dissabte, 25 d’abril de 2015

La pena, el dol i l'aigua salada



“La cura per a qualsevol cosa és l’aigua salada: suor, llàgrimes o la mar” Isak Dinesen (Karen Blixen) “La inundació de Nordeney”

Pels que pateixen un dol, el temps transcorre amb un altre ritme, les estacions, els dies, les hores i els minuts s’alenteixen com si la mateixa terra girés més lentament. La pèrdua inclina el plànol de la nostra existència. És una experiència desorientadora, un terratrèmol emocional capaç de trastornar les referències de la brúixola en la nostra navegació durant el que ens queda de vida en absència de la persona estimada”. Amb aquest paràgraf, Giovanni Frazzetto descriu el dol en el seu llibre “Cómo sentimos”.

El dol és una emoció intensa que, en realitat, s’ha de considerar un procés. Frazzetto diu que al principi és impetuós i després es calma, madura. Però, en moltes ocasions, no és així: al principi és contenció, dolor que impregna el cos, que paralitza tota vida. Només gràcies al temps i a l’aigua salada, tal com es proposa a la cita inicial, es torna més real, quan el cos s’allibera de la seva reacció defensiva i ens permet l’expressió dels pensament i de les emocions.

En moltes ocasions, quan la vida es trastoca completament i s’ha de tornar a aprendre a viure, al principi no es pot plorar a pler. El cos no s’estova fins que no ha passat un temps i després, envesteixen les llàgrimes en el moment que menys esperes, de darrera d’un record, d’una melodia, d’una associació de paraules... La pena està allà, com una aigua retinguda, esperant escolar-se pel forat més petit. I, encara que fa mal, plorar “renta” la pena.

Acostumar-nos a que una persona ha deixat d’existir constitueix un esforç increïble. El cervell ha de desaprendre la seva presència física i deixar d’anticipar el seu espai en el nostre univers emocional. Tots els sentits s’hi han d’acostumar. Hem de tornar a teixir les xarxes neurals que utilitzàvem per tal de percebre aquesta persona. La seva absència ens envolta. Per això, cada cultura té els seus propis rituals per tal de navegar per aquesta etapa de presència de l’absent. Necessitem el dol i els seus rituals per tal de tornar ocupar un espai de realitat. Però cadascú necessita els seus propis rituals, en funció del seu caràcter i de la seva història.

Quan ens falta suport per a expressar la pena a la nostra manera, quan creiem que les persones de la nostra xarxa no fan el que necessitem o el que esperàvem, hi ha el perill de que la pena es transformi en ràbia i el dolor s’empantanegui en ella. Si esperes que aquell amic vingui i deixi espai a la teva pena i ell, pels seus motius, no troba el moment o la manera de fer-ho, el dol pot complicar-se amb la decepció, pot tenyir-se de malestar, de rancor. I et pots perdre. I pots perdre l’amistat.

Sento contínuament històries d’aquestes. I jo n’he viscut alguna. Entenc que el dolor, quan és tan intens, ha d’escolar-se per algun lloc. Hi ha moments en els que la ràbia t’alleuja, fa sentir que encara hi ha alguna força en el teu interior, et desbloqueja. Però el preu és molt gran. Perds el temps darrera de greuges que no són tal com els sents i et converteixes, per via dels teus raonaments, en una víctima doble: de la teva pèrdua i de la persona que t’ha decebut.

No vull bloquejar la pena. No vull victimitzar-me. Caminaré, suaré, ploraré, aniré a la mar. Pensaré, compassivament, que tots fem el que podem, que la gent que no ha vingut, que no ha acudit, té les seves raons. Pensaré en les seves històries. Pensaré en les meves pròpies limitacions. Miraré d’entendre que el que demano no és evident, no és fàcil. Recordaré que tots enfrontem l’angoixa amb les nostres pròpies eines. I agafaré el que hi ha, el que em puguin donar. I ho agrairé.

