Viure bé seguint a Montaigne (i II)

“Existeix un cert respecte i un deure general d’humanitat que ens uneix no solament als animals, que tenen vida i sentiments, sinó també als arbres i plantes. Les devem justícia als homes, i compassió i amabilitat a les altres criatures capaces de rebre-les. Existeix una relació entre elles i nosaltres, i una obligació mútua”

Seguint a Sarah Bakewell i les 20 respostes de Michel de Montaigne a la pregunta “Com viure (bé)?”:

7.- Posa-ho tot en qüestió. Aquí, Montaigne rescata als escèptics i el fet de posar en dubte coses que les altres persones accepten com a “normals”. Pirró, un dels seus màxims exponents, segons Montaigne “volia ser un home viu, que pensava, que raonava, que fruïa de tots els plaers i comoditats naturals, emprant i usant totes les seves facultats corporals i espirituals”. A l’únic que renunciava, era al que manté ocupada a la majoria de gent: “reglamentar, ordenar i assegurar la veritat”. Hem d’aprendre a pensar les coses com a provisionals. Hem de tenir en compte que, moltes vegades, no som capaços de veure les coses tal com són per culpa de la nostra pròpia naturalesa. “Hem de forçar la nostra ànima per a ser conscients de la nostra pròpia fal·libilitat”. Hem recordar que per molt lluny que arribem, seguim portant la nostra pròpia limitant humanitat.

8.- Tingues una habitació privada a la part del darrera. “La nostra vida és en part estupidesa, en part saviesa. Qui escrigui sobre ella només de forma reverencial i segons les normes deixa sense contar més de la meitat”. Com allunyar-nos mentalment d’aquestes “normes”? Les nostres ocupacions ens mantenen enfeinats i poden allunyar-nos del que realment ens importa. Necessitem limitar el temps que ens deixem endur pel que el “sistema” ens demana fer. Necessitem passar temps en “la nostra habitació privada” per tal d’assegurar-nos que vivim el que volem o necessitem viure i no el que els altres esperen de nosaltres.

9.- Sigues sociable, conviu amb els demés. “S’obté una meravellosa claredat pel judici humà si es coneix als homes”.  Relacionar-se de forma afable i relaxada amb els altres és un talent essencial per a viure bé, ja que ens permet superar la limitació de la nostra pròpia visió, enriquint-la amb la dels altres. S’ha d’intentar cultivar el que ell anomenava “una saviesa alegre i sociable”. A més, hi ha la qüestió de recordar que “Existeix un cert respecte i un deure general d’humanitat que ens uneix no solament als animals, que tenen vida i sentiments, sinó també als arbres i plantes. Les devem justícia als homes, i compassió i amabilitat a les altres criatures capaces de rebre-les. Existeix una relació entre elles i nosaltres, i una obligació mútua”

10.- Desperta del son del costum. El costum fa que mirem sense veure. Mirar les coses des d’una altra perspectiva ens fa despertar. Ser conscients de l’arbitrarietat dels costums ens fa més lliures, més conscients de les pròpies limitacions.

11.- Viu amb moderació. L’ excés no ajuda al benestar. Les qualitats que valorava més Montaigne eren la curiositat, la sociabilitat, la companyonia, l’adaptabilitat, la reflexió intel·ligent, la capacitat de veure les coses des del punt de vista de l’altra i la “bona voluntat”. La gent que considera estar per sobre de la pròpia humanitat sols aconsegueix enfonsar-se en el pitjor de les nostres limitacions. Escriu Montaigne: “No hi ha res més bell ni legítim com actuar bé i adequadament com a persona, ni ciència tan àrdua com viure aquesta vida bé i amb naturalitat, i la més bàrbara de les nostres malalties és menysprear el nostre ésser”.

12.- Conserva la teva humanitat. Enmig de les guerres religioses del seu temps, Montaigne sempre va intentar mantenir el seny i, seguint els estoics, provava d’evitar sentir-se desbordat per la situació: imaginar el món des de distints angles o amb diferents nivells de significat. Encara que ens vagin advertint de grans desastres i dificultats, la major part de la vida seguirà endavant. Stephan Zweig, l’escriptor del segle XX, va resumir els punts que defensava Montaigne per tal de preservar la pròpia humanitat en temps convulsos, les vuit llibertats: 1) Alliberar-se de vanitat i orgull, que és del més difícil que hi ha; 2) Alliberar-se de la por i de l’esperança; 3) De les conviccions i dels partits; 4) De les ambicions i de tota forma de cobdícia; 5) Viure lliure; 6) Alliberar-se de l’afany de possessió i de perseguir riquesa; 7) Dels condicionants familiars i de l’entorn; i, 8) Dels fanatismes, de tota forma d’opinió estereotipada, de la fe en els valors absoluts.

13.- Fes una cosa que ningú hagi fet abans. Montaigne va rompre el tabú de la seva època en parlar d’ell mateix en els seus assajos. Va ser el primer en “mirar cap a l’interior”, sense deixar-se dur pels mestres del seu temps. Va rompre amb les convencions.

14.- Veu món. Obre’t a les diferents maneres de veure i de viure el món. Viatja, física o literàriament. Obre’t a la curiositat de mirar el món amb altres ulls. Desfés-te dels teus prejudicis nacionals.

15.- Fes bé la teva feina, però no massa. No convé deixar-se engolir per les pròpies condicions de la feina, cosa que pot fer que deixem compromesa la nostra capacitat d’analitzar amb distància les pròpies decisions. Fes el que hagis de fer, diria Montaigne, però conserva la consciència de la teva posició. No et deixis afalagar per aquells que volen dur-te al seu terreny, ni pel poder.

16.- Filosofa només per accident. S’ha de filosofar per qüestions pràctiques, per a poder aclarir com viure. Es tracta de mirar amb curiositat de naturalista a la vida humana, sense intentar encaixar les coses en categories tancades, permetent que tot sigui tal com és.

17.- Reflexiona sobre tot, no et penedeixis de res. Molts de nosaltres ens lamentem de decisions passades; Montaigne veia el seu “jo passat” com un jo que ja no hi era, que va actuar per uns motius diferents dels que ara, el seu jo actual, tindria en compte. Tots estem en contínua evolució. Estem fets de fragments, “som tan informes i diversos en composició que cada fragment, en cada moment, juga el seu propi paper”.

18.- Abandona el control. Una vegada que has fet alguna cosa, abandona el control. Com deia Montaigne: “Un lector capacitat descobreix moltes vegades en els escrits d’altres homes més perfeccions que les que l’autor hi posà o imaginà, i l’hi dóna significats molt més rics”. La gent ens formem idees estranyes dels altres i les adaptem als nostres propis objectius. Si ens deixem endur pel procés, renunciant al control, aconseguirem l’acceptació joiosa del que passa. Al final, simplement, es tracta de saber renunciar al que no depèn de nosaltres.

19.- Sigues ordinari i imperfecte. Tots hauríem de compartir la idea d’humanitat: l’experiència de ser un ésser que pensa i sent i que ha de seguir amb la seva vida humana normal i corrent. Les experiències i l’edat no ens faran més savis, però el declivi ens proporciona l’oportunitat d’acceptar les nostre pròpies imperfeccions i limitacions. Aprendre a viure és aprendre a dur bé la nostra imperfecció, jo diria que amb una certa dignitat.

20.- Deixa que la vida sigui la seva pròpia resposta. La vida ha de ser un objectiu per ella mateixa. Això equival a dir-nos que no hem de perdre la pròpia humanitat perseguint quimeres, riqueses, fama... Equival a dir-nos que mai una ideologia o una religió poden pesar més que la més humil de les persones. Creure que el fi justifica els mitjans és oblidar el que realment és la vida. La saviesa sempre serà un efecte secundari del fet de viure, acceptant el que ens va passant. Els que han viscut, els que hi han reflexionat, només ens poden oferir algun truc útil, una tècnica contrastada, proposar-nos una experiència o un experiment. Viure la pròpia vida serà la nostra resposta.

Bona reflexió!