divendres, 25 de maig de 2018

Estimat Pere, records des de Lleida…





El cap de setmana passat vam volar cap a Lleida. El clan dels germans Vicens Bauzà, amb la baixa d’en Joan per operació de “prosta”, vam partir cap a Lleida a la graduació de na Laura. Ens van reforçar l’expedició na Petra, en Vicenç, el teu fillol Miquel i el teu cunyat gran. I vam parlar. I vam menjar. I vam beure. I vam pensar en tu. I vam parlar de tu. I vam aguantar els moments crítics tal i com ens va ensenyar la padrina Paula, parant el ruixat fins que passava la plorera...

Estimat Pere, no sé si saps que ens fas molta falta... Sempre, però sobretot quan hi ha aquestes coses. No podíem deixar de dir que t’hauria agradat molt la graduació. Haguessis fruït de ser-hi, de veure la cara de por/plaer/satisfacció/pena/alegria/enyor/orgull/tristor de na Laura, de sentir com s’acabava un cicle... Haguessis fruit del teu orgull de pare davant la trajectòria d’una criatura que no només s’ha esforçat i ho ha aconseguit, sinó que ha arribat a l’inici de la maduresa amb els elements que definirien a una gran persona: autocontrol, coratge, fam de coneixement i sentit de la justícia. Haguessis destacat la diferència entre la gent que hi era per marcar territori, en pla “estem amunt”, i les persones com na Laura que miren on van amb la sensibilitat de qui sap que és una privilegiada i que, a partir d’ara, ha de retornar a la comunitat part del que se li ha donat, amb empatia i compassió.

Estimat Pere, amb na Bàrbara ens vam mirar el just, mirant de no plorar, per saber que pensàvem el mateix, que ens adonàvem de com haguessis apuntat a la teva agenda el nom de les tres jovenetes que van cantar, que estàvem segures de com t’hagués agradat, de com haguessis respirat la música, el lloc, l’emoció...Si hi haguessis estat, el teu compromís amb la llengua t’hagués fet pensar molt en com perdem la normalitat, en com canviem de llengua per acabar, tanmateix, havent de sentir comentaris sobre “no sé perquè aquesta gent ha de parlar en català....”

Estimat Pere, vam fer el que vam poder per a passar aquests dies i aconseguir que na Laura no es sentís sola. Tu saps que les persones són insubstituïbles i que el teu lloc al seu univers sempre hi serà, encara que el teu cos ens fallés (tu saps de que et parlo, ja ho vas viure amb en Kiko i el pare...). Vam intentar ser-hi, acompanyar na Laura, convivint amb la pressió de saber que la tristesa seria una companya més del moment i que nosaltres també la sentiríem, i l’hauríem d’acceptar com a penyora d’aquests dies...

Estimat Pere, ara, que ja hem passat pàgina, que hem pogut deixar enrere aquesta cerimònia que ens feia tanta por, que la vida continua i que veiem que na Laura va fer, una altra vegada, de valenta, he de dir-te que t’estimem, que t’enyorem, que parlem de tu i que les coses que ens passen moltes vegades ens parlen de tu i ens recorden a tu. Sempre viuràs mentre visquem.

Una abraçada


dissabte, 12 de maig de 2018

Èxit emocional

“En aquest llibre he ofert dos arguments relacionats. El primer és que comportar-se de manera virtuosa –sent honest, diligent, cooperatiu- porta a millors resultats finals que mirar solament pel propi profit. El segon és que les emocions morals com la gratitud, la compassió i l’orgull ens donen l’autocontrol que construeix relacions amb els altres i beneficia als nostres jo futurs. El que encara no he dit és que millorar les relacions socials aporta dos bons addicionals. El primer és que els llaços socials, per ells mateixos, aporten solidesa i perseverança. El segon és que simultàniament ens ajuden a combatre una de les plagues més doloroses de la vida moderna: la solitud” David DeSteno “Emotional Success”









Imagina que agafes un grup que està intentant perdre pes i el distribueixes en tres subgrups de manera aleatòria. Cada un d’ells es trobarà en una situació en la que pot menjar dolç de moltes classes. I a cada grup les dones diferents instruccions: al primer, no les dius res; al segon, les fas pensar en la culpa que sentiran si mengen res de dolç; al tercer, les dius que pensin en com es sentiran d’orgullosos quan vegin que han aconseguit no menjar dolç i seguir amb el seu propòsit de fer règim. Quin dels tres grups tindrà més persones que menjaran dolç? Quin grup menjarà més dolç en total?

Ho heu pensat? Doncs, curiosament, el grup que basa la seva estratègia de resistir davant el dolç pensant en la culpabilitat és el que cau més en la temptació i, a més, n’acaba menjant més quantitat. El millor? El grup que intenta pensar en la satisfacció d’haver aconseguit el seu objectiu. Aquesta és la força de les emocions prosocials, explica David DeSteno en el seu llibre “Emotional Success. The Motivational Power of Gratitude, Compassion and Pride”.

DeSteno defensa la potència de la gratitud, de la compassió i de l’orgull (entès com a satisfacció) a l’hora de permetre’ns aconseguir els nostres objectius i l’èxit (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html ). I, això, s’aconsegueix gràcies a l’efecte que tenen aquestes emocions prosocials sobre la perseverança i sobre la capacitat de resistir-se a les temptacions del moment. La força de voluntat és dèbil (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html ) i s’esgota amb facilitat. Els nostres prefrontals (la seu de l’anomenat cervell executiu, el que planifica i exerceix el control sobre els impulsos) necessiten de les emocions adequades per tal de no quedar-se sols davant el perill de les temptacions.

Treballar les emocions adequades ens permet estar oberts a les oportunitats i resistir la força dels impulsos que ens poden portar a mirar només de sentir plaer a curt termini. Per això, DeSteno reflexiona sobre cóm podem arribar a tenir una cultura que ens proporcioni les eines emocionals per a pensar en el benestar dels altres i en el benestar del nostre jo futur. L’autor afirma que, fins ara, es pensava que la solució als problemes de regulació emocional es trobaria en el foment de la raó, dels hàbits i de la força de voluntat. Però, el que s’ha anat demostrant, és que la raó es pot manipular fàcilment, els hàbits són difícils de canviar i que la força de voluntat és del tot menys forta.

DeSteno, al llarg del llibre, ens il·lustra els avantatges de les tres emocions citades: 1) la seva força no es debilita pel fet d'usar-les repetidament; 2) no poden ser curtcircuitades per afavorir les temptacions presents; i, 3) milloren la presa de decisions en diferents àrees de la vida al mateix temps. A més, sempre que sentim gratitud, compassió i orgull se’ns obre la ment cap al futur i ens fan sentir connectats als altres.

En el cas de la gratitud tenim una via ideal per tal de promoure-la: comptar els dons rebuts (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html ). El cervell agraït percep el fet de donar o d’ajudar als altres com si fos reconfortant, obrint la ment cap al futur, sentint el lligam que ens uneix als altres. L’acte d’escriure les coses per les quals estem agraïts encoratja un processament més profund dels records i ens fa reviure els sentiments positius associats als moments viscuts. DeSteno suggereix una altra activitat: l’anell de la reciprocitat. En aquest cas, la gent escriu en un panell les coses en les que necessitarien ajuda. En una segona tanda, les persones, després de mirar les demandes, escriurien el seu nom al costat de la demanda que pensen que podrien satisfer. Tothom es convertiria, així, en demandant i en ajudant.

La compassió, entesa com a capacitat de sentir la humanitat compartida amb nosaltres mateixos i amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/06/una-cultura-de-compassio-es-una-cultura_11.html), és molt efectiva a l’hora de promoure la generositat. Una manera de potenciar la compassió és la pràctica de la meditació. Encara que la meditació surti contínuament per la premsa com a una forma molt efectiva de millorar la capacitat executiva i l’autocontrol, el seu origen té a veure amb la necessitat de trobar un sistema que permetés reforçar la nostra capacitat com a humans de prendre decisions ètiques i de comportar-nos de manera compassiva.

La compassió, de la mateixa manera que ho fa la gratitud, altera com funciona l’autocontrol: disminueix el valor assignat als premis a curt termini i ens fa més fàcil perseverar en les nostres metes futures. I ens fa més resistents davant les emocions negatives, com la ira. I, a més, protegeix el cos dels efectes de l'estrès per la via d’activar el nervi vago (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_12.html). Gràcies als efectes de la compassió sobre aquest nervi podem observar com el cos es relaxa, baixa el ritme cardíac, es relaxen els músculs abdominals i també la laringe. Això suposa que la compassió és una via cap a la resiliència davant l’estrès.

La meditació és una de les vies cap a la compassió. Basta descarregar-se una de les moltes apps que trobem al mercat i practicar entre 10 i 15 minuts cada dia. L’altra via per a fomentar la compassió prové de sentir els lligams amb els altres: reflexionant sobre la nostra humanitat compartida, sincronitzant els nostres moviments (via dansa, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html) o les nostres veus o els nostres projectes (via formar part d’una ONG, per exemple).

L’orgull ben entès és la tercera de les emocions prosocials que proposa DeSteno per aconseguir l’èxit emocional. L’orgull ve de la valoració d’habilitats que tenen una importància evolutiva pel grup al qual pertanyem. Som una espècie ultrasocial. Necessitem i fruïm de la companyia dels altres. I creixem en funció de la nostra pertinença a un grup que ens ajuda a sentir el nostre valor com a persones. Tanmateix, alerta DeSteno, l’orgull ha de ser autèntic i no hubrístic. L’orgull autèntic, que prové del treball de determinades habilitats, ens empeny a perseguir les metes associades als nostres valors, ajudant-nos a perseverar, a ser més pacients i ens motiva per pagar el preu de seguir en el camí. L’altre orgull no té els beneficis de l’autèntic, ja que prové de la idea de la pròpia vàlua sense basar-se en el treball real de les habilitats necessàries per a dominar una tasca. L’orgull hubrístic no ajuda a fomentar l’autocontrol, la perseverança i l’assoliment de metes; al contrari, alimenta la impulsivitat i la cerca de recompenses monetàries i de poder.

Una estratègia per treballar l’orgull ben entès és escriure un diari on deixem constància de les nostres metes i dels nostres petits èxits. I si el volem fomentar en els altres hem de seguir tres regles: a) la lloança ha de ser sincera i ha d’estar justificada, en el sentit de reconèixer una habilitat real; b) la lloança s’ha de centrar en l’esforç, no en el resultat, seguint la idea de la mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html ); i, c) la lloança necessita fomentar l’autonomia de la persona i no basar-se en les recompenses externes aconseguides.

Voleu treballar la intel·ligència emocional? Treballeu aquestes tres emocions. Aconseguireu ser més feliços i generareu una ona expansiva de benestar que ajudarà a construir un món millor.

Bona pràctica!


dissabte, 5 de maig de 2018

Cultivar el cor-ment o per un món de possibilitats infinites

"hem d’entrenar-nos a ser amables, a ser agraïts, a ser compassius. L’escalfor que sentim quan fem aquests actes ens assenyalen el creixement d’aquests brots de bondat. I, aquests moments de bondat, poden acumular-se fins a omplir un dia sencer i, a la fi, tota una vida."









Hi ha un refrany que diu que hem d’anar amb compte amb el que desitgem perquè ho podem aconseguir. En això pensava quan una persona l’altra dia em contava com el que havia decidit als 20 anys (lluitar per una hipoteca i per un cotxe gran) l’estava condicionant per canviar la seva feina per una altra que li agradava més. “Les nostres creences ens limiten”, ens advertía Menci des de la Xina de finals del segle IV aC. I amb això ens assenyalava que quan fem plans de futur donem per fet que el món és previsible i que el que volem ara serà el que voldrem demà.

Com podem decidir què pot ser el millor? Segons Menci, el primer que hem de fer és acceptar que el món és inestable i que l’experimentem de forma fragmentada. Per això la raó no ens ajudarà a decidir bé si no tenim en compte la informació que prové de les emocions. Hem de cultivar les respostes emocionals, només així podrem trobar la decisió bona per a cada situació. No servirà intentar ser completament racional (“Tinc dret a dir-li el que penso perquè és la solució més lògica”) o deixar-se dur per la rauxa (“No tinc perquè suportar a algú que no veu les coses com toca”); la solució està en refinar constantment les emocions perquè vagin en sincronia amb la nostra ment, perquè ens permetin captar els matisos de la situació (“Ja sé que a vegades em treu de polleguera, però el que diu té sentit per ella i, al final, és la seva vida”).

Menci ens adverteix que tenim la tendència a pensar que som d’una manera concreta i estable i això ens porta a representar papers que venen del passat. El que hauríem de fer és fomentar la sensibilitat davant la situació concreta amb la que ens trobem i, així, disposar d’un ventall més ample d’opcions possibles. Això només s’aconsegueix entrenant les emocions. Gràcies a ser conscients de les emocions, podem anar una passa més lluny i veure com, gràcies a les nostres accions, podem arribar a solucions més positives.

Menci ens suggereix tenir en ment les sensacions que experimentem quan fem alguna cosa bé pels altres i que les cuidem “com si fossin petits brots. Hem de recordar que aquests no es poden descuidar i, per això, hem d’entrenar-nos a ser amables, a ser agraïts, a ser compassius. L’escalfor que sentim quan fem aquests actes ens assenyalen el creixement d’aquests brots de bondat. I, aquests moments de bondat, poden acumular-se fins a omplir un dia sencer i, a la fi, tota una vida.

