dissabte, 31 d’agost de 2013

Agnès o viure sense estar present

Agnès, protagonista de la novel·la La dona veloç” escrita per n’Imma Monsó, és una psiquiatra que, a part de viure tota una sèrie de relacions complicades, viu en contra del temps, intentant guanyar temps, esgarrapar uns segons per tal de no perdre’ls i sentir l’angoixa d’haver-los malgastat. És una dona veloç, sempre pensant en la propera activitat, sempre fent una sèrie de coses de manera simultània, exultant quan arriba a la multitasca més exagerada.

Agnès és la nostra antiheroïna, una persona que mai està present, que no pot obrir-se a l’experiència i acceptar el que va passant. Una persona en moviment constant, no es sap massa bé cap a on. Una persona que mesura totes les experiències en funció del temps que consumeixen i que no pot permetre’s perdre el temps ni tan sols en les relacions.

Aquesta falta d’atenció, d’obertura, la porta a viure en el seu món, amb teories que es confirmen a elles mateixes sense l’oportunitat de que la realitat les falsegi. Als seus quaranta llargs, se n’adona de la seva manca de criteri pel que fa als seus judicis sobre la seva pròpia família. Agnès té una sèrie de creences sobre els seus pares, el seu germà i, inclús, sobre el seu amant que es demostren, després de que deixi de banda el control del temps per tal de tenir una conversa autèntica amb una figura important del seu passat, del tot falses.

No era la mare tal com ella pensava? No estava el pare en un estat de permanent malestar per la seva falta de capacitat d’estimar? Era el seu germà el que ella realment recorda? Quan Agnès deixa entrar la realitat a la seva vida, se n’adona que no poder viure el moment genera una ficció que no ens deixa connectar amb els demés i tampoc permet obrir-nos a les coses tal i com són.

Els humans som generadors de ficcions. Ens contem històries a nosaltres mateixos sobre els nostres orígens, els nostres fantasmes, les nostres pors. I, a vegades, aquestes històries amb una gran coherència interna, no ens deixen formar part i fruir de la nostra pròpia realitat. Aquestes històries, lluny de fer fàcil la connexió amb els demés, ens aïllen dels altres, no permeten la fluïdesa de sentir el que senten i de sentir que ens senten. Tot passa a estar filtrat pels esquemes que hem anat generant durant els anys.

L’Agnès representa el contrari de viure amb una actitud oberta, amb presència. No és conscient de les seves maniobres defensives, de la seva pròpia solitud, del domini que exerceix sobre ella el relat que ha anat construint. Només rompen aquest tancament les setmanes que passa amb la seva neboda i la conversa amb l’amic de la família. I, gràcies a ells dos, descobreix la compassió i la connexió autèntica.

Estar oberts a la realitat, ésser conscients de les nostres pròpies cabòries ens permetrà viure d’acord amb els valors que considerem importants per tal d’articular la nostra vida. Una vida que passa aviat. Una vida que no podrem viure sense estar presents. Una vida que volem amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Quina és la vertadera personalitat de Mel Gibson?



L’any 2006 va aparèixer una notícia sobre la detenció de Mel Gibson per conduir sota els efectes de l’alcohol. L’actor no només havia superat amb escreix el límit de velocitat, sinó que va enfrontar-se amb el policia que el va aturar, va envestir contra els jueus i no va aturar-se en saber que el mateix policia era jueu. Poc després va publicar una disculpa a la premsa. I, a partir d’aquí es va generar una polèmica sobre a quines manifestacions havíem de donar crèdit. Quina era la vertadera personalitat de Mel Gibson?

En el llibre “Incógnito”, David Eagleman aprofita aquesta anècdota per a introduir-nos al tema de la modularitat del cervell. Ens explica que hem d’entendre’l com una selva amb diferents plantes competint per uns recursos limitats o com un equip de rivals que lluiten per a fer valer la seva solució davant un problema. Així, podria ser que, en el cas que ens ocupa, la personalitat de Mel Gibson, les seves diferents manifestacions provinguessin per una banda d’un Mel Gibson antisemita i, per l’altra, d’una altra versió d’ell mateix defensora dels drets humans.  El cervell pot tenir dues, o més, opinions distintes.

Per tal d’entendre el comportament d’una persona haurem de tenir en compte que el cervell conté dos sistemes separats: el primer és ràpid, automàtic i està per sota del nivell de la consciència. El segon és lent, cognitiu i conscient. El primer sistema es pot qualificar d’automàtic, implícit, heurístic, intuïtiu, holístic, reactiu i impulsiu. El segon sistema és cognitiu, sistemàtic, explícit, analític, generador de regles i reflexiu. I tots dos lluiten entre sí per tal d’emetre la resposta davant un problema. Eagleman proposa denominar-los sistema emocional i sistema racional, respectivament.

Evidentment, l’ideal sempre serà trobar l’equilibri entre els dos sistemes, encara que això sigui fàcil de deduir però difícil d’aconseguir. Encara que ens resulti estrany, el cervell ha evolucionat per anar solucionant els problemes que es troba i, per defecte, els diferents sistemes intenten imposar la seva solució.  I després d’haver actuat és quan inventem una història per tal de donar sentit i justificar les nostres accions. Si la pregunta inicial era ¿quina és la personalitat real de Mel Gibson?, la resposta segurament és que depèn del moment i del sistema que agafi el control. L’actor probablement té un sistema emocional carregat de prejudicis racistes que a vegades imposa el seu criteri sobre un sistema racional defensor dels drets humans. Si volem la millor versió de Mel Gibson haurem de mirar de topar-nos amb ell en un moment en el que l’alcohol no hagi relaxat el seu sistema racional deixant carta blanca a l’emocional.

El plantejament d’Eagleman ens ajudaria a entendre perquè a vegades ens sorprenem de les nostres decisions. Només coneixent els factors que reforcen un o un altre sistema podem ajustar la nostra conducta als nostres valors i viure una vida amb sentit, entrega i passió.

P.S. Tal vegada algú hauria d’explicar tot això a en Mel Gibson i recordar-li que, si no vol quedar com un home carregat de prejudicis i fer valer la seva part més racional, no li convé a cap preu deixar que l’alcohol destaroti la lluita entre els dos sistemes a favor del purament emocional.

dissabte, 17 d’agost de 2013

La bèstia grisa interior



Animal, lent i trist animal, no vius sols recordes...” Aquesta és la frase, d’un poema de Vicent Andrés-Estellés, que em va venir al cap després de que l’agost envestís amb la seva càrrega emotiva. El meu germà complia anys aquest mes i va morir vuit dies després de fer-ne quaranta-quatre. I quan s’acosta el principi de mes comença a sorgir la bèstia grisa de la pena i col·lapsa la fluïdesa, deixant el cos adolorit, pesat, lent i trist. Al principi no saps què passa. Ho atribueixes al cansament, a la calor. Però després, carregada altra cop de records, admets que una altra vegada t’ha sorprès la bèstia, la que et deixa amb una respiració superficial i amb la sensació de tenir uns músculs rígids i pesats.


Ara fa dos anys i, segons els estudis, s’acompleix el primer pas del cicle del dol. Hem passat dues primaveres, dos aniversaris, dos Nadals,... La vida ens comença a donar moments de treva, el cos torna a ser gairebé el d’abans; però quan arriba una altra vegada una data significativa, la bèstia grisa imposa el seu criteri i ens torna a deixar sense alè uns quants dies. Sempre passa així, sense avisar, i a tots ens agafa desprevinguts. Puc sentir molta gent que em conta el mateix, però sempre sorprèn la força del cop i, per un moment, tornem a tenir por, por de no saber seguir amb la vida que s’ha anat imposant, amb la nova vida que hem anat construint.


Només podem viure una vida plena si estem presents. I la presència suposa acceptar el que passa, tal com és, sense defensar-nos-en. Però la tendència natural a evitar el dolor s’imposa de forma inconscient i la lluita genera patiment i ràbia. Acceptar la mort o l’absència d’algú estimat, en alguns moments, ens sembla un acte de renúncia, un acte de covardia. Però la realitat ens recorda la fragilitat de la vida i ens fa veure que el que ens sembla tan estable és el fruit d’una negació, la de que perdem perquè tenim, la de que morim perquè vivim, la de que patim perquè estimem...


Ara, des de la poca distància que donen aquests dos anys, acceptem que la vida ens ha canviat per sempre i que aquesta bèstia grisa no se n’anirà. Sabem que s’adorm i que si la sabéssim deixar anar de tan en tan tot seria menys dolorós. Però encara ens agafa desprevinguts i la vida intenta contenir-la i, amb aquest intent, ens perdem en la lluita que fa patir els nostres pobres músculs. He de confessar-ho: encara no acabo de tenir clar que el meu germà petit no tornarà. El meu cap ho sap, la meva capacitat reflexiva ho confirma, però la bèstia grisa em descol·loca, em torna a deixar perplexa i em recorda que mai entendre la idea de no ser-hi.


Com deia el meu pare, la vida ha de continuar pels que queden, encara que així convertia la nostra existència en un acte de responsabilitat cap als demés. I, des del primer moment, vaig sentir que el seu plantejament seria el meu i que jo continuaria la meva vida intentant ser algú millor per la meva parella, pels meus fills, per la meva família, pels meus amics, pels meus clients...


Però encara hi ha una bèstia grisa dins meu i reclama el seu territori cada aniversari, cada vegada que sent el seu buit en la família que teníem... Suposo que la lliçó d’acceptar-la i viure-la tal com és encara no l’he acabada d’aprendre. Però, com deia el meu pare, el temps sempre corre a favor nostre...

dissabte, 10 d’agost de 2013

La fragilitat de l'existència



Les necessitats bàsiques de l’ésser humà poden resumir-se en tres: autonomia, competència i relacions. Necessitem sentir que podem decidir el que volem, que tenim un cert grau de control sobre la nostra pròpia vida (autonomia). Necessitem sentir que valem, que som capaços d’aconseguir el que ens proposem, d’aprendre i d’arribar a superar els nostres propis límits (competència). Necessitem sentir-nos connectats, veure’ns en els ulls dels altres, sentir que formem part d’un “nosaltres” que ens permeti veure’ns com a part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos (relacions).


L’altra dia, en una conversa sobre la fragilitat de la vida, parlàvem de la facilitat amb la que perdem de vista la importància de dedicar temps al que ens omple més quan les coses van molt bé o van maldades: la possibilitat de compartir el que ens passa amb altres persones. Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però en realitat és a la qüestió a la que dediquem menys temps? Què ens passa als humans, la majoria de vegades abduïts per la necessitat de consolidar la nostra posició material o per tasques que, en el fons, no acabem de trobar importants?


Hem perdut de vista el fet de la fragilitat de l’existència? La vida ens sorprèn amb problemes que sempre pensem que passen a casa dels altres. I acceptar la desgràcia ens posa en la situació d’haver d’admetre que el món no és tal i com esperem que sigui, sinó que és tal com és. No recordem que les pèrdues formen part de la normalitat de la vida. Fins que passen. I llavors, ens trobem amb què en el mapa de la nostra existència han fet acte de presència tota una sèrie d’accidents geogràfics que ens fan el camí difícil i, en la majoria d’ocasions, ens deixen durant un temps perplexos i col·lapsats.


Llavors, en els moments en què la vida es destarota, sabem que només la companyia dels que apreciem pot fer menys dolorosa l’acceptació de la pèrdua. Ni el que hem aconseguit, ni la nostra posició, ni cap altre element material ens pot conhortar en aquests moments. El dolor és més fàcil de portar si és compartit. Si no, quan ens trobem amb què el malestar que sentim no el reconeix ningú, passem del dolor al patiment, passem a sentir-nos bloquejats per la força dels sentiments i lluitem en contra de les nostres emocions o fem el que podem per adaptar-nos al que s’espera de nosaltres: seguir endavant.


Les pèrdues ocasionen dolor, però el patiment és opcional. Només passem a sofrir quan no ens sentim recolzats, quan no podem deixar anar els nostres sentiments. I el procés del dol, avui, és més difícil que en generacions anteriors pel fet que s’espera que ràpidament ens tornem a situar en el camí de la normalitat. I no, no podem accelerar el procés per la simple voluntat de fer-ho. El canvi que comporta un dol és un procés lent, que té una durada mitjana d’uns dos anys, fins que al cervell li queda clar que la persona o la relació ja no hi és i només podem trobar-la en el nostre espai emocional.


Els dols d’un temps, amb els seus vestits negres i l’eliminació temporal de les celebracions, donava molt temps per tal de seguir aquest procés. Ara, en el moment en què les persones es troben més aclaparades per la pèrdua, sobre el mes o els dos mesos, s’espera que tornin a la normalitat. I aquesta idea deixa a molta gent sola en el camí, envoltada de persones que no acaben d’entendre l’actitud de “poca superació” que tenen els que pateixen la pèrdua.


Tots, tard o d’hora, passarem per un procés de dol. Tots passarem per les tasques d’acceptar el canvi i de reconstruir el sentit de la nostra vida. Només amb una vida centrada en els nostres valors podem trobar la força per a superar el que ens anirem trobant. Només amb una vida centrada en els nostres valors podem arribar a viure amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 3 d’agost de 2013

El nostre cervell moral



Gazzaniga, en un fantàstic llibre del 2010 “¿Qué nos hace humanos? La explicación científica de nuestra singularidad como especie” afirma que els éssers humans som especials. Encara que la major part de  l’activitat humana  pot relacionar-se amb antecedents en altres espècies animals, sembla que, en algun moment de l’evolució, es va produir un canvi de fase que ocasionà que el nostre cervell i la nostra ment es transformessin en únics.

Tres factors interrelacionats impulsaren el desenvolupament de la nostra ment social: la selecció natural, la selecció sexual i les conseqüències de necessitar més menjar per tal d’alimentar el nostre cervell en creixement. La nostra conducta social té orígens biològics. La selecció natural va afavorir aquelles conductes dirigides a formar grups socials i a establir i canviar aliances, ja que eren avantatjoses per a la supervivència. Una d’aquestes conductes és l’altruisme.

Hi ha un consens cada vegada més gran respecte a que un factor fonamental en el desenvolupament d’un cervell més gran va ser l’agrupament en grups socials, que va possibilitar la caça i una recol·lecció més eficients i també va donar protecció contra els depredadors. A més, com més gran és el neocòrtex, més gran és el grup social; en el cas dels ximpanzés és de 55 i en els dels humans es calcula que està sobre uns 150 membres (és el nombre màxim de persones de les que un individu pot fer un seguiment, amb les que pot mantenir una relació social i a les que estaria disposat a fer un favor i és conegut com el nombre de Dunbar).

Gazzaniga defensa que tenim una programació ètica innata, fruit de la selecció natural. Parla de l’incest com a resultat d’un mecanisme que provoca aversió o desinterès sexual cap a persones amb les que hem compartit molt temps durant la infància. Parla del paper de les emocions en la presa de decisions; segons Antonio Damasio, les emocions són necessàries per tal de prendre decisions, inclosos els dilemes morals. Quan percebem un estímul, en fem un processament preconscient que fa que ens apropem cap a ell, si és bo, o ens retirem, si és dolent. A més, aquest processament és més ràpid per estímuls negatius. Els estímuls negatius augmenten la pressió sanguínia i el ritme cardíac i es pensa que tenen prioritat perquè poden ser perillosos, demanden respostes complexes, poden ser inesperats i poden ser contagiosos. 

Hi ha regions cerebrals concretes que s’activen per prendre decisions morals. El fet que hi hagi circuits del cervell especialitzats en problemes concrets és el que s’anomena “teoria del cervell modular”. Els mòduls evolucionaren per a respondre de manera específica a determinats estímuls de l’entorn; és una manera fàcil i ràpida de respondre.

El cervell funciona de forma que davant un estímul fa que la persona s’apropi o es retiri, induint un estat emocional que porta a una acció. El raonament moral es dóna quan el cervell busca una explicació racional per una reacció automàtica. Naixem amb una sèrie de regles morals abstractes i una disposició a aprendre’n unes altres. Es proposen cinc mòduls morals universals: reciprocitat (amb emocions de simpatia, rebuig, còlera, culpa, vergonya i gratitud), sofriment (afinitat, compassió i empatia), jerarquia (respecte, por, culpa vergonya i ressentiment), fronteres entre endogrup i exogrup (compassió, rebuig, còlera, culpa, vergonya i gratitud) i, finalment, la puresa (repugnància). Cada cultura dóna  una importància diferent a cada un dels mòduls, el que dóna lloc a diferències culturals respecte de la moral.

El raonament moral és posterior a les emocions. Tenim tendència, per exemple, a estar d’acord amb les persones que ens agraden. I, com un advocat, el cervell humà vol guanyar, no aconseguir aclarir la veritat. Pel que fa a la conducta moral, hi ha dues variables que tenen correlació amb la conducta ètica: la intel·ligència i la inhibició (autocontrol). Hi ha dos sistemes de processament: un “calent” que és ràpid (amb seu a l’amígdala) i un “fred”, més lent, i està especialitzat en la representació i el pensament espaciotemporal i episòdic (amb seu a l’hipocamp i als lòbuls frontals). Aquest últim es desenvolupa més tard en la vida d’una persona i és el que et convida a “pensar-ho millor i no actuar en calent”. 
  
Amb altres animals tenim en comú que els estímuls indueixen aproximacions o retirades i estats emocionals  i intuïcions morals que impulsen a l’acció. Aquestes intuïcions morals són producte de conductes que tenim en comú amb altres espècies socials, com les de ser territorials; emprar estratègies de dominació, formar coalicions per a aconseguir menjar, territori i sexe; i la reciprocitat. D’aquesta manera, alguns animals tenen una moral intuïtiva que es basa en pertànyer a una espècie determinada, es centra en les jerarquies i les conductes socials pròpies i resulta afectada per les seves emocions.

Les diferències dels humans amb les altres espècies resideixen en la major diversitat i complexitat de les emocions morals que tenim els humans, tals com la vergonya, la culpabilitat, la torbació, la repugnància, el rebuig, l’empatia i la compassió i les conductes derivades d’aquestes emocions. A més, tenim la necessitat de raonar sobre aquestes emocions i d’interpretar els judicis o les conductes morals.  I la nostra capacitat d’inhibir respostes emocionalment condicionades fa possible que la ment autoconscient prengui decisions.

Aquesta capacitat d’inhibir respostes "calentes" i automàtiques és la que fa possible viure una vida d’acord amb els nostres valors. Viure una vida amb sentit, entrega i passió.