dissabte, 20 de juliol de 2019

La necessitat dels altres per construir la flexibilitat emocional



“La nostra capacitat de modular els sentiments comença quan un cuidador es fa càrrec de les necessitats corporals d’un infant. A partir del processament dels senyals sensorials i motrius, que apareixen integrades en un jo bàsic o mínim, broten el que anomenen “mentalitzacions corporeitzades” que progressivament condueixen a la nostra habilitat per a diferenciar entre el jo i els altres –un procés que no pot passar estant aïllats dels altres. Només podem adquirir un sentit del jo si ens relacionem amb altres persones i aquest es desenvolupa des de la infància a partir dels processos interoceptius corporals. Tenim la sensació de ser nosaltres mateixos quan ens relacionem amb els altres i ens distingim dels altres i, de retruc, la nostra habilitat per formar una frontera entre el jo i l’altra és una funció de la nostra habilitat de sentir les informacions interoceptives en els nostres propis cossos –aquesta és la novetat important de la seva aportació. Quan no es sent aquesta frontera perquè no s’ha format o ho ha fet malament es transforma en patologies psiquiàtriques” https://aeon.co/essays/the-interoceptive-turn-is-maturing-as-a-rich-science-of-selfhood





“Quan eres petit, qui et consolava quan ploraves?” demana la terapeuta i investigadora Sue Johnson als seus clients. Al darrera de la pregunta hi ha moltes suposicions: de petits necessitem els altres per tal de sobreviure, per tal d’aprendre a calmar-nos, per tal d’aprendre a regular les nostres emocions... A més, també al darrera de la qüestió hi trobem el fet que, sobretot en el terreny de les relacions íntimes, les nostres experiències de connexió interpersonal d’infància donen forma a les que tenim quan som grans.

En aquest sentit es manifestava l’altre dia un client que m’explicava els motius pels quals estava preocupat i trist i perquè no ho havia manifestat ni comunicat a la seva dona ni als seus pares: “Quin sentit té dir-los res sobre la meva tristesa? L’únic que aconseguiria seria fer-los estar malament”. Aquesta persona, diria John Gottman, ha viscut en una família amb una “filosofia emocional marcada pel rebuig”. En aquestes famílies es tendeix a mantenir ocults els sentiments, en especial els negatius. A més, el fet de no reconèixer les emocions dels seus membres fa que no donin massa guies ni consells sobre com regular-les.

Totes les famílies tenen la seva pròpia cultura i la seva pròpia filosofia de les emocions, explica Gottman. Si fem un esforç per recordar, podem establir la de la nostra família de referència contestant a una sèrie de preguntes:

·        La nostra família creia en la importància de que les persones entenguin els seus propis sentiments i els expressin als demés?
·        O era de l’opinió de que és millor que cada un es guardi els seus sentiments per ell?
·        Si algú estava molt feliç, podia expressar l'alegria lliurement o havia de controlar-la?
·     Si algú s’enfadava, ho podia dir o es considerava l’expressió de la ràbia com una ofensa que s’havia de castigar?
·        Es podia mostrar la tristesa o se’ns renyava pel fet d’estar melancòlics?

Les respostes poden fer-nos veure quina era la filosofia emocional de la nostra família i adonar-nos-en de fins a quin punt seguim ancorats a ella o si l’hem canviada. En tot cas, la consciència de la nostra pròpia filosofia emocional és la primera passa per canviar-la poder arribar a la flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html).

Gottman ens diu que podem trobar quatre grups diferents pel que fa a la filosofia emocional familiar:

1.     La filosofia directiva suposa acceptar l’expressió de tots els sentiments, inclosos la ràbia, la tristesa o la por. En situacions emocionals, els membres d’aquestes famílies solen ajudar-se a resoldre problemes i a enfrontar-se amb els sentiments difícils.
2.     La filosofia de rebuig suposa mantenir ocults els sentiments, en especial els negatius i, ja que no es reconeixen, els membres d’aquestes famílies no donen guies ni consells per tal de gestionar-los.
3.     La filosofia liberal suposa acceptar l’expressió de certes emocions, però amb poca ajuda quan es tracta de gestionar emocions negatives com la ràbia, la tristesa o la por. Solen deixar que passin, simplement.
4.     La filosofia emocional de desaprovació coincideix amb la de rebuig en pensar que les emocions han de mantenir-se ocultes. Tanmateix, aquestes famílies van més enllà i poden arribar a mostrar hostilitat i a ser molt crítiques amb els membres que expressen emocions negatives.

Les famílies amb una filosofia emocional directiva responen de manera positiva als intents de connexió emocional dels seus membres, ajuden a identificar les emocions als altres i expressen la seva empatia. Al contrari que les liberals, les directives ensenyen a expressar els seus sentiments de manera adequada i eficient. Fixen límits a la conducta (“Pots dir que estàs enfadat i fer potadetes, però no tirar cosses”). Intenten que els fills es centrin en la resolució de conflictes i de problemes. I entenen que les emocions són informació sobre com ens afecten les situacions.

Les famílies amb una filosofia directiva solen tenir més paciència i ser més respectuosos i tolerants amb els membres que intenten afrontar sentiments difícils. Solen reconèixer les emocions, fent possible la connexió emocional, ajudant a acceptar “sentir el que es sent, pensar el que es pensa”, base de la flexibilitat emocional.

De quina família provens tu? 
Quina filosofia de les emocions vols que regeixi la teva vida íntima?

dissabte, 13 de juliol de 2019

Estimat Pere, ara farà 2 anys...


“Dia 13 de juliol ens vas dir moltes coses (coses que vam intentar recuperar el dia del teu comiat al cementiri, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html ), però entre totes hi havia, com sempre, una lliçó de vida, agraït pel temps viscut i per les experiències, agraït a les persones, agraït a la família...Vam parlar amb humor de la vida, de la mort, de l’enterrament, de l’herència, de la família, de les necessitats que hauríem de tenir en compte una vegada que no hi fossis...Vam parlar dels que ja ocupaven els nínxols familiars, del pare, d’en Kiko i de que volies estar al seu costat. I, tot això, amb un cos que patia, amb el cor estret i, malgrat tot, el pit obert, intentant acompanyar-te en aquest tràngol sense plorar que, com vas demanar-nos, “necessito que ho feu a ca vostra”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/13-de-juliol-de-2017.html








Estimat Pere,


Avui, 13 de juliol del 2019, no puc deixar de pensar en tu. Hem dinat al balcó de casa, però no t’hem vist passar. Perquè no hi eres, clar. Perquè, malgrat que sembli impossible, ja hem estat gairebé dos anys sense la teva presència, sense sentir la teva veu, sense sentir-te riure... Des del 13 de juliol fins al 28 de fa dos anys, vam intentar acompanyar-te seguint les teves passes, en el que sabíem que era el teu adéu definitiu. I vam arribar fins al final, sabent què havíem de fer, perquè ens havies dit clarament el que volies.

Mai més les festes seran el mateix. No, no et preocupis, ho estem celebrant tot. I, sí, hi ha rialles i acudits, i música i gent nova. Però també sentim la teva presència/absència com un recordatori del camí de plaer/dolor que és aquesta vida. Les festes, que t’agradaven tant, segueixen el seu curs, indiferents als que ja no hi són, plenes de sorpreses pels que no hi eren però que ara formen part de la nostra comunitat.

Em sap tant de greu... Ja sé que jo no hi podia fer res, però es suposa que jo era la vostra germana gran i que sempre que hi havia algun problema hi havia de fer alguna cosa per solucionar-ho. Sempre vaig créixer amb aquesta sensació, la de pertànyer a un clan format per tu i en Kiko, que havia tancat un acord de sang per tenir cura uns dels altres. I, en tots aquests anys, he sentit com les meves paraules, les meves mans, tot el meu amor, no eren suficients per aturar la força del caos, de la mort. Per això, encara que sé que és absurd, no puc deixar de sentir que no ho he fet gaire bé, que he fallat... I em sap tant de greu...

Estimat Pere, la mare, en Joan i na Laura han saludat els xeremiers (amb na Bàrbara) des del balcó. I tu no hi eres. Ja ho sé, ja fa dos anys que ens estem fent a la idea de que no hi seràs mai més, però hi ha tant de tu encara en aquesta vida... Recordem les teves paraules, parlem de tu, de la part de vida compartida amb tu que queda dintre dels que encara hi som... I estem agraïts de tot el que la vida ens ha donat, a pesar de sentir un dolor fosc al pit per tot el que ens ha arrabassat.

Estimat Pere, aquest 13 de juliol, una vegada més, hem parlat, hem rigut, hem menjat, els nins han entrat i sortit de ca nostra, hem mirat que no tinguessin set i portessin protecció solar... Ens hem seguit sentit família, diferent, però família. I, en aquests moments, estic escrivint això perquè sé que t’agradaria, perquè sé que era el que volies aquell 13 de juliol quan vas dir que no ens botéssim mai una festa.

Seguim aquí, vius, adolorits, contents, il·lusionats, nostàlgics, esperançats... Seguim aquí, tal i com tu volies, estimant i, sobretot, amb agraïment.

Una abraçada

dimarts, 9 de juliol de 2019

Molts d'anys, Júlia!!! I “Kobayashi Maru”!


He pensat en cóm donar-te els molts d’anys i cercat inspiració en les paraules d’altres persones. Al final, he acabat repassant tota cançó que sortís a l’Spotify amb el nom de Júlia (a la llista n’hi trobaràs 46). Pels que vulguin fer el mateix, els he d’avisar que surten cançons amb el teu nom, però també qualsevol altra peça musical que tingui com a intèrpret una persona anomenada Julia o Julian...

Avui que ja en fas 21, aprofitaré la feina feta per felicitar-te amb un poema de José Agustín Goytisolo dedicat a la seva filla Julia, musicat per Paco Ibáñez i versionat infinitat de vegades (pots mirar a la llista que he fet amb el teu nom amb totes les cançons que t’han dedicat sense saber-ho, inclosa la de John Lennon a la seva mare).

“Te sentirás acorralada,
te sentirás, perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido,
no haber nacido.
Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso.

La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.
Un hombre solo, una mujer,
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada,
no son nada.

Entonces siempre acuérdate,
de lo que un día yo escribí,
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso.

Nunca te entregues, ni te apartes,
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo,
y aquí me quedo.
La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.”

Molts d’anys, Júlia!

PS. Voldria dedicar-te una altra expressió, aquesta prové de la sèrie Star Trek: “Kobayashi Maru”, una simulació d’entrenament que es feia als cadets de la flota interestelar, dissenyada com un escenari en el que no es podia guanyar, de fet estaves condemnat a perdre, de manera que la meta era trobar una manera de perdre que fos venerable. Sí, al final perdrem la majoria de coses de la vida, però com deien els cadets de la flota, i el teu padrí Francesc, que sigui fent un paper digne.
I ningú ens podrà treure el plaer, l’amor i els sabers que haurem anat acumulant.
Molts i bons, reina!!!