dissabte, 25 de febrer de 2017

Només reconèixer la nostra ignorància ens pot portar a la saviesa

“Fins que es va donar la revolució científica, la majoria de cultures no creien en el progrés (...)
Quan la cultura moderna va admetre que hi havia moltes coses importants que no sabia, i quan aquesta admissió d’ignorància es va afegir a la idea de que els descobriments científics ens podrien proporcionar nous poders, la gent va començar a sospitar que, després de tot, el progrés real podia ser possible. Quan la ciència va començar a solucionar un problema darrera un altre, moltes persones es van convèncer de que la humanitat podria solucionar tots i cada un dels problemes gràcies a l’adquisició i aplicació de nous coneixements. La pobresa, la malaltia, les guerres, les fams, la mort mateixa, no eren el destí inevitable de la humanitat. Eren simplement els fruits de la nostra ignorància” Yuval Noah Harari “Sapiens”









El meu pare deia que quan ets responsable d’una cosa, el pitjor que et pot passar no és no saber-la fer, sinó no saber que no la saps fer. En aquest darrer cas, quan no reconeixes la teva ignorància, empitjores el resultat amb un ego inflat, no deixant de fer el que realment no funciona i, al final, en la majoria d’ocasions, donant la culpa dels errors als altres.

El reconeixement de la ignorància és, segons l’historiador Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”, el motor que va fer possible la revolució científica i, més tard, la revolució industrial que va convertir a Europa en un conjunt de nacions imperials. El nostre món globalitzat, la nostra destresa tècnica, la creença en una humanitat compartida, són el resultat d’aquest procés.

Explica Harari, d’una manera amena i entenedora, que els humans vivim en societats que comparteixen ficcions. Els humans estem dotats biològicament amb una sèrie d’habilitats que han evolucionat per a possibilitar la nostra supervivència com a espècie. I, com a animals amb un cos relativament feble, la nostra fortalesa i capacitat d’adaptació ens ha vingut de la nostra capacitat de col·laborar com a grup. Els grups, però, per la seva banda, necessiten comunicar-se per a poder cooperar i coordinar accions que els portin a tenir més opcions de sobreviure. I, per això, necessiten compartir un llenguatge i unes creences per tal de poder entendre’s. El llenguatge i les creences articulen les històries, les ficcions, que expliquen el que ens resulta important com a humans.

La cultura és el marc en el que, gràcies al llenguatge i a la interpretació del món, les persones poden interactuar amb facilitat, sense haver d’aturar-se a cada passa per explicar què volem dir exactament quan diem això o fem tal cosa (penseu si no en el que passa quan ens hem d’entendre amb una persona d’una altra cultura i la volem fer participar en una celebració autòctona). I, la cultura occidental, la que al final ha fet possible que pensem en el concepte d’humanitat compartida per tots els éssers humans, és un producte del reconeixement de la ignorància que va portar al llenguatge de la ciència, per una banda, i del reconeixement de la possibilitat d’intercanvi de riquesa que va portar al comerç entre diferents pobles, per una altra.

El cert és, però, que la pròpia cultura, les pròpies creences són com l’aigua en el cas del peix: una cosa que ens permet circular però de la que no ens adonem fins que ens trobem fora d’ella. Estem tot el dia fent previsions del que passarà, donant per suposades coses que només tenen sentit en la ficció en la que vivim, en la cultura que compartim amb les persones amb les que ens relacionem. I no veiem, o ens costa molt veure-ho, que el que diem, el que proposem està condicionat per la visió que donem per suposada.

En aquest sentit, l’altra dia una mare em contava tota preocupada que, des de la mort del seu marit ha pogut veure com naixia una història de ressentiment contada pel seu fill. El fill no deixa d’explicar-li que creu que el seu pare, un home criat a la postguerra, havia fet un paper poc lluït a la seva vida: no jugava massa amb ell, no parlaven massa, no havia passat massa temps ni amb ell ni amb els seus germans. La dona està molt trista. No entén com el fill no pot veure fins a quin punt el seu pare va lluitar per donar-los una estabilitat econòmica que, en aquell moment, era difícil. Però el fill, un pare amb les creences pròpies d’un pare d’ara, jutja al seu pare, un home que tenia unes creences compatibles amb el que suposava ser pare als anys setanta, amb els criteris propis d’un home actual. Resultat: inconsciència, malinterpretació i patiment.

El reconeixement del fet que contínuament estem interpretant la nostra situació en funció de la nostra visió/ficció ens possibilitaria ser més curosos a l’hora de prendre decisions o de jutjar la conducta dels altres. També ens possibilitaria una cosa molt important: aprendre, canviar, evolucionar. Per altra banda, evitaríem caure en solucions simplistes que, l’única cosa que fan és empitjorar la situació.

En aquest sentit, no puc deixar de comentar el tema estrella de les xarxes socials: Donald Trump i la seva capacitat per a solucionar/generar problemes. Sembla que el nou President dels Estats Units és un gran exemple del que estàvem comentant. Les persones, realment, quan tenim una visió simplista dels problemes donem per suposat que la solució també ha de ser simplista. Realment, com deia el meu pare, no hi ha res pitjor que no saber que no saps...

Bona reflexió!


PS. Si voleu veure una anàlisi interessant d’aquest fenomen i dels investigadors que el van descriure per primera vegada aneu a l’enllaç http://nymag.com/scienceofus/2017/01/why-donald-trump-will-be-the-dunning-kruger-president.html?mid=twitter_scienceofus

dissabte, 18 de febrer de 2017

Cinc petits canvis que poden transformar la teva vida

“El professor James Pennebaker es va casar a finals dels 70 després d’acabar els seus estudis universitaris. Al cap de tres anys la relació va entrar en crisi. Això el va fer entrar en un procés depressiu. Va començar a menjar menys, a beure més alcohol i a fumar. Avergonyit del que considerava la seva poca fortalesa emocional, es va aïllar cada vegada més dels altres.

Un matí després d’estar un mes sencer en aquesta situació, Pennebaker es va aixecar del llit i es va posar a escriure. Va escriure de manera lliure i franca sobre el seu matrimoni, sobre la seva família, sobre la seva sexualitat, sobre la seva carrera i, fins i tot, sobre la mort.

A mesura que escrivia durant els dies següents va passar alguna cosa fascinant. La depressió el va deixar anar i es va començar a sentir alliberat. Va començar a reconnectar amb el seu amor profund cap a la seva dona. Però el fet d’escriure va tenir un impacte encara més gran. Per primera vegada en la seva vida, va començar a veure el propòsit i les possibilitats de la seva vida” Susan David “Emotional Agility”







Durant aquests darrers quaranta anys James Pennebaker s’ha dedicat a investigar la relació entre l’escriptura i el processament emocional. I, curiosament, els seus estudis indiquen que les persones que escriuen sobre episodis emocionals de les seves vides experimenten una millora en el seu benestar físic i emocional. Aquestes persones passen a ser més felices, a estar menys depressives i menys ansioses. En els mesos posteriors a les sessions d’escriptura, passen a tenir una tensió arterial més baixa, una millor funció immunològica i fan menys visites al metge. També informen d’una qualitat en les seves relacions més gran, d’una capacitat memorística millor i de més èxit en la seva vida laboral (vegeu també, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/escriure-per-tal-de-superar-el-dolor.html, hi trobareu les instruccions per a provar-ho) .

Aquest és el panorama que descriu Susan David en el seu llibre “Emotional Agility”. Al principi no s’acabava de creure que una intervenció tan senzilla tingués uns resultats tan bons. Però els estudis indiquen clarament que expressar i posar paraules a les emocions és molt útil per a lidiar amb l’estrès, l’ansietat i les pèrdues. Com a indica David, també podem fer el mateix usant una gravació, en lloc d’escriure sobre el paper.

Susan David defensa la seva proposta per l’agilitat emocional, cap al procés que ens permetrà viure el moment, canviant o mantenint la nostra conducta de manera que aquesta estigui d’acord amb les nostres intencions i els nostres valors. No es tracta d’ignorar les emocions i els pensaments negatius o difícils. Es tracta d’afrontar el que sigui amb coratge i compassió, seguint endavant, permetent que passin coses gran a les nostres vides.

