divendres, 30 de juny de 2017

Les bones connexions





Com explica Henry Cloud en “El poder de los otros”, quan ens relacionem amb els altres es poden donar quatre tipus de connexions: Desconnectat, sense cap tipus de connexió; Mala connexió, connexió incorrecta; Connexió pseudobona i, finalment, Una bona connexió, una connexió autèntica.

En l’entrada anterior analitzàvem les característiques de les dues primeres. En aquesta aprofitarem per aprofundir en les dues següents. En el cas de la connexió pseudobona, els elements característics tenen a veure, bàsicament, amb l’hedonisme. Ens enganxem al “bon rotllo”, evitant conflictes, mirant de cercar els elogis o el reconeixement de l’altra persona. O, encara pitjor, ens quedem en el terreny de la motivació extrínseca, fent les coses per aconseguir premis o estatus.

Quan la persona que cerca, majoritàriament, connexions pseudobones és un líder, sense adonar-se’n, el que fa és posar límits a les possibles converses a tenir. Les persones del seu voltant no posaran res en dubte del que fa; al contrari, conscients de que el líder només vol sentir bones notícies, evitaran qualsevol comentari sobre potencials problemes. El líder pot fer-se addicte a l’adulació. La part contraproduent d’aquesta situació és que quan no es volen escoltar crítiques o opinions contràries s’acaba per perdre el respecte de les persones amb criteri. La connexió esdevé superficial.

El sexe, el menjar, el bon vi, els passatemps, els premis, els bons ingressos, les celebracions, els guanys, les diversions, les relacions i els esdeveniments emocionants, els viatges exòtics, etc...; tot això són elements de motivació extrínseca preparats per diluir-se després del seu impacte inicial. Les persones amb connexions pseudobones viuen basant el seu benestar en aquests tipus d’elements de compensació. Les relacions autèntiques, amb la importància que posen en posar en evidència les diferències i els conflictes, no tenen cabuda en aquest tipus de vida.

La definició d’una bona connexió es pot simplificar, explica Cloud, explicant que es tracta d’aquella en la que cada persona pot ser ella mateixa, una relació en la que pots tenir en compte el teu cor, la teva ment, la teva ànima i les teves passions. En una relació autèntica o real, cada persona pot compartir de manera segura el que realment pensa, sent, creu, tem i necessita. I, aquestes, són les que es donen en els millors equips i en les millors vides. I tots les necessitem.

Els bons líders són aquells que no tenen por d’admetre que necessiten ajuda. Els bons líders són aquells que poden admetre una bona crítica, dura però amable. En les relacions autèntiques, les crítiques es centren en la informació, en la manera de fer les coses, mai esdevenen personals. I en els moments crítics de la vida, les relacions autèntiques, i la informació i energia que proporcionen, esdevenen crucials.

Per aconseguir relacions autèntiques no s’ha de tenir por a les situacions de conflicte. Cloud proposa, en primer lloc, identificar les fonts d’energia positiva i les d’energia negativa. Hem d’aprendre a escoltar bé als altres, encara que al principi es tracti de fonts d’energia negativa. En moltes ocasions, una vegada que s’ha escoltat a la persona i s’ha establert una connexió real, els problemes passen a ser oportunitats. També s’ha d’estar disposat a acceptar quan la persona, com en el cas de la gent que té interès només en relacions pseudobones, no pot formar part d’una connexió autèntica.

Cloud recomana sobretot honestedat. Hem de tenir clar on estem a cada moment. Ens estem recloent en el primer cap de cantó, el de la desconnexió, amb l’excusa de necessitar temps per reposar? Si ho fem, ho sabrem perquè el que haurem pensat o sentit no ho compartirem després amb ningú, hi passarem per sobre com si ja no fos important, deixant de banda elements fonamentals de la nostra vida. Comencem a sentir inseguretat, por a no fer-ho bé, aprensió davant la valoració que pugui fer una altra persona? Estem quedant en el terreny del segon cap de cantó, el de les males connexions. Comencem a pensar només en premis, en sortides, en viatges, en consumir productes o alcohol? Ens estem estancant en la tercera cantonada, la de les connexions pseudobones, la de les motivacions extrínseques. En tots aquests casos, hem de ser honestos i començar a cercar la quarta cantonada.

La primera passa és la de la responsabilitat. No podem situar-nos com a víctimes. Hem d’assumir la iniciativa de la nostra pròpia vida. Hem de basar-nos en els nostres valors i donar les passes pertinents per tal de marcar la nostra direcció en la vida. A partir d’aquí, les relacions autèntiques ens proporcionaran l’energia i la informació necessàries per tal de creure del tot en nosaltres mateixos i ens ajudaran, al mateix temps, a assumir la responsabilitat de fer el que creiem que hem de fer.

La combinació d’assumir el control de les decisions i de sentir el recolzament de les persones importants en la nostra vida és un dels elements més importants de les relacions de la quarta cantonada, afirma Cloud. El poder dels altres està en que, en el cas de les bones connexions, ens empenyen a ser tot el que som capaços de ser, a ser més nosaltres mateixos. Aquest procés és possible gràcies a una sèrie d’elements: recolzament, possibilitats de creixement, respecte i responsabilitat. Es tracta d’un equilibri entre autonomia i responsabilitat.

Per saber si en les nostres relacions estem en aquest quadrant ens hem de fer una sèrie de preguntes: Ens recolzen les nostres relacions, les nostres parelles, en el que són les nostres activitats pròpies sense fer-nos sentir amenaçats o exclosos? Ens donen consells si les necessitem, però ens recolzen en les nostres decisions encara que no hi estiguin d’acord? Ens respecten pel que fa al nostre estil de fer les coses i les nostres preferències?

Les relacions autèntiques suposen respecte a la llibertat i assumir sempre la pròpia responsabilitat. Veiem que en el cas dels fills i dels equips de feina aquests dos ingredients són fonamentals (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/educar-per-un-mon-que-encara-no.html). I, també ho és el fet d’assumir les conseqüències de les nostres accions. Per això, sempre s’ha d’haver parlat de manera clara sobre les expectatives de cada persona que intervé en la relació.

La retroalimentació continuada és l’ingredient secret de l’èxit personal i relacional. On som? On anem? Estem en la direcció correcta? Hem de fer algun canvi? Què hem après dels errors assumits? Les relacions autèntiques de la quarta cantonada exigeixen cura, sinceritat i resultats. Hem de fer valoracions continuades sobre com estan les persones, com està la relació i quins resultats tenim. Qualsevol evitació de tractar un problema de manera directe tindrà com a resultat un allunyament d’aquesta quarta cantonada. I això afecta per igual als negocis, a la parella, a la família, a les amistats, als equips de feina, a la cultura, a la salut i a la vida.

En algunes ocasions, el compromís amb la quarta cantonada pot tenir, momentàniament, conseqüències doloroses. No podem formar part d’una relació autèntica si l’altra o les altres persones no es fan càrrec de la seva part de responsabilitat. Premiar o passar per alt el poc rendiment o el poc compromís tindrà sempre resultats negatius per a la relació, i pel projecte compartit. I, al final, haurem d’acceptar la realitat, encara que sigui difícil. Si no, els resultats sempre seran pitjors.

Hem d’acceptar que per a tenir èxit i sentir l’energia de les bones connexions, hem de dir el que hem de dir i hem d’aprendre a escoltar el millor possible. Hem d’aprendre a dir les coses de cada vegada millor, amb respecte i de manera honesta i amable. Hem d’acceptar que hi haurà conflictes i malentesos i errors, però que s’han d’encarar de manera directe. Ens hem de demanar: Com va la comunicació? Ens estem donant prou retroalimentació? Estem acceptant la informació que ens arriba? Com ho podem fer perquè la retroalimentació sigui més útil? Com podem aprendre a rebre aquesta retroalimentació de manera més positiva?

No acceptar el compromís dels requisits de la quarta cantonada pot fer que la relació fracassi: si una de les parts no està aportant l’energia o la intel·ligència necessàries, l’altra part pot córrer el risc d’experimentar un desinterès creixent per invertir més intimitat en la relació. Podem canviar i millorar, però només ho farem amb persones que creuen el mateix i que s’han compromès a ajudar-nos.

Una connexió autèntica, una bona connexió suposa una sèrie de característiques: ens alimenta, ens ajuda a ser més nosaltres mateixos, ens ajuda sentir que formem part d’un “nosaltres” i que tenim una responsabilitat en aquest sentit, ens permet equivocar-nos i aprendre, ens empeny cap a visions i metes més “grans” i ens ajuda a marcar les passes per a poder millorar.

Les connexions autèntiques es consoliden en el plànol relacional. Hem de saber dir “no” a les que no funcionen i hem d’aconseguir comunicar i exercir respecte i honestedat. Per canviar una relació i aconseguir que sigui autèntica, hi haurem de dedicar el temps i l’espai necessaris i compartir activitats definides que construeixin una estructura que la permeti. Les coses sempre canvien de fora cap a dins, en funció de les nostres accions, no de les nostres intencions.

Bona reflexió!


PS. Per a poder anar cap a la quarta cantonada, la de les bones connexions, hauríem de tenir presents les preguntes que va plantejant Cloud i que en el text surten en cursiva. Bona pràctica!

dissabte, 24 de juny de 2017

Tens una mala connexió?



"Fugir de la pròpia vulnerabilitat és fugir de l'essència de la nostra pròpia naturalesa, l'intent d'ésser invulnerable és un intent inútil de ser el que no som i, encara més,  tancar la possibilitat d'entendre el patiment dels altres. Encara pitjor, refusant la nostra vulnerabilitat refusem l'ajuda que necessitem a cada moment de la nostra existència i bloquegem els fonaments essencials, primaris i interactius de la nostra identitat" David Whyte "Consolations"








Heu tingut mai la sensació d’estar entrampats en una relació en la que majoritàriament es senten retrets i coses negatives dels altres? En aquests casos, la sensació de malestar va creixent, a vegades sense acabar d’atribuir aquesta incomoditat al fet que estem tot el temps intercanviant informació negativa. En moltes ocasions intentem resistir-nos a l’embat de la dinàmica, però no funciona. Al final, sense saber com ha estat acabem per parlar malament d’algú o aguantant que l’altra persona ho acabi fent.

Hi ha relacions, explica Henry Cloud en “El poder de los otros” que tenen la característica bàsica de fer-nos sentir malament. No estem parlant de persones que siguin dolentes o abusives, però quan estableixen connexions propaguen preocupacions que tenen l’efecte de fer sentir malament als altres o de fer sentir que “no ho fan prou bé. Aquestes relacions, segons Cloud, formen part del que ell anomena “males connexions”.

Cloud parteix de la teoria de Daniel Siegel (conegut d’aquest blog) de que les persones movem informació i energia. Aquestes es mouen en l’espai triangular format pel nostre cos i el nostre cervell, la nostra ment i les nostres relacions. El benestar serà el resultat de que aquestes tres àrees tinguin el flux correcte d’informació i energia. Les relacions, en aquest cas, són fonamentals. Una vegada que la nostra part física i la nostra part psicològica funcionen de forma operativa, les relacions marcaran la diferència entre la possibilitat de ser el que podem ser i l’enfonsament resultant de sentir-nos sols i aïllats.

Segons Cloud, en cada moment de la nostra vida, ens movem entre el quatre cantons relacionals. Hi ha quatre possibles connexions:

·        Desconnectat, sense cap tipus de connexió.
·        Mala connexió, connexió incorrecta.
·        Connexió pseudobona.
·        Una bona connexió, una connexió autèntica.

En el primer cas, les persones implicades no aconsegueixen fer una inversió emocional en els demés. Es pot tractar de persones amb perfils de personalitat narcisistes o psicopàtics que, encara que al principi semblen encantadors, no són capaços de centrar la seva atenció en les necessitats dels altres. O, simplement, són persones que no han madurat emocionalment i no poden o no saben intimar amb altres persones. I es romp la connexió en el sentir de donar o en el sentit de rebre (informació o energia). Les interaccions amb aquestes persones, en lloc de ser satisfactòries, ens deixen amb sentiments de ser ignorats, mal entesos. Ens porten a sentir que no podem impactar de cap manera en el procedir de l’altra persona, ja que aquesta té una manca d’empatia o l’expressa només de manera superficial. Aquestes persones no poden donar un suport real als demés.

Una manera de saber si estem entrampats en el primer cap de cantó és demanar a les altres persones de la nostra vida a veure si es senten necessaris, valorats, escoltats i que tenen la nostra confiança. O podem fer també a la inversa: ens sentim necessaris, valorats, escoltats i que tenim la confiança dels altres?

