dissabte, 30 de juliol de 2016

El dolor és inevitable, el sofriment és opcional

"Així, les emocions són el resultat d’un procés. No són com el que es veia a la, per altra banda fantàstica, pel·lícula “Del revés” (InsideOut). Les emocions no són estructures que el cervell descarrega automàticament en funció de la situació. Les nostres emocions canvien amb la gestió que en fem, amb la història que anem construint a mesura que vivim. Coses tan senzilles com acceptar l’activació fisiològica com a excitació del sistema, en lloc de veure-la com a que estem nerviosos, poden fer que la nostra vivència del moment sigui completament diferent." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html







En el capítol final del llibre “Why Therapy Works”, Louis Cozolino revisa les aportacions de Buda per a arribar a acceptar el dolor com a part de la vida, sense que això suposi viure patint. Com diu l’autor. “EL DOLOR i LA VIDA són una unitat. Hi ha el dolor del naixement i el dolor d’aprendre que no pots protegir el teu fill del dolor. Més tard apareix el dolor de fer-se vell, de morir i deixar els nostres fills enrere. I això en el millor dels casos. Com tractem amb el dolor de la vida és un reflex de la profunditat del nostre món interior, de la nostra resiliència i un element central del nostre caràcter”.

Buda, en el seu camí cap a l’alliberació va descobrir el que ara la ciència confirma: mentre el dolor és inevitable, el patiment és un producte de la nostra ment. Això significa que com experimentem i vivim les nostres vides dependrà de com usem les nostres ments. Un dels elements que ens poden ajudar en això, segons Cozolino, és recordar que encara que el dolor sigui inevitable, sempre és transitori, sempre s’acaba en un moment o altre.

El que Buda ensenya és que molt després que el dolor hagi passat, el patiment es pot convertir en un hàbit del cervell i un programa de la ment. El fet de quedar enganxats a les nostres pèrdues, als nostres rancors i als desaires soferts, fan que el dolor transitori es transformi en una vida de patiment. Com explica Cozolino, aquest fet és descobert per cada generació de terapeutes de qualsevol orientació teòrica.

Quedar enganxats al dolor, suposa en el fons, quedar bloquejats pel sistema d’alarma, en vigilància contínua, intentant que l’objecte del nostre suposat dolor no torni fer-nos mal. Tanmateix, com els que pateixen ansietat ens demostren, aquesta estratègia no funciona: no voler que passi una cosa suposa vigilar que no passi aquesta cosa, el que suposa, de retruc, viure parant atenció a aquesta cosa i a qualsevol indici de que pugui tornar a aparèixer. La vida es suspèn per tal de poder vigilar la possible presència del que els pot fer mal. Aquestes persones no viuen, es preocupen.

La manera de no patir sempre per la por al que ens fa por és aproximar-nos al que ens angoixa per tal d’aconseguir desactivar l’amígdala i el sistema nerviós simpàtic (els components del circuit de la nostra resposta de l’alarma, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html). A més, Cozolino proposa activar paral·lelament un altre procés: per tal de combatre el dolor s’han de combinar respostes de ràbia i de vulnerabilitat. Personalment, crec que aquesta funció la pot fer l’autocompassió, una combinació d’autocura i empatia.

Cozolino ens recorda que el patiment pot fer-se el centre de la nostra vida com a resultat de l’evitació. L’evitació sempre és l’element central en els processos d’angoixa. De fet, evitar l’evitació és el que es cerca sempre per tal de poder sortir del cicles viciosos por>>evitació>>més por>>més evitació. Aquest és l’element central de les anomenades teràpies d’exposició: l’afrontament de les pors, el procés pel qual el patiment es desfà i només quedà el dolor que, de retruc, es difumina a mesura que es recupera una vida plenament viscuda, la pròpia vida.

Cozolino, finalment, enumera les aplicacions del missatge de Buda a la teràpia (amb una modificació pròpia en els punts tercer i quart):

1.- S’ha de fer un reenquadrament de l’evitació de l’ansietat i la por i convertir-la en curiositat. La manera seria convertir-se en detectiu emocional i preguntar-se que hi ha al darrera de la por. Hi trobarem ràbia, ressentiment, por a l’abandonament i molts de malentesos que condicionen la nostra ment. Hi trobarem les respostes d'alarma enquistades... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html)
2.- S’han d’afrontar els elements dolorosos. Acceptar el dolor forma part del camí que ens pot portar lluny del patiment. No passa res per experimentar emocions negatives. Ens hem de permetre sentir el que sentim i veure com ho superem. Tot espassa... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html)
3.- Practicar l’autocompassió. No hem de deixar que la ment ens mantingui en un cicle de por i d’automaltractament. Hem de fer que pari. Hem d’accepta que el dolor és simplement dolor i que forma part de la vida. No és culpa nostra. Ens hem de donar el dret al benestar (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html).
4.- Compartir els propis sentiments de la manera més respectuosa possible amb les persones implicades. Sempre que sigui possible has de treballar el perdó, la reconstrucció de les relacions. Només així pots alliberar-te de les traves del ressentiment que ens mantenen en el camí del sofriment (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/sobre-el-perdo-i-la-importancia-del.html).

Bona pràctica!!!

dissabte, 23 de juliol de 2016

La veritat sobre l’amor




“És més fàcil parlar sobre pèrdua que parlar sobre amor. És més fàcil descriure el dolor per l’absència de l’amor que parlar de la seva presència i del seu significat en les nostres vides” bell books “all about love”

“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”

“Un dels més importants mites socials que s’han de desbancar si el que volem es convertir-nos en una cultura més amorosa és el que ensenya als pares que l’abús i la negligència poden coexistir amb l’amor. L’abús i la negligència neguen l’amor.(...) Els pares amorosos treballen àrduament per tal d’aprendre a disciplinar sense castigar. Això no significa que no castiguin mai, però quan ho fan trien càstigs com el temps-fora o la retirada de privilegis. Es centren en ensenyar als nens com auto-disciplinar-se i com assumir la responsabilitat per les seves accions.”
 
“L’amor és com es fa, i és la nostra responsabilitat donar amor als nens. Quan estimem als nens reconeixem en cada acció que fem que no són de la nostra propietat, que tenen els seus drets –que nosaltres respectem i resguardem els seus drets. Sense justícia no hi pot haver amor.”

“Quan escoltem els pensaments, les creences i els sentiments d’una altra persona, passa a ser més difícil projectar sobre ella les nostres percepcions sobre qui són. Passa a ser més difícil manipular-les”

“Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos”
bell books “all about love”






Els dos problemes que ens fan la vida més difícil vénen de dos àrees: una la de les relacions personals i l’altra la de la regulació emocional. La regulació emocional té a veure directament amb la capacitat per a identificar i gestionar les pròpies emocions. Les dificultats en aquesta dimensió poden portar-nos al malestar emocional i al terreny de les anomenades malalties mentals. En aquest cas, ens veuríem abocats al patiment causat pel dolor natural davant les decepcions i les pèrdues que comporta, irremeiablement, el fet de viure.

Les relacions personals sabem que, a part de donar-nos literalment vida, també ens posen en situacions que hem d’afrontar per tal de poder-nos-en sortir amb una certa dignitat. L’amor que prové de les relacions personals és la major font de creixement emocional, de salut mental i física i de longevitat (vegeu https://www.ted.com/talks/robert_waldinger_what_makes_a_good_life_lessons_from_the_longest_study_on_happiness). Però, què és l’amor? Per què són tan difícils les relacions? (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/per-que-es-tan-dificil-entendrens.html) Podem dir que algú que es sent vinculat a nosaltres i té bona intenció cap a nosaltres ens estima? És el mateix sentir-se responsable d’una relació que estimar a la persona que forma part d’aquesta relació?

Bell books, una de les assagistes afroamericanes més significatives de finals del segle passat, ens proposa en el seu llibre “all about love” trobar un model que ens permeti aprendre a estimar. La nostra societat, explica books, no té clar quina és la manera d’ensenyar a estimar. En general, tractem l’amor com a substantiu, com a nom, quan, segons aquesta autora, hauríem de tenir en compte que es tracta d’un verb, carregat d’accions i de responsabilitats. Com podríem aconseguir articular els seus elements per tal que la seva presència es pogués sentir arreu de la nostra cultura?

Per estimar veritablement, explica books, hauríem d’aprendre a mesclar una sèrie d’ingredients: cura, afecte, reconeixement, respecte, compromís i confiança, a part d’una comunicació honesta i oberta. Estimar no s’ha de confondre amb el sentiment de sentir-nos atrets per algú. Com recorda books, en moltes ocasions, persones que diuen estimar-nos ens fan mal o ens tracten malament. Això, en el sentit estricte de la paraula, NO és amor.

Hem d’entendre l’amor com a la voluntat de nodrir-nos mútuament en el procés de creixement espiritual. L’amor no pot coexistir amb l’abús, MAI. No hi pot haver amor en un context d’injustícia. Quan deixem de ser amables i considerats amb l’altre persona, estem incomplint els requisits que ens posa l’amor veritable. Quan castiguem els altres amb cruesa, estem incomplint els requisits que ens posa l’amor veritable. La frase “ho faig pel teu bé, perquè t’estim”, dita enmig de la tensió generada per una discussió calenta, no és certa mai.

“Un dels més importants mites socials que s’han de desbancar si el que volem es convertir-nos en una cultura més amorosa és el que ensenya als pares que l’abús i la negligència poden coexistir amb l’amor. L’abús i la negligència neguen l’amor.” Aquesta línia de pensament està en consonància amb el que diuen els darrers estudis sobre l’educació i el benestar emocional dels fills i de les famílies (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/09/12.html). Explica books: “Els pares amorosos treballen àrduament per tal d’aprendre a disciplinar sense castigar. Això no significa que no castiguin mai, però quan ho fan trien càstigs com el temps-fora o la retirada de privilegis. Es centren en ensenyar als nens com auto-disciplinar-se i com assumir la responsabilitat per les seves accions.”

L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord. Tal vegada, com a persones que creuen estimar, sentirem que tenim cura i que mostrem afecte cap als altres, que estem assumint el nostre compromís. Però sense reconeixement i respecte, la possibilitat d’una comunicació honesta i oberta haurà desaparegut. La confiança en l’espai compartit estarà en perill. I, així, l’amor veritable haurà deixat de ser possible.

Per tant, necessitem valorar les nostres relacions amoroses en relació a aquests paràmetres. Hi trobem cura, afecte, reconeixement, respecte, compromís i confiança, a part d’una comunicació honesta i oberta?

Bona reflexió!

dissabte, 16 de juliol de 2016

Les petites virtuts



Per a na Marta i en Fausto, mestres en les grans virtuts.

“Perquè les possibilitats de l’esperit són infinites”
“...perquè l’amor a la vida genera amor a la vida” Natalia Ginzburg “Les petites virtuts”






Natalia Ginzburg és una de les veus més singulars de la literatura italiana del segle XX. En un llibre d’assaig del 1962 es recullen una sèrie d’articles que va anar publicant entre el 1944 i el 1960 i que repassen aspectes com l’exili, la pobresa, la por, la maternitat, els canvis durant la vida i l’educació dels fills. En el darrer dels assaigs, les petites virtuts, reflexiona sobre quina és la millor manera d’educar els fills (trobareu una traducció castellana a l’editorial El Acantilado, una reimpressió del 2013).

Pel que fa referència a l’educació dels fills, crec que no se les han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu pel perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor per la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor als altres i l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el desig de ser i de saber.

Tanmateix, gairebé sempre fem tot el contrari. Ens afanyem a ensenyar-los el respecte per les petites virtuts, fonamentant en elles tot el nostre sistema educatiu. D’aquesta manera triem el camí més còmode, perquè les petites virtuts no suposen cap perill material, ans al contrari, ens protegeixen dels cops de la sort. Ens oblidem d’ensenyar les grans virtuts i, tanmateix, les estimem, i voldríem que els nostres fills les tinguessin, però tenim l’esperança de que brotin de manera espontània en el seu ànim, un dia futur (...)

L’educació no és més que una certa relació que establim entre nosaltres i els nostres fills, un cert clima en el que floreixen els sentiments, els instints, els pensaments. Ara bé, jo crec que un clima inspirat per complet en les petites virtuts fa madurar insensiblement el cinisme, la por a viure. (...)

En les relacions amb els nostres fills, no serveix que intentem recordar i imitar les formes que usaren els nostres pares amb nosaltres. (...)