I després, seguiré plorant, fins que l’aigua retinguda en la meva ànima pugui fluir. Tal vegada, en el meu cas, hauré de suar per tal d’estovar la meva carn i que el meu cos permeti que la pena flueixi. Però ho faré. I seguiré agraint tot el que ara tinc, agraint que pateixo perquè he tingut... I seguiré estimant, intentant amb totes les meves forces vibrar a la mateixa freqüència de les persones que estimo i m’estimen.

dissabte, 18 d’abril de 2015

La ira i altres emocions



Un costum esquimal ofereix a una persona enrabiada alleujar-se caminant en línia recta pel paisatge fins que es treu l’emoció del seu sistema; el punt en el qual la ràbia és conquerida es marca amb un pal, com a senyal de la força o la longitud de la ràbia  Lucy Lippard, “Overlay


Gioanni Frazzetto, en el seu llibre “Cómo sentimos. Sobre lo que la neurociencia puede y no puede decirnos acerca de nuestras emociones”, explica que la ràbia apareix quan el que passa no és el que volíem que passés. “Expressem ràbia si ens sentim maltractats, si ens sentim menyspreats, si alguna persona ens ofèn o quan no volem o no podem tolerar una certa conducta. La ràbia també és por cuirassada. Funciona com una reacció de defensa, preventiva, abans de que se’ns pugui fer mal. La ira pot ser impulsiva i espontània, expressar-se en explosions breus i agudes, però també pot ser silenciosa i premeditada, lúcida i controlada

La ira ens posa a prova, ens indueix a reflexionar sobre com respondre a la frustració. Ens planteja interrogants sobre valors i opcions i, per tant, de naturalesa ètica, moral i conductual. La ira podem reprimir-la i reconduir-la gràcies a la tasca que fa una estructura del cervell, el còrtex prefrontal (CPF). Quan aquesta zona no funciona bé, ens costa molt completar una tasca, som indiferents al fet que les coses siguin bones o dolentes i no podem reprimir la ira.

Com deia el filòsof grec Aristòtil en la seva “Ètica a Nicómac”, qualsevol persona pot enrabiar-se, però expressar la ira en el to adequat, en el moment oportú i amb un propòsit just, exigeix un judici curós i un toc de virtut. És una habilitat que hem de començar a practicar de petits, quan hem d’aprendre a reaccionar davant les primeres formes d’injustícia –quan algú ens molesta o ens pren una cosa que és nostra a l’escola, per exemple-, que seguim polint a l’edat adulta i que, amb sort, ens permet arribar a un cert nivell de saviesa, encara que, com diu Frazzetto, mai acabem d’aprendre.

Si la ira està justificada, aprendre a expressar amb claredat les seves raons fa que les relacions millorin i condueix a solucions saludables que beneficien a les parts implicades (en cas contrari, quan deixem passar l’ofensa sense parlar-ne podem trobar-nos amb grans problemes, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/11/la-cara-obscura-del-perdo.html). Com explicava Leslie Greenberg en un llibre editat amb S. Paivio, les emocions quan s’expressen de forma adaptativa ens ajuden a resoldre conflictes: “La vergonya adaptativa conduirà a la consciència del desig de pertinença, el dol als processos d’elaboració de la pèrdua, la inseguretat al reconeixement de la necessitat del vincle i del suport, la solitud a la necessitat de sentir-se en contacte, i el dolor a l’alliberació, l’alleujament i a la reorganització dels processos (...) La ira adaptativa inicia la reconstrucció d’una energia interna que ajuda a superar els obstacles. La tristesa adaptativa permet retirar-se i recuperar-se o sortir per tal d’aconseguir el benestar, que aporta calma i capacita per a contactar amb el món i entrar en acció”.

Encara que el nostre cervell és el substrat físic de les nostres accions, arribem a ser el que som a través del que vivim. Frazzetto parla de la teoria del neurocientífic Steven Rose que veu a les persones com a organismes vius que construeixen les seves trajectòries vitals en el temps i en l’espai, a partir de la seva biologia. Rose reconeix el poder dels gens, però també explica la importància dels condicionants ambientals que ens permeten anar construint la nostra pròpia vida. Aquestes construccions són el que ell anomena “línees vitals”. 

