dissabte, 23 de febrer de 2013

Les meravelles de l'autocontrol



Els investigadors de la sociabilitat humana han reunit un notable nombre de factors que es consideren un risc per a la violència, entre ells l’egoisme, els insults, la gelosia, el tribalisme, la frustració, la concentració de persones, la calor i la virilitat. Aquests elements poden conduir-nos a la violència si ens trobem immersos en una cultura de l’honor, mentre que es veuen atenuats en una cultura de la dignitat. En una cultura de la dignitat es respecta als homes no per la seva rapidesa a l’hora de contestar als insults, sinó pel seu autocontrol.

L’autocontrol suposa desfer-se de la tirania dels estímuls, ésser capaços de preferir les gratificacions majors i posteriors a les immediates i poder posar les pròpies accions al servei dels plans, dels propòsits i dels valors. Per això, els neurocientífics han provat que necessitem tenir uns lòbuls frontals intactes: les porcions més posteriors analitzen els estímuls, la frontal lateral analitza el context i, finalment, el pol frontal analitza l’episodi concret i gestiona la resposta final.

Els estudis de diferents autors conclouen que com més autocontrol tenen les persones, millor és la seva vida. Entre els estudiants es pot veure que els que tenen puntuacions més altes treuen millors notes, presenten menys trastorns alimentaris, beuen menys alcohol, es queixen menys de dolor, tenen menys depressió, presenten una autoestima més alta, són més aplicats, mantenen millors relacions amb la família, tenen menys relacions sexuals problemàtiques, s’enrabien menys i senten més culpa i menys vergonya. Encara que són iguals de solidaris, es mostren menys afectats per l’aflicció dels altres.

L’autocontrol és una característica estable que diferencia a les persones des de la petita infància. Tanmateix, tenim diferents mètodes per tal de potenciar-lo. A vegades, simplement ho aconseguim si ens mantenim lluny de les temptacions (tirem els dolços, no anem a bars, posem el despertador lluny del llit per tal de no poder-lo apagar,...). Altres, si aprenem a mirar les coses des d’una altra perspectiva (pensem en les ofenses com una mostra de la immaduresa de l’ofensor, per exemple). Podem, també, decidir potenciar el control dels nostres impulsos quan estem en ambients estables i segurs (si pensem viure més, no ens exposem a perills de forma gratuïta). Una altra via que permet a les persones elevar el seu autocontrol és millorar la nutrició, la moderació i la salut, ja que el funcionament dels lòbuls frontals és molt sensible al seu estat fisiològic.

L’autocontrol també es pot reforçar seguint una metàfora de l’exercici físic: exercitar-lo suposa augmentar la seva potència. En determinats estudis es demanava als usuaris que prenguessin nota del que menjaven, que s’apuntessin a un gimnàs, que s’apuntessin a cursos sobre la gestió dels diners o de tècniques d’estudi, que no diguessin paraulotes, parlessin amb frases complertes i no comencessin mai les frases amb un “jo...”. El que crida l’atenció dels resultats és que les persones implicades, al mateix temps que mostraven un autocontrol més gran en les proves de laboratori, exhibien un major control en les seves vides: fumaven menys, bevien menys alcohol, menjaven millor, gastaven menys diners, miraven menys la televisió, estudiaven més i mantenien el pis més net. Per tant, quan ens proposem augmentar el control sobre una àrea es solen produir millores en moltes altres.

Tanmateix, hi ha modes en el que es considera l’estàndard lloable de personalitat. En determinades èpoques, s’ha lloat l’autocontrol com a ingredient essencial de l’excel·lència personal. En altres, l’espontaneïtat s’ha considerat l’objectiu a aconseguir en les relacions personals i la gestió emocional. El problema és que cada model té les seves conseqüències i els estudis semblen demostrar que eliminar l’autocontrol de l’ideari social i educatiu deixa a les persones encadenades als seus impulsos, amb tot el que això suposa a l’hora de prendre decisions: més violència instrumental, més evitació del que ens resulta difícil, més vergonya, menys autoestima, menys autoconfiança...

Els estudis mostren que l’autocontrol ens condueix a la possibilitat de marcar-nos objectius i creure en la possibilitat d’acomplir-los. L’autocontrol, en definitiva, posa les condicions per tal de gestionar la nostra pròpia vida, gràcies a la gestió emocional i de la nostra conducta. Benvinguts al benestar emocional.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Què es necessita per viure una bona vida?




