“Vam tenir la sort de poder sentir el seus desitjos
i el seu adéu. Va tenir la possibilitat de fer-ho i, així, vam saber que estava
en pau. Això ens va permetre a nosaltres quedar tranquils””La nostra
responsabilitat com a metges és tractar amb els éssers humans tal i com són. La
gent només es mor una vegada. No té cap experiència en la que basar-se.
Necessiten a uns metges i a unes infermeres que estiguin disposats a tenir
converses difícils, i a dir el que han vist, que ajudin a la gent a preparar-se
pel que està per arribar –i a no acabar en un estat d’inconsciència institucionalitzada
que realment molt poca gent desitjaria” Atul Gawande “Ser mortal”
L’altre dia
parlàvem amb una persona a la consulta sobre la mort de la seva mare. Aquesta
dona va patir una llarga malaltia, eufemisme de càncer, i la seva lluita va
acabar després d’uns 10 anys d’avenços i decepcions, amb la seva desfeta total.
Aquesta persona es demanava a veure si van tardar massa a admetre l’arribada
del final, si havia sigut un error mantenir-la a casa, encara que ella ho
hagués demanat. Em comentava que, al final, semblava que ella no era conscient
de la proximitat de la mort. Era com si pensés que no havia de morir, una
espècie de negació sobre l’ inevitabilitat de la pròpia desaparició. S’havia
sentit acompanyada fins al final? Aquesta pregunta era la que el feia patir
ara, mesos després.
Tots ens
trobarem amb situacions d’aquestes en algun moment de la vida. Pot ser en serem
els protagonistes, més aviat del que en fem comptes. O ho seran persones que estimem molt. Per què no estem
preparats? Per què com aquesta persona, un home assenyat que va fer tot el que
va saber per la seva mare, ens hem de veure en situacions de preguntar-nos si
vam fer el correcte?
Diu Atul Gawande
en el seu llibre “Ser mortal” que en la vellesa i en la malaltia fan falta dos
tipus de valentia. La primera és la valentia per a afrontar la realitat de la
mortalitat, voler saber la veritat del que ens espera. Aquesta primera classe
de valentia ja és molt difícil. Tenim moltes raons per evitar-la. Però el segon
tipus de coratge encara és més complicat d’exercir: la valentia d’actuar en
funció de la veritat que hem descobert. Segons Gawande, no només és la
incertesa el que fa difícil aquesta última, sinó que la complicació prové de
que s’ha de “decidir si el que ha de prevaldre són les esperances o les pors”.
Hem de ser capaços d’afrontar les nostres pors i fer el que creiem que és
important fer.
Vivim la nostra
vida en format d’història i no la recordem tal i com l'hem viscuda, sinó que ho fem en funció de dues coses: els nostres moments àlgids,
els de màxima intensitat, i també el final de cada un dels seus episodis. Com acaba la
nostra vida és molt important, però també ho és per les persones que deixem,
per les que estimem. Per això ho hem de podem parlar. El fet de poder-ne
parlar, de generar una cultura que afronti i ajudi a encarar cada moment
difícil, fa possible sentir-nos agents actius de la nostra història, fa
possible mantenir la nostra autonomia, seguir com a autors de la nostra pròpia
vida, fins al final.
Gawande explica
que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens
caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment
fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són
les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs
disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com
veus les coses?
Bona reflexió
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada