“Dia 13 de juliol ens vas dir
moltes coses (coses que vam intentar recuperar el dia del teu comiat al
cementiri, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html
), però entre totes hi havia, com sempre, una lliçó de vida, agraït pel temps
viscut i per les experiències, agraït a les persones, agraït a la família...Vam
parlar amb humor de la vida, de la mort, de l’enterrament, de l’herència, de la
família, de les necessitats que hauríem de tenir en compte una vegada que no hi
fossis...Vam parlar dels que ja ocupaven els nínxols familiars, del pare, d’en
Kiko i de que volies estar al seu costat. I, tot això, amb un cos que patia,
amb el cor estret i, malgrat tot, el pit obert, intentant acompanyar-te en
aquest tràngol sense plorar que, com vas demanar-nos, “necessito que ho feu a
ca vostra”.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/13-de-juliol-de-2017.html
Estimat Pere,
Avui, 13 de juliol del 2019, no
puc deixar de pensar en tu. Hem dinat al balcó de casa, però no t’hem vist
passar. Perquè no hi eres, clar. Perquè, malgrat que sembli impossible, ja hem
estat gairebé dos anys sense la teva presència, sense sentir la teva veu, sense
sentir-te riure... Des del 13 de juliol fins al 28 de fa dos anys, vam intentar
acompanyar-te seguint les teves passes, en el que sabíem que era el teu adéu
definitiu. I vam arribar fins al final, sabent què havíem de fer, perquè ens havies
dit clarament el que volies.
Mai més les festes seran el
mateix. No, no et preocupis, ho estem celebrant tot. I, sí, hi ha rialles i
acudits, i música i gent nova. Però també sentim la teva presència/absència com
un recordatori del camí de plaer/dolor que és aquesta vida. Les festes, que t’agradaven
tant, segueixen el seu curs, indiferents als que ja no hi són, plenes de
sorpreses pels que no hi eren però que ara formen part de la nostra comunitat.
Em sap tant de greu... Ja sé que
jo no hi podia fer res, però es suposa que jo era la vostra germana gran i que
sempre que hi havia algun problema hi havia de fer alguna cosa per
solucionar-ho. Sempre vaig créixer amb aquesta sensació, la de pertànyer a un
clan format per tu i en Kiko, que havia tancat un acord de sang per tenir cura
uns dels altres. I, en tots aquests anys, he sentit com les meves paraules, les
meves mans, tot el meu amor, no eren suficients per aturar la força del caos,
de la mort. Per això, encara que sé que és absurd, no puc deixar de sentir que
no ho he fet gaire bé, que he fallat... I em sap tant de greu...
Estimat Pere, la mare, en Joan i na Laura han saludat els xeremiers (amb na Bàrbara) des del
balcó. I tu no hi eres. Ja ho sé, ja fa dos anys que ens estem fent a la idea
de que no hi seràs mai més, però hi ha tant de tu encara en aquesta vida...
Recordem les teves paraules, parlem de tu, de la part de vida compartida amb tu que queda dintre
dels que encara hi som... I estem agraïts de tot el que la vida ens ha
donat, a pesar de sentir un dolor fosc al pit per tot el que ens ha arrabassat.
Estimat Pere, aquest 13 de
juliol, una vegada més, hem parlat, hem rigut, hem menjat, els nins han entrat
i sortit de ca nostra, hem mirat que no tinguessin set i portessin protecció
solar... Ens hem seguit sentit família, diferent, però família. I, en aquests
moments, estic escrivint això perquè sé que t’agradaria, perquè sé que era el
que volies aquell 13 de juliol quan vas dir que no ens botéssim mai una festa.
Seguim aquí, vius, adolorits,
contents, il·lusionats, nostàlgics, esperançats... Seguim aquí, tal i com tu
volies, estimant i, sobretot, amb agraïment.
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada