El meu pare, en els
que havien de ser els seus últims mesos de vida, reflexionava sobre el sentit de tot plegat i
confessava que sentia que havia dedicat molt d’esforç a fer les coses bé, però
que “havia expressat poc”. M’explicava que a vegades no recordem la importància
vital de mimar les relacions properes i donem per suposades coses molt fràgils però importants.
Suposo que per això, després de la mort del meu germà petit, no va passar dia
sense que ens donés les gràcies per tot i per qualsevol cosa: “gràcies per
venir”, “gràcies per la companyia”, “gràcies per tot”...
En una de les
converses que vam tenir, però, jo vaig dir-li que una cosa sí havia fet a la
seva vida i era escoltar. “Sí, em va dir, això sí que ho sé fer...”. I no vaig
poder deixar d’afegir que és una habilitat molt poc freqüent. La veritat és
que, en general, escoltem poc i malament. Quan escoltem, de fet, estem massa
pendents del que hem de replicar o dir a continuació. Deixem l’altra amb la
paraula a la boca per afegir la nostra opinió o els nostres consells. En molts
casos, en lloc de demanar aclariments, ens afanyem a contrarestar les
afirmacions de l’altra persona i no acabem d’entrar en el que realment l’altra
tractava de dir.
David
Servan-Schreiber explica com podem entrenar la nostra escolta. Com a metge amb limitació
de temps, cercava un mètode que no durés
més de 10 minuts, però que suposés que la persona es sentís escoltada i
recolzada. El secret està en les preguntes, en concret en quatre preguntes i
una conclusió:
- Què ha passat? L’important és escoltar a la persona sense interrompre durant uns 3 minuts (la majoria de gent interromp als 18 segons). Després, i sense allargar massa, s’ha de passar a la segona pregunta.
- Com t’has sentit? Quina emoció has experimentat? Hem de facilitar l’expressió emocional gràcies a la pregunta directa.
- Què és el que ha estat més difícil per tu? Aquesta és la pregunta més important, ja que permet que la persona es centri en el punt fonamental, el que la fa patir més de la situació.
- Què o qui és el que més et pot ajudar per tal d’afrontar la situació? Així, l’atenció de la persona s’orienta cap als recursos que té i que poden ajudar en la seva recuperació.
- Conclusió: en aquest punt es tracta d’expressar els sentiments que ens ha despertat la nostra escolta. No tan sols hem compartit el dolor durant uns moments, sinó que, sobretot, hem alleujat la soledat de l’altra persona.
Hem de recordar
sempre que qui escolta de veritat no jutja, sinó que, per un moments, intenta
veure el món amb els ulls de l’altra persona. Aquests moments, no només són
beneficiosos per qui parla, sinó també per qui escolta: durant uns segons,
gràcies a la conversa i a l’empatia, hem vibrat a la mateixa freqüència,
sentint que formem part d’una cosa més gran que nosaltres mateixos: la
humanitat.
Una bona escolta és un ingredient imprescindible per a la connexió emocional i, per tant, pel benestar emocional.
M'ha agradat moltíssim aquest apunt. Sobretot com el presentes, a partir d'aquesta nota biogràfica. Escoltar bé és una gran qualitat humana i les pautes que mostres són un bon mitjà per fer-ho. També és cert que hi ha persones que tenen una capacitat innata i natural per a fer-ho. I és veritat que quan escoltes bé i ets capaç de sentir aquesta empatia et sents molt millor que no parlant per parlar.
ResponElimina