dissabte, 21 de juliol de 2012

La creativitat


En un entorn de crisi, la creativitat s’ha convertit en un actiu important. Però com funciona? Podem fer alguna cosa per tal de potenciar-la? Quins són els mecanismes bàsics que fan que una persona arribi a desenvolupar el seu potencial creatiu?

Malcom Gladwell en el seu llibre “Fueras de serie” ens parlava de que la intel·ligència mesurada amb els tests a l’ús és relativament important. La veritat és que ser superdotats, per exemple, no assegura una alta creativitat. Són important coses com la sobrepràctica, dedicar més de 10.000 hores a dominar una disciplina, la intel·ligència social que fa que ens relacionem amb persones diferents i la intel·ligència emocional que fa que reaccionem a la frustració del fracàs de forma constructiva. La cultura de l’esforç i de la persistència hi tenen un gran paper i també el fet d’experimentar en les fronteres de diferents disciplines.

Jonah Lehrer fa una passa més i ens descriu dos tipus de creativitat: el que necessita més esforç, concentració i persistència per tal de millorar progressivament la factura del que estem fent i, per altra banda, el que necessita de moments de relaxació, amb dutxes d’aigua calenta, passejades i ping-pong per tal de deixar que el cap entri en un estat en el que és més probable establir relacions entre coses que, en principi, semblaven no tenir cap relació.

Aquestes dues estratègies es viuen de manera diferent: en el primer cas, l’apropament a l’objectiu es viu amb la sensació de la necessitat de persistir, de que ens trobem a prop de la solució. En el segon cas, la solució s’imposa com una epifania. A més, la primera, basada en la persistència, es beneficia dels estats més aviat melancòlics; en canvi, en la segona, els estats de felicitat fan que les epifanies siguin més freqüents.

Pel que fa a les situacions que fan més possible l’augment de persones que exploten la seva creativitat,  Lehrer torna a emfatitzar la importància dels contactes casuals, del que anomena “l’efecte dels banys de Píxar”, el fet que persones amb bagatges diferents tinguin converses casuals sobre temes molt diversos i que poden portar a una reorganització de les idees sobre les quals estan treballant. Les persones amb interessos interdisciplinaris tenen més facilitat per tal de desenvolupar el seu potencial creatiu.

Lehrer, al llibre "Creatividad", explica que és possible fomentar la creativitat. Per això bastaria seguir el model que s’ha aplicat als esports. Ell parla d’USA però, després de Nadals i de la “roja”, queda clar que també aquí s’han dedicat molts recursos per tal que individus amb una certes facultats físiques explotin al màxim les seves possibilitats i arribin a l’excel·lència. Per què no fomentar Centres d’Alt Rendiment dedicats a l’art, a l’enginyeria, a la ciència? Serien centres basats en el que José Antonio Marina anomena projectes i que ensenyen el procés pel qual podem generar processos de creació i fomentar la gestió dels nostres recursos i de l’esforç.

Lehrer dedica un capítol al geni de Shakespeare. I arriba a la conclusió que hi ha societats que fan possible un excedent de genialitat. Aquestes coincideixen en el que ell anomena metaidees, és a dir, idees que fan possible la generació de més idees:

  • La primera és l’educació: les èpoques en que hi ha un excedent de genis, sempre van acompanyades de noves oportunitats educatives, de sistemes que permeten el desenvolupament de projectes en institucions que fomenten la creació.
  • La segona és possibilitar la mescla entre diferents cultures i tipus de persones. A USA l’augment en un 1% d’immigrants amb títols universitaris porta a un 15% més de patents. La creativitat es veu potenciada pels contactes entre persones de diferent procedència o formades en diferents camps disciplinaris.
  • La tercera és potenciar la disponibilitat a assumir riscos. Les institucions tenen tendència a subvencionar els camins cap a resultats “segurs”; en canvi, les grans creacions solen venir després de grans fracassos. Fomentar una cultura d’emprenedors suposa acceptar que molts fracassaran i que els altres aprendran coses fonamentals en aquests procés que els portarà a l’èxit.
  • La quarta es basa en mantenir un equilibri entre els drets d’autor i la lliure circulació d’idees. Els genis roben idees que transformen en altres idees.

Quina classe de cultura volem? Tenim en consideració aquests principis que fan possible l’excel·lència?

El benestar emocional és el resultat d’una vida amb sentit, entrega i passió. El benestar emocional és més possible en el camí cap a l’excel·lència.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Escoltar bé


El meu pare, en els que havien de ser els seus últims mesos de vida, reflexionava sobre el sentit de tot plegat i confessava que sentia que havia dedicat molt d’esforç a fer les coses bé, però que “havia expressat poc”. M’explicava que a vegades no recordem la importància vital de mimar les relacions properes i donem per suposades coses molt fràgils però importants. Suposo que per això, després de la mort del meu germà petit, no va passar dia sense que ens donés les gràcies per tot i per qualsevol cosa: “gràcies per venir”, “gràcies per la companyia”, “gràcies per tot”...

En una de les converses que vam tenir, però, jo vaig dir-li que una cosa sí havia fet a la seva vida i era escoltar. “Sí, em va dir, això sí que ho sé fer...”. I no vaig poder deixar d’afegir que és una habilitat molt poc freqüent. La veritat és que, en general, escoltem poc i malament. Quan escoltem, de fet, estem massa pendents del que hem de replicar o dir a continuació. Deixem l’altra amb la paraula a la boca per afegir la nostra opinió o els nostres consells. En molts casos, en lloc de demanar aclariments, ens afanyem a contrarestar les afirmacions de l’altra persona i no acabem d’entrar en el que realment l’altra tractava de dir.