Robert Sidelsky i Edward Sidelsky han escrit el llibre “¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una buena vida” Un d’ells és economista mentre que l’altra és filòsof i entre els dos intenten resoldre el dilema de com, a pesar de tenir una renta per càpita més alta que fa 30 anys, no hem aconseguit més felicitat. Les societats occidentals han posat en el centre dels seus objectius el creixement econòmic i, amb l’excusa d’aconseguir-lo, han desregulat els mercats. El problema ha vingut quan ens hem trobat que la cobdícia i l’avarícia sense fre d’uns quants han fet que la desigualtat sigui més gran que mai en les nacions desenvolupades.


Després d’explicar com s’ha produït aquest procés, els autors ens proposen centrar-nos en les coses que poden fer que realment arribem a tenir una bona vida. En primer lloc, hem de començar a considerar com viure la nostra vida com un objectiu. En segon lloc, i després de revisar diferents sistemes, conclouen que ens hem de centrar en set béns bàsics


  • la salut, que implica vitalitat i energia i és sobre l’únic aspecte sobre el que els estats liberals adopten una postura definida,

  • la seguretat, que es pot veure pertorbada per guerres, crims, problemes socials o econòmics; aquests darrers anys, per exemple, s’ha primat el rendiment econòmic per sobre de la seguretat en l’ocupació,

  • el respecte, que no implica simpatia o admiració, sinó que pressuposa la dignitat com a persona i l’aplicació dels drets humans fonamentals,

  • l’autonomia o personalitat, és a dir, la capacitat per a formular i dur a terme un pla de vida que reflecteixi el gust, el temperament i el concepte del que és bo per a cada un de nosaltres,

  • l’harmonia amb la natura, que suposaria acceptar la necessitat d’entrar en contacte amb la natura per tal de, com a mínim, contrarestar els efectes adversos de la superpoblació urbana sobre la conducta i l’estat d’ànim,

  • l’amistat, que inclou totes les relacions d’afecte sòlid, és a dir, a familiars i amics i, finalment,

  • l’oci, és a dir, el fet de gaudir del temps lliure necessari per tal de fer coses que suposin una actitud activa i la posada en marxa d’habilitats pròpies i que, en definitiva, es fan pel simple plaer de fer-les.

Necessitem aquests béns per tal de viure una bona vida. I això es veu confirmat des d’un altre àmbit: el dels cuidats pal·liatius. El diumenge 10 de febrer sortia una ressenya sobre un llibre de Bronnie Ware al diari Ara, que parlava dels cinc penediments més freqüents quan les persones estem a punt de morir:




  1. “Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre. És a dir, seguint la terminologia dels Sidelsky, no han fruit del bé de l’autonomia o personalitat i, per tant, no han aconseguit adoptar el seu propi pla de vida, quedant comdemnats a viure la vida dels altres.
  2. “M'agradaria no haver treballat tant”. Les persones lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. No han tingut èxit en fruir de la seguretat, perseguint una estabilitat econòmica que no arribava mai. Ni de l’amistat, en el sentit de dedicar temps a les relacions familiars i íntimes. 
  3. “M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments”. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor. En aquest cas, ens tornem a trobar amb una mancança dels béns de l’autonomia o personalitat i de l’amistat, per falta de temps, planificació i dedicació. 
  4. “M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics”. Els pacients que morien descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia. Una altra vegada, una falta de dedicació al bé de l’amistat. 
  5. “M'agradaria haver-me permès ser més feliç”. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que el benestar és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat. Aquest aspecte podria incloure tots els béns dels que parlen els Sidelsky (salut, seguretat, amistat, respecte, harmonia amb la natura, autonomia i oci) i que fan possible el que ells anomenen una bona vida.


Quina és la conclusió? Necessitem plantejar-nos en quin punt estem de la bona vida? Hem de reconsiderar les nostres prioritats? Estem enfocats a aconseguir aquests béns que fan que al final de la vida estem satisfets amb el que hem viscut?


El benestar emocional no és el que anomenem felicitat. El benestar emocional és el resultat de la constatació de viure una vida digna de ser viscuda, una vida amb sentit, entrega i passió. Els autors d’aquests llibres ens apropen a trobar el camí.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Beneficis i perills de l'empatia



L’altra dia, escoltant la ràdio, vaig sentir dir a una tertuliana que el món aniria millorant gràcies al “cicle expansiu de l’empatia”. Acabava de llegir el llibre de Pinker, “Los ángeles que llevamos dentro” i havia arribat a la conclusió que en la seva argumentació es demostrava que l’empatia com a tal, a pesar de la seva bona premsa, no aconseguia explicar la disminució dels índexs actuals de violència. De fet, durant la nostra història, amb els mateixos cablejats cerebrals per a sentir empatia, torturàvem i cremàvem “bruixes”, comerciàvem amb esclaus i apallissàvem nens.



L’empatia ens permet adoptar perspectives, tenir teories de la ment sobre els altres, sobre el que pensen, sobre el que senten. No suposa necessàriament preocupació solidària, ja que aquesta es pot activar o desactivar i, inclús, convertir-se en contraempatia, és a dir, sentir-se bé davant el malestar dels altres. Segons la relació que tinguem amb l’altra persona, la nostra reacció davant el seu dolor pot ser empàtica, neutra o contraempàtica.


No existeix un centre empàtic cerebral, sinó patrons d’activació i modulació que depenen de la interpretació de la situació de l’altra persona i del tipus de relació que tenim amb ella. Hi intervenen circuits de la unió temporoparietal i del lòbul temporal superior avaluant l’estat físic i mental de l’altra persona. El còrtex prefrontal i el pol frontal calculen els detalls de la situació i els objectius que s’han d’aconseguir. Les corteses orbital i ventromedial integren els resultats dels diferents càlculs. L’amígdala i el pol temporal regulen respostes a estímuls aterradors i angoixants. L’ínsula registra el fàstic, la còlera i el dolor. I la cortesa cingulada gestiona l’activació i desactivació de determinats circuits a l’hora de regular respostes incompatibles o de respondre al dolor físic o emocional. I, enmig de tots aquests elements, hi trobem una hormona: l’oxitocina.


L’oxitocina és una petita hormona produïda per l’hipotàlem que actua en els sistemes emocionals dels cervell i que, una vegada alliberada al torrent sanguini, pot actuar sobre la resta del cos. La seva funció evolutiva original era activar els components de la maternitat. Es pensa que a partir d’aquesta funció va passar a altres formes de solidaritat humana i que la xarxa de l’oxitocina és un desencadenant vital en la resposta solidària als desitjos i creences d’altres persones.


Tanmateix, els desencadenants de les respostes de tendresa poden ser aspectes com l’atractiu dels indicadors d’infantesa que poden fer que els nens i nenes menys atractius rebin més càstigs per part dels pares i dels mestres i que siguin més susceptibles de ser víctimes d’abusos. També és més fàcil ser solidaris amb aquells que considerem que tenim certa similitud i valors compartits.


Els estudis indiquen que, en la resposta de solidaritat, també hi intervenen els circuits de culpa, de forma que ajudem als altres per tal de mitigar la nostra pròpia angoixa davant el seu patiment. Tanmateix, una vegada que s’activa la solidaritat amb una víctima, intentem reduir el seu patiment independentment que s’alleugi o no el nostre.


Per tal de generar cercles de solidaritat, haurem de generar relacions comunitàries que, per la seva banda, també van acompanyades de culpa i perdó. La millor forma de construir un sentiment de comunitat és induir a les persones a col·laborar per tal de tirar endavant un projecte amb una finalitat superior.


Un dels desencadenants exògens més potents de solidaritat ens ve donat pel consum d’obres de ficció, biografies, autobiografies i reportatges. De fet, els lectors de ficció puntuen més alt en les proves d’empatia i perspicàcia social. Així, sembla que les reformes humanitàries que s’han anat imposant aquests darrers segles es poden deure, en part, a una major sensibilitat cap a les experiències dels éssers vius i a un desig genuí d’alleujar el seu patiment.


Tanmateix, igual que en el cas de l’atractiu, l’empatia pot portar a ajudar a persones individuals amb les que ens solidaritzem en detriment d’altres amb les que no “connectem”, anant en contra del principi fonamental de la justícia. Així, les societats poden patir grans problemes quan els seus líders polítics i els seus funcionaris dels governs actuen moguts per l’empatia repartint graciosament beneficis entre els seus parents i amics, en lloc de gestionar els recursos de forma responsable (Resulta familiar??? Recorda els casos de corrupció???).


El que realment ens ha dut fins a allà on som, al període més pacífic i menys violent de la nostra història, no és l’empatia, sinó el que anomena cercle expansiu dels “drets”: un compromís en el sentit de protegir als altres éssers vius dels mals i de l’explotació, amb independència de lo propers que els sentim o de les seves diferències amb nosaltres. Necessitem la presència de l’argumentació moral abstracta per tal de superar les restriccions de l’empatia. Els objectius que hem de tenir com a societat han de ser polítiques i normes que facin que se’ns consideri persones dignes, independentment dels nostres lligams amb els altres. Només així aconseguirem viure en una societat sana i en la que sigui possible el benestar emocional dels seus membres.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Les cinc vies cap a la violència



Com arribem a la violència? Com bones persones poden arribar a cometre actes horribles? Hi ha alguna forma de protegir-nos dels nostres propis dimonis? Aquestes són les preguntes que planen sobre l’anàlisi que fa Pinker del que ens empeny cap a la violència. I, també, apunta que les respostes, basades en el coneixement de la nostra naturalesa, poden conduir-nos cap a la superació dels nostres impulsos més foscos.

Pinker es basa en diferents camps de coneixement per tal d’entendre les cinc categories bàsiques de violència: violència pràctica, violència per a la dominació, violència per venjança, sadisme i violència ideològica.

La violència pràctica es perpetra per tal d’aconseguir un objectiu concret. És una categoria per exclusió, per absència de qualsevol factor inhibitori com la compassió o la preocupació moral; vendria a ser el camí més curt per tal d’aconseguir una cosa.  La presa o l’objectiu no són objecte d’odi, sinó que són valorats i preuats. És la violència dels psicòpates, que són entre l’1 i el 3 % de la població masculina i constitueixen entre el 20 i el 30% dels criminals violents i cometen la meitat dels delictes més greus. Per altra banda, es dóna en moltes ocasions per excés de confiança, present principalment en molts homes,  ja que pot fer que aquests s’animin a agredir minimitzant els efectes negatius de la seva conducta.

La violència per a la dominació ve definida per l’impuls d’imposar-se als rivals. Es dóna, bàsicament, entre homes. Les tàctiques competitives femenines són menys “físiques”, com seria el cas del xafardeig i l’ostracisme. La violència per a la dominació té tendència a esclatar en grups petits com les bandes o els llocs de feina aïllats, ja que en aquests casos la posició en el grup determina la totalitat del valor social de la persona. Si aquestes pertanyen a grups diferents i poden entrar i sortir d’ells, és més probable que en trobin un on es sentin valorades i no es sentin amb la necessitat de respondre agressivament a un insult o un acte de menyspreu. La reconciliació després d’una disputa es dóna quan hi ha una percepció d’interessos comuns entre els dos contrincants (com seria el cas de tenir parentiu o d’estar lligats per objectius compartits). A més, l’instint  de dominació es desferma també quan el nostre grup de referència entra en competència amb un altre grup: volem que el nostre guanyi, que domini a l’altre. Aquesta modalitat grupal de dominació s’anomena “tribalisme” i es pot considerar oposada a l’humanisme, el feminisme, els drets universals, el progressisme polític i les qüestions igualitàries i pacifistes.

La violència per venjança consisteix en tornar el mal que ens han fet amb la mateixa moneda. És la causa d’entre el 10 i el 20 % dels homicidis de tot el planeta. Quan es dirigeix a grups és un dels motius més comuns d’atacs terroristes, represàlies contra atacs terroristes i guerres. Les persones tenim moltes fantasies agressives i, gairebé totes, són fantasies de venjança. La venjança es materialitza quan s’inhabilita l’empatia. Tanmateix, i a pesar de la seva mala premsa, la venjança té una funció dissuasòria (veure l’entrada sobre la cara obscura del perdó), ja que impedeix que una bona persona sigui objecte d’explotació i, per tant, juntament amb el perdó i el penediment, fa falta perquè la cooperació sigui possible. Els problemes amb la venjança, i la freqüència amb què apareix, tenen a veure, una altra vegada, amb el biaix “de benefici propi” que fa que sempre vegem les nostres accions com a justificades i els danys rebuts com a excessius. Tanmateix, la justícia administrada per un govern considerat legítim fa que es reprimeixin els impulsos cap a la venjança. També reprimim aquests impulsos en cas que l’ofensor sigui parent o amic, en cas que la relació amb el perpetrador sigui massa important com per perdre-la i en cas que l’ofensor s’hagi tornat inofensiu i demani disculpes.

El sadisme, és a dir, el plaer de fer mal, és el quart tipus de violència. Una de les seves manifestacions és la tortura i pot aparèixer en cinc circumstàncies. En primer lloc, podria donar-se la violència instrumental, agredir per obtenir una cosa concreta, i després “desmadrar-se” arribant a la tortura en si. En segon lloc pot donar-se com a resultat d’un intent de càstig criminal i religiós. En tercer lloc, en moments de descontrol pot estar causada pel pur desig d’entretenir-se. En quart lloc, hi trobaríem els saquejos de soldats i milicians, una vegada que han superat la por inicial, un fenomen conegut com a “fugir cap endavant”. En darrer lloc, hi trobaríem els assassins en sèrie i els psicòpates que torturen per plaer sexual. En la història de la tortura, aquesta darrera circumstància és la que ha ocasionat menys víctimes i és la menys freqüent. La veritat és que ens incomoda pensar que els humans “normals” puguem  arribar a fruir del patiment dels altres; però la realitat és que amb els motius adequats (fascinació, dominació, venjança o sexualitat) i la supressió de certes limitacions (empatia, tabú cultural, aversió al mal causat) podríem arribar al sadisme. La psicopatia és una desactivació permanent de les inhibicions contra el sadisme. Tanmateix, la majoria de psicòpates no són sàdics. El sadisme és un “gust” adquirit, després d’un procés de superació del malestar de les experiències inicials i la preponderància de sensacions de tranquil·litat, vigor i poder. El sadisme és una llavor que portem a dintre, però que necessita unes condicions molt especials per tal de florir.

Finalment, en el context dels grups humans hi trobem la violència ideològica, és a dir, el procés pel qual uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa. És un tipus especial de violència instrumental, ja que, en aquest cas, la meta és la consecució d’un suposat “bé comú”. Però, la pregunta en aquest cas, segons Pinker, és “com una ideologia tòxica pot propagar-se des d’un petit nombre de fanàtics narcisistes a una població?” La resposta la podem trobar en cert aspectes de les dinàmiques de grup: una d’elles és la “polarització”, el fenomen pel qual, quan discutim amb gent que té opinions semblants a les nostres, aquestes es tornen més semblants i més extremes. L’altra és el “pensament de grup”,  la tendència de la gent a dir al líder el que suposadament vol sentir. Una altra, és la tendència a comportar-se en funció dels paràmetres que marca el grup, fins i tot quan són cruels o irresponsables, el que dóna lloc a la conformitat i l’obediència. Així, les persones poden arribar a recolzar una pràctica o una opinió que deploren perquè pensen, equivocadament, que tots els altres hi estan a favor i, fins i tot, com a mesura preventiva, poden arribar a castigar als que no segueixen la norma, per tal de caure bé al grup i de no ser castigats ells mateixos. I, per no sentir-se malament poden autoenganyar-se qualificant les seves accions com a provocades, justificades, involuntàries o intranscendents. En aquests casos, es pot desconnectar la pròpia moralitat gràcies a mecanismes com l’eufemisme (reformular el dany amb paraules que el fan semblar menys immoral), el gradualisme (anar fent cada vegada més barbaritats, de forma progressiva), la difusió de la responsabilitat (sentir que “només s’obeeixen ordres”), el distanciament (no veure directament el patiment fa que sigui més probable exercir la violència), denigrar a la víctima (deshumanitzar o demonitzar a la persona que pateix la violència) o la comparació avantatjada (pensar que altres persones fan coses molt pitjors).

La ideologia no té cura. Estem preparats per generar-la. Però sí que podem protegir-nos de les ideologies tòxiques si mantenim una societat oberta en la que les persones i les idees puguin moure’s lliurement i ningú sigui castigat pel fet de manifestar les seves opinions.

Ara comencem a conèixer-nos tal i com som. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les llavors de la violència ens dóna el coratge d’habilitar sistemes que facin més difícil el seu floriment. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les llavors de la pau, també possibilita treballar per aconseguir que els conflictes, que són inevitables, es puguin resoldre amb el mínim de violència. El nostre benestar emocional i com a societat està en les nostres mans.