diumenge, 30 de setembre de 2012

Viure un "bon relat". Viure una "bona vida"



Inventem relats per tenir la il·lusió de que controlem coses que no són controlables. Inventem relats, en certa mida, perquè no podem evitar-ho. I el to del relat, el seu optimisme, ve marcat des de la nostra infància i ens dóna una sensació de continuïtat històrica.

La memòria, el que recordem, però, no és un dipòsit estàtic: de fet, els records es construeixen a mesura que els anem recordant. Les coses que  anem vivint poden canviar el record d’una cosa que va passar fa temps. Reconstruïm els nostres propis records, anem adaptant-los al nostre relat. En la majoria de casos, intentem inconscientment quedar com els “bons” i analitzem la realitat des de la nostra perspectiva.

Em fascinen les històries de persones que estan fent coses que en cas de que hi estigués implicada qualsevol altra persona ho trobarien moralment reprovable, però que justifiquen la seva conducta en base a les seves bones intencions. Això explica que no hi hagi relació, com explica Gazzaniga en “¿Qué nos hace humanos?”, entre el raonament moral i la conducta moral activa. La conducta, en contrast amb el raonament, està molt influenciada pel context i és el resultat de la percepció de la situació. La percepció és densa i inclou captar l’escena, assignar-hi un significat, avaluar-la i assistir a la generació d’una emoció que duu una tendència d’acció associada (és a dir, que ens empeny a actuar d’una manera concreta).

La conducta moral depèn, bàsicament, de les emocions morals: vergonya, culpa, ressentiment, orgull,.. Venim al món amb un cervell cablejat amb una sèrie de preocupacions morals: justícia/reciprocitat, dany/cura, autoritat/respecte, puresa/fàstic, grup excloent/lleialtat. Cada cultura dóna més o menys importància a cada una d’aquestes cinc preocupacions. Cada cultura treballa les emocions relacionades amb aquestes preocupacions de forma diferent, generant un codi moral de conducta propi. I ho fa, de manera molt eficient, no a través del raonament i la memorització, sinó de les vivències que anem acumulant en les nostres interaccions amb els membres dels grups que anem freqüentant: família, amics, escola, feina, comunitat,...

Així, sempre se’ns havia aconsellat filosofar per tal d’aconseguir l’excel·lència moral; però ara, l’anomenada visió intuicionista, ens proposa interaccionar, relacionar-nos i conviure amb els altres. Com explica Brooks en “El animal social”, són els costums i les pràctiques el que ens poden ajudar a reforçar les nostres millors intuïcions i a inculcar hàbits morals. Aquests hàbits estan fets de coses com les regles de protocol, de la destresa per mantenir determinades converses, de com solucionar assertivament els conflictes i els desacords, de com acomplir rutines de feina, de ser amables amb els altres o de fer bona cara a pesar de les nostres crisis personals. Hem d’exercitar els “músculs” morals per tal d’enfortir-los. Hem d’aconseguir “ajustar” els nostres hàbits morals gràcies a la reflexió sobre la nostra conducta, la pràctica de "bones" conductes i, sobretot, generar xarxes de relacions i entorns que enforteixin les nostres facultats morals.

A més, sempre hem de recordar que malgrat no haver escollit la nostra cultura, el nostre país, la nostra genètica, la nostra família i les circumstàncies socials que ens hem trobat, SÍ podem triar el nostre relat, que, implícitament, indica quin és el paper que volem jugar en el nostre món i és el que el cervell utilitza per tal d’organitzar les percepcions de les situacions que ens toca viure. I, recordem, les percepcions organitzen les emocions i aquestes, per la seva banda, organitzen la nostra conducta.

Tal vegada el benestar emocional no estigui relacionat amb el que ens dóna la vida, sinó amb la fermesa amb la que lluitem pel que considerem important i la dignitat amb que afrontem el que ens va passant. O no?

dissabte, 22 de setembre de 2012

La importància de saber veure el que és important



Segons explica David Brooks en el seu llibre “El animal social”, les investigacions actuals mostren la importància dels aspectes emocionals i relacionals a l’hora de prendre les decisions importants de la nostra vida: determinen coses tan importants com amb qui ens relacionem, què fem, el nostre èxit, amb qui compartim la vida,...