Els elements principals en aquest procés són quatre: expressar el que sentim, agafar distància, trobar el sentit i posar-se en marxa. El fet d’escriure el que ens passa, de posar paraules al que ens preocupa, de contar a un paper el que ens ha marcat ens possibilita acabar d’expressar el que sentim i, a mesura que passen les sessions que hi dediquem, trobar la manera de posar distància entre els nostres pensaments i nosaltres mateixos, guanyar una nova perspectiva que ens permetrà trobar noves opcions.

En aquest sentit, en un article recent que parla de petits canvis que poden millorar la nostra vida (vegeu, http://nymag.com/scienceofus/2017/01/5-things-to-remember-to-change-your-life-for-the-better.html? ), juntament amb aquesta activitat que estem comentant (escriure sobre una situació amb una forta càrrega emocional entre tres i cinc dies), hi trobem unes altres propostes:

·        Aprofitar l’efecte motivador de decidir començar una cosa: posar-se una data d’inici fa que les primeres passes d’un canvi siguin més fàcils d’implementar; pots aprofitar el dilluns, inici de setmana, o altres canvis més grans com canviar de barri, començar una feina nova, etc.
·        Pensar i parlar d’un tema preocupant usant la tercera persona: parlar del tema com si li estès passant a una altra persona, veure-ho des de fora, com si ho contemplés un amic; vegeu també, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-saviesa-de-saber-agafar-distancia.html.
·        Adoptar l’esquema DROP, que són les inicials de D de Desig: imaginar el que desitgem; R de Resultat: imaginar el que suposaria aconseguir l’objectiu; O d’Obstacles: tenir en compte els obstacles amb què ens podem trobar; P de Pla: planejar com superar els obstacles possibles.
·        Adoptar una mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html ) per la via d’afegir “encara” al que no hem aconseguit. Per exemple, “no sé fer això, encara”, “no ho entenc, encara”, “no puc aconseguir l’objectiu, encara”...


Bona pràctica!

dissabte, 11 de febrer de 2017

No li diguis tot anirà bé…

Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades”

"Tot el que tenim ho podem perdre: la salut, la feina, les relacions,..A vegades, fins i tot, ens podem trobar amb crisis que ens marquen la pèrdua d’alguna cosa més intangible: els nostres somnis. Els humans no podem evitar construir relats que, per la seva banda, ens permeten anticipar el que passarà i tenir una certa sensació de control sobre el que ens va passant. Les pèrdues dinamiten la lògica del nostre relat; ens empenyen a trobar una adaptació, una altra visió de la nostra pròpia història" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html

"Un dol és una bomba. I les seves ones expansives. I la constatació de la destrucció després de l’impacte. I la por a no ser capaç de seguir, de reconstruir. I la decepció generada per tota aquella gent que espera que, en unes poques setmanes, tornis a la normalitat, un poc més trista, però una altra vegada tu mateixa. I la solitud dels moments de desesperació. I els moments de ràbia per la pròpia impotència. I la profunditat de la pena generada per la pena dels que estimem." 




Font:Google


Quan el món que coneixes s’enfonsa esperes que la gent que t’estima t’acompanyi, ni que sigui per un moment, a passejar pel cràter de la teva desgràcia. Però ben aviat aprens que això no serà sempre possible. Encara que, al final del camí a travessar, et sentiràs molt agraïda per l’acolliment de moltes persones i aquest sentiment serà el que prevaldrà sobre tots els altres, en moltes ocasions et sentiràs poc entesa, fins i tot, molt sola.

Al contrari de les persones que et miren als ulls i et deixen espai per l’expressió dels teus sentiments, n’hi ha que comencen a evitar-te un poc, com si la teva desgràcia fos contagiosa, com si amb el teu dolor rompessis alguna harmonia que les fa difícil saber el que t’han de dir, el que han de fer. A vegades, inclús, et comuniquen que pateixen molt perquè no saben que dir-te, perquè tu sembla que tens la teva manera pròpia de dolor i no saben com acollir-lo.

