Jo tenia tres
germans i una germana. I ara fa tres anys, en un mes d’agost, va morir-se el
meu germà petit. No li tocava, era el petit... I va morir-se així com ho feia
ell tot, de cop i volta, amb un canvi de ritme inesperat. El seu cor s’aturà. I
no vam poder fer res.
El meu germà era
una persona especial. De ben petit era un corcó, graciós, però un corcó.
Plorava desconsoladament davant qualsevol contrarietat. Reia exageradament
davant qualsevol nimietat. Tenia el record mundial de caigudes al brollador de
la plaça i mai he vist algú amb tanta por quan suposadament volia mirar una
pel·lícula de terror. No feia cas mai al que jo li deia (era la seva germana
gran, per favor!) i tenia la capacitat de fer-te riure o enfadar amb una
rapidesa increïble.
No va tenir mai
mesura. Parlava, cantava, reia, feia bromes. En una casa de gent poc expressiva
físicament, ell t’abraçava, t’estrenyia, t’empentava...Cridava l’atenció.
Coneixia a tothom. De fet, mai cap nin del poble ha aconseguit tants gelats. De
petit, en menjava uns quants cada dia. Convidat, és clar.
Es presentava
als meus amics, saludava des de lluny quan veia que estava amb algú desconegut
(“Holaaa! És la meva germanaaa!”), en feia broma a taula (“Na Paula té un
novioooo!!!”)...Amb el meu germà Pere, aprofitaven qualsevol doi per fer-ne
broma (“Ooooh! No en vol d’això perquè està gordaaa! Vacaaa, vacaaa, vacaaa!”).
Era el rei dels
regals, dels detalls. Sempre se’n recordava dels aniversaris de tothom, de si
estaves pendent d’alguna cosa, de si estaves preocupat o t’havia passat
res...Quan feia vuitè i li tocava fer el viatge de fi de curs, se’n va adonar
que els del meu curs a l’institut també en feien. A ca meva em van dir que
només podien pagar-ne un i que jo ja hi havia anat a Primària. Ell va anar als
pares i les va dir que ell suspendria i que jo me mereixia més el viatge. “Total,
va dir, jo hi puc anar l’any que ve”. El meu germà gran va donar part de la
seva paga per tal de que pogués anar-hi sense passar pena.
Moltes vegades,
quan estem tots junts, tinc la sensació que falta algú. És com si pensés que
som pocs. Quatre. Només quatre. A vegades, quan s’ha d’avisar als germans,
encara penso que he deixat alguna cosa per fer. I, després, recordo que no hi
és. Que, simplement, no hi és. Encara que la seva absència sigui tan palpable
en les converses. A cap de taula, es col·locava, i, des d’aquesta posició
estratègica, repartia bromes, insults pactats, compliments al nins...
Aquests darrers
tres anys no he deixat de pensar en què hagués passat si fos jo o algú dels altres
el que s’hagués mort. Em venia al cap la penada que hauria sentit, les nits
sense dormir (qualsevol cosa li llevava la son, sempre era el primer en
aixecar-se quan hi havia una excursió o quan estava preocupat per alguna cosa),
les expressions de pena, la preocupació pels meus fills o els dels altres, pels
pares...
I l’agost. El
mes dels anys de tots dos. M’agradava l’agost. Ho celebràvem de manera
conjunta, amb la família. Sempre van ser aniversaris lligats. I penso que mai
tornarà a ser el mateix. Mai tornaré a sentir l’alegria neta de fer anys. Mai
podré dir-li la fórmula del meu pare per a respondre les felicitacions: “en vida
teva”. Faig anys i, encara que estigui profundament agraïda pel que la vida m’ha
donat, encara que pensi que si em passés alguna cosa no deixaria de donar
gràcies pels privilegis que he tingut (parella, fills, família, amics,
feina...), estic trista. Estic trista perquè el meu germà petit no hi és. I sé,
que a pesar de tots els dons dels que frueixo, mai l’agost tornarà a ser el
mateix...
El meu pare ens
va poder dir adéu a tots. Va esperar a tenir l’habitació de l’hospital plena de
fills i néts per a poder anar-se’n. Va deixar-se anar sense angoixa. Va
aturar-se de respirar. El meu germà no va saber mai que estava a punt de
morir-se. Tot va passar de cop. Jo sé que ell sabia que l’estimàvem tots. Ho
sabia. Però mai li vam poder donar les gràcies per tot el que ens va donar, per
tot el que ens va fer riure, per totes les vegades que ens va acompanyar, per
totes les vegades que ens va ajudar, per tot l’amor que ens va demostrar...
Gràcies
M'ha emocionat molt aquest escrit,,,,no solsament pel sentiment que hi ha en cadasquna de ses paraules,,,,,,sino perque el meu germa petit va marxar tambe de sobte,fora despedir-se ni poder despedir-nos nosaltres d'ell.....Em sento tan identificada amb les teves paraules que has aconseguit no me senti sola en aquest dolor de perdua que tenim tots els que quedam quan es el petit el que marxa,Gracies Paula......moltes gracies
ResponEliminaAmb llàgrimes que rodolen per les meves galtes, emoció continguda i quasi sense paraules... Gràcies Paula! Gràcies M. A.
ResponElimina