Si sentim que no podem mostrar-nos vulnerables enlloc, estem entrampats en aquest primer cap de cantó. Estem desconnectats. Tal vegada la nostra necessitat de mostrar el nostre lideratge, la nostra por, la vergonya de sentir que no ho fem tot bé, la pressió social de ser els millors o l’hàbit de no mostrar mai debilitat ens han acorralat en aquest cap de cantó. Des d’aquí no es pot fer xarxa, no es pot compartir energia, recolzament i alleujament. Ni tant sols informació. I les coses no acabaran bé. Tot això condicionarà la nostra salut física i psicològica (vegeu els mals de la solitud a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html).

En el segon cap de cantó, que és el tema d’aquesta entrada, hi trobem una mala connexió. Quan ens relacionem amb persones que estableixen aquest tipus de connexió passem a sentir-nos malament. Les altes expectatives, el perfeccionisme, les demandes poc raonables, un esperit crític exagerat, la retenció de les alabances, la promoció de la vergonya, la cultura de la culpa, les humiliacions, els silencis, són només algunes de les formes que una persona així utilitza per a establir aquest tipus de connexions.

En aquest cas, la nostra energia, el nostre benestar, el nostre lideratge, es veuen compromesos. Sense adonar-nos-en, passem a estar preocupats contínuament per si som suficientment bons als ulls d’aquesta persona. Aquesta sensació és una experiència humana universal: és a dir, a tots ens passarà alguna vegada en la nostra vida. Quan ens passa amb algú proper, per exemple un familiar o una parella, pot marcar molt la nostra vida.

Aquestes males connexions produeixen angoixa, por, sentit de culpa, vergonya i sentiments d’inferioritat. Pot portar nits d’insomni, obsessió pel que aquesta persona o aquest grup de persones pensen de nosaltres, repetint el que vam fer malament o el que podíem haver fet millor. I ens afecta en totes les àrees de la vida, ja que ningú pot tenir un alt rendiment mentre està a la defensiva, entrampat en una lluita en contra de l’autoavaluació negativa. De cada vegada passem a ser menys nosaltres mateixos.

Si la mala connexió és molt antiga, per exemple amb un dels pares o amb el grup de referència de la infància, es pot donar el cas que les veus que ens persegueixen siguin internes, com si haguéssim internalitzat les crítiques d’aquesta mala connexió i ara la tinguéssim amb nosaltres mateixos. En aquest cas, ens podem perdre en contínuament cercar l’aprovació dels demés, perdent de vista les nostres metes i els nostres valors.

Pregunta: t’has sentit així en alguna de les teves relacions? Has experimentat culpa, vergonya, que no ets “prou bona”? O, sense adonar-te’n, estàs pendent sempre de l’aprovació dels altres, incapaç d’alliberar-te de la sensació d’estar a prova?

De la resposta a aquestes preguntes en trauràs el que has de fer. En el primer cas, has de passar a relacionar-te el mínim possible amb les persones que estableixen males connexions. En el segon, has de connectar amb aquesta veu crítica interna i treballar-la per a deixar-la enrere (consulta les solucions a la ruminació a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/02/superar-la-ruminacio-i-viure-la-vida.html).


Bona reflexió!

dissabte, 17 de juny de 2017

Reflexionar per aprendre


“La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html

Recorda que tot t’ho poden prendre. Tret del que tens a dins del cap” “No te preocupis de la gent. Els mateixos que malparlen de tu, un dia poden arribar a dir-te “bon dia tingui”[amb deferència]”La meva padrina Bàrbara
“Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html  



Font: Google





L’última de les cinc tècniques psicològiques dels estoics que ens presenta William B. Irvine en la seva “A Guide To The Good Life” és la meditació. No estem parlant de les tècniques de meditació que podeu trobar indexades en aquest blog, sinó de la relacionada amb la reflexió. Sèneca aconsellava meditar sobre les nostres cuites diàries, sobre com responem al que ens va passant i sobre com, d’acord amb el que sabem dels estoics, ho podríem haver fet. Sèneca atribuïa aquesta tècnica al que havia après del seu mestre Sextius que, abans d’anar a dormir, es demanava a si mateix “Quin problema dels que tens has superat avui? Quin defecte has pogut resistir? Com pots millorar?