Nosaltres, doncs, no tenim autoritat, no tenim armes. En nosaltres, l’autoritat seria una hipocresia i una simulació. Som massa conscients de la nostra debilitat, massa melancòlics i insegurs, massa conscients de les nostres inconseqüències i incoherències, massa conscients dels nostres defectes; hem bussejat massa a fons en el nostre interior i hem vist en nosaltres massa coses. I com que no tenim autoritat, ens hem d’inventar una altra relació.”

Aquí, Ginzburg proposa el diàleg, però matisa que “és precís que ens revelem en aquest diàleg tal i com som: imperfectes, confiats en què ells, els nostres fills, no se’ns assemblin, que siguin més forts i millors que nosaltres.”

Sobre els diners aconsella que en lloc de donar importància als diners i ensenyar a estalviar, els hauríem d’ensenyar a gastar. Els nins haurien de tenir l’experiència de veure com se’n van de les mans. I, si tenim dificultats econòmiques, n’haurien d’estar al corrent, com “una invitació a sentir-se adults i responsables davant una cosa que ens pertany tant a nosaltres com a ells, una cosa no especialment bella o amable, sinó seriosa, perquè està lligada a les nostres necessitats quotidianes.

La relació que cerquem és “Ser sobris amb nosaltres mateixos i generosos amb els demés: això significa tenir una relació justa amb els diners, ser lliure davant els diners.” Els diners no s’han de veure com un premi davant,  per exemple, els bons resultats a l’escola. Mesclar els diners “una cosa sense noblesa, amb una cosa meritòria i digne, com és l’estudi i el plaer pel coneixement” és un error, explica Ginzburg. “Elevant els diners a la funció de premi, de punt d’arribada, d’objectiu a assolir, suposa donar-li un lloc, una importància, una noblesa, que no hauria de tenir als ulls dels nostres fills”.

Els diners són el resultat d’un salari. Les tasques domèstiques no s’haurien de fer a canvi de diners, han de fer-se per tal de col·laborar en la vida familiar. Com puntualitza l’autora, si fem això, evitarem caure en la trampa dels càstigs i els premis. “...és millor que els nostres fills sàpiguen des de la infància que fer el bé no suposa rebre recompenses i el mal rebre càstigs, i que, tanmateix, és precís estimar el bé i odiar el mal, i no és possible donar una explicació lògica a això” (pensem que l’autora va viure l’exili per motius polítics durant la dictadura del general Mussolini).

Acostumem a donar al rendiment escolar dels nostres fills una importància del tot infundada. I això no és sinó respecte per la petita virtut de l’èxit. Ens hauria de bastar amb que no quedessin massa enrere respecte als altres, amb que no els suspenguessin en els exàmens, però nosaltres no ens conformem amb això. Els exigim l’èxit, volem que satisfacin el nostre orgull. Si van malament a l’escola, o simplement no tan bé com ens agradaria, alcem immediatament entre ells i nosaltres la barrera del descontent constant. Adoptem amb ells el to de veu enfurrunyat i plorós de qui lamenta una ofensa. Llavors els nostres fills, avorrits, s’allunyen de nosaltres. O bé les recolzem en les seves protestes en contra dels mestres que no les han compresos, adoptem amb ells el paper de víctimes d’una injustícia. I tots els dies els corregim els deures, és més, ens asseiem amb ells quan els fan, estudiem amb ells les lliçons. En realitat, per a un nin, l’escola hauria de ser la primera batalla a la que ha d’enfrontar-se sol, sense nosaltres; des del principi hauria de quedar clar que és un camp de batalla seu, a on nosaltres només podem donar-li ajuda de manera ocasional i irrisòria. I si en ell pateix injustícies o és incomprès, és necessari fer-li entendre que no té res d’estrany, perquè en la vida hem d’esperar ser contínuament incompresos i ignorats, i ser víctimes d’injustícies, i l’únic que importa és no cometre nosaltres injustícies. 

(...) És fals que ells tinguin el deure, davant nosaltres, de ser aplicats a l’escola o de donar a l’estudi el millor del seu enginy. (...) Si sembla que malbaraten el millor de les seves energies i del seu enginy, allargats en el sofà llegint novel·les estúpides, o enfollits en un prat jugant al futbol, ni tan sols llavors podem saber si realment es tracta de malbaratament d’energia i d’enginy, o si també això, el dia de demà, en alguna forma que ignorem, donarà els seus fruits. Perquè les possibilitats de l’esperit són infinites. Però nosaltres, els pares, no hauríem de deixar-nos vèncer pel pànic al fracàs.

Quina és la nostra funció com a pares? “Nosaltres estem per a consolar als nostres fills, si un fracàs els entristeix. Estem per a donar-los coratge, si un fracàs els ha mortificat. Estem per a baixar-los els fums, si un èxit les hi ha pujats. Estem per a reduir l’escola als seus humils i estrets límits; res que pugui hipotecar el seu futur, una simple oferta d’instruments, entre els quals és possible triar-ne un del que tal vegada, el dia de demà, puguin valer-se’n

El que hem d’apreciar realment en l’educació és que als nostres fills no els falti mai l’amor a la vida Què podem fer, com a pares, per tal de fomentar l’aparició d’una vocació? “El naixement i el desenvolupament d’una vocació requereixen espai, espai i silenci, el lliure silenci de l’espai. La relació que existeix entre nosaltres i el nostres fills ha de ser un intercanvi viu de pensaments i sentiments, i, tanmateix, ha de comprendre també profundes zones de silenci; ha de ser una relació íntima i, tanmateix, no mesclar-se violentament amb la seva intimitat; ha de ser un just equilibri entre silenci i paraules.  Nosaltres hem de ser importants pels nostres fills, però no massa. Hem d’agradar-los un poc, però no massa (...). Hem de tenir amb ells una relació d’amistat, però no hem de ser massa amics seus, de manera que no les resulti difícil tenir vertaders amics, als qui puguin contar coses de les que amb nosaltres no en parlen. (...) Hem de ser per ells un simple punt de partida, oferir-los el trampolí des del que podran fer el salt. I hem de ser allà per ajudar-los, si és que necessiten ajuda; els nostres fills han de saber que no ens pertanyen, però que nosaltres sí que els pertanyem, sempre disponibles, presents en l’habitació del costat, disposats a contestar com sapiguem a cada possible pregunta, a tota petició.

Hem d’anar molt en compte en no deixar de banda la nostra pròpia vida. “[En cas de no tenir] una vocació o si l’hem deixada de banda i traïda, per cinisme o per la por a viure, o per un mal entès amor patern, o per qualsevol petita virtut que se ha instal·lada en nosaltres, llavors ens agafem als nostres fills com el nàufrag al tronc d’un arbre, pretenem enèrgicament que ens retornin el que els hem donat, que siguin absolutament i sense sortida possible tal i com volem que siguin, que obtinguin de la vida tot allò que ens ha faltat a nosaltres. Acabem per demanar-los tot allò que sols pot donar-nos la nostra vocació (...)

L’única possibilitat que tenim, com a pares, de ser-los d’ajuda en la recerca d’una vocació és “tenir nosaltres mateixos una vocació, conèixer-la, estimar-la i servir-la amb passió, perquè l’amor a la vida genera amor a la vida

Bona reflexió!!!

diumenge, 10 de juliol de 2016

Les relacions i el poder (III)





Louis Cozolino en el seu llibre “Why Therapy Works” explica que entre les persones que el consulten s’hi troben el que ell qualifica d’aspirants a alfes, persones que tenen les capacitats necessàries per tal de liderar projectes, però que el seu sistema d’alarma és molt sensible a les situacions de conflicte, a les novetats i als problemes. Cozolino creu, però, que és possible gràcies a l’entrenament de les nostres ments transcendir o canviar el nostre cervell, aprendre a respondre en lloc de reaccionar.

Es tractaria, en primer lloc, d’ajudar a la persona en qüestió a concretar una imatge del que vol arribar a ser. Es tracta d’explorar la seva visió de la vida i a crear una llista de les característiques de lideratge que volen consolidar per tal d’aconseguir els seus objectius. En segon lloc, s’hauria d’explorar quina és la història que la persona conta sobre ella mateixa. Els aspirants a alfes han de ser conscients de que, en moltes ocasions, les històries que es conten a ells mateixos contenen i perpetuen infravaloracions sobre les seves capacitats. Es tracta de reescriure la seva història de vida, generant una altra perspectiva més realista . En tercer lloc, l’activació del sistema d’alarma (el sistema que s'activa davant el que interpretem com a una amenaça) s’ha d’entendre com l’activació d’un senyal que s’ha de reconsiderar com un senyal de que s’ha de seguir endavant. La valentia no és la manca de por, sinó la fortalesa de seguir endavant a pesar de la por.

Els aspirants a alfes han d’anar repassant les qualitats necessàries per a complir el seu paper de líder:

1.- Han de confiar en ells mateixos tal com ho fan els alfes. Aquesta confiança permet estar oberts als reptes i assumir la responsabilitat d’afrontar els riscos.
2.- Han d’assumir les conseqüències dels resultats obtinguts. Això suposa ser decidits, però no deixar de tenir en compte els perills. En cas de fracàs, han d’utilitzar l’experiència com a aprenentatge significatiu aplicable a futures situacions.
3.- No han de tenir por al fracàs. Els obstacles han d’aprendre a veure’s com a reptes, com a maneres d’expandir les habilitats per a resoldre problemes. Els fracassos són un prerequisit per a l’èxit. Les debilitats ho deixen de ser en el moment que les acceptem i mirem de superar-les.
4.- Han de tenir i mantenir el seu propi criteri. Els líders han de ser capaços de mantenir el seu propi criteri sobre els problemes per tal de poder generar idees noves per a oferir al grup. No poden anar “mirant de quedar bé” o de conservar el poder. Un líder ha de ser coherent amb els seus valors i, aquests, han de ser els seus elements de criteri a l’hora de prendre una decisió. Han de tenir en compte les crítiques, però han de ser capaços de veure-les amb perspectiva. No han de prendre’s les crítiques com a personals; per a un líder, els desacords formen part del que passa quan estàs al davant d’un grup, intentant generar una nova visió, intentant arribar a noves metes.
5.- Han de ser capaços de regular les pròpies emocions.  La gent que escridassa i perd el control no actuen com a alfes naturals. Els pseudoalfes malinterpreten les agressions com a mesures de poder, quan realment són el contrari (pèrdues de control). Han d’aprendre a respirar per tal de recuperar el control en els moments de tensió; així, arribaran a la calma i a ser efectius davant la pressió del moment. Han d’usar una parla lenta, suau i ferma.
6.- Han de marcar les metes i elaborar els plans per a aconseguir-les. S’ha de tenir en ment una visió del que és millor per al grup. S’ha de tenir clar que no s’aconsegueix res important sense una combinació de visió i treball dur. Els plans marquen el tempo i els recursos necessaris per tal de poder avançar cap a la meta.
7.- Han d’entendre i saber aplicar el poder de les paraules. Les històries són una de les maneres més antigues per tal de guiar la conducta d’un grup. S’ha de saber usar el poder de les històries. S’hi ha de saber introduir humor. No es tracta mai de parlar més fort; no fa falta. De fet, és important escoltar i, al mateix temps, saber convèncer de la necessitat d’escoltar. Han d’aprendre a parlar menys comunicant més.
8.- Han d’acceptar la pròpia vulnerabilitat. Els alfes no tenen por d’afrontar els seus errors i, per això, saben aprofitar les lliçons de les seves equivocacions. Els aspirants a alfes han de saber cedir el lloc quan es troben en problemes en els que altres persones són més hàbils per a trobar les respostes. Els aspirants a alfes han de ser capaços d’experimentar la llibertat que dóna l’acceptació de la vulnerabilitat. Ningú és perfecte.
9.- Han d’aprendre a seleccionar els companys de manera conscient. Es tracta d’aprendre a escoltar el cor i el cap a l’hora de decidir amb qui compartir el temps i la vida. Es tracta d’exigir respecte i de deixar de banda les persones que amenacen o agredeixen quan es senten insegures.
10.- No han de tenir por de quedar sols o d’estar tranquils. Ser un alfa suposa tenir la capacitat d’estar sol i aprofitar-ho per tal d’explorar els propis recursos. Hi ha un món interior en el que es pot trobar la pau, la serenitat i la confiança. És un lloc de tranquil·litat en el que es pot pensar sobre la vida i les pròpies decisions.

Si rellegiu totes les condicions, veureu que si obviem que es tracta d’aconseguir el lideratge d’un grup, es poden aplicar perfectament com si es tractés d’aconseguir el control sobre la pròpia vida. I això és el que proposo: Sigues l’alfa de la teva pròpia vida!!!