Les emocions ens informen contínuament, i de forma inconscient, del valor del que tenim al davant i, per la via d’apropar-nos al que ens donarà satisfacció i allunyant-nos del que ens pot fer sentir dolor, ens guien mentre naveguem per la vida. L’emoció filtra la informació exterior i la raó queda condicionada per les tries inconscients emocionals: només pot prendre decisions a partir d’aquestes eleccions inicials. La clau d’una vida bona residirà, així, en gestionar les emocions per tal que ens ajudin a fer la tria correcta. I la gestió dependrà dels models mentals que hem generat durant la nostra vida, sobretot durant els períodes de formació. Els models es consoliden en mapes interns que determinen què és el que considerem important, quin valor emocional assignem a les coses, què volem, com reaccionarem i la nostra habilitat per a predir el que passarà.

Un dels models que generem durant la infància és el to narratiu que tenen les històries que ens contem a nosaltres mateixos per tal que el que fem tingui sentit. Podem assignar un to positiu, en el que, a pesar de les dificultats, suposem que tot acabarà bé i superarem els obstacles. Però hi haurà persones que, a pesar de les seves intencions conscients, generaran històries amb un to negatiu, de fracàs anunciat. I això sembla ser el resultat d’una combinació entre el nostre temperament, les dificultats que hem de superar i la capacitat dels pares d’estar en sintonia amb les nostres necessitats, combinant disciplina i afecte. Aquest últim aspecte és el que fa que creem llaços emocionals ferms que ens permeten afrontar les dificultats amb seguretat. Els pares, i altres adults significatius, són exemples vivents de cóm s’encaren els problemes del món i donen el material per tal que els fills generin models inconscients.

El fet que els models de decisió que ens governen siguin inconscients, fa que només les persones excepcionals se n’adonin de la forma com l’experiència durant la infància ha generat aquests mapes mentals i, per tant, puguin dir de forma realista que es coneixen a si mateixos. Anem aplicant regles inconscients sobre com caminar, saludar, considerar als altres, tractar-los i pensar en el futur. I, aquestes, són el resultat no només de la convivència amb la nostra família, sinó amb les nostres xarxes socials que es situen en un determinat nivell socioeconòmic. De fet, es considera que més de la meitat de la diferència en els ingressos quan som adults és el resultat de diferències que ja hi eren abans dels divuit anys: diferències en destreses inconscients, és a dir, en actituds, percepcions i normes.

Depenem de les decisions que anem prenent durant la nostra vida. La presa de decisions es considera que consta de 3 fases: la percepció de la situació, la capacitat de raonar sobre les conseqüències relacionades amb les diferents opcions i, en darrer lloc, l’execució de la resposta, la voluntat per dur-la a terme. Un dels errors de la nostra cultura ha estat suposar que el més important era el reforçament de les dues darreres fases; però tant la raó com la voluntat han demostrat ser febles, basta mirar els problemes generats per les bombolles immobiliàries o, en un altre registre,  les epidèmies en el consum de drogues i els trastorns alimentaris, per exemple.

Tanmateix, en la presa de decisions, la primera fase és la més important. Com hem anat veient, percebre alguna cosa no és un procés neutre; és un procés de pensament, que suposa una avaluació automàtica dels elements presents en una situació. Veure de manera adequada suposa anar encaminat correctament a l’hora de decidir com actuar. I, d’aquesta manera, raó i voluntat tenen el camí mig fet. Així, hi haurà persones que tenen mapes més adequats davant, per exemple, les situacions socials i, de manera inconscient, donen importància a aquelles coses que les permeten actuar de forma correcte fàcilment. Tot depèn de l’educació de la percepció, a través de la interacció amb els altres, generant petits hàbits i maneres de fer adequats que fan que, a poc a poc, enfoquem el món de forma positiva i productiva.