David Servan-Schreiber explica com podem entrenar la nostra escolta. Com a metge amb limitació de temps, cercava un mètode  que no durés més de 10 minuts, però que suposés que la persona es sentís escoltada i recolzada. El secret està en les preguntes, en concret en quatre preguntes i una conclusió:

  1. Què ha passat? L’important és escoltar a la persona sense interrompre durant uns 3 minuts (la majoria de gent interromp als 18 segons). Després, i sense allargar massa, s’ha de passar a la segona pregunta.
  2. Com t’has sentit? Quina emoció has experimentat? Hem de facilitar l’expressió emocional gràcies a la pregunta directa. 
  3. Què és el que ha estat més difícil per tu? Aquesta és la pregunta més important, ja que permet que la persona es centri en el punt fonamental, el que la fa patir més de la situació. 
  4. Què o qui és el que més et pot ajudar per tal d’afrontar la situació? Així, l’atenció de la persona s’orienta cap als recursos que té i que poden ajudar en la seva recuperació. 
  5. Conclusió: en aquest punt es tracta d’expressar els sentiments que ens ha despertat la nostra escolta. No tan sols hem compartit el dolor durant uns moments, sinó que, sobretot, hem alleujat la soledat de l’altra persona.  

Hem de recordar sempre que qui escolta de veritat no jutja, sinó que, per un moments, intenta veure el món amb els ulls de l’altra persona. Aquests moments, no només són beneficiosos per qui parla, sinó també per qui escolta: durant uns segons, gràcies a la conversa i a l’empatia, hem vibrat a la mateixa freqüència, sentint que formem part d’una cosa més gran que nosaltres mateixos: la humanitat. 
Una bona escolta és un ingredient imprescindible per a la connexió emocional i, per tant, pel benestar emocional.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Practicar la comunicació emocional


Hi ha persones que tenen l’art de convertir una discussió en una oportunitat d’estar més a prop del respecte. Són persones especials, expertes en comunicació emocional. Enmig del que seria el principi d’un enfrontament aconsegueixen que quedi clara la importància de la relació per ambdues parts i que es surti del conflicte amb la sensació que hem entès millor a l’altra sense deixar que ens deixi de tenir en compte.

La comunicació emocional és el títol d’un dels capítols del llibre “Curación Emocional” de David Servan-Schreiber del 2004 i és un dels primers llocs on vaig veure sistematitzat l’art d’aquestes persones amb destresa comunicativa. L’autor, seguint a John Gottman, indica que hi ha una sèrie d’obstacles a la bona comunicació: la crítica, el menyspreu, el contraatac i la retirada.

  • La crítica apareix en el lloc d’una queixa: ens molesta una cosa concreta, però en lloc de dir-ho de forma concreta i ajustant-nos a la situació, el que fem és atribuir el problema a una característica del caràcter de l’altra persona.

  • El menyspreu es manifesta a través d’insults, de més o menys intensitat, i del sarcasme. A pesar de la seva presència en les sèries de TV, amb totes les seves manifestacions verbals i d’expressió corporal, i de la seva banalització, el menyspreu és un dels elements més perillosos per a una bona relació.

  • El contraatac es posa en marxa quan ens sentim amenaçats, a vegades simplement per una queixa. El problema és que només condueix en dues possibles direccions: l’escalada violenta d’insults o agressions, amb un “empat tècnic”, o l’humiliació de l’altra persona, de manera que el que aconseguim és que una de les figures més significatives de la nostra vida “plegui veles” enmig d’un mar de dolor.

  • La retirada és, en la majoria de casos, una especialitat masculina que es manifesta per deixar a l’altra persona amb la paraula a la boca. Marca el principi del final de la relació afectiva.

Els antídots contra aquests obstacles es basen en substituir tota crítica o judici sobre l’altra per observacions objectives i concretes del que està passant. A més, després de la descripció de la situació el que hem de fer és descriure els nostres sentiments, fer-nos visibles als altres per, al final, comunicar a l’altra les esperances compartides fracassades. Seguint aquests principis, Servan-Schreiber, proposa un protocol que aquí presentaré amb les modificacions que s’han anat imposant després d’anys d’ús:

1.- Assegurar-se la privacitat amb la persona implicada amb el conflicte.
2.- Assegurar-se de mantenir la tranquil·litat.
3.- Fer una obertura positiva: recordar la importància de la relació per a nosaltres o fer una observació sobre les qualitats de l’altra persona.

4.- Descriure objectivament els fets, de forma concreta.
5.- Descriure els propis sentiments (no parlar de ràbia ja que el que fa és generar una resposta contraposada de ràbia)
6.- Descriure l’expectativa frustrada, proposar un canvi o fer una pregunta encaminada a generar alternatives de canvi.

Els 3 primers punts fan referència a l’enquadrament de la situació. Els punts 4, 5 i 6 asseguren la bona comunicació. Jo recomano pivotar sempre sobre el punt 3, per tal de poder superar els moments calents: es tracta de tornar a enunciar la nostra intenció de no atac i de mantenir el compromís de resoldre amistosament el conflicte per tal de preservar la relació.

El benestar emocional no depèn de l’eliminació dels conflictes, sinó d’acceptar que els desacords formen part de la vida i, en les parelles satisfetes i les bones relacions, serveixen per tal de conèixer millor a l’altra. Bona pràctica!