dissabte, 26 d’octubre de 2013

Amor romàntic i sexe



El llibre de Pere EstupinyàS=EX2. La ciencia del sexo” parla d’atracció, d’enamorament, de les claus biopsicològiques del desig, de la fisiologia de la resposta sexual femenina i masculina, de les diverses disfuncions sexuals, de conductes sexuals apreses, de condicionaments genètics i de l’enorme diversitat que podem trobar en la sexualitat humana.


Tots els estudis indiquen que l’estat de màxima felicitat, benestar emocional i salut física es dóna quan tenim una relació romàntica satisfactòria. La solitud no desitjada és una font de malestar, de forma que el nostre impuls cap a l’amor romàntic és més el resultat d’una necessitat instintiva que d’una emoció o sentiment reconfortants. L’amor és una necessitat molt més gran que el sexe.


Estupinyà arriba a la conclusió, després d’analitzar la informació científica disponible, de que som monògams socials, però que això genera problemes en el món de la parella ja que no passa el mateix a nivell d’atracció sexual. La passió és més freqüent en les fases inicials d’una relació, quan s’activa el circuit neurològic de la recerca i de la motivació. Aquesta activació suposa la fluctuació de dos neurotransmissors, la dopamina i la serotonina, de manera que es generen descàrregues emocionals d’ansietat, premi i satisfacció. Però es pot mantenir aquesta seqüència quan sentim la parella com a segura?


Estupinyà afirma que aquest darrer punt és el que fa que el sexe en el matrimoni preocupi més que el sexe extraconjugal (encara que aquest darrer és freqüent i genera molts problemes en les relacions). Moltes parelles s’estimen amb devoció, però han perdut la passió, l’atracció o la química sexual entre ells. En aquesta segona fase de la relació, augmentaria la presència de l’oxitocina, la denominada hormona de l’amor, present quan tenim un vincle fort i profund amb algú.


Els estudis semblen indicar que la fidelitat sexual és una construcció social i això explica que la majoria de nosaltres anem sentint desig per distintes persones. El nostre cervell no està programat per actuar com a monògams sexuals, encara que sí som monògams emocionals que només ens enamorem apassionadament i de forma adictiva d’una sola persona cada vegada. Segons Estupinyà, som promiscus desconfiats que volem tenir més d’una opció, però, al mateix temps, esperem que els altres ens siguin fidels.


Alguns terapeutes consideren que la confiança, el vincle i la seguretat de l’amor de la parella poden, a mig termini, entrar en conflicte amb l’aventura, el misteri i la novetat necessaris per tal que sorgeixi el desig sexual. En aquest sentit, Helen Fisher, per exemple, proposa compartir noves activitats per tal de millorar el vincle i de generar sensacions d’aventura al mateix temps.  Altres estudiosos proposen generar una certa distància gràcies a activitats individuals, mentre que John Gottman, per altra banda, considera que el més important és la informació compartida, el grau de vincle entre la parella i proposa jocs per tal de conèixer millor a l’altra persona.


La conclusió a la que arriba Estupinyà pel que fa al món de la teràpia de parella és que, com en la majoria de tractaments psicològics, l’èxit depèn de l’actitud de la persona i de la connexió amb el terapeuta (segurament perquè això fa que sigui possible la comunicació explícita dels problemes, una bona definició dels objectius i la negociació entre les parts). Aquesta dada, encara que preocupant, és un senyal de la complicació del tema per la gran quantitat de variables que actuen de forma conjunta, cosa que fa molt difícil treballar amb un model científic global que tingui en compte tots els elements que hi intervenen.


Seguirem investigant.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Els móns solitaris



Tots hem sentit a dir a determinades persones que no entenen el patiment de l’angoixa o de la depressió. No poden imaginar quedar-se “enganxades” al passar pena. Han tingut familiars o amics que han passat temporades angoixats, però, des del seu benestar, no acaben d’entendre perquè no “se’n surten”.


Hi ha una certa tendència a pensar que els móns de les persones que pateixen estan en un altre lloc, un lloc al que nosaltres no anirem mai de visita. No acabem d’entendre que visquin en un altre territori, amb un altre mapa i ho interpretin seguint un altre codi. No acabem d'entendre que la seva visió del futur sigui negra i incerta, cosa que els deixa paralitzats, sense saber massa bé què fer, pensant que tal vegada és millor no fer res.


És difícil imaginar una vida sense esperança, sense llum. Però existeix. I, a vegades, hi ha llibres que ens fan entendre com es viu en aquests móns i ens apropen a la seva experiència. Aquest és el cas de “Els dies sense fam” de Delphine de Vigan.


Quan la vida ens deixa espai per tal de ser el que som, de sentir el que sentim, vivim en un món de connexió i el nostre cos és un instrument que fa possible actuar a favor del benestar. Però en certes ocasions la combinació entre determinades circumstàncies i la nostra manera prefixada de viure-les fa molt difícil poder connectar amb les emocions que dibuixa el nostre cos.  Així, la vinculació amb els altres esdevé de cada vegada més costosa: quan no sabem el que sentim ens perdem en l’espai que hi ha entre les persones. El resultat final és que no hi ha paraules que permetin la comunicació, no hi ha perspectiva, no hi ha vida compartida. I els altres, els espectadors d’aquesta desfeta, no saben què dir, de manera que la majoria callen, fan com si no passés res o s’allunyen.


La protagonista ens explica que “dejuna, ella se sentia més forta, inaccessible.” El dolor emocional generat per la seva història és tan gran que s’enganxa a controlar la gana. Així, sense voler, aquesta adolescent ha anat fent créixer un personatge a dintre seu que, fins i tot quan ha decidit tornar al camí de la vida, no calla. “Persegueix la Laure de maneres recargolades, la persuadeix de la seva lamentable inutilitat, de la inevitabilitat de la recaiguda.” Però gràcies al seu doctor, pot anar fent farcellets d’aquesta veu, de la por, de la buidor que sentia que havia d’omplir amb totes les accions dirigides a controlar el seu pes.


El món del control de la gana, encara que als altres ens sembli absurd, és un món amb unes regles molt clares, amb unes lleis simples de lluita contra les demandes del cos. Dintre del caos generat pel patiment emocional extrem, genera ordre, sensació d’objectius clars, alleujament per la sensació d’aconseguir fer "el que s’ha de fer".


La Laure, la protagonista, durant el relat, es troba entre dues aigües, “entre una malaltia a la qual no pot acabar de renunciar del tot i un futur que encara no és capaç d’entreveure.” Aquesta frontera confusa és la que els que vivim fora d’aquests territoris no acabem d’entendre. No acabem d’entendre que la Laure tingui por de tornar a la vida, lluny de l’única manera d’existir que ara recorda. La malaltia ha esdevingut part de la seva identitat, controlant totes les seves accions, assenyalant unes tasques clares a fer.


Gràcies al relat de Delphine de Vigan podem veure que és possible passar a l’altra part de la frontera. Ens fa entendre el procés com una sortida de la fosca, gràcies a la connexió amb els altres. I, també, com una retrobada de l’esperança, gràcies a la troballa de les paraules que posen nom al que sentim, al que ens passa. Sense connexió amb els altres, no hi ha vida.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Les tres fases de la resposta a les amenaces


Les persones estem dominades per la recerca del plaer i l'evitació del dolor (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/11/motivacio-i-necessitats-basiques.html). Aquesta és l'herència dels mamífers, com també ho són els dos sistemes vitals bàsics que, de forma automàtica, sustenten aquestes conductes, les organitzen i les canalitzen. Aquests dos sistemes serien: El sistema d’inhibició conductual orientat cap a l’evitació (dedicat principalment a evitar el dolor) i el sistema de facilitació conductual orientat cap a l’aproximació (dedicat a la recerca del plaer).

El primer sistema, que jo a vegades anomeno d’alarma o d’evitació, va apareixent en la literatura científica amb diferents noms. En una pròxima entrada en parlarem amb la denominació “Cervell Pessimista”, seguint el llibre d’Elaine FoxUna mente feliz”. Sigui quina sigui la denominació, tots els autors coincideixen en que els humans hem sobreviscut gràcies a ell, ja que ens avisa i programa respostes de supervivència de manera automàtica i inconscient, generant emocions negatives que ens empenyen a actuar de forma prefixada.


Aquest sistema, però, quan s’activa massa sovint o de manera exagerada, pot portar-nos a sentir-nos malament i pot encadenar-nos a estats d’ànim ansiosos, depressius o de ràbia. Les Teràpies Conductuals/Cognitives intenten trobar la forma de rompre cicles viciosos negatius. I per això, es necessita conèixer com es desplega aquest sistema de forma automàtica davant el que el cervell considera una amenaça o un obstacle.


Explica Joseph LeDoux (vegeu l'entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/el-cervell-emocional.html), que existeixen una sèrie d’estratègies per a defensar-se dels perills que es conserven en tota la línia dels vertebrats: retirada, immobilitat, agressió defensiva o submissió. Les respostes de por presenten una correspondència funcional entre els homes i altres vertebrats. L’ordre, davant un perill, es conserva de la següent manera: sobresalt, orientació cap a la font del perill, paralització o fugida i atac.


Aquesta seria la primera fase de l’actuació del nostre sistema d’inhibició conductual, definida per l’activació automàtica de certes tendències cap a l’acció. Les persones, en funció del nostre temperament i dels hàbits apresos, tindríem més tendència a mostrar una o altra estratègia. Unes, ens retiraríem amb facilitat, mentre que d’altres es mostrarien més propensos a l’agressió. La immobilitat o passivitat seria pròpia d’unes altres, mentre que un grup mostraria conductes de submissió.


Aquesta primera fase és automàtica, encara que això no ho hem d’entendre com que estem condemnats a seguir el patró que ens marca. Encara que tinguem una tendència cap a l’agressió no podem justificar la nostra conducta agressiva com el resultat del nostre sistema d’inhibició conductual. De fet, la descàrrega dels programes d’actuació associats a les estratègies de la primera fase dependrà dels frens que posem. Així, la implementació d’una resposta constituiria una segona fase.



 D'aquesta manera, si en una primera fase se’ns activa el sistema d’inhibició marcant una tendència emocional, en una segona es podrien posar en marxa mecanismes de control que ens permetessin posar en marxa actuacions alternatives. Aquests mecanismes són els que explica Alison Gopnik en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html.


En una tercera fase, en cas de no haver descarregat el programa automàtic associat a la primera, podríem usar tècniques de resolució de problemes o de comunicació per tal d’aconseguir solucionar o superar el moment. Un exemple en seria la tècnica descrita en l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/07/practicar-la-comunicacio-emocional.html.


Les emocions negatives associades al sistema d’inhibició són molt potents. Es descarreguen fàcilment i en uns 90 segons ens podem trobar que hem donat una resposta al problema. Tanmateix, en moltes ocasions una resposta ràpida no és adequada, ja que podem empitjorar la situació. I, en aquest cas, el fet de saber que podem planificar les respostes per tal de ser més estratègics, pot ajudar-nos a viure millor. Pot ajudar-nos a fer, no el que tenim ganes de fer, sinó el que ens convé d’acord amb els nostres valors. I, així, arribar al benestar emocional.

dissabte, 5 d’octubre de 2013

El camí cap als estats de flux



En una de les entrades de Farnam Street redescobreixo una aparició en les TED talks (vegeu www.ted.com) d’un vell amic d’aquest blog:  Mihaly Csikszentmihalyi. En aquesta xerrada el psicòleg explica el seu interès, des dels inicis de la seva carrera, per descobrir que és el que ens fa feliços. Després de mostrar en una gràfica la poca importància dels diners (una vegada que s’han aconseguit els necessaris pel benestar i que ell fixa en uns 1000 dolars per sobre dels mínims per a sobreviure), conta els seus estudis sobre els estats de flux (flow, en anglès), estats en els que les persones es senten en un estat de benestar especial. I encara que tots estem temptats a concloure que estan relacionats amb la inactivitat de les vacances o amb el repòs, la veritat és que el millor benestar és aquell que ens troba actius, en resposta a un repte i en el moment en què posem en marxa les nostres capacitats en un estat d’alta concentració.

Csikszentmihalyi ens recorda que l’atenció és com l’energia en el sentit que sense ella res no és possible. De fet, ens anem creant a nosaltres mateixos en funció de com usem la nostra atenció. Els nostres records, els nostres pensaments i les nostres emocions i sentiments estan modelats per com la dirigim. La qualitat de la nostra experiència, la qualitat de la nostra vida, vendrà definida per com anem focalitzant l’atenció. El màxim del benestar es trobarà gràcies a una energia amb control, l’atenció, enfocada cap allò que ens apassiona.

Els estats de flux, si seguim la presentació que en fa en el seu llibre “Fluir”,  es poden experimentar en situacions molt diverses. Els trobem en aquells moments en què les persones experimenten una total unitat amb les seves accions. I això pot passar en fer esport, escalar, tocar un instrument, tallar carn, fer un ram de flors, cosir o fer punt, fer busseig  o moltes altres activitats. Csikszentmihalyi enumera set característiques generals dels estats de flux:

1.     La persona experimenta una sensació d’unitat i d’èxtasi (perd el sentit del jo).
2.     La persona està completament implicada i concentrada.
3.  La persona experimenta la tasca com un repte i ha de mobilitzar les seves capacitats a un nivell alt.
4.     La persona experimenta un sentiment molt agradable de serenitat.
5.     La persona experimenta un sentit del temps distorsionat.
6.   La persona està motivada intrínsecament, és a dir, fa la tasca no pel resultat sinó pel propi procés de fer-la.
7.     La persona té una sensació de control


Aquesta és la figura que representa els estats d'ànim relacionats amb les activitats. Sempre que estem en ple funcionament, implicats en una activitat que demandi l’actuació de totes les nostres habilitats, sentirem una sensació de gran alegria i tindrem el desig de repetir l’experiència (FLOW). En cas de que les nostres capacitats estiguin per sota del repte que suposa l’activitat sentirem un cert malestar (“arousal” en la figura) i si estan un poc per sobre experimentarem una sensació de control. Les activitats que ens relaxen suposen un repte baix amb unes capacitats altes. Arribem a l’avorriment quan el repte és baix i les capacitats que mobilitzem són moderades.

Així, podríem dir que en el camí cap al flux (“Flow”) ens trobem amb dos possibles itineraris. Per una banda, la via d’aconseguir augmentar les nostres capacitats, amb l’esforç i la persistència que fan que generem patrons (per exemple, automatitzar la lectura per tal d’arribar a fruir del contingut; automatitzar moviments per tal d’arribar a fruir d’un esport o del cant; coneixer bé les emocions per tal de potenciar les relacions, etc.). Per l’altra, assumir una actitud de compromís davant els reptes, deixant de donar tanta importància a la nostra imatge o superant la por al fracàs (en aquest cas, hi trobaríem exemples de moltes persones que aposten pel creixement personal, per la superació de les seves pors, per la congruència entre la seva vida i els seus valors).

La proposta de Csikszentmihalyi, en el fons, és la d’aconseguir un major benestar emocional, una millor autoestima, un sentiment de que la nostra vida val la pena, gràcies a la presència d’aquests estats de flux, generats per la combinació del nostre esforç i de l’acceptació dels reptes.