dissabte, 7 de juliol de 2018

Amor, relacions, sentit a la vida…


Una conversa amb un amic que us omple plenament”, expliquen els autors de “El camí”, “no només us fa sentir més connectats, és que us fa sentir més vius”. La connexió s’ha de treballar. https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html





Lisa Feldman Barrett és una estudiosa de les emocions i de les relacions. Considera que una bona vida es troba gràcies a unes bones emocions i que aquestes es poden aconseguir gràcies a la combinació de saber llegir els nostres estats corporals i tenir un gran vocabulari sobre les emocions i les situacions que vivim. Aquesta combinació, explica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/02/parlem-democions.html ), proporciona el que ella anomena granularitat emocional i, de retruc, també agilitat emocional, la capacitat de respondre de manera flexible davant les circumstàncies de la vida.

En un article recent (vegeu https://aeon.co/essays/does-buddhist-detachment-allow-for-a-healthier-togetherness), parla de la importància de les relacions pel que fa a les nostres reserves corporals, la nostra sensació d’energia, el que podríem definir com el coratge que sentim a l’hora d’afrontar les situacions de la vida.

Feldman Barrett explica que ens hem de remuntar a la nostra evolució, a la nostra necessitat dels altres durant tota la nostra infància per tal de poder sobreviure. Tots hem estat nadons, petites criatures indefenses necessitades de cura, afecte i atenció. La nostra capacitat per sobreviure està directament relacionada amb la nostra capacitat per establir vincles, per cridar l’atenció dels adults i perquè aquests sentin el lligam amb nosaltres.

El nostre cervell, exposa Feldman Barrett, no té com a funció més important la de pensar. El nostre cervell té marcada com a prioritat la de mantenir l’equilibri en tots els sistemes biològics corporals, de manera que tots els òrgans, hormones, neurotransmissors i el sistema immunològic funcionin el millor possible. El procés funciona de la mateixa manera que quan volem estalviar per tal de fer front a imprevistos: el cervell fa un seguiment de recursos com l’aigua, la sal o la glucosa i pren decisions per tal de poder tenir-los disponibles en cas de necessitat. El nom d’aquest procés és alostasi (hem parlat d’aquest procés en referència a l’estrès, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/12/superar-els-efectes-de-lestres.html).

La regulació de l’alostasi la fem els adults quan estem a càrrec dels nadons. I ho fem fins que aquests poden, a poc a poc, fer-se responsables de la regulació dels “depòsits” d’energia corporal. Les relacions i els vincles, doncs, són el primer sistema de regulació corporal que tenim disponible. D’aquesta manera, els vincles són un sistema de supervivència. La simple presència dels altres, sobretot quan els estimem, ens fa sentir millor, més segurs. De fet, l’estrès de cada dia ens fa molt difícil la tasca de mantenir els nostres depòsits d’energia regulats, de manera que necessitem la presència dels altres per tal de sortir-se’n bé. Així, una de les pitjors desgràcies que ens poden passar és la d’estar o sentir-nos sols (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html), fins al punt que augmenta la probabilitat de mort en un 30%.

Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia dels que parlàvem. El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la detecció de cèl·lules tumorals.
Així, estar o sentir-se sol pot resultar fatal pel nostre cos i per les nostres probabilitats de supervivència. Clay Rouletdge confirma en un article recent (vegeu https://www.nytimes.com/2018/06/23/opinion/sunday/suicide-rate-existential-crisis.html), que una de les derivades de la solitud és la falta de sentit de pertinença i, d’aquí, una manca de sentit global, existencial. Routledge creu que al darrera de l’augment dels suïcidis hi podem trobar aquest fenòmen.

Sabem que la felicitat i la longevitat (!) estan relacionades amb la qualitat de les relacions que mantenim (vegeu https://www.ted.com/talks/robert_waldinger_what_makes_a_good_life_lessons_from_the_longest_study_on_happiness ) i amb la profunditat de la implicació en aquestes relacions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html). Sabem que la felicitat no arribarà del plaer, sinó del sentit (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html). I, en la majoria de casos, el sentit arriba del fet de connectar amb alguna cosa més gran que nosaltres, que les nostres pròpies necessitats o plaers. I les relacions són més grans que nosaltres. Per tant, les relacions, bones i profundes, són el camí més curt cap al benestar.

Bona reflexió!
         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada