"En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir."
Estimat
Pere,
Dia
13 de juliol ens vas dir que el temps estava a punt d’acabar-se, que la mort,
que havies esquivat lluitant com un valent, havia reprès el seu camí i que et
deixava un poc més de temps per tal de poder deixar les “coses arreglades”
(eufemisme de “he de mirar d’assegurar-me de que quan jo ja no hi sigui els
nins i n’Antònia estiguin bé”).
La conversa va seguir el teu ritme, vas marcar
els tempos, els temes i vas voler deixar clar que la proximitat de la mort
només feia que recordar-te la necessitat de celebrar la vida, la de la gent que
estimaves, la que deixaves enrere, amb la satisfacció d’haver fet tot el que
sabies per a viure-la intensament.
Estimat,
la proximitat d’aquest 13 de juliol m’ha contracturat els músculs de l’esquena,
amb la tensió del cos que es prepara per travessar un moment que exigeix
força i presència. Aquell dia, de l’estiu del 2017, a la terrassa de ca na
Bàrbara, vam viure un dels moments més dolorosos de la nostra vida i ho vam fer
tal com volies, amb humor, amb amor i amb el compromís d’injectar vida al temps
que ens quedava d’estar junts.
Dia
13 de juliol ens vas dir moltes coses (coses que vam intentar recuperar el dia
del teu comiat al cementiri, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html), però entre totes hi havia, com sempre, una
lliçó de vida, agraït pel temps viscut i per les experiències, agraït a les
persones, agraït a la família...Vam parlar amb humor de la vida, de la mort, de
l’enterrament, de l’herència, de la família, de les necessitats que hauríem de
tenir en compte una vegada que no hi fossis...Vam parlar dels que ja ocupaven
els nínxols familiars, del pare, d’en Kiko i de que volies estar al seu costat.
I, tot això, amb un cos que patia, amb el cor estret i, malgrat tot, el pit
obert, intentant acompanyar-te en aquest tràngol sense plorar que, com vas
demanar-nos, “necessito que ho feu a ca vostra”.
Dia
13 de juliol va marcar un compte enrere, al que van seguir el dinar de germans
(on vam concloure que, evidentment, “érem els menys trabucats de tota la colla
de cosins”), els teus esforços per seguir amb el futbol, la teva necessitat de
descans per dosificar forces, la matrícula d'en Francesc a la Universitat i el moment en què l’equip de pal·liatius va
comunicar-te que arribava el final i que ens va convertir amb els guardians
dels opiacis...
El
vespre del 26 de juliol vas dir adéu als més propers. En Kiko ens va deixar amb
la festa d’aniversari que vam celebrar el dia abans, però no va poder acomiadar-se
(encara que aquell dia va abraçar “indiscriminadament” a tothom que es va
deixar). El pare va anar fent repàs de la vida, dels seus pensaments, de les
seves vivències, durant les setmanes que va estar ingressat, i el dia abans de
morir-se només volia deixar clar que, com a família, “havíem arribat a bon port”. Tu, amb les teves darreres forces vas parlar
amb cada una de les persones que formaven part del teu cercle íntim per a
deixar clar que la vida seguia, que estaves molt orgullós de la nostra família
i del paper que havíem fet cada un de nosaltres i que te n’anaves tranquil.
Ara
que fa un any que va començar aquest compte enrere, t’he de dir que encara no hem
acabat de pair-ho tot. I, encara que sé que tenies raó perquè realment
travessar el dolor d’aquesta manera és un privilegi (i un dels objectius que et
vas marcar explícitament quan van comunicar-te la malaltia i el seu pronòstic),
no puc deixar de pensar en vosaltres dos, tu i en Kiko, plens sempre de vida,
fins al darrer moment, i amb que, com diem sempre, la vida no és justa,
simplement és, i et dóna i et pren sense demanar permís...
Una
abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada