La importància de les relacions

El nivell de benestar personal canvia durant la vida. Explica David Brooks en el seu llibre “El animal social” que, en el cas dels matrimonis, mostra la forma d’una U, amb moments millors al principi de la relació, una baixada considerable durant l’adolescència dels fills i una pujada espectacular en la maduresa, que es manté després. Per edats, i a nivell individual, les etapes millors són els vints i els seixanta. Curiosament, l’etapa de majors èxits professionals no coincideix amb cap pic en el nivell de benestar.

També hi ha una altra dada que crida l’atenció: les persones més preocupades per qüestions materials tenen uns nivells de felicitat inferiors, sempre. El benestar personal està relacionat, per damunt de tot, amb activitats que impliquen a altres persones: com més sociable es considera una activitat, més felicitat genera. I, a més, com més profundes són les relacions que manté una persona, majors nivells de benestar i de felicitat manifesta.

Definitivament, som una espècie social, una espècie que ha aconseguit sobreviure gràcies a les relacions entre individus, una espècie que neix immadura i que només gràcies a la nostra capacitat per aprendre i ensenyar als altres pot superar els reptes de la vida. Som l’espècie social per antonomàsia. Som l’espècie que educa als seus fills. I, per educar, com diu el proverbi, fa falta una tribu.

L’evolució ha primat la nostra sociabilitat. Hem transcendit els nostres propis límits gràcies a la cultura. I la cultura és el fet social més remarcable de la nostra història com a espècie. La cultura és la nostra memòria externa. No és possible un desenvolupament sà sense socialització. Som el que som gràcies al contacte amb els altres. Arribem al món i entrem a formar part d’una visió determinada del món, d’una cultura, d’una comunitat, d’una família, d’una generació. El nostre món ve de molt abans de nosaltres néixer i seguirà després, en la memòria dels nostres fills, en la seva manera de fer i de resoldre els reptes de la vida.

El meu pare, durant el temps que va passar a l’hospital, i que va convertir-se en el tram final de la seva vida, feia balanç del que havia viscut. Estava satisfet del seu trajecte: li havia agradat la seva feina, havia superat moments difícils i circumstàncies adverses. Havia tingut una bona vida. Només lamentava una cosa: el fet de no haver estat conscient abans de que el fonamental són sempre les relacions. Havia lluitat molt per coses que, des dels seus més de vuitanta anys, ara semblaven poc importants. El que marca la diferència en el benestar són, després de tot, les relacions, deia.

I les relacions necessiten que en tinguem cura. Necessiten nodrir-se de significats compartits, necessiten generar llenguatges comuns, depenen de crear sensacions de fluïdesa comunicativa. Les relacions necessiten espais compartits que sempre, evidentment, generaran conflictes. Però aquests, per la seva banda, permetran aprofundir en el coneixement de l’altra persona i, gràcies a això, la relació viurà un cicle virtuós d’expansió.

El benestar personal passa per fer-nos càrrec de la realitat. I la realitat és que som socials, necessitem relacions i que aquestes siguin profundes. Necessitem, en paraules del meu pare, expressar. I l'expressió mateixa només té sentit pel fet que omple l'espai que ens separa dels altres.