En aquest sentit, en l’article http://www.theguardian.com/science/2015/mar/19/do-your-genes-determine-your-entire-life?CMP=share_btn_tw, es presenta el cas de bessones idèntiques, separades al seu naixement, que semblen tenir una vida amb problemes molt semblants; però les seves línees vitals, al final, acaben per ser molt diferents. Tal vegada, inicialment, fan males tries, però la capacitat de reacció d’una persona i el suport que rep de la seva xarxa familiar fan que el resultat final sigui bo per una d’elles, en contrast amb tots els problemes personals i de salut que arriba a tenir l’altra.

Bona reflexió!

diumenge, 12 d’abril de 2015

Regular les emocions



El dissabte 4 d’abril passat l’entrevista de l’ara criatures estava dedicada a Eva Bach, una terapeuta  familiar, que va arribar al món de les relacions familiars a través de l’estudi de les emocions. Eva Bach explica que, a l’hora d’educar, els sermons no serveixen i que les coses que recordem i que ens han ajudat en els moments difícils de la nostra vida són paraules o frases curtes.

Valgui com a exemple la frase del meu pare davant les desgràcies: “Hem de seguir pels que queden” i “Només seguir amb les rutines pot ajudar-nos a travessar el dolor”. O la de la meva padrina Bàrbara: “Tot ho pots perdre o t’ho poden prendre, tret del que tens a dintre del cap”. O la de la meva mare davant el dolor físic: “Fes alguna cosa que t’agradi i no hi pensaràs”. I, en cada un dels casos, les frases van sorgir en el que aquesta autora anomena els “moments normals de la vida”, fent alguna cosa plegats.

L’important, recorda Eva Bach no és tant el que diem com el que fem. Els nins aprenen del que fem, de com veuen que ens tractem i tractem els altres. Si tractem als pares amb respecte, agraïment i afecte, és més fàcil que ho aprenguin ells. El respecte té el requisit de no actuar impulsivament i així evitar dramatitzar. Cal aprendre a no dir les coses en calent. Es tracta d’aprendre a dir-les amb el to adequat i en el moment precís. Si estem enfadats o disgustats no hem de parlar.

Així, serà més fàcil educar si hem fet un treball personal previ de maduració. En un llibre de l’any 2002, “Sedúcete para seducir”, parlava de com podem educar les emocions, de com podem aconseguir no deixar-nos dur per les rauxes. Parlava de regular les emocions, de reconduir les nostres vides cap al major benestar possible, de generar noves respostes que ens permetin noves línies d’acció i ens allunyin de conductes que poden ser poc adaptatives.

Segons Bach, i el seu col·laborador Pere Darder, regular les emocions implica:

a)   Concebre l’emoció com un estat cerebral que no sempre es pot vèncer amb la raó ni es pot superar de manera immediata. Les emocions tenen el seu tempo. Hem de conèixer les nostres emocions i aprendre a viure-les de manera que ens puguin arribar a resultar més còmodes, adaptatives i gratificants.
b)  Tenir en compte que l’aprenentatge modifica l’estructura i el funcionament dels circuits cerebrals. L’anomenada plasticitat del cervell fa que puguem evolucionar durant tota la vida. Les competències socioemocionals sempre poden millorar-se i hem d’aprendre a pensar que el fet de ser adults no fa que l’aprenentatge hagi acabat.
c)   Educar el cervell per tal que, en les ocasions en les que faci falta, interposi una pausa voluntària entre una emoció (elicitada per una determinada configuració d’estímuls) i la conducta que es deriva d’ella (la resposta automàtica associada a aquesta emoció).
d) Aprendre a preveure les possibles conseqüències de les nostres respostes emocionals per tal de calibrar si podem assumir-les sense sortir-ne malparats. Es tracta d’aprendre a respondre a la pregunta “i després?”.
e)   Aprendre a entendre la pròpia emoció, elaborant una explicació el més honesta i fidedigna possible. Aquest procés ens permet integrar de forma sana les nostres emocions.
f)    Identificar els nostres punts dèbils i modificar els esquemes que hi ha al darrera, de manera que puguem integrar-los de la manera més adaptativa i harmònica possible. Per això, haurem d’estar disposats a entrenar i assajar noves respostes que anirem adoptant de forma progressiva fins que, finalment, s’automatitzin.

Entre les estratègies que ens serviran en aquest procés de regulació ens trobarem l’expressió verbal, la reestructuració cognitiva, les tècniques de relaxació, les tècniques d’expressió corporal, l’exercici físic, la distracció, l’expressió artística, etc. En tot cas, sempre hem de recordar que el problema no són mai les emocions, sinó la seva expressió.

Bona regulació!

divendres, 3 d’abril de 2015

Practiquem prou la compassió?



Acceptar les emocions suposa adonar-se’n de la seva aparició i deixar que facin el seu camí, encara que a vegades decidirem deixar-les anar ràpidament o altres quedarem en el seu àmbit d’acció. Acceptar les persones suposa adonar-se’n de les seves qualitats, dels seus defectes, de les seves particularitats i deixar que siguin el que són, i, en tot cas, ajudar-les a manejar els seus problemes i a ser el que poden arribar a ser.

En el món del benestar emocional hi ha la certesa de que l’important no és tant que et diguin que t’estimen com que et sentis acceptat pel que ets i, així, et sentis estimat pel que ets. En el cas dels més petits, resulta molt difícil que acceptin els seus sentiments o les seves peculiaritats si els seus cuidadors no ho fan. Si t’enfades i et diuen que no està bé, t’estan dient que no està bé el que sents. La intel·ligència emocional ens faria adonar-nos de que el problema no és l’emoció, sinó la seva expressió, és a dir, com fem saber el que sentim.

Lluitar contra les emocions negatives té un efecte paradoxal: aquestes agafen força i es poden convertir en les protagonistes de la vida de les persones que volen fer-les desaparèixer. Fins i tot, quan algú vol tranquil·litzar la teva angoixa i no l’admet com a natural davant el que està passant (la malaltia d’un familiar, el dol per un ésser estimat, la por a perdre la feina,...), només aconsegueix que l’angoixa es converteixi en la protagonista de la teva vida o, pitjor, que la teva frustració doni lloc a una angoixa primària (causada pel problema) aclaparada per una reacció emocional secundària de ràbia o una altra de culpa (causades per la reacció de la persona davant el teu problema).

En moltes ocasions, en la pràctica clínica em trobo amb la necessitat d’explicar que la Psicologia Positiva no fa referència al fet de pensar sempre en positiu, sinó que es dedica a estudiar quines són les eines que fan que tinguem una vida més plena. La Psicologia Positiva no ens dirà mai que no acceptem les emocions negatives; a l’inrevés, ens farà entendre que l’única manera de deixar enrere la por, la tristesa o l’angoixa és acceptar-les com a part natural de la vida.

Es sap que les autoafirmacions positives en moltes ocasions són contraproduents: provoquen més malestar a mig termini. Es sap que amb les emocions negatives hem de seguir el mateix camí que amb les altres emocions: acceptar-les i canalitzar-les. Però suposar que si una persona està preocupada pel resultat d’unes proves mèdiques amb una alta probabilitat de notícies negatives el que li falta és “ser positiva” i, per tant, el que hem de fer és obviar la preocupació i centrar el nostre esforç en donar perspectives positives és un malentès que, bàsicament, el que ocasiona és més patiment.

Deixar espai per l’angoixa del que pateix, escoltar, validar la seva experiència, pot posar-nos al límit de les nostres habilitats. No ens queda més remei que deixar de banda el nostre malestar i habilitar un espai segur en el que l’altra persona pugui sentir la nostra empatia. Deixar espai als altres suposa que el protagonista de la conversa és l’altra persona, no nosaltres i els nostres consells. Deixar espai als altres suposa que la seva angoixa no rebrà, per part nostra, una reacció negativa. Deixar espai als altres suposa entrar en el món de la compassió.

I, en la compassió, no es tracta de ser positius, es tracta de ser realistes, es tracta de copsar la humanitat compartida, d’acceptar que sentim el que podem sentir i que les emocions no són més que una valoració global de com ens afecta una situació. Així, les nostres emocions no són bones o dolentes; són les nostres, les que tenim en el moment en que les tenim. Són fragments de vida, elements que ens informen de com vivim el que ens ha tocat viure.

Practiquem prou la compassió?