dissabte, 16 de desembre de 2017

Sempre ens sorprendrà la pròpia fortalesa...



“(...) a cap home pot passar-li res que la naturalesa no l’hagi fet capaç de suportar-ho” Marc Aureli

“Hem vist un Pere lluitador, valent, lúcid, honest i agraït davant aquesta maleïda malaltia. També resignat, serè i tranquil davant la mort. En Pere ha tingut sempre molt present la memòria del pare. Ha estat capaç de fer el seu camí posant en pràctica el seu ideal filosòfic, l’estoic, amb la reflexió que calgués per arribar a la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.

Ell no volia llàgrimes. Volia vida, tota la possible, fins al final. Volia futbol fins al darrer alè. Estava agraït a tot el que el futbol li havia donat, des del dia que el pare li va comprar la primera pilota. EL futbol amb el temps es va convertir en el seu moment de vida, en el moment en què no hi havia malaltia, ni dolor, ni mort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html

“I si en un moment determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran sigut d’angoixa”
“No em considero una persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa” Pere Vicens

“En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html), no ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la història del càncer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol, de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només ha fet que sigui més conscient del que és important.https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/en-pere-vicens-i-les-llicons-de-jugar.html


“L’acceptació estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem. Deixar de ser els protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens costa molt als humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no haver de lluitar contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir de la joia estoica.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/09/el-que-passa-amb-la-vida-es-que-un-dia.html

La vida és un regal massa gran com per a que siguem capaços de comprendre-la en tota la seva bella dimensió. Els sentits, el sexe, la música, la carícia del sol, la paraula amiga...I s’esfuma abans de que ens n’adonem del seu profund i bell significat.” Javier Reverte “New York, New York...”
“No ens hem d’agafar massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap supervivent” Alphons Allais citat per Eduardo Berti a“Inventario de inventos (inventados)”








Als seus 16 anys, a Max Edwards li van diagnosticar un càncer terminal. En aquest escrit, cinc mesos després, i una setmana abans de la seva mort, explica què va suposar pel seu dia a dia i com va ser la seva vivència del procés (vegeu https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2016/mar/19/im-16-five-months-ago-i-was-diagnosed-with-terminal-cancer).

“En el passat, havia imaginat una malaltia terminal com el període curt i depressiu abans de la mort prematura d’una persona, però no s’acaba de viure d’aquesta manera dramàtica o desestabilitzadora. No em sento com si la meva vida normal hagués acabat, o que la meva percepció d’ella hagués canviat dràsticament (...)

Que em diguessin que estava a punt de morir va ser un xoc, però ja l’havia superat completament al cap d’una setmana, i en compartir les notícies amb els amics i la família, les meves conjectures sobre la fragilitat emocional de l’altra persona, les seves conjectures intentant avaluar la meva o el perill de fons –tal vegada sentit per ambdós- de que l’interlocutor es posés a plorar, van fer que l’experiència, més que trista, fos més aviat incòmoda.
(...)
(...) morir-se de càncer, en la meva experiència, ha sigut una successió de visites d’hospital, un caramull de píndoles, i una o dues experiències de males notícies. Però després d’això, hi ha hagut un retorn inevitable a la manera en la que vivia abans. Molt aviat em vaig adonar de que no hi havia cap diferència en morir-se en 10 anys o en dos mesos; encara t’has d’aixecar, dutxar-te i fer una tassa de te.

(...) Al principi, quan la gravetat de la meva malaltia era encara un descobriment nou i xocant, la qüestió de no ser capaç d’anar sol al lavabo semblava diluïda pel drama i només va ser més endavant que aquests tipus de problemes van començar a preocupar-me.
(...)
Pel que fa al consol, no sento que necessiti que em consolin. El xoc inicial es va dissoldre molt aviat i, després d’això, la vida sembla tornar a la normalitat. La satisfacció de les rutines diàries és suficient per a consolar-me.

Una cosa que he començat a fer és a mesurar el temps en diferents períodes. Abans, agrupava dies en setmanes, setmanes en mesos i mesos en anys. Després de la meva operació, tanmateix, em vaig descobrir centrant-me en determinats esdeveniments. Una festa, per exemple, o un viatge d’un dia o una festa. (...)

En termes d’on m’agradaria ser, les meves principals esperances pel futur estan relacionades amb la meva expectativa de vida. Això és una cosa a la que encara he d’arribar: em sento més o menys en pau amb la idea de la mort, però és la qüestió de quan la que encara és un pensament intimidant. El creixement (gairebé) inevitable del meu càncer significa que és probable que arribi prest, però encara no sé quan exactament serà i no estic segur de voler saber-ho.
(...)
Estic segur que l’espera de la mort és pitjor que la mort mateixa. És veritat, diuen que la mort és el pitjor que et pot passar, i donat que no em puc consolar creient en una altra vida, jo imagino que només hi ha un buit, però he descobert maneres d’acceptar aquesta idea. Primer, observant la meva vida, que crec que ha sigut un èxit modest, i acceptant que no podria haver estat d’una altra manera. L’única manera de que hagi tingut el meu únic conjunt d’experiències és vivint la meva vida tal i com ha sigut i això també suposa morir quan he de morir. Inclús si estigués equivocat, i hi hagués més infelicitat de la que puc recordar (convertint la meva vida en “fracassada”), la mort –l’absència de dolor o de plaer- hauria de veure’s com una millora.

També em recordo a mi mateix que l’experiència de morir-se no és únicament meva. Tan si es dóna als 16 o als 95, experimentar la fi de tot el que coneixem és el mateix procés –és només que jo i aquelles persones que m’envolten ens veiem forçades a enfrontar aquest fet de manera prematura.

Finalment, crec que en tot això ha ajudat el fet de processar la qüestió amb distància. Algunes persones podrien sentir-se millor sabent que són estimades, que hi ha gent que es preocupa per elles i que no seran oblidades quan es morin. Ho puc entendre i veig com pot arribar a confortar, però també trobo que consola agafar la posició oposada: deixar d’insistir en el patiment personal i seguir endavant com abans.
(...)
M’ajuda recordar-me a mi mateix que inclús si m’estic morint, això no és únicament una cosa meva. Al final del dia jo som un dels set bilions de persones, un número que –igual que el meu càncer- continuarà creixent i multiplicant-se durant els pròxims mesos i anys. Encara que la meva vida sigui tot el que jo conec, no soc més que un 
punt en aquest planeta. Quan tens en compte les dotzenes de persones que conec, els bilions que no conec, els milers de quilòmetres que ens separen i el córrer implacable del riu del temps sobre el que flotem de manera finita, pots arribar a la inevitable i estranyament reconfortant consciència de que tots ens morirem: jo, tu i tothom. Supera-ho.”


Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada