Com arribem a la
violència? Com bones persones poden arribar a cometre actes horribles? Hi ha
alguna forma de protegir-nos dels nostres propis dimonis? Aquestes són les
preguntes que planen sobre l’anàlisi que fa Pinker del que ens empeny cap a la
violència. I, també, apunta que les respostes, basades en el coneixement de la
nostra naturalesa, poden conduir-nos cap a la superació dels nostres impulsos
més foscos.
Pinker es basa en
diferents camps de coneixement per tal d’entendre les cinc categories bàsiques de
violència: violència pràctica, violència per a la dominació, violència per
venjança, sadisme i violència ideològica.
La violència
pràctica es perpetra per tal d’aconseguir un objectiu concret. És una categoria
per exclusió, per absència de qualsevol factor inhibitori com la compassió o la
preocupació moral; vendria a ser el camí més curt per tal d’aconseguir una
cosa. La presa o l’objectiu no són
objecte d’odi, sinó que són valorats i preuats. És la violència dels
psicòpates, que són entre l’1 i el 3 % de la població masculina i constitueixen
entre el 20 i el 30% dels criminals violents i cometen la meitat dels delictes
més greus. Per altra banda, es dóna en moltes ocasions per excés de confiança,
present principalment en molts homes, ja
que pot fer que aquests s’animin a agredir minimitzant els efectes negatius de
la seva conducta.
La violència per a
la dominació ve definida per l’impuls d’imposar-se als rivals. Es dóna,
bàsicament, entre homes. Les tàctiques competitives femenines són menys
“físiques”, com seria el cas del xafardeig i l’ostracisme. La violència per a
la dominació té tendència a esclatar en grups petits com les bandes o els llocs
de feina aïllats, ja que en aquests casos la posició en el grup determina la
totalitat del valor social de la persona. Si aquestes pertanyen a grups diferents
i poden entrar i sortir d’ells, és més probable que en trobin un on es sentin
valorades i no es sentin amb la necessitat de respondre agressivament a un
insult o un acte de menyspreu. La reconciliació després d’una disputa es dóna
quan hi ha una percepció d’interessos comuns entre els dos contrincants (com
seria el cas de tenir parentiu o d’estar lligats per objectius compartits). A
més, l’instint de dominació es desferma
també quan el nostre grup de referència entra en competència amb un altre grup:
volem que el nostre guanyi, que domini a l’altre. Aquesta modalitat grupal de
dominació s’anomena “tribalisme” i es pot considerar oposada a l’humanisme, el
feminisme, els drets universals, el progressisme polític i les qüestions
igualitàries i pacifistes.
La violència per
venjança consisteix en tornar el mal que ens han fet amb la mateixa moneda. És
la causa d’entre el 10 i el 20 % dels homicidis de tot el planeta. Quan es
dirigeix a grups és un dels motius més comuns d’atacs terroristes, represàlies
contra atacs terroristes i guerres. Les persones tenim moltes fantasies
agressives i, gairebé totes, són fantasies de venjança. La venjança es
materialitza quan s’inhabilita l’empatia. Tanmateix, i a pesar de la seva mala
premsa, la venjança té una funció dissuasòria (veure l’entrada sobre la cara
obscura del perdó), ja que impedeix que una bona persona sigui objecte
d’explotació i, per tant, juntament amb el perdó i el penediment, fa falta
perquè la cooperació sigui possible. Els problemes amb la venjança, i la
freqüència amb què apareix, tenen a veure, una altra vegada, amb el biaix “de
benefici propi” que fa que sempre vegem les nostres accions com a justificades
i els danys rebuts com a excessius. Tanmateix, la justícia administrada per un
govern considerat legítim fa que es reprimeixin els impulsos cap a la venjança.
També reprimim aquests impulsos en cas que l’ofensor sigui parent o amic, en
cas que la relació amb el perpetrador sigui massa important com per perdre-la i
en cas que l’ofensor s’hagi tornat inofensiu i demani disculpes.
El sadisme, és a
dir, el plaer de fer mal, és el quart tipus de violència. Una de les seves manifestacions és la tortura i pot
aparèixer en cinc circumstàncies. En primer lloc, podria donar-se la violència instrumental, agredir per obtenir
una cosa concreta, i després “desmadrar-se” arribant a la tortura en si. En
segon lloc pot donar-se com a resultat d’un intent de càstig criminal i
religiós. En tercer lloc, en moments de descontrol pot estar causada pel pur
desig d’entretenir-se. En quart lloc, hi trobaríem els saquejos de soldats i
milicians, una vegada que han superat la por inicial, un fenomen conegut com a
“fugir cap endavant”. En darrer lloc, hi trobaríem els assassins en sèrie i els
psicòpates que torturen per plaer sexual. En la història de la tortura, aquesta
darrera circumstància és la que ha ocasionat menys víctimes i és la menys
freqüent. La veritat és que ens incomoda pensar que els humans “normals”
puguem arribar a fruir del patiment dels
altres; però la realitat és que amb els motius adequats (fascinació, dominació,
venjança o sexualitat) i la supressió de certes limitacions (empatia, tabú
cultural, aversió al mal causat) podríem arribar al sadisme. La psicopatia és
una desactivació permanent de les inhibicions contra el sadisme. Tanmateix, la
majoria de psicòpates no són sàdics. El sadisme és un “gust” adquirit, després
d’un procés de superació del malestar de les experiències inicials i la
preponderància de sensacions de tranquil·litat, vigor i poder. El sadisme és
una llavor que portem a dintre, però que necessita unes condicions molt
especials per tal de florir.
Finalment, en el
context dels grups humans hi trobem la violència ideològica, és a dir, el
procés pel qual uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres
persones per tal de destruir algú o alguna cosa. És un tipus especial de
violència instrumental, ja que, en aquest cas, la meta és la consecució d’un suposat “bé
comú”. Però, la pregunta en aquest cas, segons Pinker, és “com una ideologia
tòxica pot propagar-se des d’un petit nombre de fanàtics narcisistes a una població?”
La resposta la podem trobar en cert aspectes de les dinàmiques de grup: una
d’elles és la “polarització”, el fenomen pel qual, quan discutim amb gent que té opinions
semblants a les nostres, aquestes es tornen més semblants i més extremes. L’altra és el “pensament de
grup”, la tendència de la gent a dir al
líder el que suposadament vol sentir. Una altra, és la tendència a comportar-se
en funció dels paràmetres que marca el grup, fins i tot quan són cruels o
irresponsables, el que dóna lloc a la conformitat i l’obediència. Així, les
persones poden arribar a recolzar una pràctica o una opinió que deploren perquè
pensen, equivocadament, que tots els altres hi estan a favor i, fins i tot, com
a mesura preventiva, poden arribar a castigar als que no segueixen la norma,
per tal de caure bé al grup i de no ser castigats ells mateixos. I, per no
sentir-se malament poden autoenganyar-se qualificant les seves accions com a
provocades, justificades, involuntàries o intranscendents. En aquests casos, es
pot desconnectar la pròpia moralitat gràcies a mecanismes com l’eufemisme
(reformular el dany amb paraules que el fan semblar menys immoral), el
gradualisme (anar fent cada vegada més barbaritats, de forma progressiva), la
difusió de la responsabilitat (sentir que “només s’obeeixen ordres”), el
distanciament (no veure directament el patiment fa que sigui més probable
exercir la violència), denigrar a la víctima (deshumanitzar o demonitzar a la
persona que pateix la violència) o la comparació avantatjada (pensar que altres
persones fan coses molt pitjors).
La ideologia no té
cura. Estem preparats per generar-la. Però sí que podem protegir-nos de les
ideologies tòxiques si mantenim una societat oberta en la que les persones i les idees
puguin moure’s lliurement i ningú sigui castigat pel fet de manifestar les
seves opinions.
Ara comencem a
conèixer-nos tal i com som. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les
llavors de la violència ens dóna el coratge d’habilitar sistemes que facin més
difícil el seu floriment. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les
llavors de la pau, també possibilita treballar per aconseguir que els
conflictes, que són inevitables, es puguin resoldre amb el mínim de violència.
El nostre benestar emocional i com a societat està en les nostres mans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada