Afrontar les pors per a poder viure les esperances

“Vam tenir la sort de poder sentir el seus desitjos i el seu adéu. Va tenir la possibilitat de fer-ho i, així, vam saber que estava en pau. Això ens va permetre a nosaltres quedar tranquils””La nostra responsabilitat com a metges és tractar amb els éssers humans tal i com són. La gent només es mor una vegada. No té cap experiència en la que basar-se. Necessiten a uns metges i a unes infermeres que estiguin disposats a tenir converses difícils, i a dir el que han vist, que ajudin a la gent a preparar-se pel que està per arribar –i a no acabar en un estat d’inconsciència institucionalitzada que realment molt poca gent desitjaria” Atul Gawande “Ser mortal”

L’altre dia parlàvem amb una persona a la consulta sobre la mort de la seva mare. Aquesta dona va patir una llarga malaltia, eufemisme de càncer, i la seva lluita va acabar després d’uns 10 anys d’avenços i decepcions, amb la seva desfeta total. Aquesta persona es demanava a veure si van tardar massa a admetre l’arribada del final, si havia sigut un error mantenir-la a casa, encara que ella ho hagués demanat. Em comentava que, al final, semblava que ella no era conscient de la proximitat de la mort. Era com si pensés que no havia de morir, una espècie de negació sobre l’ inevitabilitat de la pròpia desaparició. S’havia sentit acompanyada fins al final? Aquesta pregunta era la que el feia patir ara, mesos després. 

Tots ens trobarem amb situacions d’aquestes en algun moment de la vida. Pot ser en serem els protagonistes, més aviat del que en fem comptes. O ho seran persones que estimem molt. Per què no estem preparats? Per què com aquesta persona, un home assenyat que va fer tot el que va saber per la seva mare, ens hem de veure en situacions de preguntar-nos si vam fer el correcte?

Diu Atul Gawande en el seu llibre “Ser mortal” que en la vellesa i en la malaltia fan falta dos tipus de valentia. La primera és la valentia per a afrontar la realitat de la mortalitat, voler saber la veritat del que ens espera. Aquesta primera classe de valentia ja és molt difícil. Tenim moltes raons per evitar-la. Però el segon tipus de coratge encara és més complicat d’exercir: la valentia d’actuar en funció de la veritat que hem descobert. Segons Gawande, no només és la incertesa el que fa difícil aquesta última, sinó que la complicació prové de que s’ha de “decidir si el que ha de prevaldre són les esperances o les pors”. Hem de ser capaços d’afrontar les nostres pors i fer el que creiem que és important fer.

Vivim la nostra vida en format d’història i no la recordem tal i com l'hem viscuda, sinó que ho fem en funció de dues coses: els nostres moments àlgids, els de màxima intensitat, i també el final de cada un dels seus episodis. Com acaba la nostra vida és molt important, però també ho és per les persones que deixem, per les que estimem. Per això ho hem de podem parlar. El fet de poder-ne parlar, de generar una cultura que afronti i ajudi a encarar cada moment difícil, fa possible sentir-nos agents actius de la nostra història, fa possible mantenir la nostra autonomia, seguir com a autors de la nostra pròpia vida, fins al final.

Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?

Bona reflexió