Beneficis i perills de l'empatia

L’altra dia, escoltant la ràdio, vaig sentir dir a una tertuliana que el món aniria millorant gràcies al “cicle expansiu de l’empatia”. Acabava de llegir el llibre de Pinker, “Los ángeles que llevamos dentro” i havia arribat a la conclusió que en la seva argumentació es demostrava que l’empatia com a tal, a pesar de la seva bona premsa, no aconseguia explicar la disminució dels índexs actuals de violència. De fet, durant la nostra història, amb els mateixos cablejats cerebrals per a sentir empatia, torturàvem i cremàvem “bruixes”, comerciàvem amb esclaus i apallissàvem nens.

L’empatia ens permet adoptar perspectives, tenir teories de la ment sobre els altres, sobre el que pensen, sobre el que senten. No suposa necessàriament preocupació solidària, ja que aquesta es pot activar o desactivar i, inclús, convertir-se en contraempatia, és a dir, sentir-se bé davant el malestar dels altres. Segons la relació que tinguem amb l’altra persona, la nostra reacció davant el seu dolor pot ser empàtica, neutra o contraempàtica.

No existeix un centre empàtic cerebral, sinó patrons d’activació i modulació que depenen de la interpretació de la situació de l’altra persona i del tipus de relació que tenim amb ella. Hi intervenen circuits de la unió temporoparietal i del lòbul temporal superior avaluant l’estat físic i mental de l’altra persona. El còrtex prefrontal i el pol frontal calculen els detalls de la situació i els objectius que s’han d’aconseguir. Les corteses orbital i ventromedial integren els resultats dels diferents càlculs. L’amígdala i el pol temporal regulen respostes a estímuls aterradors i angoixants. L’ínsula registra el fàstic, la còlera i el dolor. I la cortesa cingulada gestiona l’activació i desactivació de determinats circuits a l’hora de regular respostes incompatibles o de respondre al dolor físic o emocional. I, enmig de tots aquests elements, hi trobem una hormona: l’oxitocina.

L’oxitocina és una petita hormona produïda per l’hipotàlem que actua en els sistemes emocionals dels cervell i que, una vegada alliberada al torrent sanguini, pot actuar sobre la resta del cos. La seva funció evolutiva original era activar els components de la maternitat. Es pensa que a partir d’aquesta funció va passar a altres formes de solidaritat humana i que la xarxa de l’oxitocina és un desencadenant vital en la resposta solidària als desitjos i creences d’altres persones.

Tanmateix, els desencadenants de les respostes de tendresa poden ser aspectes com l’atractiu dels indicadors d’infantesa que poden fer que els nens i nenes menys atractius rebin més càstigs per part dels pares i dels mestres i que siguin més susceptibles de ser víctimes d’abusos. També és més fàcil ser solidaris amb aquells que considerem que tenim certa similitud i valors compartits.

Els estudis indiquen que, en la resposta de solidaritat, també hi intervenen els circuits de culpa, de forma que ajudem als altres per tal de mitigar la nostra pròpia angoixa davant el seu patiment. Tanmateix, una vegada que s’activa la solidaritat amb una víctima, intentem reduir el seu patiment independentment que s’alleugi o no el nostre.

Per tal de generar cercles de solidaritat, haurem de generar relacions comunitàries que, per la seva banda, també van acompanyades de culpa i perdó. La millor forma de construir un sentiment de comunitat és induir a les persones a col·laborar per tal de tirar endavant un projecte amb una finalitat superior.

Un dels desencadenants exògens més potents de solidaritat ens ve donat pel consum d’obres de ficció, biografies, autobiografies i reportatges. De fet, els lectors de ficció puntuen més alt en les proves d’empatia i perspicàcia social. Així, sembla que les reformes humanitàries que s’han anat imposant aquests darrers segles es poden deure, en part, a una major sensibilitat cap a les experiències dels éssers vius i a un desig genuí d’alleujar el seu patiment.

Tanmateix, igual que en el cas de l’atractiu, l’empatia pot portar a ajudar a persones individuals amb les que ens solidaritzem en detriment d’altres amb les que no “connectem”, anant en contra del principi fonamental de la justícia. Així, les societats poden patir grans problemes quan els seus líders polítics i els seus funcionaris dels governs actuen moguts per l’empatia repartint graciosament beneficis entre els seus parents i amics, en lloc de gestionar els recursos de forma responsable (Resulta familiar??? Recorda els casos de corrupció???).

El que realment ens ha dut fins a allà on som, al període més pacífic i menys violent de la nostra història, no és l’empatia, sinó el que anomena cercle expansiu dels “drets”: un compromís en el sentit de protegir als altres éssers vius dels mals i de l’explotació, amb independència de lo propers que els sentim o de les seves diferències amb nosaltres. Necessitem la presència de l’argumentació moral abstracta per tal de superar les restriccions de l’empatia. Els objectius que hem de tenir com a societat han de ser polítiques i normes que facin que se’ns consideri persones dignes, independentment dels nostres lligams amb els altres. Només així aconseguirem viure en una societat sana i en la que sigui possible el benestar emocional dels seus membres.