Irvine proposa fer un seguiment d’aquelles emocions que ens allunyen de la joia: “Ens hem enfadat? Hem sentit enveja? Ens hem deixat dur pels nostres desitjos? Podríem canviar alguna cosa?” Una altra proposta a tenir en compte és la d’Epictet: podríem crear una espècie d’observador estoic que ens ajudés a analitzar el que ens ha passat i ens portés a reflexionar per a trobar la forma de canviar. Es tracta de tenir en ment la llista de les tècniques estoiques i mirar com podríem anar aplicant-les, com si fóssim els observadors de la nostra pròpia vida.

Podem mirar el nostre progrés en el nostre camí cap a la joia estoica considerant diversos elements:


·        Com canvia la nostra dependència dels altres. Si anem reflexionant i millorant en la nostra pràctica de les tècniques estoiques ens trobarem amb que el que es deriva de la comparació social (la necessitat de veure quin lloc ocupem respecte els altres pel que fa al prestigi) i el que pensen els altres de nosaltres de cada vegada ens afecta menys. No esperarem l’acceptació ni l’admiració dels demés. No ens afectaran les seves crítiques.
·        Com canvia la nostra necessitat d’influir sobre els altres i de donar-los les culpes. Ens alliberarem de la necessitat de trobar culpables a les nostres desgràcies, acceptant el que no depèn de nosaltres i assumint la nostra responsabilitat quan sigui necessari. Veurem com deixem de sentir-nos impulsats pels nostres desitjos i aconseguirem que no es surtin amb la seva. Veurem com fem el que volem fer i ens convé, no el que ens fa ganes però ens complica la vida.
·        Parlaran les nostres accions, no les nostres paraules. Perdrem de vista la necessitat de sentir-nos importants recordant a tothom el que intentem fer. Simplement ho durem a terme.
·        El més important signe del nostre progrés com a estoics és el canvi en la nostra vida emocional. Ens trobarem experimentant menys emocions negatives. Deixarem de perdre temps desitjant que les coses siguin diferents i aprofitarem les coses tal com són. Experimentarem una tranquil·litat que abans no coneixíem. Sentirem com apareixen moments de joia. Fruirem del moment, tal com és.
·        L’últim signe del nostre progrés es donarà, explica Irvine, a l’hora d’enfrontar-nos amb la mort. La mort ens doldrà, però no patirem.

Hem de tenir en compte, però, que la pràctica de l’estoicisme no s’acaba mai. No ens hem de desanimar. Simplement, hem d’aixecar-nos cada vegada que ens equivoquem i seguir endavant, intentant millorar un poc més. Val la pena. Només tenim una vida.

En aquest sentit, Eric Baker en el seu blog (vegeu http://www.bakadesuyo.com/2017/06/how-to-be-productive-3/) ens recorda que, encara que les persones de més de 70 anys ens diran que el millor consell que ens poden donar és que recordem que la vida és curta, Sèneca, com a bon estoic, afirma:

No és que tinguem un temps massa curt per viure, sinó que malbaratem una gran quantitat d’aquest temps. La vida és prou llarga i ens és donada en suficient mesura per tal de poder fer moltes grans coses si aprofitem bé el nostre temps. Però quan cau pel desguàs de la luxúria i de la negligència, quan no s’usa per bons fins, al final ens trobem que ha passat abans de que ens n’adonéssim. I així és –no rebem una vida curta, la fem així nosaltres mateixos

Bona reflexió!

PS. Si voleu començar el vostre camí cap a una vida amb sentit, entrega i passió, podeu repassar les quatre darreres entrades.

PS de PS. Per deferència a algunes persones que ho troben llarg i espès, vet aquí una llista de les altres quatre tècniques en forma de pregunta (i la cinquena sobre la reflexió) per a repassar-la diàriament en el nostre camí cap a la saviesa estoica:

1.     Estàs preocupat per alguna cosa. Pots seguir dos camins: pensar “què és el pitjor que pot passar?” o fixar-te en tot el que tens per agrair, a pesar de tot (de fet, si pots perdre alguna cosa és perquè la tenies, no?). Mira-ho tot amb ulls de nin. No donis res per suposat.

2.     Aquesta preocupació que tens, està relacionada amb la salut, amb els diners, amb l’estatus, amb els que pensen els altres de tu, amb el que t’agradaria que els altres fessin o deixessin de fer? Deixa-ho estar. Tot això no depèn de tu. Has d’acceptar el que no pots canviar. I has de centrar la teva atenció en les teves metes, no en el resultat, sinó en el procés de posar-les en marxa. Aquestes metes, estan d’acord amb els teus valors?

3.     El que ha passat, passat està. No hi podem fer res. El present és el resultat d’una cadena d’esdeveniments. Ho pots acceptar? Ho pots veure com un repte? Com pots viure el teu futur d’acord amb els teus valors? Quina és la primera passa que has de fer?

4.     Et domina algun plaer? Com hi pots renunciar, encara que sigui només de tant en tant? Com pots sortir de la teva zona de confort i provar coses que t’incomoden o deixar de banda comoditats? Com pots fer més senzilla la teva vida i aprendre a fruir de les coses?

5.     T’has enfadat? Has sentit enveja? T’has deixat dur pels teus desitjos? Podries canviar alguna cosa? I també: Quin problema dels que tens has superat avui? Quin defecte has pogut resistir? Com pots seguir millorant?


Compte, però. Tot això ho hem de fer amb compassió. Qualsevol cosa que soni a retret no ens ajudarà mai en el nostre camí cap a la joia estoica. Som el que som. Però podem aprendre a partir de la compassió i de la curiositat. Bona sort! 

dissabte, 10 de juny de 2017

Autonegació: tractant amb la part fosca del plaer

"El plaer que ens proporcionen les coses materials es difumina molt ràpidament. D’aquesta manera, si aconseguim viure una vida consumista, estarem més a prop de la infelicitat." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html 

"Viu amb moderació. L’ excés no ajuda al benestar. Les qualitats que valorava més Montaigne eren la curiositat, la sociabilitat, la companyonia, l’adaptabilitat, la reflexió intel·ligent, la capacitat de veure les coses des del punt de vista de l’altra i la “bona voluntat”" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/02/viure-be-seguint-montaigne-i-ii.html






El meu pare contava que una de les coses que podia donar-te més plaer és saber que tenies el control sobre tu mateix i sobre els teus desitjos. Quan era petit i estudiava amb els frares (allà pels anys quaranta del segle passat) una de les coses que feia era, a l’hora del dinar, regalar la seva taronja. Les taronges li agradaven moltíssim. El fet de donar la taronja a un altre persona feia que quan se la quedava per menjar-se-la ell ho pogués fruir més.

En aquesta anècdota vaig pensar quan em vaig topar amb la quarta eina dels estoics, l’autonegació, entesa com la decisió de deixar de fruir un plaer que està completament disponible. Segons Sèneca, aquesta tècnica és una extensió de la visualització negativa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-visualitzacio-negativa-tecniques-per.html). Aquí, en lloc de contemplar la possibilitat de que passin coses dolentes, el que fem és viure com si aquestes coses negatives haguessin passat. Un dels exemples podria ser el del meu pare i les taronges. Un exemple més extrem seria el de practicar l’austeritat no per necessitat, si no per arribar a apreciar més els regals de la vida.

Els humans ens acomodem amb facilitat al confort. Posem l’aire condicionat, comprem seients còmodes, mirem de no cansar-nos massa, agafem el cotxe per fer distàncies curtes... Per què hauríem de decidir incomodar-nos com ens demanen els estoics? Musonius, un dels estoics de l’època romana, indica que renunciar a determinats plaers o comoditats podria tenir tres beneficis:


1.     Renunciar al confort o a determinats plaers pot actuar com una vacuna. Exposant-nos al malestar com si fos un virus esmorteït ens ajudaria a reaccionar bé en cas de trobar-nos en situacions negatives, generant una espècie d’immunització que ens protegiria de desgràcies futures.
2.     Una persona que experimenta petits graus de malestar (un poc de calor o fred, un poc de dolor o d’incomoditat, per exemple) creixerà pensant que pot afrontar els problemes que es vagin presentant. La lògica estoica ens mostra que el malestar o el dolor arribaran; si estem preparats i ens creiem capaços de superar-ho no patirem. El fet d’experimentar malestar ens entrena a tenir coratge, a no tenir por dels entrebancs. La persona que no experimenta cap tipus de  malestar pot, per contrast, sentir ansietat només de pensar en no poder satisfer immediatament les seves necessitats.
3.     Experimentar petites frustracions, acceptar petites renuncies ens pot fer apreciar més el que tenim. Tenir coneixement del que passa quan no podem accedir al confort acostumat pot fer que l’apreciem més. Si esperem a menjar en tenir gana, per exemple, tindrem una sensació de plaer més gran quan puguem alimentar-nos.

