dissabte, 21 de febrer de 2015

La vida d’Oliver Sacks




Al juliol del 2013 vaig fer una entrada dedicada als 80 anys del gran Oliver Sacks (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/07/una-vida-amb-sentit-una-vida-amb-passio.html ). Era una entrada en la que es comentava la carta en la que feia balanç dels anys passats i marcava el que volia aconseguir en els que li quedessin. Com assenyalava llavors: “És la carta d’una persona que, a punt dels 80, fa balanç de la seva vida i el primer que troba és agraïment: per tot el que ha viscut, per tot el que ha fet, pels amics, pels col·legues, pels lectors

Sacks en aquesta carta celebra haver estimat. Sap que és un privilegiat per la seva condició física i demana un poc de sort per tal de poder viure uns anys més i poder fer el que considera les dues coses més importants de la vida: treballar i estimar.

En la carta que segueix i que es va publicar aquesta setmana en el New York Times, també hi demana el mateix, a pesar de la nova situació. La deixo aquí, tal com ell l’ha publicat:

“Ara fa un mes creia que tenia bona salut, fins i tot una salut de
ferro. Amb 81 anys, encara nedo més d’1,5 quilòmetres cada dia. Però
la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes vaig saber que tinc
múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un tumor poc
comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el
tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer
perdre la visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen
metàstasi en un nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de
formar part d’aquest 2%.

Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona salut i
productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però
ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu
fetge i, tot i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera
d’aturar el progrés d’aquest tipus de càncers.

Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de vida.
He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui.
M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs
preferits, que, quan als 65 anys va saber que patia una malaltia
mortal, va escriure una curta autobiografia en un sol dia d’abril del
1776. La va titular La meva vida.

“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva malaltia
m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no
m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que
he patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre
quan estic acompanyat”.
He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys de
més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos
tant en el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant
aquest temps he publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia
(força més llarga que les poques pàgines de Hume) que arribarà a les
llibreries aquesta primavera, i tinc uns quants llibres més a punt
d’acabar.

Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles afectius,
poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.
En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir de
relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò,
no puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de
caràcter tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que
s’entusiasma amb vehemència i que viu les seves passions amb una
absoluta falta de moderació.
I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo
especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més
distància de la que jo sento en aquests moments”.
Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em trobés en
una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund
sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això
no vol dir que hi hagi renunciat, a la vida.
Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo que, en
el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats,
acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb
forces, assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.
Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer,
intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em
quedarà temps per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el
ximple).

De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa, per
mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui
essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus
amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit.
No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el
canvi climàtic.
No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em
preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la
creixent desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions
que afecten el futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent,
fins i tot la persona que després de fer-me una biòpsia va
diagnosticar les meves metàstasis. Sento que el futur està en bones
mans.

Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de com
morien els membres de la meva generació. És una generació que
desapareix, i cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si
m’arrenquessin una part de mi. No hi haurà ningú com nosaltres un cop
marxem, però ben mirat ningú no és com ningú, mai. Ningú no pot ser
reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot
omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser
un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la
pròpia mort.
No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests moments és
gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat una
mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut
una relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i
lectors.

Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en aquest
bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una
aventura.”

Gràcies

dissabte, 14 de febrer de 2015

El dolor del rebuig



Com diu Guy Winch en el seu llibre “Primeros auxilios emocionales”, el rebuig és un dels patiments emocionals més intensos i tots l’hem d’afrontar alguna vegada en la nostra vida. Normalment, subestimem el dolor que ens provoca. De fet, les ferides que deixa són quatre: un dolor molt intens perquè afecta al nostre sistema de creences, encén la nostra ràbia, mina la nostra confiança i la nostra autoestima i desestabilitza el nostre sistema primari de pertinença.

El dolor que ocasiona el rebuig ens curtcircuita i no ens deixa pensar de forma lògica. A més, s’encén la ràbia, deixant a moltes persones tancades dins un marc mental de venjança. Per altra banda, el dolor fa que passem a sentir el rebuig de forma excessivament personal i, de retruc, que ens centrem en els nostres defectes, generalitzem de forma incorrecte o encetem una autocrítica personal sobre com hauríem d’haver actuat. Finalment, el rebuig ens posa en guàrdia pel fet que amenaça la nostra necessitat de sentir-nos acceptats pels demés.

La perspectiva sobre el rebuig canvia quan analitzem les causes reals que hi ha en la majoria de casos que es donen. Per exemple, en el cas del rebuig amorós, veuríem que la gent deixa a la seva parella per diferents raons que, gairebé mai, tenen a veure amb els defectes sobre els que es capfica la persona que el pateix. Poden rebutjar-nos per falta de “química” (no acabem d’encaixar amb un model inconscient del que és atractiu per aquella persona), per problemes amb les relacions (falta de compromís, problemes d’autoestima) o per no coincidir en el moment vital (a l’altra persona no li ha arribat el moment de posar-se a tenir una relació seriosa). En tot cas, el rebuig en sí no té a veure amb alguna característica de la persona rebutjada.

En el cas del rebuig laboral, aquest sol estar relacionat amb el perfil que es cerqui a l’empresa o amb les necessitats del lloc de feina. Inclús quan passa en casos en què la persona ja està a l’empresa i es sent exclosa de reunions o decisions, el rebuig es sol deure a dinàmiques relacionades amb l’organització i a la pròpia cultura interna i no a les característiques personals del membre que es sent rebutjat.

En el cas del social, hi intervenen idees com el que es pensa sobre l’exclusivitat de les relacions (podem tenir amics a part del cercle íntim sense que aquest es senti exclòs?), del grau d’intimitat que les dues parts volen assumir, del nivell de compromís que poden assumir o dels temes pels quals cada una de les parts s’apassiona. A vegades, el nostre cercle social se n’adona abans que nosaltres mateixos de la nostra evolució.

Com conclou Guy Winch, en la majoria de casos interpretem el rebuig en clau personal quan és un resultat circumstancial. Hem de recordar que en moltes ocasions el nostre grup social de referència es dóna per casualitat, pel fet d’haver coincidit fent determinades coses. Mentre que moltes amistats tenen una certa continuïtat, altres desapareixen quan canviem d’hàbits. I, amb el temps, en trobem unes altres.

De totes maneres, hem d’estar preparats pel dolor del rebuig i no l’hem de menystenir quan el passen els altres. Hem de recordar que els humans no som gaire bons a l’hora d’entendre el dolor dels altres, a no ser que haguem passat per situacions semblants. I quan ens enfrontem amb el dolor, hem de fer l'esforç de connectar-nos a la nostra xarxa de suport.

Bona reflexió!

dissabte, 7 de febrer de 2015

Viure bé seguint a Montaigne (i II)



Seguint a Sarah Bakewell i les 20 respostes de Michel de Montaigne a la pregunta “Com viure (bé)?”:

7.- Posa-ho tot en qüestió. Aquí, Montaigne rescata als escèptics i el fet de posar en dubte coses que les altres persones accepten com a “normals”. Pirró, un dels seus màxims exponents, segons Montaignevolia ser un home viu, que pensava, que raonava, que fruïa de tots els plaers i comoditats naturals, emprant i usant totes les seves facultats corporals i espirituals”. A l’únic que renunciava, era al que manté ocupada a la majoria de gent: “reglamentar, ordenar i assegurar la veritat”. Hem d’aprendre a pensar les coses com a provisionals. Hem de tenir en compte que, moltes vegades, no som capaços de veure les coses tal com són per culpa de la nostra pròpia naturalesa. “Hem de forçar la nostra ànima per a ser conscients de la nostra pròpia fal·libilitat”. Hem recordar que per molt lluny que arribem, seguim portant la nostra pròpia limitant humanitat.

8.- Tingues una habitació privada a la part del darrera. “La nostra vida és en part estupidesa, en part saviesa. Qui escrigui sobre ella només de forma reverencial i segons les normes deixa sense contar més de la meitat”. Com allunyar-nos mentalment d’aquestes “normes”? Les nostres ocupacions ens mantenen enfeinats i poden allunyar-nos del que realment ens importa. Necessitem limitar el temps que ens deixem endur pel que el “sistema” ens demana fer. Necessitem passar temps en “la nostra habitació privada” per tal d’assegurar-nos que vivim el que volem o necessitem viure i no el que els altres esperen de nosaltres.

9.- Sigues sociable, conviu amb els demés. “S’obté una meravellosa claredat pel judici humà si es coneix als homes”.  Relacionar-se de forma afable i relaxada amb els altres és un talent essencial per a viure bé, ja que ens permet superar la limitació de la nostra pròpia visió, enriquint-la amb la dels altres. S’ha d’intentar cultivar el que ell anomenava “una saviesa alegre i sociable”. A més, hi ha la qüestió de recordar que “Existeix un cert respecte i un deure general d’humanitat que ens uneix no solament als animals, que tenen vida i sentiments, sinó també als arbres i plantes. Les devem justícia als homes, i compassió i amabilitat a les altres criatures capaces de rebre-les. Existeix una relació entre elles i nosaltres, i una obligació mútua

10.- Desperta del son del costum. El costum fa que mirem sense veure. Mirar les coses des d’una altra perspectiva ens fa despertar. Ser conscients de l’arbitrarietat dels costums ens fa més lliures, més conscients de les pròpies limitacions.

11.- Viu amb moderació. L’ excés no ajuda al benestar. Les qualitats que valorava més Montaigne eren la curiositat, la sociabilitat, la companyonia, l’adaptabilitat, la reflexió intel·ligent, la capacitat de veure les coses des del punt de vista de l’altra i la “bona voluntat”. La gent que considera estar per sobre de la pròpia humanitat sols aconsegueix enfonsar-se en el pitjor de les nostres limitacions. Escriu Montaigne: “No hi ha res més bell ni legítim com actuar bé i adequadament com a persona, ni ciència tan àrdua com viure aquesta vida bé i amb naturalitat, i la més bàrbara de les nostres malalties és menysprear el nostre ésser”.

12.- Conserva la teva humanitat. Enmig de les guerres religioses del seu temps, Montaigne sempre va intentar mantenir el seny i, seguint els estoics, provava d’evitar sentir-se desbordat per la situació: imaginar el món des de distints angles o amb diferents nivells de significat. Encara que ens vagin advertint de grans desastres i dificultats, la major part de la vida seguirà endavant. Stephan Zweig, l’escriptor del segle XX, va resumir els punts que defensava Montaigne per tal de preservar la pròpia humanitat en temps convulsos, les vuit llibertats: 1) Alliberar-se de vanitat i orgull, que és del més difícil que hi ha; 2) Alliberar-se de la por i de l’esperança; 3) De les conviccions i dels partits; 4) De les ambicions i de tota forma de cobdícia; 5) Viure lliure; 6) Alliberar-se de l’afany de possessió i de perseguir riquesa; 7) Dels condicionants familiars i de l’entorn; i, 8) Dels fanatismes, de tota forma d’opinió estereotipada, de la fe en els valors absoluts.

13.- Fes una cosa que ningú hagi fet abans. Montaigne va rompre el tabú de la seva època en parlar d’ell mateix en els seus assajos. Va ser el primer en “mirar cap a l’interior”, sense deixar-se dur pels mestres del seu temps. Va rompre amb les convencions.

14.- Veu món. Obre’t a les diferents maneres de veure i de viure el món. Viatja, física o literàriament. Obre’t a la curiositat de mirar el món amb altres ulls. Desfés-te dels teus prejudicis nacionals.

15.- Fes bé la teva feina, però no massa. No convé deixar-se engolir per les pròpies condicions de la feina, cosa que pot fer que deixem compromesa la nostra capacitat d’analitzar amb distància les pròpies decisions. Fes el que hagis de fer, diria Montaigne, però conserva la consciència de la teva posició. No et deixis afalagar per aquells que volen dur-te al seu terreny, ni pel poder.

16.- Filosofa només per accident. S’ha de filosofar per qüestions pràctiques, per a poder aclarir com viure. Es tracta de mirar amb curiositat de naturalista a la vida humana, sense intentar encaixar les coses en categories tancades, permetent que tot sigui tal com és.

17.- Reflexiona sobre tot, no et penedeixis de res. Molts de nosaltres ens lamentem de decisions passades; Montaigne veia el seu “jo passat” com un jo que ja no hi era, que va actuar per uns motius diferents dels que ara, el seu jo actual, tindria en compte. Tots estem en contínua evolució. Estem fets de fragments, “som tan informes i diversos en composició que cada fragment, en cada moment, juga el seu propi paper”.

18.- Abandona el control. Una vegada que has fet alguna cosa, abandona el control. Com deia Montaigne: “Un lector capacitat descobreix moltes vegades en els escrits d’altres homes més perfeccions que les que l’autor hi posà o imaginà, i l’hi dóna significats molt més rics”. La gent ens formem idees estranyes dels altres i les adaptem als nostres propis objectius. Si ens deixem endur pel procés, renunciant al control, aconseguirem l’acceptació joiosa del que passa. Al final, simplement, es tracta de saber renunciar al que no depèn de nosaltres.

19.- Sigues ordinari i imperfecte. Tots hauríem de compartir la idea d’humanitat: l’experiència de ser un ésser que pensa i sent i que ha de seguir amb la seva vida humana normal i corrent. Les experiències i l’edat no ens faran més savis, però el declivi ens proporciona l’oportunitat d’acceptar les nostre pròpies imperfeccions i limitacions. Aprendre a viure és aprendre a dur bé la nostra imperfecció, jo diria que amb una certa dignitat.

20.- Deixa que la vida sigui la seva pròpia resposta. La vida ha de ser un objectiu per ella mateixa. Això equival a dir-nos que no hem de perdre la pròpia humanitat perseguint quimeres, riqueses, fama... Equival a dir-nos que mai una ideologia o una religió poden pesar més que la més humil de les persones. Creure que el fi justifica els mitjans és oblidar el que realment és la vida. La saviesa sempre serà un efecte secundari del fet de viure, acceptant el que ens va passant. Els que han viscut, els que hi han reflexionat, només ens poden oferir algun truc útil, una tècnica contrastada, proposar-nos una experiència o un experiment. Viure la pròpia vida serà la nostra resposta.

Bona reflexió!