dissabte, 2 de desembre de 2017

Només és amor si hi ha respecte...


El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky  “Come As You Are”

“Quan ens fixem en la manera de funcionar d’un cervell en acció, no ens trobem amb mòduls mentals. Trobem sistemes que interactuen de manera contínua i de forma complexa per tal de produir molts de tipus de ments, en funció de la cultura. El cervell humà és ell mateix un artefacte cultural ja que es connecta a través de l’experiència.”
“Si el teu cervell opera a través de fer prediccions i construccions i es reconnecta gràcies a l’experiència, no és agosarat dir que si canvies les teves experiències avui, pots canviar en qui et convertiràs demà”
Lisa Feldman BarrettHow Emotions Are Made









En la majoria de les sessions, arriba un moment en què explico que qualsevol relació té, com a mínim, tres elements: la persona 1, la persona 2 i l’espai relacional. Aquest espai relacional és l’element en el que es despleguen les característiques de la relació (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/els-tres-elements-de-les-relacions-poder.html): el nivell de confiança (si creiem que l’altra és de fiar i ens entén i, a més, si en cas necessari té les eines necessàries per tal de fer el que s’ha de fer per ajudar-nos), el poder (com es reparteix entre els dos o més membres de la relació) i l’ego (les necessitats de cada una de les persones de mostrar o demostrar determinades coses o característiques).

L’espai relacional és un espai en el que es genera una història, quan la relació dura prou temps. Aquesta història està construïda a partir de les interaccions que es duen a terme entre les dues persones. Pot ser, per exemple, que una persona es vegi com a forta i dominant a ca seva, però que acabi en una relació abusiva, perquè es troba amb una altra persona que va imposant el que pensa i el que vol.

Aquest espai relacional i la història que genera està molt influenciat per la cultura. És el que Lisa Feldman Barrett, en el seu llibre “How Emotions Are Made”, anomena realitat social. La realitat social està composta de les creences compartides per una determinada societat. Aquestes creences són, en moltes ocasions, inconscients, en el sentit que són com l’aigua pels peixos, no les veiem fins que alguna cosa (una crisi, una pèrdua, un problema) les posa en qüestió. Simplement, les creences sobre el que està bé, el que està malament, el que és normal, el que no ho és, el que és just, el que no ho és, se’ns van enganxant al cos i al cervell i van condicionant les nostres accions i les nostres decisions.

I així anem pel món. Donant per suposades coses com el que és normal en les relacions amoroses, en les relacions sexuals, en l’orientació sexual, en les conductes de seducció, en les emocions que ha de demostrar cada gènere, en la capacitat que té cada persona i que, en moltes ocasions, suposem determinada pel sexe, per la raça o per la classe socioeconòmica.

En una classe de filosofia que em contava la meva filla, el professor (per cert, un bon professional de Sineu, Albert Lobo), les va demanar com es podien superar els prejudicis. La majoria de gent suposava que ells no en tenien gaires, que veien les coses com eren, que no estaven prejujant i, per tant, condicionant la relació amb l’altra persona en funció del gènere o de la classe social. La meva filla m’explicava que havia argumentat que l’única defensa contra els prejudicis era ser conscients de que realment existien i ens condicionaven. De fet, els estudis diuen que si ets dona i vols que se’t valori per igual, una de les maneres és contrarestar els prejudicis que normalment tenen els entrevistadors activant-los i contrarestant-los amb els principis de justícia, en pla “Sé que, per la feina que fas, estàs acostumat a ser just en qualsevol situació...

On es generen les creences que fan que s’activin els prejudicis? Bàsicament al carrer. I, en les situacions íntimes, en les actuacions que es veuen a casa, a l’escola, amb els amics o en les cançons, les pel·lícules o les propagandes... El que és cert, és que anem construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part d’ella.

Les relacions, així, estan condicionades per les històries que portem amb nosaltres quan entrem a formar part d’elles. En el cas de les relacions amoroses heterosexuals, les dones entren amb unes creences sobre el que és l’amor romàntic, sobre el que s’espera d’elles, sobre com serà el sexe, sobre què és normal i fins a quin punt són responsables de la relació. Els homes, evidentment, també entren amb les seves històries relacionades amb cada un d’aquests elements.

A vegades, una història d’amor es converteix en una història de terror. En algunes ocasions, amb l’excusa d’un suposat amor, i amb la ceguesa que l’enamorament inicial propicia, la dinàmica de la relació es va decantant cap a la dominació per part d’un dels membres, normalment la part masculina. L’altra persona, la dona, creu que l’amor que sent suposa que pot confiar cegament en l’estimat. A més, considera normal que el poder de la relació recaigui en l’home, renunciant més fàcilment a decidir per ella mateixa en moltes àrees de la seva vida (les decisions sobre la vida social, les activitats d’oci, les relacions sexuals). Finalment, per repassar el que són els tres elements de l’espai relacional (confiança, poder i ego), la dona entén que reforçar el propi ego, la pròpia autonomia, no és propi del seu gènere, del seu paper social. Ja tenim la recepta per una relació abusiva.

És curiós que, en moltes ocasions, quan em trobo amb una situació d’aquestes, la dona creu que són més importants les seves creences, les decisions que ha pres condicionada per aquestes, que la realitat dels fets. , m’expliquen, m’ha dit això, m’he sentida obligada a fer això que jo no volia fer... Objectivament, és cert, no em tracta massa bé... Però, l’estim!” Aquesta és la potència de la realitat social: és més forta que la realitat dels fets.

Volem això per les nostres filles i pels nostres fills? Persones que creuen que en l’espai relacional són més importants les creences que les interaccions reals? Relacions que van degenerant en maneres de viure tòxiques, en les que unes persones controlen a altres? Volem renunciar a la ressonància positiva de poder compartir emocions i vivències des d’un marc de confiança i de poder compartit? Volem renunciar a l’amor autèntic?

El cert, és que estem fent el que estem fent: perpetuant models que podríem anomenar patriarcals. Seguirem així? Seguirem considerant els problemes d’un en un, com si cada un dels casos de maltractament fossin el resultat d’una dinàmica relacional particular?

Quina és la solució? Ser més conscients de la força negativa de models com el de l’amor romàntic? Ser més conscients dels papers de gènere i de la seva influència en les relacions pel que fa al poder que s’atorguen cada un dels membres? Ser més conscients dels petits abusos per tal de que no arribin a pujar graons que fan que apareixin ja condicions tòxiques? Educar en el respecte? Restringir el paper de la pornografia en l’educació sexual dels joves? Educar en la responsabilitat d’exigir sempre l’espai d’autonomia adequat? Educar en mostrar rebuig davant les petites faltes de respecte, les bromes de mal gust sobre les dones, sobre les minories, sobre l’orientació sexual?

El cert és que si per educar una criatura es necessita una tribu, per canviar una cultura segurament es necessita que tota la tribu es posi en acció.


Bona reflexió!  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada