Amor romàntic i sexe

El llibre de Pere Estupinyà “S=EX2. La ciencia del sexo” parla d’atracció, d’enamorament, de les claus biopsicològiques del desig, de la fisiologia de la resposta sexual femenina i masculina, de les diverses disfuncions sexuals, de conductes sexuals apreses, de condicionaments genètics i de l’enorme diversitat que podem trobar en la sexualitat humana.

Tots els estudis indiquen que l’estat de màxima felicitat, benestar emocional i salut física es dóna quan tenim una relació romàntica satisfactòria. La solitud no desitjada és una font de malestar, de forma que el nostre impuls cap a l’amor romàntic és més el resultat d’una necessitat instintiva que d’una emoció o sentiment reconfortants. L’amor és una necessitat molt més gran que el sexe.

Estupinyà arriba a la conclusió, després d’analitzar la informació científica disponible, de que som monògams socials, però que això genera problemes en el món de la parella ja que no passa el mateix a nivell d’atracció sexual. La passió és més freqüent en les fases inicials d’una relació, quan s’activa el circuit neurològic de la recerca i de la motivació. Aquesta activació suposa la fluctuació de dos neurotransmissors, la dopamina i la serotonina, de manera que es generen descàrregues emocionals d’ansietat, premi i satisfacció. Però es pot mantenir aquesta seqüència quan sentim la parella com a segura?

Estupinyà afirma que aquest darrer punt és el que fa que el sexe en el matrimoni preocupi més que el sexe extraconjugal (encara que aquest darrer és freqüent i genera molts problemes en les relacions). Moltes parelles s’estimen amb devoció, però han perdut la passió, l’atracció o la química sexual entre ells. En aquesta segona fase de la relació, augmentaria la presència de l’oxitocina, la denominada hormona de l’amor, present quan tenim un vincle fort i profund amb algú.

Els estudis semblen indicar que la fidelitat sexual és una construcció social i això explica que la majoria de nosaltres anem sentint desig per distintes persones. El nostre cervell no està programat per actuar com a monògams sexuals, encara que sí som monògams emocionals que només ens enamorem apassionadament i de forma adictiva d’una sola persona cada vegada. Segons Estupinyà, som promiscus desconfiats que volem tenir més d’una opció, però, al mateix temps, esperem que els altres ens siguin fidels.

Alguns terapeutes consideren que la confiança, el vincle i la seguretat de l’amor de la parella poden, a mig termini, entrar en conflicte amb l’aventura, el misteri i la novetat necessaris per tal que sorgeixi el desig sexual. En aquest sentit, Helen Fisher, per exemple, proposa compartir noves activitats per tal de millorar el vincle i de generar sensacions d’aventura al mateix temps.  Altres estudiosos proposen generar una certa distància gràcies a activitats individuals, mentre que John Gottman, per altra banda, considera que el més important és la informació compartida, el grau de vincle entre la parella i proposa jocs per tal de conèixer millor a l’altra persona.

La conclusió a la que arriba Estupinyà pel que fa al món de la teràpia de parella és que, com en la majoria de tractaments psicològics, l’èxit depèn de l’actitud de la persona i de la connexió amb el terapeuta (segurament perquè això fa que sigui possible la comunicació explícita dels problemes, una bona definició dels objectius i la negociació entre les parts). Aquesta dada, encara que preocupant, és un senyal de la complicació del tema per la gran quantitat de variables que actuen de forma conjunta, cosa que fa molt difícil treballar amb un model científic global que tingui en compte tots els elements que hi intervenen.

Seguirem investigant.