El missatge de Menci s’assembla molt al que ens proposava DeSteno (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html): la bondat ens obre a veure el món amb més detall i ens permet veure millor la totalitat del problema amb que ens trobem i saber millor com actuar. A mesura que som conscients de les nostres reaccions i de les dels altres (gràcies a aquestes emocions prosocials que ens obren al món) podem saber quines són les millors per nosaltres i pels qui ens envolten.

Menci ens demana que ens fixem en les nostres respostes emocionals i en com podem millorar-les. Hem de fer servir la ment per tal de cultivar les emocions, observant què desencadena les nostres emocions i reaccions en el dia a dia. El nostre passat, les nostres històries enquistades, condicionen la nostra percepció del món. Només si en som conscients les podem deixar enrere. Però, en tot moment, hem de tenir present que això no és un procés que es dirigeix cap al nostre interior, sinó que es projecta cap als altres, buscant les nostres millors emocions i les millors reaccions dels altres.

Menci reclama que estem atents als petits gestos, a reconèixer les emocions dels altres, la seva complexitat, les seves motivacions. Aquest canvi, encara que sembli petit, obre tot un món de possibles canvis a l’hora de tractar qualsevol problema. Respondre en calent, adverteix el filòsof, només ens portaria a fer el mateix camí i a donar la mateixa resposta una vegada darrera una altra. Per trobar-nos, contínuament, amb el mateix resultat.

Per cultivar el cor-ment (és a dir, la intel·ligència emocional), hem d’aprendre a veure les persones com a realitats complexes, com a conjunts de sensibilitats, hàbits, patrons, emocions i comportaments. Per cultivar el cor-ment, hem de recordar que si modifiquem el nostre comportament, modificarem la direcció que la situació prendrà amb el temps. Es tracta de posar en marxa petites accions que permetin fer aflorar diferents registres de cada una de les persones implicades en la situació. Només d’entendre els nostres sentiments ja haurem donat la primera passa que ens pot portar a sortir d’un determinat marc mental i poder trobar noves maneres de tractar el problema.

Menci parla de “judici flexible”, concepte que està molt a prop del de flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html). Aconseguir un judici flexible suposa arribar a tenir la capacitat de prendre decisions bones de manera instintiva, sense perdre de vista la complexitat de la situació. Com expliquen Michael Puett i Christine Gross-Loh al llibre “El camí”, “Entrenar el cor-ment vol dir polir el nostre judici: veure la totalitat dels problemes, entendre què hi ha de debò al darrera del comportament d’algú i recordar que emocions diferents com l’ansietat, la por i l’alegria fan aparèixer diferents aspectes d’una persona”.

Menci ens recorda que no hi ha res estable: ni el jo, ni les nostres fortaleses i debilitats, ni les coses que ens agraden o les que no, ni el món d’aquí a unes dècades i tampoc el nostre lloc en el món. Hem d’anar en compte en perdre de vista tot això perquè si no, adverteix l’autor, limitarem la nostra capacitat de créixer com a persones a allò que serà millor pels qui som en el present i no mirarem pels qui podríem ser en el futur.

La mentalitat que ens proposa Menci és la de creixement (veure https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html). El canvi és el camí de la vida, però hem de preparar el terreny perquè aquest sigui possible i això vol dir dedicar temps a participar en aquelles activitats que fomentaran el creixement de les parts de nosaltres mateixos que volem desenvolupar. “Si deixeu espai pels interessos, se us presentaran oportunitats”. No es tracta de pensar que podem ser el que vulguem, sinó de saber que encara no veiem en que ens convertirem. “Amb el temps, ens convertirem en persones diferents”.

Finalment, tal i com feien els estoics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics_13.html), Menci ens adverteix de no capficar-nos en allò que no podem controlar. No podem deixar que les coses que ens van passant controlin les nostres reaccions. La seva frase per a il·lustrar aquest principi és “No hauria de ser el destí de ningú morir amb les mans lligades”.  Hem d’afrontar cada situació decidits a ser el millor ser humà possible, simplement per aconseguir millorar la vida dels que ens envolten. Es tracta de cultivar les nostres millors facetes i, a pesar del món imprevisible amb què ens trobarem, transformar la situació donant petites passes.

La nostra feina, la de millorar-nos i ajudar els altres a millorar per tal de crear un món millor, no s’acaba mai. El món, que abans ens semblava estable, esdevindrà un món de possibilitats infinites.


Bona reflexió!