Hi ha persones que fan com si el malestar fos simplement un tràmit, alguna cosa que s’han de treure del damunt per a poder seguir amb les converses de sempre, amb la vida de sempre, amb les relacions de sempre. I, després, hi ha un tercer grup que després de dir-te que entenen el teu dolor, s’apressen a dir-te que “tot anirà bé”.

Però, realment, el teu dolor no desapareix fàcilment (es va transformant, mutant, diversificant) i les persones que l’intenten obviar, o pensen que la seva manera d’afrontar-lo és la bona, acaben per desdibuixar-se de la teva vida; les persones que hi passen per sobre, segueixen en un món que, per tu, ja no existeix, ja no és com abans; i, finalment, les persones que volen donar-te un consol “optimista” acaben per no cridar-te tant perquè consideren que estàs un poc “estranya” o, simplement, no “troben el moment”.

L’acceptació és la primera via cap al canvi. El dol és un procés que es caracteritza pel canvi, per la capacitat de viure plenament el que ha passat, integrar-ho a la teva vida i reconstruir una nova visió que inclogui les noves condicions que marcaran el teu dia a dia. Amb moltes de les reestructuracions necessàries en el procés de dol també ens pot passar que la nostra vida relacional hagi de canviar.

I, en aquest procés, s’afegeix més dolor per la pèrdua de persones que crèiem que formaven part de la nostra xarxa íntima. Però la vida, amb el cop que ens ha donat, ens ha fet entendre que aquestes persones no saben donar l’espai necessari per a poder parlar dels nostres sentiments, per a poder transformar un oceà de dolor en experiències finites de tristesa, estupefacció, ràbia i enyor.

En un article recent (vegeu http://thepsychologist.bps.org.uk/volume-30/february-2017/downsides-positivity ), l’autora explicava que la gent positiva tenen tendència a no deixar espai a la persona que pateix per tal de precipitar-se a fer-los veure que “tot anirà bé”. En els estudis, sembla quedar clar que les persones hedonistes (centrades en experimentar, bàsicament, emocions positives) mostren problemes (no connectant amb els sentiments negatius) a l’hora de relacionar-se amb altres persones que estan passant per moments difícils a la seva vida i, per tant, experimentant moltes emocions negatives. El problema encara s’agreuja més pel fet que aquestes persones positives estan convençudes que són molt bones a l’hora entendre els sentiments dels altres. Per tant, no entenen el perquè de les reaccions dels altres als seus intents “d’ajudar”.

Acceptar el propi dolor és difícil. Deixar de lluitar contra ell és complicat. Estem cablejats per evitar el patiment i per cercar les gratificacions. A més, la nostra cultura no sembla entendre que necessitem un temps i un espai per a poder processar el nostre dol. Hem de posar en marxa tota la nostra autoconsciència i la nostra autocompassió per a poder obrir-nos a la geografia del nostre dolor. Si per a nosaltres, els implicats, és tan complicat com no ho ha de ser per les altres persones, pels amics, pels familiars?

Estem preparats per a deixar espai a la possibilitat de seguir amb la nostra vida? Per seguir o canviar la relació amb una amistat? Així, no queda més remei que obrir-nos a tot el que passa, acceptar-ho i actuar en funció del que són els nostres valors.


Bona reflexió!

dissabte, 4 de febrer de 2017

Agilitat emocional

“Deixar d’evitar les emocions negatives, per la seva banda, ens permetrà ser més àgils emocionalment, més flexibles i més eficients a l’hora de navegar pels reptes que ens posa la vida” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/el-poder-de-les-emocions-negatives.html

“Entre l’estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai tenim el poder de triar la nostra resposta. En la nostra resposta hi ha la nostra possibilitat de creixement i la nostra llibertat” Viktor Frankl “L’home a la recerca de sentit”





Todd Kashan i Robert Biswas-Diener des del seu llibre “The Power of  Negative Emotion” defensen la necessitat d’escoltar les nostres emocions, siguin positives o negatives, d’adonar-nos del missatge que ens envien cada una d’elles i, gràcies al fet de tenir-les en compte i acceptar-les, possibilitar el convertir-nos en persones més sàvies i amb un major benestar emocional. L’acceptació i la gestió de les nostres emocions, de cada una d’elles, ens portarien al que ells anomenen “integritat emocional” (vegeu el cas de l’ansietat en https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/la-cara-adaptativa-i-amable-de-lansietat.html).

En el mateix registre hi trobem a Steven C. Hayes, un referent de l’anomenada Teràpia d’Acceptació i Compromís, que defensa l’anomenada “flexibilitat psicològica”, l’habilitat de connectar conscientment amb el present, amb els pensaments i els sentiments que es tenen i, en funció de la situació, seguir o canviar la conducta amb l’objectiu de ser consistent amb els valors triats (https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html)  

Tot comença amb l’acceptació del que sentim, del que som. Hem de partir d’allà on som, de la informació que tenim (i aquí les emocions són el nostre millor aliat) per a poder respondre, en lloc de reaccionar automàticament. Només aprendre a aprofitar l’espai entre l’estímul i la resposta ens podrà donar el marge per a poder decidir quina resposta volem donar, quina de les respostes possibles està més a prop del que considerem els nostres valors i les nostre prioritats. En cas contrari, esdevindrem marionetes que actuen esclaves dels propis instints, dels hàbits del passat, de les respostes prefabricades que venen de la nostra història evolutiva.

La idea d’aprofitar aquest espai ja la hem comentada abans (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/10/les-tres-fases-de-la-resposta-les.html). I és el que defensa Susan David en el seu llibre “Emotional Agility”. Aquesta “agilitat emocional” està molt en consonància amb la “flexibilitat psicològica” d’en Hayes i amb la “integritat emocional” de Kashan i Biswas-Diener.

Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades”.

Com podem guiar la nostra vida cap a aquesta agilitat emocional? Com podem començar a partir d’ara mateix? David ens proposa, al final del seu llibre, una sèrie de passes que ens poden ajudar en aquest camí:


·        Considera’t a tu mateix com el gestor de la teva pròpia vida i agafa la responsabilitat del teu desenvolupament, de la teva carrera, del teu esperit creatiu, del teu treball i de les teves relacions.

·        Accepta’t completament, al teu jo al complet –amb tots els teus defectes, amb totes les emocions- i fes-ho amb compassió, coratge i curiositat.

·        Dóna la benvinguda a les teves experiències internes, respira en elles i aprèn sobre la seva geografia sense córrer cap a la sortida.

·        Obre’t al fet de tenir una identitat que evoluciona i deixa enrere històries del passat sobre tu mateix que ja no et fan servei (o que poden sabotejar-te).

·        Deixa anar metes no realistes acceptant que estar viu suposa que algunes vegades et sentiràs ferit, fracassat, estressat i responsable de molts errors.

·        Allibera’t de les idees perfeccionistes de manera que puguis fruir del procés d’estimar i de viure.

·        Obre’t a l’amor que vindrà amb dolor i al dolor que vindrà amb amor; i a l’èxit que vindrà amb fracàs i al fracàs que arribarà amb l’èxit.

·        Abandona, d’una vegada per totes, la idea de no tenir por i, en lloc d’això, camina directament cap a les teves pors, amb els teus valors com a guia; camina cap al que realment t’importa. Coratge no és l’absència de por; coratge és una por que camina cap al seu objectiu.

·        Tria el coratge sobre el confort, implicant-te de forma vital en noves oportunitats d’aprendre i créixer, en lloc de resignar-te de manera passiva a les teves circumstàncies.

·        Reconeix que la bellesa de la vida és inseparable de la fragilitat. Serem joves, fins que ja no ho siguem. Tindrem salut, fins que ja no en tinguem. Estarem amb aquells que estimem, fins que hi deixem d’estar.

·        Aprèn a escoltar el batec del teu propi “Per què?”, del teu significat o sentit.

·        I, finalment, recorda somriure sempre que puguis, ballar sempre que puguis... Carpe diem...


Bona reflexió!