

Viure plenament és una assignatura complicada. Si en lloc de comptar anys comptéssim experiències, la vida esdevindria estranya, amb anys que passarien com a dies i dies que passarien com a anys... Tenim tendència a col·locar-nos en zones de confort, instal·lats en les nostres rutines, amb por a complicar-nos, a equivocar-nos. De fet, amb els anys, determinats trets temperamentals passen a condicionar-nos més, com si el fet d’acomodar-nos fes que deixéssim d’intentar aprendre coses noves, d’abordar hàbits nous que ens facin apropar-nos a la persona que ens agradaria arribar a ser (vegeu l’apunt que es fa del pes dels gens a http://theconversation.com/why-nurture-is-just-as-important-as-nature-for-understanding-genetics-30231).

No es tracta d’acumular activitats a la babalà o de pensar que la vida és com un carnet que com més ple de coses està millor és. De fet, si estem massa ocupats, mai no tindrem prou temps per a comprovar els perills i les meravelles del món que ens envolta. Fer massa coses pot donar com a resultat el no conèixer les nostres potencialitats i ens pot convertir en persones amb una rígida concepció sobre nosaltres mateixos i, així, en humans que han perdut la capacitat de créixer.

Tanmateix, es tracta de guanyar flexibilitat, de saber superar les limitacions que ens dóna el fet de suposar que tots els altres tenen la mateixa manera d’afrontar i veure les coses que nosaltres, de saber superar les limitacions que ens imposa la falsa sensació d’estabilitat d’un suposat “jo” que no canvia. Però per això, cal afrontar la vida pensant-la com un projecte en el que s’hi ha de trobar sentit per tal d’entregar-s’hi amb passió.

Sobre aquest tema escriu una entrada Maria Popova (vegeu http://www.brainpickings.org/index.php/2014/08/15/john-gardner-failure/). L’autor sobre el qual fa el comentari, John Gardner, explica “Paguem un alt preu per la nostra por a cometre errors. És un obstacle potent pel creixement. Assegura que la nostra personalitat es vagi limitant i dificulta l’exploració i l’experimentació. No hi ha aprenentatge sense dificultat i sense ensopegades. Si vols seguir aprenent, hauràs d’acceptar el risc d’equivocar-te –tota la vida. És tan simple com això. 

El camí que proposa Gardner, en paraules d’avui, seria el camí de l’acceptació, de la compassió i, a partir d’aquí, de l’amor. Només arribarem més lluny si som capaços de deixar de jutjar pel resultat i passar a centrar-nos en el procés. El procés marca camins de creixement, ens permet aprendre gràcies als nostres errors, ens permet veure les errades com a oportunitats per a la renovació.

Som humans, un reguitzell d’òrgans, músculs i pell, amb un cervell que intenta adaptar-se, dissenyat per aprendre i per sobreviure. Tots som iguals i, al mateix temps, diferents. Iguals en la nostra humanitat, diferents en el caràcter, en les nostres potencialitats. Tots hem de seguir el nostre procés, un procés que se’ns mostra a mesura que el fem. Només podem arribar a la saviesa si seguim en moviment. La saviesa no és un estat estàtic, no és l’estat del qui ja ha arribat, del qui ha guanyat. La saviesa és moviment, és procés, és flexibilitat. La saviesa ve de la presència.

Hem de seguir amb els ulls oberts, aprenent cada dia dels altres i de nosaltres mateixos, donant gràcies de l’oportunitat de viure una estona més, de compartir una estona més amb les persones que estimem i intentant valorar cada passa que ens permet construir-nos com a persones.

dissabte, 23 d’agost de 2014

Activitat pel benestar nº 9: assaborir les alegries de la vida



Sonja Lyubomirsky, en el seu llibre “La ciencia de la felicidad”, ens proposa una activitat pel benestar que cerca que aconseguim assaborir les alegries de la vida. La majoria del nostre temps vivim pendents del que ja ha passat o del que passarà. Això no deixa que ens adonem de que la vida i les seves alegries passen en present i que un dels ingredients de la felicitat és que siguem capaços de fruir de les experiències positives. La majoria de nosaltres ens recordem d’això només després d’haver tingut dificultats (una malaltia, un dolor agut, una pèrdua,..). Així, durant un temps, veiem la vida d’una altra manera, essent conscients dels dons que ens proporciona, fruint de les petites coses.

Els investigadors, explica Lyubomirsky, defineixen fruir com els pensaments o els comportaments capaços de generar, intensificar i prolongar el plaer. Per exemple, quan ens aturem a fixar-nos en els matisos de llum presents en una posta de sol estem fruint. També ho fem quan ens alegrem i participem dels nostres èxits i dels dels nostres amics. O quan deixem de badar i passem a estar presents en la situació, vivint cadascun dels moments.

La diferència entre l’experiència de fluir i la de fruir resideix en el fet de considerar la pròpia situació, essent conscients del moment. No es tracta de demanar-nos contínuament si estem fruint, sinó d’aterrar en la nostra pròpia experiència i viure-la. Les persones podem aprendre a fruir anticipant les experiències positives i recalcant i mantenint de forma conscient aquests moments agradables. A més, també podem recordar deliberadament els fets positius que ens han passat, de manera que podem aconseguir fer renéixer el plaer una vegada que ja han passat.

Un dels obstacles que fan més difícil mantenir-se centrats a l’hora de proposar-se fruir és la ruminació (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/les-estrategies-de-regulacio-emocional.html). Per altra banda, s’ha de recordar que si no som capaços de mirar la nostra realitat amb ulls de nen, l’anomenada “adaptació hedonista” (que fa que el plaer, una vegada repetida una experiència, vagi disminuint) ens impedeix fruir de manera continuada de les situacions.

Per tal d’aconseguir superar aquestes dues dificultats i generar experiències que ens facin fruir del moment, Lyubomirsky proposa una sèrie d’activitats:

Assaborir les experiències comuns (d’això en podria ser un exemple l’exercici de la xocolata, vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/06/un-exercici-mindfulness.html). Una manera d’augmentar la felicitat consistiria en dedicar uns quants minuts, una vegada o dues per dia, a fruir de veres d’alguna cosa que normalment fem aviat. Podria ser menjar alguna cosa, dutxar-nos, caminar, despedir-nos o saludar a algú, etc.

Frueix i rememora amb familiars i amics. Fruir d’alguna cosa amb altres persones a vegades resulta més fàcil. El plaer de caminar, d’escoltar música o de tastar un nou menjar es veu accentuat pel fet de compartir-lo. O, recordar alguna situació compartida, fa més fàcil fruir de l’experiència de rememorar-la. La reminiscència compartida, segons els investigadors, va acompanyada de moltes emocions positives com l’alegria, la satisfacció, l’orgull, el sentiment d’haver aconseguit els objectius marcats.

Transporta’t a tu mateix. La força de visualitzar una situació en la que s’ha fruit molt, com per exemple fent un passeig per la vora del mar, pot salvar-nos dels moments dolents i proporcionar-nos una positivitat que ens permeti superar les dificultats. Les instruccions podien ser: “ d’una llista de record positius, tria’n un. Asseu-te i respira profundament. Tanca els ulls i mirar de pensar en la situació. Deixa que et vinguin imatges i mira de visualitzar la quantitat més gran de detalls possible. Concentra’t en les imatges”.

Reviu els dies feliços. Pensa en un dels dies més feliços de la teva vida i mira de reviure’l dins del teu cap com si es tractés d’un DVD. Pensa en el que va passar i tractar de visualitzar tots els detalls possibles: els teus pensaments, les teves emocions, el que vas fer. Limita’t a reviure i a fruir de tot el que es va desplegant. Dedicar-hi 8 minuts durant 3 dies pot tenir conseqüències positives fins a quatre setmanes després.

Estigues obert a la bellesa i a l’excel·lència. Permetre’s mirar alguna cosa bella o alguna mostra de talent o virtut ens obre camins cap a l’alegria, cap a les connexions profundes i cap al sentit. Es tracta d’esforçar-se per tal d’aprendre a meravellar-se del que és.

Sigues conscient. Aquesta és una de les moltes versions de les tècniques de mindfulness. Les persones que són capaces de viure en “l’ara i aquí” és més probable que siguin felices i optimistes, que tinguin confiança en elles mateixes i estiguin satisfetes amb la seva vida. També, és menys probable que estiguin deprimides, enfadades o preocupades. Per altra banda, la presència fa que les experiències positives siguin més freqüents i intenses i que les relacions amb els demés siguin més satisfactòries. Els programes de 8 setmanes que treballen el fet d’estar presents “ara i aquí” han demostrat la seva eficàcia (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/els-beneficis-del-mindfulness-sobre.html  i la pàgina web www.andresmartin.org).

Frueix amb els sentits. Centra la teva atenció en les experiències sensorials que tens a cada moment, amb qualsevol dels sentits corporals. Prova aquesta tècnica (una adaptació de collita pròpia): “Asseu-te en una cadira, amb l’esquena dreta i els braços relaxats. Fes unes respiracions profundes i fixa’t bé en 5 coses que entrin dins del teu camp visual. Observa els colors, les ombres, les textures, les formes. Després, tanca els ulls i concentra’t en 5 sons i deixa que ocupin tota la teva atenció. Segueix amb els ulls tancats i observa 5 sensacions corporals, per exemple, els peus en contacte amb el calçat, les cames en contacte amb la cadira, la pell en contacte amb la roba, la sensació de la respiració en l’abdomen...Finalment, sent tot el cos, l’espai que ocupa. Torna a fer unes respiracions profundes i obre els ulls”.

Crea un àlbum de records gratificants. Podem generar un àlbum amb imatges per a poder consultar en qualsevol moment i que ens asseguri sentiments de benestar i felicitat. Podem posar-hi fotos de les persones estimades, dels llocs que ens agraden, d’imatges estètiques, de documents que ens recorden èxits passats...

Cerca experimentar profundament les experiències agredolces. Una experiència agredolça és aquella que ens fa sentir coses positives, però que sabem que s’acabarà aviat: unes vacances, la visita d’un amic, una etapa de la vida...La certesa de la fugacitat fa que ens concentrem més en el present i que, per tant, puguem fruir-ne més.

Incrementa la nostàlgia. Els sentiments de nostàlgia generats pel fet de pensar en etapes passades ens fan sentir la calor del passat i ens desperten records de bellesa, plaer, bondat i amor. No s’han de comparar amb el present; es tracta de concentrar-se en els records positius i en com han enriquit la nostra vida.

Bona pràctica!  

dissabte, 16 d’agost de 2014

El jove que apuntava a la lluna



En el camp del camí cap al benestar emocional sempre s’han distingit dues formes bàsiques: una “hedònica” que es representa per la suma de les experiències positives d’una persona i una altra “eudaimònica” que és el resultat de la recerca de sentit i significat i de la lluita per propòsits que van més enllà de la simple gratificació. Ambdues dimensions del benestar estan profundament implicades en la biologia humana i l’evolució. L’hedònica motivaria adaptacions psicològiques i fisiològiques bàsiques i l’eudaimònica motivaria capacitats culturals i socials més complexes.

