“(...) a cap home pot passar-li res que la
naturalesa no l’hagi fet capaç de suportar-ho” Marc Aureli
“Hem vist un Pere
lluitador, valent, lúcid, honest i agraït davant aquesta maleïda malaltia.
També resignat, serè i tranquil davant la mort. En Pere ha tingut sempre molt
present la memòria del pare. Ha estat capaç de fer el seu camí posant en
pràctica el seu ideal filosòfic, l’estoic, amb la reflexió que calgués per
arribar a la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.
Ell no volia
llàgrimes. Volia vida, tota la possible, fins al final. Volia futbol fins al
darrer alè. Estava agraït a tot el que el futbol li havia donat, des del dia
que el pare li va comprar la primera pilota. EL futbol amb el temps es va
convertir en el seu moment de vida, en el moment en què no hi havia malaltia,
ni dolor, ni mort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html
“I si en un moment
determinat les coses no anessin bé, almenys tots aquests moments no hauran
sigut d’angoixa”
“No em considero una
persona valenta, em sento una persona pragmàtica. Et diuen que tens i a partir
d’això has de fer el que pots fer per a poder treure el millor d’aquesta
situació. O eliminar el pitjor d’aquesta situació. I això és pragmatisme. A
més, passes pàgina i et demanes quina és l’alternativa” Pere Vicens
“En Pere, com podeu veure en l’entrevista que va sortir
aquesta setmana al Diario de Mallorca (vegeu http://www.diariodemallorca.es/deportes/2017/04/12/dicen-tienes-cancer-quedas-ko/1206185.html), no
ha deixat mai de jugar en equip. No ha deixat mai, diria Rebecca Solnit, que la
història del càncer l'empresonés en la seva desesperació. Ara, a part del futbol,
de la feina, de la família Vicens-Bauzà, intenta mantenir-se fidel als seus
compromisos amb els seus fills i la seva dona. El càncer no l’ha canviat. Només
ha fet que sigui més conscient del que és important.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/en-pere-vicens-i-les-llicons-de-jugar.html
“L’acceptació
estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les
seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem. Deixar de ser els
protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens costa molt als
humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no haver de lluitar
contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir de la joia
estoica.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/09/el-que-passa-amb-la-vida-es-que-un-dia.html
“La vida és un regal massa gran com per a que
siguem capaços de comprendre-la en tota la seva bella dimensió. Els sentits, el
sexe, la música, la carícia del sol, la paraula amiga...I s’esfuma abans de que
ens n’adonem del seu profund i bell significat.” Javier Reverte “New York, New York...”
“No ens hem d’agafar
massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap supervivent” Alphons Allais citat per Eduardo Berti a“Inventario
de inventos (inventados)”
Als seus 16 anys, a Max Edwards li van diagnosticar un càncer
terminal. En aquest escrit, cinc mesos després, i una setmana abans de la seva
mort, explica què va suposar pel seu dia a dia i com va ser la seva vivència del
procés (vegeu https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2016/mar/19/im-16-five-months-ago-i-was-diagnosed-with-terminal-cancer).
“En
el passat, havia imaginat una malaltia terminal com el període curt i depressiu
abans de la mort prematura d’una persona, però no s’acaba de viure d’aquesta
manera dramàtica o desestabilitzadora. No em sento com si la meva vida normal
hagués acabat, o que la meva percepció d’ella hagués canviat dràsticament (...)
Que
em diguessin que estava a punt de morir va ser un xoc, però ja l’havia superat
completament al cap d’una setmana, i en compartir les notícies amb els amics i
la família, les meves conjectures sobre la fragilitat emocional de l’altra
persona, les seves conjectures intentant avaluar la meva o el perill de fons –tal
vegada sentit per ambdós- de que l’interlocutor es posés a plorar, van fer que
l’experiència, més que trista, fos més aviat incòmoda.
(...)
(...)
morir-se de càncer, en la meva experiència, ha sigut una successió de visites d’hospital,
un caramull de píndoles, i una o dues experiències de males notícies. Però
després d’això, hi ha hagut un retorn inevitable a la manera en la que vivia
abans. Molt aviat em vaig adonar de que no hi havia cap diferència en morir-se
en 10 anys o en dos mesos; encara t’has d’aixecar, dutxar-te i fer una tassa de
te.
(...)
Al principi, quan la gravetat de la meva malaltia era encara un descobriment
nou i xocant, la qüestió de no ser capaç d’anar sol al lavabo semblava diluïda
pel drama i només va ser més endavant que aquests tipus de problemes van
començar a preocupar-me.
(...)
Pel
que fa al consol, no sento que necessiti que em consolin. El xoc inicial es va
dissoldre molt aviat i, després d’això, la vida sembla tornar a la normalitat.
La satisfacció de les rutines diàries és suficient per a consolar-me.
Una
cosa que he començat a fer és a mesurar el temps en diferents períodes. Abans,
agrupava dies en setmanes, setmanes en mesos i mesos en anys. Després de la
meva operació, tanmateix, em vaig descobrir centrant-me en determinats
esdeveniments. Una festa, per exemple, o un viatge d’un dia o una festa. (...)
En
termes d’on m’agradaria ser, les meves principals esperances pel futur estan
relacionades amb la meva expectativa de vida. Això és una cosa a la que encara
he d’arribar: em sento més o menys en pau amb la idea de la mort, però és la
qüestió de quan la que encara és un
pensament intimidant. El creixement (gairebé) inevitable del meu càncer
significa que és probable que arribi prest, però encara no sé quan exactament
serà i no estic segur de voler saber-ho.
(...)
Estic
segur que l’espera de la mort és pitjor que la mort mateixa. És veritat, diuen
que la mort és el pitjor que et pot passar, i donat que no em puc consolar
creient en una altra vida, jo imagino que només hi ha un buit, però he
descobert maneres d’acceptar aquesta idea. Primer, observant la meva vida, que
crec que ha sigut un èxit modest, i acceptant que no podria haver estat d’una
altra manera. L’única manera de que hagi tingut el meu únic conjunt d’experiències
és vivint la meva vida tal i com ha sigut i això també suposa morir quan he de
morir. Inclús si estigués equivocat, i hi hagués més infelicitat de la que puc
recordar (convertint la meva vida en “fracassada”), la mort –l’absència de
dolor o de plaer- hauria de veure’s com una millora.
També
em recordo a mi mateix que l’experiència de morir-se no és únicament meva. Tan
si es dóna als 16 o als 95, experimentar la fi de tot el que coneixem és el
mateix procés –és només que jo i aquelles persones que m’envolten ens veiem
forçades a enfrontar aquest fet de manera prematura.
Finalment,
crec que en tot això ha ajudat el fet de processar la qüestió amb distància.
Algunes persones podrien sentir-se millor sabent que són estimades, que hi ha
gent que es preocupa per elles i que no seran oblidades quan es morin. Ho puc
entendre i veig com pot arribar a confortar, però també trobo que consola
agafar la posició oposada: deixar d’insistir en el patiment personal i seguir
endavant com abans.
(...)
M’ajuda
recordar-me a mi mateix que inclús si m’estic morint, això no és únicament una
cosa meva. Al final del dia jo som un dels set bilions de persones, un número
que –igual que el meu càncer- continuarà creixent i multiplicant-se durant els
pròxims mesos i anys. Encara que la meva vida sigui tot el que jo conec, no soc
més que un
punt en aquest planeta. Quan tens en compte les dotzenes de persones
que conec, els bilions que no conec, els milers de quilòmetres que ens separen
i el córrer implacable del riu del temps sobre el que flotem de manera finita,
pots arribar a la inevitable i estranyament reconfortant consciència de que
tots ens morirem: jo, tu i tothom. Supera-ho.”
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada