“Una conversa amb un amic que us omple plenament”, expliquen els
autors de “El camí”, “no només us fa sentir més connectats, és que us fa sentir més
vius”. La connexió s’ha
de treballar.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html
Lisa
Feldman Barrett és una estudiosa de les emocions i de
les relacions. Considera que una bona
vida es troba gràcies a unes bones emocions i que aquestes es poden aconseguir
gràcies a la combinació de saber llegir els nostres estats corporals i tenir un
gran vocabulari sobre les emocions i les situacions que vivim. Aquesta
combinació, explica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/02/parlem-democions.html
), proporciona el que ella anomena granularitat
emocional i, de retruc, també agilitat
emocional, la capacitat de respondre de manera flexible davant les
circumstàncies de la vida.
En un article recent
(vegeu https://aeon.co/essays/does-buddhist-detachment-allow-for-a-healthier-togetherness),
parla de la importància de les relacions
pel que fa a les nostres reserves corporals, la nostra sensació d’energia, el
que podríem definir com el coratge que sentim a l’hora d’afrontar les
situacions de la vida.
Feldman
Barrett explica que ens hem de remuntar a la nostra
evolució, a la nostra necessitat dels altres durant tota la nostra infància per
tal de poder sobreviure. Tots hem estat nadons, petites criatures indefenses
necessitades de cura, afecte i atenció. La
nostra capacitat per sobreviure està directament relacionada amb la nostra
capacitat per establir vincles, per cridar l’atenció dels adults i perquè
aquests sentin el lligam amb nosaltres.
El nostre cervell,
exposa Feldman Barrett, no té com a
funció més important la de pensar. El nostre
cervell té marcada com a prioritat la de mantenir l’equilibri en tots els sistemes
biològics corporals, de manera que tots els òrgans, hormones, neurotransmissors
i el sistema immunològic funcionin el millor possible. El procés funciona
de la mateixa manera que quan volem estalviar per tal de fer front a
imprevistos: el cervell fa un seguiment de recursos com l’aigua, la sal o la
glucosa i pren decisions per tal de poder tenir-los disponibles en cas de
necessitat. El nom d’aquest procés és alostasi (hem parlat d’aquest procés
en referència a l’estrès, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/12/superar-els-efectes-de-lestres.html).
La regulació de l’alostasi
la fem els adults quan estem a càrrec dels nadons. I ho fem fins que aquests
poden, a poc a poc, fer-se responsables de la regulació dels “depòsits” d’energia
corporal. Les relacions i els vincles,
doncs, són el primer sistema de regulació corporal que tenim disponible. D’aquesta
manera, els vincles són un sistema de supervivència. La simple presència
dels altres, sobretot quan els estimem, ens fa sentir millor, més segurs. De
fet, l’estrès de cada dia ens fa molt difícil la tasca de mantenir els nostres
depòsits d’energia regulats, de manera que necessitem la presència dels altres
per tal de sortir-se’n bé. Així, una de
les pitjors desgràcies que ens poden passar és la d’estar o sentir-nos sols
(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html),
fins al punt que augmenta la probabilitat de mort en un 30%.
Un
cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir
l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als
depòsits d’energia dels que parlàvem. El cervell, llavors, comença a tractar al
cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es
trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la
diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la
detecció de cèl·lules tumorals.
Així, estar o sentir-se
sol pot resultar fatal pel nostre cos i per les nostres probabilitats de
supervivència. Clay Rouletdge
confirma en un article recent (vegeu https://www.nytimes.com/2018/06/23/opinion/sunday/suicide-rate-existential-crisis.html),
que una de les derivades de la solitud
és la falta de sentit de pertinença i, d’aquí, una manca de sentit global,
existencial. Routledge creu que al darrera de l’augment dels suïcidis hi podem
trobar aquest fenòmen.
Sabem
que la felicitat i la longevitat (!) estan relacionades amb la qualitat de les
relacions que mantenim (vegeu https://www.ted.com/talks/robert_waldinger_what_makes_a_good_life_lessons_from_the_longest_study_on_happiness
) i amb la profunditat de la implicació
en aquestes relacions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html).
Sabem que la felicitat no arribarà del plaer, sinó del sentit (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html).
I, en la majoria de casos, el sentit arriba del fet de connectar amb alguna
cosa més gran que nosaltres, que les nostres pròpies necessitats o plaers. I
les relacions són més grans que nosaltres. Per tant, les relacions, bones i profundes, són el camí més curt cap al benestar.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada