dissabte, 7 de novembre de 2015

Parlem amb profunditat?



…una vida feliç és més social que solitària i amb converses més profundes que superficialsMatthias R.Mehl




Les persones que dediquen més temps a parlar en profunditat amb els altres són més felices que les que parlen més de coses superficials. Aquesta és la conclusió d’un estudi que, com diu la cita inicial, ens recorda que la gent és més feliç quan es relaciona amb els altres i que si s’estableix una sensació de connexió profunda, gràcies a converses significatives, el benestar és major.  Aquest resultat també concordaria amb els estudis que indiquen que el benestar està relacionat amb una major amplitud emocional, amb una presència més gran d’emocions positives i negatives. I, en el fons, ens recordaria que negar-se a afrontar els sentiments negatius dóna com a resultat més infelicitat a llarg termini.

Irvin D. Yalom és un professor emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Stanford i, a més, ha exercit durant anys com a terapeuta privat. En un llibre molt recomanable, “Love’s Executioner”, ens parla de la psicoteràpia i del que suposa per a les persones que hi intervenen. Diu Yalom: “Nosaltres com a psicoterapeutes no podem assentir amb simpatia i exhortar als pacients que lluitin aferrissadament amb els seus problemes. No podem parlar-los d’ells i dels seus problemes.  En comptes d’això, hem de parlar de nosaltres i dels nostres problemes, ja que la nostra vida, la nostra existència, sempre estarà marcada per la mort, l’amor ho estarà per la pèrdua, la llibertat per la por i el creixement per la separació. En això, tots hi estem junts”.

La vida, diu Yalom, ens dóna “tasques”, ens posa al davant reptes que hem d’afrontar i que suposen conviure amb una certa angoixa. Ell considera que n’hi ha quatre que són molt rellevants en la psicoteràpia: la inevitabilitat de la nostra mort i de les persones que estimem; la llibertat de fer el que volem amb les nostres vides; la nostra solitud irremeiable; i, finalment, la impossibilitat de trobar fàcilment qualsevol significat o sentit a la vida. Tanmateix, la confrontació d’aquests quatre reptes també és la única possibilitat de trobar la saviesa i d’aconseguir la superació de l’angoixa existencial.

Per tal d’adaptar-nos a la inevitabilitat de la mort, les persones som molt enginyoses en trobar maneres de negar-la. Yalom en descriu dues que li han cridat especialment l’atenció: la creença de que som únics i especials i la fe en l’existència d’alguna cosa que ens rescatarà. Aquestes dues estratègies ens mantenen fora de l’abast de la mortalitat. Tanmateix, com diu Yalom (i com podem veure en les reflexions filosòfiques de http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-mort-el-darrer-tabu.html), encara que el fet de la mort física ens destrueix, la idea de la mort ens pot salvar, pot fer-nos més savis davant la vida i la pot enriquir.

La llibertat, el segon repte, significa que cada persona és responsable de les seves eleccions, de les seves accions, de la pròpia situació en la vida. Ésser lliure suposa, en paraules de Sartre, “ésser l’autor de”. Tot psicoterapeuta sap, explica Yalom, que el primer graó en el procés terapèutic és l’assumpció per part del pacient de la responsabilitat de les seves actuacions en la vida. Així, qualsevol canvi és un acte de voluntat. I, qualsevol “” suposa assumir diferents “no”, ja que quan decidim eliminem altres opcions.

L’aïllament existencial, per altra banda, fa referència a la infranquejable distància que ens separa dels altres, encara que tinguem relacions íntimes i satisfactòries. Podem sentir-nos sols per manca d’habilitats de relació o podem sentir-nos aïllats de nosaltres mateixos quan no podem integrar determinats sentiments en el discurs del nostre jo. I, en moltes ocasions, les relacions fracassen pel fet de veure’s, no com la connexió i la cura mútua, sinó com el refugi en contra de la solitud. L’amor, explica Yalom, no és el resultat de la fusió, de l’enamorament. L’amor és una manera d’estar, de donar, de relacionar-se amb el món i no un acte que fa referència a una única persona. L’amor no ens lliurarà de la constatació de que “naixem sols i morim sols”.

Finalment, el quart repte de la nostra existència, és la dificultat de trobat significat o sentit a la nostra existència. Som criatures que cerquen significat. Ho necessitem perquè ens ajuda a tenir sensació de control i perquè ens permet organitzar la nostra vida en funció dels nostres valors. El sentit, al final, és el resultat de la implicació i del compromís, amb els altres i amb la nostra vida.

Acceptar aquests reptes, curiosament, ens apropa al benestar emocional, per la via de mantenir converses significatives amb nosaltres mateixos i amb els demés. Encara que això, inevitablement, suposi acceptar un cert grau d’angoixa. Només acceptant-la podem situar-nos en el camí de la saviesa.

Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada