dissabte, 30 de desembre de 2017

Deu coses apreses durant el 2017


“Tria els projectes adequats, encara’ls de manera adequada i pots fer que la teva vida sigui més rica i més agradable” Brian Little “Me, Myself, and Us”

“hauríem de seure’ns i escriure sobre quins són els nostres objectius en la vida, des de, per exemple, fer més exercici o parlar més amb la família. Després hauríem d’avaluar aquests objectius en funció de cinc dimensions: sentit o significat, manejabilitat, connexió amb els altres, emocions negatives i emocions positives. Els projectes o objectius que puntuen alt en les dues primeres dimensions, sentit i manejabilitat, seran els que, a la llarga, afectaran de manera especial a la nostra felicitat i al nostre benestar” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/03/el-cami-cap-al-benestar-emocional.html








El blog intenta ser una finestra al món del benestar emocional, una manera de posar en contacte amb el que algunes persones saben sobre com afrontar la vida de la millor manera possible. Durant aquest any he consolidat relacions virtuals amb aquestes persones, persones que poden ajudar-nos a veure la realitat amb altres ulls, persones que ens intenten recordar el que realment importa si volem viure una vida amb sentit, entrega i passió.

Suposo que no és una causalitat que el meu camí hagi tornat a coincidir amb les estoics. Ni amb les teràpies corporals, com el Ioga. Aquest any ha estat especialment dur per la meva família i, això, ens ha fet més sensibles a reflexionar sobre l’acceptació de la realitat i el que podem fer amb el dolor. Seguint el consell de Viktor Frankl (encara que no podem controlar el que passa, sí podem decidir com afrontar-ho), he intentat estar a l’alçada dels reptes que s’han anat presentant, fidel al que creia que era important a cada moment.

La vida, aquest any, ens ha donar una dolorosa lliçó sobre el sentit. La mort del meu germà, però sobretot la seva actitud davant la malaltia, la seva lluita per tenir vida a pesar de l’amenaça de la mort, han marcat la reflexió. La visió del final fa que els valors que han sigut importants a la vida ressaltin per sobre de les coses secundàries. Aquesta és una de les lliçons que en Pere i el meu pare ens van deixar com a herència a la família.

Què és el que destacaria del blog aquest any? Quines són les lliçons que m’han ajudat més? Quines eines crec que poden ser més útils a una persona que vulgui maximitzar el sentit, l’entrega i la passió?


1.- “La Terra és més aviat un lloc de joia/fatiga, de joia/dolor”.
Seguint els asteques, has d’aprendre a cuidar tots els nivells en el que es mou la vida (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/01/els-asteques-i-la-felicitat.html): el físic, el mental/emocional, el social i l’espiritual. Troba formes de treballar-los, d’harmonitzar-los.

2.- “Accepta’t completament, al teu jo al complet –amb tots els teus defectes, amb totes les emocions- i fes-ho amb compassió, coratge i curiositat”  
(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html). Seguint a Susan David, una de les coses més importants pel benestar emocional és la capacitat de gestionar les emocions. Per això, hem de treballar l’acceptació i veure-les com el que són: un indicador de la nostra lectura de la situació que estem vivint. Si les vivim com el que són, informació, arribarem al que ella defineix com a agilitat emocional, podrem actuar d’acord amb els nostres valors, no seguint els nostres impulsos. Les emocions negatives, gràcies a aquesta nova actitud, es viuran amb acceptació, curiositat i autocompassió.

3.- “Escriure sobre el que ens preocupa provoca una millora en el benestar físic i emocional
Aquest és el resultat dels estudis de James Pennebaker sobre el tema (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/cinc-petits-canvis-que-poden.html). Tenir en compte les emocions negatives i els pensaments difícils i poder expressar-los (1) ens permet completar un camí que segueix amb agafar distància (2), trobar el sentit (3) i posar-se en marxa (4).

4.-   “Escolteu, pregunteu, ajudeu a reconsiderar les opcions i sempre actueu amb respecte. Aquesta és la seqüència màgica a l’hora de liderar un equip, ja sigui una família o una empresa”
(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/03/com-liderar-una-familia-o-un-equip.html). Les pistes per a tenir bones relacions tenen a veure, gairebé sempre, amb la capacitat d’escoltar l’altra persona i, a partir d’aquí, amb respecte, intentar ajudar-la a tenir en consideració més elements per tal d’arribar a una solució. Les relacions són, sense cap dubte, el més important a la vida. Treballar-les és una forma d’aconseguir arribar al benestar emocional.

5.- La definició d’una bona connexió es pot simplificar explicant que es tracta d’aquella en la que cada persona pot ser ella mateixa, una relació en la que pots tenir en compte el teu cor, la teva ment, la teva ànima i les teves passions
(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/06/les-bones-connexions.html). Per educar necessitem tenir una bona connexió. Els pares hem de saber acompanyar en el procés de créixer i proporcionar un lloc segur en el que podran reflexionar sobre el que les convé. S’ha de saber disciplinar sense hostilitat i promoure les conductes prosocials (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/educar-per-un-mon-que-encara-no.html).


Continuarà...

dissabte, 23 de desembre de 2017

Nadals de tota mena...

Als qui no hi són, però viuen en nosaltres...


"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo"
Miquel Martí i Pol


Copyright: Petra i Paca



Nadal està ple de llums, de celebracions, de regals, de menjars, d’alegries per les retrobades, de la festa amb els amics, de la il·lusió en els ulls dels infants, de la tristor per les persones que ja no hi són, de la nostàlgia pel passat que ja no tornarà, de la por a no saber què fer, de la incomoditat per no saber com celebrar una cosa que ja no saps si vols celebrar...

Tot això veig cada dia quan en parlo a la consulta. Persones que passen el primer Nadal després d’una pèrdua i no saben com travessar-ho. Persones que, des de fa temps, senten gairebé odi davant la festa i tot el que l’acompanya. Persones que enyoren altres Nadals. Persones a les que mai ha agradat el Nadal, encara que no acaben de saber perquè. Persones que tenen por de la solitud, però també de determinades companyies. Persones que no ho celebrarien, però ho fan pels pares, pels fills, pels néts...

La majoria de gent, però, acaba per anar-se’n desitjant-me que passi unes Bones Festes. Aquesta és la grandesa de la humanitat quan connecta amb els seus principis: ens respectem, ens sentim respectats, intentem entendre des d’on ens parla l’altre i volem que estigui bé, ho desitgem amb tota la intenció de la que som capaços. I, per això, em sento agraïda.

Aquest Nadal serà el primer després de la mort del meu germà Pere. I ho afrontem amb una certa aprensió, encara que amb la decisió de que sigui el millor que pugui ser. Recordem, en petit comité, el de l’any passat, amb tot el que vam fer per intentar ajudar-lo a viure’l amb normalitat, encara que ell, i tots, pensava que podia ser l’últim... I així va ser.

Moltes famílies es troben en aquesta situació. I les que saben com funciona tot això, intenten sortir-se’n pensant en la família com a organisme, no en el dolor que senten cada un dels components, sinó en el projecte d’estar junts davant el que sigui que toqui viure. O se’n surten pensant en els seus membres més vulnerables: els més petits, els més grans, els que han patit més l’envestida de la vida i intenten sobreviure...

A pesar de tot, a pesar de la pena, de la nostàlgia, del dolor, no puc deixar d’estar agraïda pel fet de formar part d’una d’aquestes famílies lluitadores... Amb els meus germans, els supervivents, i amb tots els altres membres (parelles, fills, nebots) intentem fer que els dinars i els sopars familiars tinguin regust de retrobada, de celebració pel fet d’encara ser aquí, recordant tots els que ja no hi són. Ens enyorem del passat. Però no defallim, intentant fer clan, fer família, lligats pels records i pels projectes que van sortint.

Així, com a supervivent, he de donar les gràcies per tot el que la vida m’ha donat, encara que després m’hagi tocat perdre coses importants. He de donar gràcies a l’amor que he pogut compartir, a les rialles enmig dels plors, a la festa enmig del dol. A poder esforçar-me per fer la vida més agradable a la meva estimada parella, als meus fills, a la meva mare, als meus germans, als meus nebots, als meus cunyats, als meus amics, als meus clients...

Gràcies a tots i a totes!


I, sigui quina sigui la situació, que les festes ens permetin estimar i sentir-nos estimats.

dissabte, 16 de desembre de 2017

Sempre ens sorprendrà la pròpia fortalesa...



“(...) a cap home pot passar-li res que la naturalesa no l’hagi fet capaç de suportar-ho” Marc Aureli

“Hem vist un Pere lluitador, valent, lúcid, honest i agraït davant aquesta maleïda malaltia. També resignat, serè i tranquil davant la mort. En Pere ha tingut sempre molt present la memòria del pare. Ha estat capaç de fer el seu camí posant en pràctica el seu ideal filosòfic, l’estoic, amb la reflexió que calgués per arribar a la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.

Ell no volia llàgrimes. Volia vida, tota la possible, fins al final. Volia futbol fins al darrer alè. Estava agraït a tot el que el futbol li havia donat, des del dia que el pare li va comprar la primera pilota. EL futbol amb el temps es va convertir en el seu moment de vida, en el moment en què no hi havia malaltia, ni dolor, ni mort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html

“I si en un moment determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran sigut d’angoixa”
“No em considero una persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa” Pere Vicens

“En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html), no ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la història del càncer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol, de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només ha fet que sigui més conscient del que és important.https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/en-pere-vicens-i-les-llicons-de-jugar.html


“L’acceptació estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem. Deixar de ser els protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens costa molt als humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no haver de lluitar contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir de la joia estoica.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/09/el-que-passa-amb-la-vida-es-que-un-dia.html

La vida és un regal massa gran com per a que siguem capaços de comprendre-la en tota la seva bella dimensió. Els sentits, el sexe, la música, la carícia del sol, la paraula amiga...I s’esfuma abans de que ens n’adonem del seu profund i bell significat.” Javier Reverte “New York, New York...”
“No ens hem d’agafar massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap supervivent” Alphons Allais citat per Eduardo Berti a“Inventario de inventos (inventados)”








Als seus 16 anys, a Max Edwards li van diagnosticar un càncer terminal. En aquest escrit, cinc mesos després, i una setmana abans de la seva mort, explica què va suposar pel seu dia a dia i com va ser la seva vivència del procés (vegeu https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2016/mar/19/im-16-five-months-ago-i-was-diagnosed-with-terminal-cancer).

“En el passat, havia imaginat una malaltia terminal com el període curt i depressiu abans de la mort prematura d’una persona, però no s’acaba de viure d’aquesta manera dramàtica o desestabilitzadora. No em sento com si la meva vida normal hagués acabat, o que la meva percepció d’ella hagués canviat dràsticament (...)

Que em diguessin que estava a punt de morir va ser un xoc, però ja l’havia superat completament al cap d’una setmana, i en compartir les notícies amb els amics i la família, les meves conjectures sobre la fragilitat emocional de l’altra persona, les seves conjectures intentant avaluar la meva o el perill de fons –tal vegada sentit per ambdós- de que l’interlocutor es posés a plorar, van fer que l’experiència, més que trista, fos més aviat incòmoda.
(...)
(...) morir-se de càncer, en la meva experiència, ha sigut una successió de visites d’hospital, un caramull de píndoles, i una o dues experiències de males notícies. Però després d’això, hi ha hagut un retorn inevitable a la manera en la que vivia abans. Molt aviat em vaig adonar de que no hi havia cap diferència en morir-se en 10 anys o en dos mesos; encara t’has d’aixecar, dutxar-te i fer una tassa de te.

(...) Al principi, quan la gravetat de la meva malaltia era encara un descobriment nou i xocant, la qüestió de no ser capaç d’anar sol al lavabo semblava diluïda pel drama i només va ser més endavant que aquests tipus de problemes van començar a preocupar-me.
(...)
Pel que fa al consol, no sento que necessiti que em consolin. El xoc inicial es va dissoldre molt aviat i, després d’això, la vida sembla tornar a la normalitat. La satisfacció de les rutines diàries és suficient per a consolar-me.

Una cosa que he començat a fer és a mesurar el temps en diferents períodes. Abans, agrupava dies en setmanes, setmanes en mesos i mesos en anys. Després de la meva operació, tanmateix, em vaig descobrir centrant-me en determinats esdeveniments. Una festa, per exemple, o un viatge d’un dia o una festa. (...)

En termes d’on m’agradaria ser, les meves principals esperances pel futur estan relacionades amb la meva expectativa de vida. Això és una cosa a la que encara he d’arribar: em sento més o menys en pau amb la idea de la mort, però és la qüestió de quan la que encara és un pensament intimidant. El creixement (gairebé) inevitable del meu càncer significa que és probable que arribi prest, però encara no sé quan exactament serà i no estic segur de voler saber-ho.
(...)
Estic segur que l’espera de la mort és pitjor que la mort mateixa. És veritat, diuen que la mort és el pitjor que et pot passar, i donat que no em puc consolar creient en una altra vida, jo imagino que només hi ha un buit, però he descobert maneres d’acceptar aquesta idea. Primer, observant la meva vida, que crec que ha sigut un èxit modest, i acceptant que no podria haver estat d’una altra manera. L’única manera de que hagi tingut el meu únic conjunt d’experiències és vivint la meva vida tal i com ha sigut i això també suposa morir quan he de morir. Inclús si estigués equivocat, i hi hagués més infelicitat de la que puc recordar (convertint la meva vida en “fracassada”), la mort –l’absència de dolor o de plaer- hauria de veure’s com una millora.

També em recordo a mi mateix que l’experiència de morir-se no és únicament meva. Tan si es dóna als 16 o als 95, experimentar la fi de tot el que coneixem és el mateix procés –és només que jo i aquelles persones que m’envolten ens veiem forçades a enfrontar aquest fet de manera prematura.

Finalment, crec que en tot això ha ajudat el fet de processar la qüestió amb distància. Algunes persones podrien sentir-se millor sabent que són estimades, que hi ha gent que es preocupa per elles i que no seran oblidades quan es morin. Ho puc entendre i veig com pot arribar a confortar, però també trobo que consola agafar la posició oposada: deixar d’insistir en el patiment personal i seguir endavant com abans.
(...)
M’ajuda recordar-me a mi mateix que inclús si m’estic morint, això no és únicament una cosa meva. Al final del dia jo som un dels set bilions de persones, un número que –igual que el meu càncer- continuarà creixent i multiplicant-se durant els pròxims mesos i anys. Encara que la meva vida sigui tot el que jo conec, no soc més que un 
punt en aquest planeta. Quan tens en compte les dotzenes de persones que conec, els bilions que no conec, els milers de quilòmetres que ens separen i el córrer implacable del riu del temps sobre el que flotem de manera finita, pots arribar a la inevitable i estranyament reconfortant consciència de que tots ens morirem: jo, tu i tothom. Supera-ho.”


Bona reflexió!

dissabte, 9 de desembre de 2017

Cinc tècniques per a no fer-nos mal quan discutim


 [Exercici d’empatia]“Pensa en algú que no t’agradi gaire, que no et caigui gaire bé. Pensa per un moment en que tinguessis els mateixos gens que aquesta persona. Tindries les mateixes pintes, feries el mateix olor, les mateixes capacitats intel·lectuals, etc. Pensa que, a més, haguessis passat per les seves mateixes circumstàncies, la seva mateixa família, els mateixos amics, la mateixa escola... Penses realment que series diferent? Penses que et comportaries diferent?Sonja Lyubomirsky “La ciencia de la felicidad”

"L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html

“Caminar, meditar durant cinc minuts, anar a fer un cafè amb un amic, per exemple, són maneres de rompre el cicle de la resposta d’estrès i donar un respir al nostre cos i a la nostra ment.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/mai-es-tard-per-treballar-la-resiliencia.html









En un article recent sobre el món empresarial (vegeu https://hbr.org/2017/12/how-to-control-your-emotions-during-a-difficult-conversation), l’autora fa un recompte de les tècniques que podem usar quan una conversa es complica. El fet que ens sentim qüestionats (per la nostra manera de fer, per la nostra manera de pensar, per si tenim raó o, simplement, per la nostra posició de poder) fa que es posi en marxa la resposta d’alarma, desencadenant reaccions de lluita/fugida, cosa que pot fer que pensem de manera més irracional, derivant cap a discussions que poden degenerar ràpidament.

En el cas de les famílies, el problema ve quan apareixen els desacords i els conflictes. El mateix ens passarà amb les parelles, tal i com explica John Gottman en els seus diferents llibres. Com podem aconseguir mantenir el control i seguir en la conversa sense que aquesta derivi en una lluita defensiva o pel poder? Com podem aconseguir dir el que hem de dir, sense resultar ofensius, sense fer retrets, sense enfilar-nos cap a qüestions a les que no trobarem sortida?

Una bona resposta a aquestes preguntes ens canviaria la vida a gairebé totes les persones. Tant és si l’escenari és la feina, la parella, els amics o els fills. Al final, tots ens sentirem qüestionats en algun moment i, així, ens trobarem amb l’alarma disparada dificultant la nostra capacitat per a raonar. I, en aquest cas, ens ajudarà molt saber què podem fer.

El codi hipocràtic, el que segueixen els metges, té com a primer manament el de “primo non nocere”, sobretot no fer mal. En el cas de les relacions personals, hauríem d’aplicar de manera estricta aquest principi, ja que les persones amb les que tractem diàriament i amb les que hem de compartir molts moments i projectes, necessiten, com nosaltres mateixos, per damunt de tot una cosa: respecte.

Per tant, si et veus al mig d’una potencial discussió, amb un company de feina, amb un amic, amb la teva parella, amb els teus pares o amb els teus fills, prova una d’aquestes cinc tècniques:

  1. ·    Respira. Aquesta és la tècnica bàsica per excel·lència per a recuperar el control (deixant de donar corda al sistema nerviós simpàtic i revertint la resposta d’alarma). L’ideal seria que practiquessis alguna tècnica, encara que només fos durant 2 minuts cada dia i, així, la tindries disponible sempre que la necessitessis. Es tractaria d’observar com entra i surt l’aire, fixant l’atenció en un punt, que tan potser el nas com la caixa toràcica. Pots utilitzar aquesta observació quan estiguis enmig de la situació. També pots provar de comptar les expiracions (fins a 10). Pots, també, comptar quatre quan inhales i quatre quan exhales.
  2. Centra’t en el teu cos. Recupera el seu control. Si estàs assegut, mira de trobar una forma de moure’t i caminar. Pots haver practicat tècniques com l’exploració corporal, en la que observes diferents parts del teu cos. Pots canviar la posició de les teves espatlles, obrint el pit, desactivant la tensió que normalment se’ns hi posa quan estem molestos. Pots centrar la teva atenció en els peus, en com les sents a dins de les sabates i com aquestes entren en contacte amb el terra. Tot això són tècniques “d’ancoratge” i ens ajuden a que no se’ns “vagi el cap”.
  3. Prova de repetir un mantra. Es tracta de tenir una afirmació preparada per aquestes situacions. No fa falta dir-ho en veu alta. Podrien ser-ne exemples “tot espassa”, “això no va de jo” (en el sentit de que “jo no som el problema”), “només són desacords”. En moltes ocasions proposo “no hi entris”, en el sentit que l’altra persona està entrant en altres qüestions personals o que no tenen relació i ens hem de mantenir centrats en el que volem dir, no en el que els altres volen discutir.
  4.  Reconeix i etiqueta els teus sentiments i els teus pensaments. En el moment en que ens posem nerviosos o a la defensiva, ens “fusionem” amb el que sentim. Necessitem posar distància dels nostres sentiments per tal de poder decidir el que volem dir o fer. Per això, el que hem de fer és passar de dir “Està tan equivocat amb això que me fa tornar boja” a “Estic pensant que no té raó i això em fa sentir ràbia”. O, si és algú del cercle íntim, dir “Mira, ara m’estic sentint tan molesta que només tinc ganes de discutir.” Es tracta de guanyar espai entre el que sentim i el que decidim fer.
  5. Agafa’t un descans. Guanya temps per tal de temperar la teva reacció. Prova, per exemple, d’oferir-te per dur un tassó d’aigua o de dir que has d’anar-te’n fins al bany (aquesta última alternativa molta gent de la consulta la coneix!!!).

La regla d’or de les bones relacions és no discutir en calent. Només seguint aquesta regla podem assegurar que direm el que realment volem dir. Només provant aquestes tècniques podem aconseguir parlar del que volem sense penedir-nos per haver perdut els papers.


Bona pràctica!  

dissabte, 2 de desembre de 2017

Només és amor si hi ha respecte...


El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky  “Come As You Are”

“Quan ens fixem en la manera de funcionar d’un cervell en acció, no ens trobem amb mòduls mentals. Trobem sistemes que interactuen de manera contínua i de forma complexa per tal de produir molts de tipus de ments, en funció de la cultura. El cervell humà és ell mateix un artefacte cultural ja que es connecta a través de l’experiència.”
“Si el teu cervell opera a través de fer prediccions i construccions i es reconnecta gràcies a l’experiència, no és agosarat dir que si canvies les teves experiències avui, pots canviar en qui et convertiràs demà”
Lisa Feldman BarrettHow Emotions Are Made









En la majoria de les sessions, arriba un moment en què explico que qualsevol relació té, com a mínim, tres elements: la persona 1, la persona 2 i l’espai relacional. Aquest espai relacional és l’element en el que es despleguen les característiques de la relació (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/els-tres-elements-de-les-relacions-poder.html): el nivell de confiança (si creiem que l’altra és de fiar i ens entén i, a més, si en cas necessari té les eines necessàries per tal de fer el que s’ha de fer per ajudar-nos), el poder (com es reparteix entre els dos o més membres de la relació) i l’ego (les necessitats de cada una de les persones de mostrar o demostrar determinades coses o característiques).

L’espai relacional és un espai en el que es genera una història, quan la relació dura prou temps. Aquesta història està construïda a partir de les interaccions que es duen a terme entre les dues persones. Pot ser, per exemple, que una persona es vegi com a forta i dominant a ca seva, però que acabi en una relació abusiva, perquè es troba amb una altra persona que va imposant el que pensa i el que vol.

Aquest espai relacional i la història que genera està molt influenciat per la cultura. És el que Lisa Feldman Barrett, en el seu llibre “How Emotions Are Made”, anomena realitat social. La realitat social està composta de les creences compartides per una determinada societat. Aquestes creences són, en moltes ocasions, inconscients, en el sentit que són com l’aigua pels peixos, no les veiem fins que alguna cosa (una crisi, una pèrdua, un problema) les posa en qüestió. Simplement, les creences sobre el que està bé, el que està malament, el que és normal, el que no ho és, el que és just, el que no ho és, se’ns van enganxant al cos i al cervell i van condicionant les nostres accions i les nostres decisions.

I així anem pel món. Donant per suposades coses com el que és normal en les relacions amoroses, en les relacions sexuals, en l’orientació sexual, en les conductes de seducció, en les emocions que ha de demostrar cada gènere, en la capacitat que té cada persona i que, en moltes ocasions, suposem determinada pel sexe, per la raça o per la classe socioeconòmica.

En una classe de filosofia que em contava la meva filla, el professor (per cert, un bon professional de Sineu, Albert Lobo), les va demanar com es podien superar els prejudicis. La majoria de gent suposava que ells no en tenien gaires, que veien les coses com eren, que no estaven prejujant i, per tant, condicionant la relació amb l’altra persona en funció del gènere o de la classe social. La meva filla m’explicava que havia argumentat que l’única defensa contra els prejudicis era ser conscients de que realment existien i ens condicionaven. De fet, els estudis diuen que si ets dona i vols que se’t valori per igual, una de les maneres és contrarestar els prejudicis que normalment tenen els entrevistadors activant-los i contrarestant-los amb els principis de justícia, en pla “Sé que, per la feina que fas, estàs acostumat a ser just en qualsevol situació...

On es generen les creences que fan que s’activin els prejudicis? Bàsicament al carrer. I, en les situacions íntimes, en les actuacions que es veuen a casa, a l’escola, amb els amics o en les cançons, les pel·lícules o les propagandes... El que és cert, és que anem construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part d’ella.

Les relacions, així, estan condicionades per les històries que portem amb nosaltres quan entrem a formar part d’elles. En el cas de les relacions amoroses heterosexuals, les dones entren amb unes creences sobre el que és l’amor romàntic, sobre el que s’espera d’elles, sobre com serà el sexe, sobre què és normal i fins a quin punt són responsables de la relació. Els homes, evidentment, també entren amb les seves històries relacionades amb cada un d’aquests elements.

A vegades, una història d’amor es converteix en una història de terror. En algunes ocasions, amb l’excusa d’un suposat amor, i amb la ceguesa que l’enamorament inicial propicia, la dinàmica de la relació es va decantant cap a la dominació per part d’un dels membres, normalment la part masculina. L’altra persona, la dona, creu que l’amor que sent suposa que pot confiar cegament en l’estimat. A més, considera normal que el poder de la relació recaigui en l’home, renunciant més fàcilment a decidir per ella mateixa en moltes àrees de la seva vida (les decisions sobre la vida social, les activitats d’oci, les relacions sexuals). Finalment, per repassar el que són els tres elements de l’espai relacional (confiança, poder i ego), la dona entén que reforçar el propi ego, la pròpia autonomia, no és propi del seu gènere, del seu paper social. Ja tenim la recepta per una relació abusiva.

És curiós que, en moltes ocasions, quan em trobo amb una situació d’aquestes, la dona creu que són més importants les seves creences, les decisions que ha pres condicionada per aquestes, que la realitat dels fets. , m’expliquen, m’ha dit això, m’he sentida obligada a fer això que jo no volia fer... Objectivament, és cert, no em tracta massa bé... Però, l’estim!” Aquesta és la potència de la realitat social: és més forta que la realitat dels fets.

Volem això per les nostres filles i pels nostres fills? Persones que creuen que en l’espai relacional són més importants les creences que les interaccions reals? Relacions que van degenerant en maneres de viure tòxiques, en les que unes persones controlen a altres? Volem renunciar a la ressonància positiva de poder compartir emocions i vivències des d’un marc de confiança i de poder compartit? Volem renunciar a l’amor autèntic?

El cert, és que estem fent el que estem fent: perpetuant models que podríem anomenar patriarcals. Seguirem així? Seguirem considerant els problemes d’un en un, com si cada un dels casos de maltractament fossin el resultat d’una dinàmica relacional particular?

Quina és la solució? Ser més conscients de la força negativa de models com el de l’amor romàntic? Ser més conscients dels papers de gènere i de la seva influència en les relacions pel que fa al poder que s’atorguen cada un dels membres? Ser més conscients dels petits abusos per tal de que no arribin a pujar graons que fan que apareixin ja condicions tòxiques? Educar en el respecte? Restringir el paper de la pornografia en l’educació sexual dels joves? Educar en la responsabilitat d’exigir sempre l’espai d’autonomia adequat? Educar en mostrar rebuig davant les petites faltes de respecte, les bromes de mal gust sobre les dones, sobre les minories, sobre l’orientació sexual?

El cert és que si per educar una criatura es necessita una tribu, per canviar una cultura segurament es necessita que tota la tribu es posi en acció.


Bona reflexió!  

dissabte, 25 de novembre de 2017

Millorar les relacions

Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d'ell 
podria ser teva

Joana RaspallPodries

“Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html







Chip Heath i Dan Heath en un article basat en el seu darrer llibre (vegeu http://behavioralscientist.org/dont-just-ask-whats-matter-ask-matters/)   parlen sobre el fet de prendre decisions ajustades a les necessitats reals de les persones. Com bé expliquen, el problema, en la majoria de casos i de situacions, ve del fet que com a humans tenim tendència a pensar les coses des del nostre punt de vista. Tots els processos de decisió estan tenyits per les nostres pròpies necessitats. I, en moltes ocasions, no coincideixen amb les de la persona a la que suposadament volem ajudar.

Volem ser bons amics? Tenir una bona família? Ser una bona parella? Fer-ho el millor possible amb els nostres fills? Prestar un bon servei professional (com a venedors, professionals de la salut, de l’ensenyament, etc.)? Així, hauríem de tenir en compte les tres àrees de “responsivitat”, el que s’ha de valorar per a decidir si estem davant una bona connexió: comprensió, validació i cura.

Com explica Harry T. Reis,

·        la comprensió ve del fet de sentir que la persona amb la que tractem entén quines són les nostres necessitats i el que és important per a nosaltres;
·        la validació prové de sentir que la persona amb la que tractem ens respecta a nosaltres i al que volem;
·        la cura es demostra perquè la persona pren un paper actiu per tal d’ajudar en l’assoliment de les nostres necessitats i ens dóna tot el suport possible.

La comprensió dependrà del temps que dediquem a intentar entendre a l’altra persona. Li hem demanat el que sent i el que vol? Hem abordat directament els seus sentiments? Hem tingut en compte el seu temperament, la seva història? Hem escoltat amb atenció quan ens ha parlat? O ens hem perdut en suposicions fetes a partir del que pensem o sentim nosaltres?

La validació dependrà de la nostra capacitat per a entendre persones diferents a nosaltres mateixos (és a dir, gairebé tothom, d’una manera o altra!). Aquesta habilitat no resulta fàcil, en el sentit que suposa acompanyar a persones estimades o amb les que ens veiem amb la necessitat de tractar, encara que nosaltres no faríem mai el mateix. Tens un amic que surt amb una persona que no t’agrada? El teu fill pensa estudiar coses a les que tu no veus sortida? La teva parella està molt interessada en coses que tu no entens? Validar no és el primer que et ve al cap quan creus que tu vas bé i que l’altra hauria de tenir en compte el que penses...

La cura suposa invertir temps en l’altra persona, donant suport, ajudant amb el que sigui. La cura inclou qüestions logístiques (què podem fer per ajudar?) i qüestions emocionals (com podem fer sentir a l’altra persona que estem disponibles de la manera que necessiti?).

Per tant, si el que vols és millorar les teves relacions per tal que tinguin la profunditat que dóna el màxim de beneficis físics i psicològics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html) o vols assegurar-te de fer la feina el millor possible, atura’t un moment i pensa:

·        He dedicat prou temps a escoltar a la persona que m’interessa? Li he fet preguntes significatives sobre el que vol, el que sent, el que necessita?
·        He respectat el seu punt de vista, encara que no hi acabés d’estar d’acord? Som capaç de fer-li sentir que estic al seu costat, encara que no acabi de veure cap a on va?
·        He pensat en com fer sentir millor a la persona, en com ajudar-la a aconseguir els seus objectius, en com donar-li suport en el seu dia a dia?


Bona reflexió!