Sabem que el benestar emocional en general està directament relacionat amb la salut i la longevitat. Tanmateix, en un article recent, Barbara Fredrickson i col·laboradors indiquen que, encara que les dues dimensions del benestar poden influenciar-se una amb l’altra, el benestar eudaimònic pot predir un patró més favorable d’expressió genètica del sistema immunològic que l’hedònic. D’aquesta manera, la discussió filosòfica de quina seria la dimensió que permetria una bona vida, en el sentit d’una llarga i saludable vida, ens vendria resposta pels resultats fisiològics estudiats i assenyalaria com a candidata a l’opció eudaimònica. Viure una vida amb sentit, entrega i passió seria més saludable que viure una vida abocada a aconseguir acumular plaers (de fet, els resultats indiquen efectes adversos en aquest darrer cas).

En aquestes dades pensava quan vaig assistir a la cerimònia de graduació del meu fill gran. A part dels parlaments de les autoritats, dos dels alumnes, una al·lota i un jove, en Rai, s’havien presentats voluntaris per tal de fer el discurs pertinent. Ella va començar recordant el camí recorregut, el canvi que havien pogut experimentar gràcies a totes les persones que havien anat coneixent, a tots els sabers als que havien accedit, a totes les ajudes que havien rebut. Ell va encetar la seva part amb una història que, aproximadament, deia:

Això era i no era, ja fa molts anys, un rei que tenia una filla. Quan la princesa va ser casadora, el rei va convocar a tots els joves de la contrada i va prometre que el que guanyés una determinada prova, aconseguiria el vist i plau per a casar-se amb la princesa i governar el regne. Al costat del castell del rei hi havia un riu i el repte consistia en aconseguir tirar una llança a l’altra banda. L’expectació era màxima i durant tot el dia van anar arribant els joves i els observadors. Hi havia anat gent de tot el regne i de les terres properes. Les qualitats atlètiques de tots els pretendents resultaven evidents a primera vista. I així, va transcórrer bona part de la jornada fins que, en un moment determinat, va arribar un jove que no semblava massa dotat pel tir. Els altres, amb el cansament acumulat de tots els intents, van deixar-lo passar, amb l’expectativa d’aconseguir unes rialles fàcils a costa seva. El jove alt i prim va anar a buscar una llança i sense deixar-se intimidar per tota la gent que semblava pendent del resultat, va iniciar la seqüència de tir. Va tirar. I la llança, davant la sorpresa de tota la gent, va arribar a l’altra banda. Després del silenci inicial es va produir un estrèpit de crits d’admiració. Tampoc això va semblar canviar l’estat d’ànim del jove. Va limitar-se a quedar-se dret, mirant a l’aire, pensatiu. El rei va proclamar la seva victòria i ell va agrair-li el reconeixement. Tanmateix, ell seguia seré i algú se li va acostar i li va preguntar: “No estàs content? Has vençut, has llançat la llança a l’altra vorera del riu!”. Ell va respondre que sí, que estava content. Però, va aclarir, “jo apuntava a la lluna...”

Després de contar aquesta història, va suggerir que sortissin al món pensant que “o guanyem o aprenem” i que el que havien d’aprendre, com en el cas del jove llançador, és a aspirar al millor. Estarem satisfets de nosaltres mateixos, va dir, si, cada dia, després de la nostra jornada ens proposem respondre a la pregunta “He estat el millor professional que puc ser?  i no deixem mai d’aspirar a contestar que sí la majoria de les vegades.

Tota una lliçó de benestar eudaimònic gràcies a la recerca d’una vida plena de sentit, entrega i passió.

Gràcies Rai!

dissabte, 9 d’agost de 2014

Quan l'agost deixà de ser una festa



Jo tenia tres germans i una germana. I ara fa tres anys, en un mes d’agost, va morir-se el meu germà petit. No li tocava, era el petit... I va morir-se així com ho feia ell tot, de cop i volta, amb un canvi de ritme inesperat. El seu cor s’aturà. I no vam poder fer res.

El meu germà era una persona especial. De ben petit era un corcó, graciós, però un corcó. Plorava desconsoladament davant qualsevol contrarietat. Reia exageradament davant qualsevol nimietat. Tenia el record mundial de caigudes al brollador de la plaça i mai he vist algú amb tanta por quan suposadament volia mirar una pel·lícula de terror. No feia cas mai al que jo li deia (era la seva germana gran, per favor!) i tenia la capacitat de fer-te riure o enfadar amb una rapidesa increïble.

No va tenir mai mesura. Parlava, cantava, reia, feia bromes. En una casa de gent poc expressiva físicament, ell t’abraçava, t’estrenyia, t’empentava...Cridava l’atenció. Coneixia a tothom. De fet, mai cap nin del poble ha aconseguit tants gelats. De petit, en menjava uns quants cada dia. Convidat, és clar.

Es presentava als meus amics, saludava des de lluny quan veia que estava amb algú desconegut (“Holaaa! És la meva germanaaa!”), en feia broma a taula (“Na Paula té un novioooo!!!”)...Amb el meu germà Pere, aprofitaven qualsevol doi per fer-ne broma (“Ooooh! No en vol d’això perquè està gordaaa! Vacaaa, vacaaa, vacaaa!”).

Era el rei dels regals, dels detalls. Sempre se’n recordava dels aniversaris de tothom, de si estaves pendent d’alguna cosa, de si estaves preocupat o t’havia passat res...Quan feia vuitè i li tocava fer el viatge de fi de curs, se’n va adonar que els del meu curs a l’institut també en feien. A ca meva em van dir que només podien pagar-ne un i que jo ja hi havia anat a Primària. Ell va anar als pares i les va dir que ell suspendria i que jo me mereixia més el viatge. “Total, va dir, jo hi puc anar l’any que ve”. El meu germà gran va donar part de la seva paga per tal de que pogués anar-hi sense passar pena.

Moltes vegades, quan estem tots junts, tinc la sensació que falta algú. És com si pensés que som pocs. Quatre. Només quatre. A vegades, quan s’ha d’avisar als germans, encara penso que he deixat alguna cosa per fer. I, després, recordo que no hi és. Que, simplement, no hi és. Encara que la seva absència sigui tan palpable en les converses. A cap de taula, es col·locava, i, des d’aquesta posició estratègica, repartia bromes, insults pactats, compliments al nins...

Aquests darrers tres anys no he deixat de pensar en què hagués passat si fos jo o algú dels altres el que s’hagués mort. Em venia al cap la penada que hauria sentit, les nits sense dormir (qualsevol cosa li llevava la son, sempre era el primer en aixecar-se quan hi havia una excursió o quan estava preocupat per alguna cosa), les expressions de pena, la preocupació pels meus fills o els dels altres, pels pares...

I l’agost. El mes dels anys de tots dos. M’agradava l’agost. Ho celebràvem de manera conjunta, amb la família. Sempre van ser aniversaris lligats. I penso que mai tornarà a ser el mateix. Mai tornaré a sentir l’alegria neta de fer anys. Mai podré dir-li la fórmula del meu pare per a respondre les felicitacions: “en vida teva”. Faig anys i, encara que estigui profundament agraïda pel que la vida m’ha donat, encara que pensi que si em passés alguna cosa no deixaria de donar gràcies pels privilegis que he tingut (parella, fills, família, amics, feina...), estic trista. Estic trista perquè el meu germà petit no hi és. I sé, que a pesar de tots els dons dels que frueixo, mai l’agost tornarà a ser el mateix...

El meu pare ens va poder dir adéu a tots. Va esperar a tenir l’habitació de l’hospital plena de fills i néts per a poder anar-se’n. Va deixar-se anar sense angoixa. Va aturar-se de respirar. El meu germà no va saber mai que estava a punt de morir-se. Tot va passar de cop. Jo sé que ell sabia que l’estimàvem tots. Ho sabia. Però mai li vam poder donar les gràcies per tot el que ens va donar, per tot el que ens va fer riure, per totes les vegades que ens va acompanyar, per totes les vegades que ens va ajudar, per tot l’amor que ens va demostrar...

Gràcies