Totes aquestes dades expliquen coses com el fet que, per tal de restablir el benestar emocional, una de les tècniques més potents és la de la reestructuració cognitiva: aprendre a veure les situacions donant prioritat als elements que ens ajudaran a prendre les decisions adequades. De fet, com diu Brooks, les persones que tenen hàbits i estratègies per controlar la seva atenció poden controlar la seva vida i assolir, així, el benestar emocional.

dissabte, 15 de setembre de 2012

La importància de les relacions


El nivell de benestar personal canvia durant la vida. Explica David Brooks en el seu llibre “El animal social” que, en el cas dels matrimonis, mostra la forma d’una U, amb moments millors al principi de la relació, una baixada considerable durant l’adolescència dels fills i una pujada espectacular en la maduresa, que es manté després. Per edats, i a nivell individual, les etapes millors són els vints i els seixanta. Curiosament, l’etapa de majors èxits professionals no coincideix amb cap pic en el nivell de benestar.

També hi ha una altra dada que crida l’atenció: les persones més preocupades per qüestions materials tenen uns nivells de felicitat inferiors, sempre. El benestar personal està relacionat, per damunt de tot, amb activitats que impliquen a altres persones: com més sociable es considera una activitat, més felicitat genera. I, a més, com més profundes són les relacions que manté una persona, majors nivells de benestar i de felicitat manifesta.

Definitivament, som una espècie social, una espècie que ha aconseguit sobreviure gràcies a les relacions entre individus, una espècie que neix immadura i que només gràcies a la nostra capacitat per aprendre i ensenyar als altres pot superar els reptes de la vida. Som l’espècie social per antonomàsia. Som l’espècie que educa als seus fills. I, per educar, com diu el proverbi, fa falta una tribu.

L’evolució ha primat la nostra sociabilitat. Hem transcendit els nostres propis límits gràcies a la cultura. I la cultura és el fet social més remarcable de la nostra història com a espècie. La cultura és la nostra memòria externa. No és possible un desenvolupament sà sense socialització. Som el que som gràcies al contacte amb els altres. Arribem al món i entrem a formar part d’una visió determinada del món, d’una cultura, d’una comunitat, d’una família, d’una generació. El nostre món ve de molt abans de nosaltres néixer i seguirà després, en la memòria dels nostres fills, en la seva manera de fer i de resoldre els reptes de la vida.

El meu pare, durant el temps que va passar a l’hospital, i que va convertir-se en el tram final de la seva vida, feia balanç del que havia viscut. Estava satisfet del seu trajecte: li havia agradat la seva feina, havia superat moments difícils i circumstàncies adverses. Havia tingut una bona vida. Només lamentava una cosa: el fet de no haver estat conscient abans de que el fonamental són sempre les relacions. Havia lluitat molt per coses que, des dels seus més de vuitanta anys, ara semblaven poc importants. El que marca la diferència en el benestar són, després de tot, les relacions, deia.

I les relacions necessiten que en tinguem cura. Necessiten nodrir-se de significats compartits, necessiten generar llenguatges comuns, depenen de crear sensacions de fluïdesa comunicativa. Les relacions necessiten espais compartits que sempre, evidentment, generaran conflictes. Però aquests, per la seva banda, permetran aprofundir en el coneixement de l’altra persona i, gràcies a això, la relació viurà un cicle virtuós d’expansió.

El benestar personal passa per fer-nos càrrec de la realitat. I la realitat és que som socials, necessitem relacions i que aquestes siguin profundes. Necessitem, en paraules del meu pare, expressar. I l'expressió mateixa només té sentit pel fet que omple l'espai que ens separa dels altres.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Superació personal, creativitat i èxit





La creativitat es dóna quan la intel·ligència es diverteix


El món de la psicologia està ple d’estudis sobre les profecies autocomplides: pensar que podem aconseguir una cosa fa que lluitem fins que, finalment, l’aconseguim. I a l’inrevés: pensar que som incapaços de tenir èxit en una determinada activitat fa que, inconscientment, trobem la forma de no intentar-ho i, evidentment, de no aconseguir-ho. 

El problema és que, per evitar que això darrer passi, hem decidit fomentar el que s’anomena “autoestima positiva”, a través d’afirmacions sobre les capacitats dels més petits: “ets molt intel·ligent!”, “ho fas molt bé!”, “ets fantàstic!”. Aquesta estratègia, però, pel fet d’estar centrada en les capacitats, condueix a que els nens, curiosament, no vulguin exposar-se a perdre, a fracassar. I considerar els errors com a negatius porta a evitar reptes i a no veure que l’èxit depèn de l’aprenentatge i, aquest, per la seva banda, de la pràctica i de l’ús de la informació valuosa que ens donen els errors.

Aquesta és una de les tesis d’una especialista en educació: Carol Dweck. Com també proposa José Antonio Marina, aquesta autora reivindica el paper de la pràctica i de l’assumpció de reptes per aconseguir l’excel·lència. I ens recorden que, per estar disposats a arriscar-nos, hem de veure la tasca en funció del procés, no del resultat, i ens hem de centrar en les estratègies que anem utilitzant per tal de solucionar el problema que volem resoldre.

Les persones creatives, tal i com les presenta  Jonah Lehrer en el seu llibre sobre creativitat, no cerquen mantenir la seva autoestima o el seu estatus: el que volen és aprendre a resoldre el problema que tenen sobre la taula de la manera més elegant possible. No es donen per vençuts i, encara després d’haver aconseguit èxit i coneixement, segueixen buscant formes noves d’encarar problemes antics. A vegades ho fan de forma obsessiva. Altres amb una curiositat sense límits, sense deixar de sentir-se com a nens exploradors. Però, com podem superar els nostres límits i la nostra por al fracàs?

Llegint l’assaig de Joshua FoerLos desafios de la memoria” vaig trobar part de la resposta. Foer va decidir exercitar la memòria i presentar-se a campionats on s’havia d’enfrontar amb proves com les de memoritzar llistats de dígits, cartes, cares, noms i les seves dades personals, i un poema. Això només era possible amb un entrenament diari i aprenent a aplicar una sèrie de tècniques de visualització i codificació. Durant un any va treballar cada dia i, al final, va aconseguir guanyar el campionat d’Estats Units.

Foer va recórrer a experts i a estudiosos de la memòria. Entre ells hi havia Ericsson, el psicòleg que, per primera vegada, va puntualitzar que per a convertir-se en experts fan falta unes 10.000 hores de pràctica. Ericsson cita les aportacions de Fitts i Posner sobre les 3 fases en l’adquisició de noves destreses

  • l’etapa cognitiva”, a on, gràcies al control conscient, anem descobrint estratègies noves per tal de fer millor la tasca;
  • l’etapa associativa”, a on anem cometent menys errors; i, finalment, 
  • l’etapa autònoma”, en la que passem a fer-la de forma automàtica. Ericsson ha observat que els experts i les persones amb molt èxit de qualsevol camp fugen d’aquesta tercera etapa i intenten, forçant errors o practicant conscientment allò que no dominen, quedar-se, en part, en la primera fase, la cognitiva.


No ens hem d’enganyar: fer això no resulta fàcil. El cervell té una tendència natural a passar per aquestes fases i automatitzar qualsevol tasca, una vegada que ja no cometem massa errors. Però l’experiència de Foer ens demostra que ho podem fer, podem superar aquest estancament i convertir-nos en experts. Això sí, hem de perdre la por als errors, les hem de veure, de fet, com els millors aliats per tal de mantenir-nos en “l’etapa cognitiva”, en la fase en què continuem buscant noves estratègies de millora

Aquesta actitud és la que descriu Lehrer en els creatius de Pixar, per exemple: veuen les sessions de crítica del material que van produint com una gran oportunitat de no relaxar-se i de trobar noves solucions a partir dels errors.

La superació dels nostres límits personals és una font de realització i, per tant, de benestar emocional. Sentir-nos competents no vol dir deixar de cometre errors; vol dir seguir lluitant per millorar, trobant nous camins, superant les nostres pròpies barreres

Bon procés!