La conclusió de Musonius és que el fet d’intentar sempre evitar el malestar ens fa més vulnerables al propi malestar. Si la nostra zona de confort, la zona en la que ens sentim segurs i competents, és de cada vegada més gran, més gran és la nostra tolerància al canvi i al malestar. Tenir una zona de confort molt petita, per la via d'evitar el malestar, ens posa en perill de sentir-nos molt ansiosos davant qualsevol amenaça de perdre els nostres privilegis.

No podem assegurar que mai experimentarem malestar o privacions, així, ens convé evitar l’estratègia d’evitar el malestar a tot preu, ja que ens fa més sensibles al propi malestar.

Una altra de les facetes d’aquesta estratègia es basa en deixar passar de manera periòdica la possibilitat d’experimentar plaer (com les taronges que va deixar de menjar el meu pare). Sèneca advertia que el plaer té una part fosca, és com si perseguíssim una bèstia salvatge: si la capturem, pot tornar-se en contra nostre i convertir-nos en el seu aliment. Podem convertir-nos en capturadors capturats, en esclaus de les nostres passions. Alliberar-nos de la necessitat de perseguir el plaer ens pot fer fruir més cada un dels moments de la nostra vida.

Deixar passar la possibilitat d’experimentar plaer (saltar-nos un postre o una copa de vi, per exemple) pot ajudar-nos a cultivar una altra qualitat estoica molt important a l’hora de viure la vida que volem: l’autocontrol. Sense autocontrol ens podem perdre contínuament en els plaers que ens presenta la nostra societat consumista i podem perdre de vista portar una vida basada en els nostres valors.

Els estoics romans no veien gens malament el fet de fruir dels petits plaers de la vida: de l’amistat, de la família, d’un bon menjar o, fins i tot, d’una certa riquesa. Es tractava, però, de no perdre el seny anant al darrera dels plaers. Els savis, segons els estoics, no deixaven que els plaers determinessin les seves decisions vitals.

La voluntat, explica Irvine, es veu en la filosofia estoica com si es tractés d’un múscul: com més s’exercita, més forta esdevé. El resultat d’aquest procés serà aconseguir l’autocontrol. Aquest autocontrol possibilita fer un camí marcat pels valors presents en la nostra filosofia de vida i així ens permet arribar a la joia de viure.

Els estoics admetien que treballar aquesta eina, la quarta de les que hem anat presentant, no és fàcil. Suposa un compromís i un esforç. Però, per altra banda, té uns beneficis que no semblen visibles a primer cop d’ull: abstenir-se de plaers pot constituir, per ell mateix, un plaer. Això ho sabia el meu pare i ho duia pintat a la cara quan em contava la seva relació amb les taronges.

Abstenir-se de menjar gelat, per exemple, pot fer-nos sentir bé si aprenem a sospesar el malestar després d’haver-lo menjar contra la satisfacció d’haver pogut deixar de fer-ho. Tècnicament, si volem maximitzar el plaer haurem de concloure que ens convé no menjar el gelat. De la mateixa manera, si aprenem a fer una dieta senzilla, veurem com se’ns desperta el plaer pel consum de les coses bàsiques a força d’assaborir-les.

Descobrir el plaer de renunciar al plaer, assaborint de retruc el plaer del control de la nostra vida pot ésser, avui més que mai, una mesura revolucionària, que ens pot fer més lliures, immunitzant-nos davant les pressions del mercat de consum.


Continuarà...

dissabte, 3 de juny de 2017

El fatalisme estoic o aprèn a acceptar el teu destí


“Com una parca bé cavil·la
Teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
La Balanguera filara...” La Balanguera

“Queixar-se és la sal de la infelicitat. I com més es queixa algú, més motius és capaç de trobar per queixar-se. Un avantatge de les queixes és que són contagioses: a vegades, gràcies a la nostra iniciativa podem fer que els altres també es queixin. Però hem de començar per nosaltres mateixos: ens hem de criticar per qualsevol cosa, ja que així també serem capaços de criticar els altres”
“La clau de la infelicitat no està en el dolor, si no en la seva gestió. Si acceptés el dolor com a part de la vida, podria ser feliç. Si no l’acceptés, podria entrar en una fase de lluita contínua contra la realitat i, així, amargar-se, patir i sentir-se víctima de les circumstàncies. S’ha d’encarar amb el món i dir “no!”, lluitant contínuament contra el que passi en la seva vida. Només així serà desgraciat” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none_13.html  




Font: Google



Els romans antics creien que tots tenim un destí, que ens ve marcat per tres deesses, anomenades Parques: Cloto que és la que teixeix la vida, Laquesi que la mesura i Atropos que la talla. Fessin el que fessin, els romans pensaven que no podien escapar del destí teixit per les tres Parques.

En aquest sentit, l’estoïcisme romà recomanava el fatalisme com a mesura per arribar a viure una bona vida. Qualsevol negació de l’existència d’un cert destí, proclamava Marc Aureli, ens allunyarà de la joia estoica i ens deixarà més a prop de la pena, la ràbia o l’angoixa. Epictet, parafrasejat després per Shakespeare, ens recordava que havíem de tenir molt clar que “som simplement actors d’una obra escrita per un altre”, per les Parques. No podem triar el nostre paper, però el podem fer, i l’hem de fer, el millor que sapiguem.

De la mateixa manera que es diu que “no està millor qui més té, sinó qui sap conformar-se”, Epictet ens recorda que hem d’aconseguir voler que les coses passin tal com passen. Es tracta d’una variant de la reestructuració cognitiva, la capacitat per a reenquadrar la situació, de manera que en lloc de sentir que la vida ens està tractant injustament, hem de veure la situació com un repte de la que en sortirem amb noves destreses, com la primera passa que fem cap al creixement personal.

El fatalisme estoic sempre s’ha d’aplicar al passat. El passat no es pot canviar. Hem d’acceptar el que ve com a part del que havia de ser. El passat s’ha de deixar anar. Se n’ha d’aprendre d’ell i s’ha de deixar anar. No fer això ens pot condemnar a dies perduts cavil·lant “si hagués...”, “si no hagués...” Lluitar en contra del que ja ha passat es pot convertir en una trampa, en una transformació del que era un dolor inevitable en un patiment més terrible. Quan s’accepta el dolor, el patiment esdevé opcional.

El que està passant, ràpidament esdevé part del passat. Una vegada que faig una cosa, he d’aprendre a acceptar-la com a part de la realitat del que havia de passar. No servirà de res plànyer-se. Podem passar els dies desitjant que les nostres circumstàncies siguin diferents, però això suposarà viure en un estat constant d’insatisfacció, en un estat de malestar permanent. O podem aprendre a viure de manera plena el que hi ha, acceptant el moment. Només així podrem viure una vida amb joia.

El fatalisme defensat pels estoics, explica Irvine, és l’altra cara de la moneda de la visualització negativa: en lloc de pensar en el que podria ser pitjor, hem d'aconseguir NO pensar en el que podria anar millor. Quan apliquem el fatalisme al passat i al present renunciem a comparar el que ha passat i el que passa amb altres alternatives. Quan apliquem el fatalisme aconseguim viure el moment i, acceptant-lo, fer-lo més tolerable.

Deixar córrer el passat i acceptar les circumstàncies del present pot aconseguir que l’energia la invertim en aconseguir que el nostre futur estigui marcat pels nostres valors. Els estoics ens recorden que hem d’aprendre a canalitzar el nostre futur fent coses que estiguin d’acord amb el que fa que la nostra vida sigui valuosa. El fatalisme no s’aplica al futur. El futur, en certa manera, és nostre. Gràcies a que hem aconseguit ser realistes respecte a les circumstàncies i a que ens hem compromès amb els nostres valors.

Aquesta és la tercera gran eina de la caixa d’eines dels estoics: el fatalisme. Deixa anar el passat. Accepta el teu present. Encamina el teu futur fent el que els teus valors et dictin.

Continuarà...



PS. Alerta amb les teràpies que ens ancoren al passat. Alerta amb les teràpies que busquen “culpables”. Centrem-nos en el que hi ha per fer possible el que suposa arribar a tenir una vida amb sentit, entrega i passió...